Des de la nit del passat dimarts a la de l’endemà, dimecres, es produeix una transformació que, quan ens anem a dormir, sembla que no visquem en el mateix poble de la nit anterior. Això mateix passava amb determinats carrers en els quals, tot i ser cèntrics, predominava la tranquil·litat i el silenci.
Com en el carrer Sant Bonaventura. D’ell n’he parlat abastament: que si els cellers, els matxos, tot i fent esment a algunes singularitats dels seus veïns... Allà s’hi hostatjava la tranquil·litat, fins que un dia es va començar a posar-se de moda i en aquells baixos, on hi havien hagut cellers i estables, hi van obrir un seguit de bars d’ambient gai. Fet que va fer que a les nits s’hi aglutines una “marxeta” que no tenia res a veure amb el que havíem conegut. La màxima ocupació s’aconseguia durant les festes de Carnaval que es van anar succint a partir d’aquell 1976, quan es va convertir en el carrer que despertava més curiositat de tots els del poble.
Quan això passava bona part dels antics veïns ja ens havien deixat, i pensant amb ells tot sovint s’esqueia fer el comentari: “Ai! si aquella gent veies això”. Perquè una altra de les característiques que predominava entre la gent que hi vivia, era que moltes de les veïnes eren solteres. En una de les cases hi vivia, junt amb les seves germanes, la Remei i la Consol Casanova, el germà de les dues, mossèn Santiago. Com ell, la majoria de les seves veïnes assistien a missa cada diumenge i festa de precepte. Per tant era gent de costums saludables, com anar a dormir aviat per l’endemà poder aixecar-se per assistir a la primera missa, on curiosament els hi cobrava la cadira un altre veí, en Virgili Lanau, que va seguir ocupant-se del que ja feia la seva mare, tot i que va ampliar el currículum degut a que també realitzava tasques de sagristà.
Així que durant totes les festes, les dones del carrer Sant Bonaventura, com feien quasi bé totes les del poble que complien amb el precepte, ja sortien de casa amb la mantellina posada i tornaven també amb ella ben disposada al cap. Ho preferien així perquè davant el mirall la disposaven bé i la fixaven amb unes agulles a fi de que el vent no els hi desplacés.
A mesura que es van anar posant bars, ens venia al pensament aquella imatge generalitzada d’unes veïnes solteres i sense compromís: la Rosalia i la Laura Carbonell; les ja esmentades germanes Casanova; la Juanita, la Maria i la Pepa Jacas; la Maria Teresa Hill Llopis de cal Torrat que vivia amb la seva tia, la Manela Hill Capdet, que no era soltera però feia molts anys que era vídua. I seguim amb la Filomena i la Maria Lluís de can Mas; la Maria Capdet filla de l’Enric de les cadires; la Cisqueta germana de la Lola de cal tintorer; la Carmeta filla de la Guadalupe i la Beatriu de can Roca.
I per si fos poc, freqüentava el carrer una altra soltera que s’afegia a la alineació apuntada. Em refereixo a la Rosó Carbonell Ripoll, que era molt amiga de la Consol i la Remei Casanova. Que ves si n’és d’oportunista o mal intencionada la veu popular que, pel simple fet de tenir el germà capellà, quan es tractava d’ubicar la seva casa, si referien com a ca les “capellanes”. La Remei i la Rosó van ser molts anys administradores de l’ermita de la Trinitat, fins que va quedar només aquesta última al front del càrrec.
De les poques que van ser testimonis d’aquesta transformació van ser la Maria i la Filomena de can Mas, que fins i tot van llogar el seu local a en Jesús de procedència aragonesa que va posar el primer bar del carrer de les característiques esmentades. Degut a això i a la botiga de queviures que regentaven en el Cap de la Vila, les dues germanes van fer moltes amistats entre gent del col·lectiu gai i aquests les mimaven i estaven molt per elles. En aquests dies de carnaval, que era quan les seves amistats es vestien de dona, amb una elegància exquisida, les dues solteres, entre cridòries i mostres d’admiració, els hi dedicaven complaents elogis: “Guaita ell, quin goig que fa”. I per a que no quedes dubte, es reafirmaven: “sí nen, sí, estàs molt maco” . Perquè encara que es vestissin de dona per a elles sempre eren ells.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de Febrer del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada