EL GLAMOUR DE LES CAFETERIES

     

La setmana passada em referia al costum de freqüentar determinats bars que han esdevingut punts de trobada, uns encontres que han fomentat la tertúlia o, millor dit, l’expressió popular del viure quotidià. Amb uns assidus  que no sempre, les seves conclusions,  tenen la raó absoluta  però donen una idea del que pensa el poble, sobre alguns aspectes que ens afecten, o de determinades generalitats que és el complement de tot plegat.

   Un cop publicat l’esmentat article, m’he permès fer-ne una continuació, aquesta vegada escrivint sobre les cafeteries, ara que una d’elles, el Café Roy (successor del Cafè Orient), compleix 70 anys d’existència. Tot un mèrit, i a més en el mateix lloc i sota la direcció de la família Matas Arnalot. Aquest cafè ha estat també bressol de tertúlies, fins i tot bohèmies i literàries, i, com no podia ser d’altra manera, igualment envoltades de la corresponent pàtina popular.

   Tot això ve a tomb perquè actualment existeix una gran cultura del cafè, d’aquí que proliferin les cafeteries anomenades d’especialitat i de proximitat. Quan aquí les de més proximitat que hi havia eren les del Prado i del Retiro, que han estat un exemple de la massiva afluència dels seus socis respectius per anar a fer el cafè. Avui costa de creure com aquesta beguda  va aglutinar tants homes a les seves dependències. Però el que encara crida més l’atenció era el costum que va prevaldre durant molts anys i que consistia a anar-hi cada dia després de dinar i després de sopar.

   Això no tindria més transcendència si no fos perquè les sitgetanes havien de tenir el dinar a punt per tal que, quan arribés el marit, pogués menjar per anar a fer el cafè abans de tornar a la feina. Una cosa semblant passava al vespre: sopar i cap al cafè. Em sorprèn aquesta disposició i resignació de les mestresses de casa quan el marit, es pot dir, passava més temps al Prado o al Retiro que a la seva pròpia llar.

   Tant en una societat com en l'altra, els responsables de la cantina eren anomenats “els cafeters”. Del Prado, un dels més coneguts va ser el pare del mestre Manel Torrents, que era barber i tenia la barberia al carrer  Bonaire, on després hi va haver la redacció de l’Eco. Expliquen d’ell que, quan van començar a sortir les neveres de gel, els socis no van parar de reclamar al cafeter que en comprés una fins que ho van aconseguir. Tanmateix, llavors es queixaven que la beguda no se servia prou fresca; el cas és que el cafeter feia una càrrega minsa de gel i amb ella esperava que la frescor durés tot el dia. Recriminat al respecte, l’home ho justificava dient que, amb el que li havia costat la nevera, només faltava que hagués de gastar més diners per comprar gel.

     Un dels cafeters  contemporanis va ser en Joan Ramon Gimeno i Puig, juntament amb la seva muller, la Carme Serrano, que hi van estar des de l’any 1951 fins al 1965. Un dels cambrers emblemàtics va ser en Quimet Bielsa, que abans havia fet de recader.

   Al Retiro va ser cafeter, entre d’altres, en Josep Ventura i Vigó, ajudat per la seva muller, la Manaleta. Ho va ser durant dos períodes: el primer, del 1931 al 1936, i el segon, del 1940 al 1953. Ella era una gran protectora del jovent; quan aquests anaven prims d’armilla i, acalorats de tant ballar, acudien a ella perquè els donés un got d’aigua, i la dona accedia a la petició amb amor de mare. També hi va ser cambrer en Salvador Serra Vivó, avi d’en Salvador Serra Cloquell, que ens va deixar per Carnaval. Era l'època en què el cafè se servia acompanyat d’una artística ampolla d’aigua que ajudava a treure’n l’amargor i per allargar la conversa a l’entorn del cafè. 

   Fills del matrimoni eren en Josep i la Carme, que van obrir un dels primers bars del llavors conegut carrer del Dos de Maig: “El Xiquito”. En Pepet del Retiro, tal com se’l coneixia, es va casar amb la senyora Nicoletti, que va fer un temps de professora als Escolapis.

   Al cafè també se l'acompanyava d'una copa i, fins i tot, del puro. Amb el temps, ens hem volgut decantar pels costums saludables i, amb aquests, s’ha prescindit d’una cosa i de l’altra. Només el migdia del Dimecres de Cendra el Retiro es fa ressò d’un suggestiu anunci: “cafè, copa i puro per un duro”. Si és així, un dia és un dia. 

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juliol del 2026)

LES CARAMELLES TORNEN I EL ROY SE'N VA

                     Les Caramelles canten a la rectoria, obra d'en Joan Yll i Zarrán

     

     En l’article de la setmana passada, encara no m’ho explico, van canviar el temps de dos verbs. Vaig escriure que quan s’apropava el diumenge de Rams anàvem a comprar les palmes i els palmons a can Pascaret i a can Vidiella i va sortir,  que quan s’apropa aquest diumenge anem a comprar aquests detalls  a les dues botigues esmentades, com si aquestes encara existissin. Dels dos comerços, primer van tancar a can Pascaret i uns anys desprès a can Vidiella. Aquest és un exemple dels molts que anomenàvem de tota la vida que han abaixant la persiana. 

    A la perfumeria de can “Pascaret”, l’olor del perfum  es complementava amb la música que interpretava el fill de la casa, en Jaume Soler i Milà. En pocs dies de diferència participava de dues tradicions, la que va associada  amb el diumenge de Rams, amb la Pasqua i les Caramelles. 

     Entre palmons i palmes, en Jaume i en José Pérez,  assajaven al violí les partitures de les Caramelles que interpretava la colla del Patronat. Els qui en aquella època hem tingut el goig de participar-hi, hi havia unes cases on s’hi anava a cantar que, per la seva situació, o perquè a la tradició s’hi afegien altres ingredients, pel que fos, derivava a un encanteri que sobresortia per damunt d’altres singularitats. Així, el dissabte a la nit, desprès de l’Ajuntament, s’anava a cantar a la rectoria. I en aquell raconet, tènuement il·luminat pels llums de carbur, com ho il·lustra la pintura del meu oncle Joan Yll Zarrán, les veus i la música, assolien una combinació quasi bé insuperable.

    Anys més tard,  de la Casa de la Vila es va passar directament  a la casa del Doctor Serramalera, a la rectoria s’hi va deixar d’anar des de que les colles fan les seves cantades a l’interior de l’església. Aquest racó del carrer d’en Bosc és un altre espai al qual, en aquelles hores de la nit, no hi falta  ingredient per realçar la bellesa de tot plegat. Transcorregudes  les hores, una altra de les cases que agafava notorietat  era la de la família Jou, en el carrer Joan Tarrida, quan encara disposaven del privilegi d’estar apartats del soroll, tot i que el tenien molt a prop però, a diferencia d’ara, aquest encara els respectava. Aquesta casa era l’última on s’anava a cantar ja de matinada, i això significava encarar el ressopó. Que de primer tenia lloc molt a prop d’allà, a can “Gumersindo”, el Restaurant Bonaire.

    El dilluns al matí s’anava  fins a l’última casa situada en l’últim carrer de Terramar i anàvem baixant fins arribar al poble. A la tarda, després de la típica i tradicional cantada a l’Hospital, es torna al centre del poble i aquí recuperem l’essència. Com passava a davant de la confiteria l’Estrella, un altre lloc emblemàtic, amb un marc extraordinari i encara flairós a pasta de mona. I més tard, o més d’hora, es  feia cap al Roy. Un establiment on hi coincidien moltes singularitats. La més històrica, però, procedeix de quan el Sr. Rafael Comas i Curull  va obrir el cafè Orient  en aquest enclavament del carrer Parellades. Sent un gran aficionat a la música, va ser un dels fundadors del Coro, “La Unió Sitgetana”, que havia tingut la seva seu en diferents establiments. A l’Orient, en Rafel, funda el "Cor Joventut Sitgetana“, del qual en va sortir una colla de Caramelles que ell mateix dirigia.

    Ja amb el nom de cafè Roy, sota la direcció de la família Matas-Arnalot, deia que les colles hi feien les seves cantades. I es podia donar la circumstància, que del seu interior hi sortís en Miquel Utrillo i Vidal. I que ell hagués escrit la lletra, musicada pel mestre Pallarès, que cantava la colla del Retiro. 

      Les caramelles són a punt de sortir al carrer i passa que moltes d’aquelles cases i comerços on s’anava a cantar ja han canviat de propietari o ja no existeixen. Des d’ara cal afegir-hi l’emblemàtic Roy, el que significa que no hi ha res per a tota la vida. Gaudim d’aquests petits privilegis. Tot i donant gràcies que hem estat els darrers  d’haver-nos pogut seure al Roy, mentre erem protagonistes, sense  ser-ne conscients, de la història local. Quedem-nos amb aquest record i gaudim del dia d’avui. I dissabte i dilluns, dels cants de les Caramelles. Bona Pasqua.

     

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'abril del 2022, dijous Sant)