EL TREN PER ANAR A LA TRINITAT I VENIR AL CORPUS

                   El tren de les flors en el Corpus de l'any 1963

Em sembla recordar que hi va haver un temps en què els trens anaven a l’hora i paraven a totes les estacions. Un privilegi que hem pogut gaudir els que ara som una mica grans; llastimosament, els joves no poden dir el mateix.

Travessant els primers túnels en direcció a Barcelona, s’arribava a l’estació de Vallcarca,  que era petita  però tenia un bar que sempre estava molt concorregut. El tren hi parava perquè hi habitava la colònia de treballadors de la fàbrica de ciment. Tot i això, alguns dels que hi anaven a treballar i vivien aquí, a Sitges, hi acudien caminant per la via. Una manera no diré que còmoda, però s'estalviaven l’import del bitllet. 

Que el tren parés a aquesta estació anava molt bé el dia de la festa de la Trinitat, perquè des d’allà la gent pujava per la muntanya i s’estalviava de fer tot el camí des de la vila. En aquest camí hi coincidien amb els de Vallcarca i fins i tot gent que venia de Castelldefels i Gavà, per la mateixa comoditat que representava poder venir i tornar amb tren.

Vallcarca i la Trinitat, per la proximitat que tenen, sempre han estat molt vinculades. Així com nosaltres anem a passejar pel passeig, els seus habitants tot sovint  hi pujaven pel simple fet d'anar a caminar, o també decantaven cap a la font de Montseva. I quan s’esqueia la festa de Campdàsens, poder arribar amb tren fins als peus de la fàbrica facilitava l’accés  fins a la seva planúria, fos des de Vallcarca o des de l’estació de Garraf.   

        Un altre detall important és que la família Fradera, propietària de la fàbrica de ciment, sempre va tenir detalls per tal de millorar l’entorn de l’ermita de la Trinitat. La millora més gran va ser  aconseguir, gràcies també a les administradores i l'administrador del moment -la Remei, la Rosó i en Joan-, que s’encimentés el camí. Aquesta actuació, juntament amb l’arribada de la llum, va representar una gran millora, perquè poc després l’estació de Vallcarca es va tancar i, trobant-se el camí en bon estat, ara s’hi pot pujar en cotxe.

   Aquest diumenge hi tornarem a fer cap i, sortosament, l’ermita continua fent molt de goig gràcies a les administradores actuals, la Núria i la Blanca, amb els seus respectius marits i altres amics. Si hi accedim en cotxe, igualment hem d’arribar fins a Vallcarca per poder fer el gir, perquè al peu del camí no es pot travessar la línia contínua que hi ha marcada al mig de la carretera. Un cop a dalt, no escoltem el soroll dels motors de la fàbrica, ja que és tancada; si més no, ara s’hi escolta la remor dels cotxes que circulen per l’autopista. La modernitat, tot i que una mica apartada, sempre ha envoltat aquest paratge tan sitgetà. L'antic estat del camí, quan aquest era de terra, tampoc representava cap impediment, ja que la gent hi pujava en carro i també era ben feliços de poder seguir la tradició.

  Tradició com la del diumenge següent a aquest de la Trinitat, quan celebrem el Corpus, on el tren també en va ser un protagonista destacat, ja que el migdia de la festa arribava a l’estació el "tren de les flors". Amb sortida des de Barcelona i arribada a Sitges, era un tren especial que la companyia posava a disposició per tal de donar facilitats a la gent que volia desplaçar-se a la vila per gaudir de l’espectacle artístic que ofereixen les catifes de flors.

La màquina anava engalanada amb flors i la seva arribada a l’estació era un autèntic espectacle. No sé si des de les respectives comissions organitzadores s'han plantejat mai demanar a la companyia ferroviària la recuperació d’aquest tren de les flors de Barcelona a Sitges, on els passatgers, a més de ser rebuts amb una gran gatzara, eren obsequiats amb clavells. En un temps on en l’estació s’alternaven uns mítics factors de la companyia com: en Ráfales, en Gestí, en Massó, en Muñoz...

   Vet aquí la importància que tenien els trens en totes dues festes: la Trinitat i el Corpus. A Vallcarca també el celebraven, amb la corresponent processó que presidia el recordat mossèn Esteve Closa i amb la mainada que havia fet la primera comunió, amb acompanyament musical de la banda de música de Sitges. A cadascun dels que havien  combregat  per primera vegada, la família Fradera els regalava, emmarcat, el recordatori que ho certificava.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 29 de mai del 2026)

UN CARRER DE SOLTERES I DE MANTELLINES

    Des de la nit del passat dimarts a la de l’endemà, dimecres, es produeix una transformació que, quan ens anem a dormir, sembla que no visquem en el mateix poble de la nit anterior. Això mateix passava amb determinats carrers en els quals, tot i ser cèntrics, predominava la tranquil·litat i el silenci.

    Com en el carrer Sant Bonaventura. D’ell  n’he parlat  abastament: que si els cellers, els matxos, tot i fent esment  a algunes singularitats dels seus veïns... Allà s’hi hostatjava la tranquil·litat, fins que un dia es va començar a posar-se de moda i en aquells baixos, on hi havien hagut cellers i estables, hi van obrir un seguit de bars d’ambient gai. Fet que va fer que a les nits s’hi aglutines una “marxeta” que no tenia res a veure amb el que havíem conegut. La màxima ocupació s’aconseguia durant les festes de Carnaval que es van anar succint  a partir d’aquell 1976, quan  es va convertir en el carrer que despertava més curiositat de tots els del poble.

   Quan això passava bona part dels antics veïns ja ens havien deixat, i pensant amb ells tot sovint s’esqueia fer el comentari: “Ai! si aquella gent veies això”. Perquè una altra de les característiques que predominava entre la gent que hi vivia, era que moltes de les veïnes eren solteres. En una de les cases hi vivia, junt amb les seves germanes, la Remei i la Consol Casanova, el germà de les dues,  mossèn Santiago. Com ell, la majoria de les seves  veïnes  assistien a missa cada diumenge i festa de precepte. Per tant era gent de costums saludables, com anar a dormir aviat per l’endemà poder aixecar-se per assistir a la primera missa, on curiosament els hi cobrava la cadira un altre veí, en Virgili Lanau,  que va seguir ocupant-se del que ja feia la seva mare, tot i que va ampliar el currículum degut a que també realitzava tasques de sagristà.

     Així que durant totes les festes, les dones del carrer Sant Bonaventura, com feien quasi bé totes les del poble que complien amb el precepte, ja sortien de casa amb la mantellina posada i tornaven també amb ella ben disposada al cap. Ho preferien així perquè davant el mirall la disposaven  bé i la fixaven amb unes agulles a fi de que el vent no els hi desplacés.

      A mesura que es van anar posant bars, ens venia al pensament aquella imatge generalitzada d’unes veïnes solteres i sense compromís: la Rosalia i la Laura Carbonell; les ja esmentades germanes Casanova; la Juanita, la Maria i la Pepa Jacas; la Maria Teresa Hill Llopis  de cal Torrat que vivia amb la seva tia, la Manela Hill Capdet, que no era soltera però feia molts anys que era vídua. I seguim amb  la Filomena i la Maria Lluís de can Mas; la Maria Capdet filla de l’Enric de les cadires; la Cisqueta germana de la Lola de cal tintorer; la Carmeta filla de la Guadalupe i la Beatriu de can Roca. 

     I per si fos poc, freqüentava el carrer una altra soltera que s’afegia a la alineació apuntada. Em refereixo a la Rosó Carbonell Ripoll, que era molt amiga de la Consol i la Remei Casanova. Que ves si n’és d’oportunista o mal intencionada la veu popular que, pel simple fet de tenir el germà capellà, quan es tractava d’ubicar la seva casa, si referien com a ca les “capellanes”. La Remei i la Rosó  van ser molts anys administradores de l’ermita de la Trinitat, fins que va quedar només aquesta última al front del càrrec.

    De les poques  que van ser testimonis d’aquesta transformació van ser la Maria i la Filomena de can Mas, que fins i tot van llogar el seu local a en Jesús de procedència aragonesa que va posar el primer bar del carrer  de les característiques esmentades. Degut a això i a la botiga de queviures que regentaven en el Cap de la Vila, les dues germanes van fer moltes amistats entre gent del col·lectiu  gai i aquests les mimaven i estaven molt per elles. En aquests dies de carnaval, que era quan  les seves amistats es vestien de dona, amb una elegància exquisida, les dues solteres, entre cridòries i mostres d’admiració, els hi dedicaven complaents  elogis:  “Guaita ell, quin goig que fa”. I per a que no quedes dubte, es reafirmaven: “sí nen, sí, estàs molt maco” . Perquè encara que es vestissin de dona per a elles sempre  eren ells.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de Febrer del 2022)