LES CARAMELLES TORNEN I EL ROY SE'N VA

                     Les Caramelles canten a la rectoria, obra d'en Joan Yll i Zarrán

     

     En l’article de la setmana passada, encara no m’ho explico, van canviar el temps de dos verbs. Vaig escriure que quan s’apropava el diumenge de Rams anàvem a comprar les palmes i els palmons a can Pascaret i a can Vidiella i va sortir,  que quan s’apropa aquest diumenge anem a comprar aquests detalls  a les dues botigues esmentades, com si aquestes encara existissin. Dels dos comerços, primer van tancar a can Pascaret i uns anys desprès a can Vidiella. Aquest és un exemple dels molts que anomenàvem de tota la vida que han abaixant la persiana. 

    A la perfumeria de can “Pascaret”, l’olor del perfum  es complementava amb la música que interpretava el fill de la casa, en Jaume Soler i Milà. En pocs dies de diferència participava de dues tradicions, la que va associada  amb el diumenge de Rams, amb la Pasqua i les Caramelles. 

     Entre palmons i palmes, en Jaume i en José Pérez,  assajaven al violí les partitures de les Caramelles que interpretava la colla del Patronat. Els qui en aquella època hem tingut el goig de participar-hi, hi havia unes cases on s’hi anava a cantar que, per la seva situació, o perquè a la tradició s’hi afegien altres ingredients, pel que fos, derivava a un encanteri que sobresortia per damunt d’altres singularitats. Així, el dissabte a la nit, desprès de l’Ajuntament, s’anava a cantar a la rectoria. I en aquell raconet, tènuement il·luminat pels llums de carbur, com ho il·lustra la pintura del meu oncle Joan Yll Zarrán, les veus i la música, assolien una combinació quasi bé insuperable.

    Anys més tard,  de la Casa de la Vila es va passar directament  a la casa del Doctor Serramalera, a la rectoria s’hi va deixar d’anar des de que les colles fan les seves cantades a l’interior de l’església. Aquest racó del carrer d’en Bosc és un altre espai al qual, en aquelles hores de la nit, no hi falta  ingredient per realçar la bellesa de tot plegat. Transcorregudes  les hores, una altra de les cases que agafava notorietat  era la de la família Jou, en el carrer Joan Tarrida, quan encara disposaven del privilegi d’estar apartats del soroll, tot i que el tenien molt a prop però, a diferencia d’ara, aquest encara els respectava. Aquesta casa era l’última on s’anava a cantar ja de matinada, i això significava encarar el ressopó. Que de primer tenia lloc molt a prop d’allà, a can “Gumersindo”, el Restaurant Bonaire.

    El dilluns al matí s’anava  fins a l’última casa situada en l’últim carrer de Terramar i anàvem baixant fins arribar al poble. A la tarda, després de la típica i tradicional cantada a l’Hospital, es torna al centre del poble i aquí recuperem l’essència. Com passava a davant de la confiteria l’Estrella, un altre lloc emblemàtic, amb un marc extraordinari i encara flairós a pasta de mona. I més tard, o més d’hora, es  feia cap al Roy. Un establiment on hi coincidien moltes singularitats. La més històrica, però, procedeix de quan el Sr. Rafael Comas i Curull  va obrir el cafè Orient  en aquest enclavament del carrer Parellades. Sent un gran aficionat a la música, va ser un dels fundadors del Coro, “La Unió Sitgetana”, que havia tingut la seva seu en diferents establiments. A l’Orient, en Rafel, funda el "Cor Joventut Sitgetana“, del qual en va sortir una colla de Caramelles que ell mateix dirigia.

    Ja amb el nom de cafè Roy, sota la direcció de la família Matas-Arnalot, deia que les colles hi feien les seves cantades. I es podia donar la circumstància, que del seu interior hi sortís en Miquel Utrillo i Vidal. I que ell hagués escrit la lletra, musicada pel mestre Pallarès, que cantava la colla del Retiro. 

      Les caramelles són a punt de sortir al carrer i passa que moltes d’aquelles cases i comerços on s’anava a cantar ja han canviat de propietari o ja no existeixen. Des d’ara cal afegir-hi l’emblemàtic Roy, el que significa que no hi ha res per a tota la vida. Gaudim d’aquests petits privilegis. Tot i donant gràcies que hem estat els darrers  d’haver-nos pogut seure al Roy, mentre erem protagonistes, sense  ser-ne conscients, de la història local. Quedem-nos amb aquest record i gaudim del dia d’avui. I dissabte i dilluns, dels cants de les Caramelles. Bona Pasqua.

     

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'abril del 2022, dijous Sant)

      

ENTRE CORDES

   La corda   és un element d’una coneguda  importància, com també ho són els cordills. Els dependents dels comerços mostraven una gran habilitat en el moment de fer qualsevol paquet que remataven amb una lligada on fins i tot hi disposaven un cert gruix que servia per fer d’ansa.  Les cintes adhesives actuals  han quasi relegat al cordill, doncs fan la mateixa finalitat i no tan complicat en el moment de fer servir.

   A les pastisseries hi havia el costum, no ha desaparegut del tot, de fer una passada d’una mena de cinta estreta i filosa, de colors variats, amb la qual, ni que fos un tortell, s’hi feien unes quantes passades i la mateixa cinta servia per poder  agafar.

   Però la corda en si, la gruixuda i aspre, en el nostre poble ha tingut una utilitat que es feia evident quan entraven les barques a la platja, mentre que  la gruixuda corda s’anava  enrotllant al cabestany  i aquesta constant tibantor permetia avançar la barca cap a la sorra. Això tenia lloc a la platja si més no cap a les interioritats dels carrers, la corda es feia servir envoltant la corriola. Tirar de corda era una frase molt habitual en aquells anys en què no existien les grues i tot el material, d’una casa en construcció, s’havia de pujar a base de corda i corriola. Una activitat que permetia enfortir la musculatura del qui n’estava al comandament, que segons el pes del material es requerien més de dues mans per poder controlar bé aquest pes i, per tant,  garantir una pujada segura.

    Al carrer Major, al costat de la pastisseria l’Estrella, la família Simó- Alegre regentaven un establiment dedicat a la venda de tota mena de cordes i cordills, com el que feien servir els carnissers de la plaça per lligar la carn que es rostia. Però abans la senyora Teresa Simó Oller que es va casar amb en Ramon Izabal, germà de la Llúcia, refeia els matalassos de llana. Tot un ofici, el de matalasser i que es picava la llana a dalt els terrats.  Entre les codes i cordills a la botiga també despatxaven els picamatalassos que eren de vímet i es feien servir, principalment un dia  a la setmana, el dissabte, quan  el xafarranxo ocupava a les mestresses de casa.  Els abocaven la barana del balcó i allà els hi propiciaven una enèrgica pallissa i així la llana es refeia. Un altre dels productes que oferia la casa eren les escombres i els esteranyinadors

   A la botiga del carrer Major hi dominaven les dones. La que es va quedar a la casa va ser la neboda de la Teresa Simó, la Mercè Alegre Simó casada amb en Pere Vidiella de can Raices  i a mesura que les  germanes d’ella:  la Pepita i la Teresa van enviudar van venir a viure al costat de la germana. Abans, però, la  neboda de la Mercè,  la Mercè Barberà Alegre, va venir a Sitges per ajudar a la seva tia i va ser  la continuadora del negoci, el qual es va anar adaptant als costums. Així despatxaven tota mena d’hules  i, quan la gent va començar a viatjar, disposaven d’una àmplia gama de maletes, entre molts altres productes

    Un altre protagonisme reservat a les cordes, és el que permet fer girar les campanes. Aquella corda que es trobava entrant  l’església  a frec de la pila baptismal ha estat una temptació que per respecte al lloc i al seu responsable, no s’ha tirat de la corda  fora de temps, només quan l’ocasió ho requeria. Era quan, desprès de cada  bateig,  la mainada convidada, s’aferrava a la corda i entre tots feien repicar la campana. Era un costum que era esperat per tothom. Altra servei que feia era per anunciar la defunció d’un veí/na del poble. Abans de l’enterrament els  escolans sabien de la seva precisió, dels efectes anunciadors. Ara, les nostres campanes, repiquen d’una manera festiva cada vigília de Festa major, quan els nostres amics campaners, tiren amb força de les cordes i amb un ritme compassat les fan parlar. Igualment a  la Sortida d’Ofici. I el seu so es torna majestuós a l’hora de la processó, durant el seu recorregut pels carrers del poble i sobretot quan aquesta avança en el tram final, allà al Passeig de la Ribera.

 Altres cordes més precises són les destinades als anomenats instruments de corda. Les més llargues i gruixudes són les del contrabaix,  les autèntiques estaven fetes de tripa de bestiar. M’hi havia familiaritzat degut a que el meu oncle Joan el tocava i calia tenir força als dits per poder oprimir bé cada corda sobre el batidor. El músic va comptar amb la col·laboració d’un ajudant, en Josep Ferret Castañosa , el qual va treballar d’aprenent en el taller de casa. El secretari tenia per missió, acabat el ball de tarda dels diumenges, agafar el contrabaix i portar-lo del Retiro  a can Pallarés  i així ja el tenia allà per quan assajaven. I  arribada la festa  feia el trasllat a l’inversa. Un dia se li va fer tard i no va gosar trucar a la porta del mestre que vivia un parell de cases més enllà, en el mateix carrer de l’Aigua, i el va entrar a la seva vivenda. Mentre tots dormien, entre un silenci absolut, un potent soroll ho va desbaratar tot. Es van aixecar esfereïts  del llit i no trobaven el que havia provocat tal sorollada, fins que es van adonar que havia petat una corda del contrabaix. M’ho explicava en Josep amb un sentiment de complicitat i satisfet d’haver  dedicat a fer de transportista de contrabaix, que no ho pot dit tothom.

    Estem vivint un temps delicat,  en quant a la situació política, econòmica i social. Que per resumir-ho,res millor  que recórrer al protagonista  d’aquest article,  per dir que estem a la corda fluixa. Hem d’anar en compte de no  tibar-la gaire que no sigui cas que també peti. El soroll no seria menor.

                                                                         J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juny del 2016)

I AMB QUESTES MELODIES...

Diguem que l’encapçalament no s’ajusta prou a la realitat, La diferència rau en el idioma, doncs aquesta era i és una frase molt emprada per les orquestres de ball, que es fa efectiva a l’arribar l’hora del comiat, el vocalista ho anunciava mostrant plena satisfacció: “I con estas melodías nos despedímos de todos ustedes, esperando....”.

   Com ja m’he referit altres vegades, l’Orquestra dels Iberos del Jazz, va ser fundada i dirigida pel trombonista Magí Almiñana i Soler. La formaven uns músics d’edat relativament jove, el més gran era en Jaume Vidilla, més popularment conegut per en Jaumet de la llet.

    Si com deia que predominava la joventut dels seus components, per posar un exemple, només diré que el meu oncle Joan,  que tocava el contrabaix, per poder arribar bé fins al batidor es pujava a damunt una caixó de cervesa. Però en aquest aprenentatge l’oncle va aconseguir dominar, amb classe, el contrabaix. L’etapa musical transcorreguda al costat d’en Magí, va ser la més brillant pel conjunt d’aquells músics, als quals hi va influir enormement el bon gust i les grans aptituds del director que, seu és el mèrit, va fer possible que uns músics, aficionats, poguessin alternar amb les millors orquestres del moment i no desentonar.

    Quan en Magí, ja dedicat exclusivament a la música, va deixar la direcció de l’orquestra, se’n va fer càrrec el mestre Gabriel Pallarès, un gran músic però a qui la música ballable no li feia dir res. La seva capacitat musical era molt superior a aquest gènere. Ell gaudia, per exemple, dirigint l’orquestra en alguna que altra representació lírica que tenia lloc al teatre de la Societat El Retiro. En una d’aquestes gales, la formació orquestral es va reforçar,  contractant més músics. Un d’ells era un contrabaixista . El mestre no parava de fer-li observacions, sobretot que es fixés com ho feia,  la grapa emprada per polsar les cordes, etc. Arribat el moment, la feina era del bolero per fer el paper  i sort de l’oncle que li treia les castanyes del foc. Acabada l’actuació, li va  fer l’observació pertinent: Mestre, si hem de refiar del gran músic, com jo aprendre d’ell...”.    En Pallarès li va haver de donar la raó. Obeïa al costum que tenim, quan  ens fa l’efecte que tot el que ve de fora és millor.

    El tiet, junt amb el  pare, van seguir la tradició heretada del meu avi Joan, l’ofici d’ebenista i l’afició per la música. Unes activitats que han anat passant de pares a fills. I era en el taller on es feia palès el bon record que havien deixat entre els companys de l’orquestra. Un dels assidus era l’Agustí Montornès Pino, qui tenia molta complicitat amb el tiet Joan i dels pocs a qui li permetia bromes. Un dia li comentava  l’opinió, provinent d’un turista francès, en el transcurs d’un d’aquells balls de nit que tenien lloca a la sala d’estiu del Prado, on l’Agustí era component de l’orquestra Mozart. El francès, explicava, que enaltia el Swing que irradiava amb ell al capdavant de la bateria  i per a fer-ho més real, expressava tal opinió fins tot  amb el idioma  de l’estranger  : “Olala , c’est  joli “ . I el tiet  se’l mirava amb aquell posat mofeta i li replicava: “vols dir que no es referia a la sajolida?”  L’Agustí, que era molt sensible, posant-se les mans al cap ,li recriminava: “Joan, per favor, una mica de serietat”  . I ell que era parent de cal Serio, no en feia pas honor.

      Si la seva joventut hagués transcorregut en aquesta època en què vivim , entre els amics s’haguessin tractat de col·legues. Ho era , amb tots els ets i uts, l’Antoni Olivé, que és un gran amic de casa,  de tota la vida. De jovenalla va passar moltes estones  al costat del pare i de l’oncle. Improvisaven obres de teatre, amb la participació de totes les mosses del veïnat que eren les que predominaven: la Paquita de ca l’eixut, la Lali Vergés, la Juanita, l’Araceli i la Carme Pàcios, la Plàcida... Fins i tot va ser músic perquè els Ylls també ho eren. I  també va intentar practicar el domini del dibuix que tenia l’avi Joan. Quan l’home, junt amb els seus fills, es dedicaven a dibuixar i pintar a l’oli, es presentava l’Olivé, guaitava a l’obra que realitzaven i al cap d’una estona compareixia amb una copia que havia realitzat a casa seva. I, fent el desmenjat, li ensenyava : “Què li sembla, Joan?” com si el tema fos idea de la seva espontaneïtat creativa.

     Qui sí va continuar pintant quadres va ser ell, l’oncle. En va fer un de la platja on apareixia una dona, vestida de negre, agafant-se el davantal i mirant a l’horitzó i quan el va veure la Celeste Claramunt, li va semblar  reconèixer a la seva mare. De tal manera que li va voler comprar, sí o sí: “aquesta és la mare i no pot anar a parar a cap altra casa que no sigui la meva...”. Va ser una afició a la qual  hi va dedicar art i sensibilitat. I els diumenges que no pintava anava a rebassar a l’hort de la carretera de Ribes. I després es va expandir fins a Sant Miquel d’Olèrdola. Però abans de tot això, els dos germans, havien anat a fer fotografies i tenien tirada per l’entorn dels Molins, on hi havia un reixat de dues fulles  de fusta que els tenia captivats, sobretot quan una frondosa nuvolada blanca se’ls hi posava al damunt de la singular tanca, tacant la blavor del cel.  Els gris i el blanc contrastava  i el reixat s’engalanava.

   Passaven el anys i un cert pessimisme l’assetjava “aquest any és l’últim”. No hagués servit pas per predir el futur, tot i que ell tenia el convenciment que  ho endevinaria. Fins i tot,  tampoc ho encertava quan reduïa  els límits : “Això s’acaba”.

     Sempre s’ha dit que hem de ballar al so del ball que toquen. Ell i la Victoria n’han ballat molts, alguns de molt difícils de trampejar. Fins que arriba el moment que sona: I amb aquestes melodies....És l’anunci del final.  Entre músiques i records, es retira de darrera les vidrieres del taller, des on esperava que nosaltres tornéssim.

                                                   J. Y. M.

    

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de març del 2015 )