DIA MUNDIAL DE LES CARAMELLES

S’estén el costum de dedicar un dia de l’any a una causa determinada. Aquesta iniciativa permet fixar l’atenció en temes diversos, i també amb problemàtiques, que ens són molt propers. Dedicar-hi un dia equival a que l’atenció del món desenvolupat es fixi i prengui consciència de tants assumptes que formen part de l’actualitat mundial i als quals hi cal dedicar atenció o simplement a mena d’homenatge. A vegades aquestes vint-i-quatre hores d’atenció exclusiva ens agafa per sorpresa, perquè no recordem si ja s’hi venia dedicant en anys anteriors o es tracta d’una novetat. Amb tants pèls i senyals que cal atendre cada dia la implantació d’una dedicatòria en exclusiva, pot acabar amb tots els dies del calendari i encara deixar en llista d’espera algun que altre tema mereixedor d’atenció. I que caldrà mantenir en cartera fins arribar a un any de traspàs, en el qual el calendari ens obsequia amb un dia mes ja en les acaballes del mes de febrer.

Motivat davant la proliferació de tants dies reservats per apropar a l’opinió pública a una bona causa, m’he pres la llibertat de promoure, ni que sigui en la intimitat i exclusivitat d’aquestes pàgines, per què no?, el dia mundial de les Caramelles. Tot i que l’universalitat d’aquesta temàtica es concentra en l’àmbit de la geografia catalana. Fora d’aquí, però, es produeixen unes altres manifestacions que en certa manera guarden una certa similitud. Ho anomenen Rondes, pensades per anar a cantar, amb acompanyament de guitarres, bandúrries i altres instruments, a mena de rondalles, a les noies del poble. En certa manera les Caramelles, a més d’estar pensades per enaltir la joia de la Pasqua, antigament també servien per obsequiar a les donzelles.

En aquest homenatge de projecció mundial que faig evident en aquest enunciat, guarda també una complexitat que implica a moltes persones que fan possible la cantada. De manera especial els poetes/ses , inspiradors de les lletres, els mestres de música que les harmonitzen i als cantaires i músics que ho interpreten . Reduint tal pretesa universalitat a l’àmbit local, la combinació és extraordinària. Meritosa, pels anys que fa que la tradició de les Caramelles continua sent pol d’atracció i seguiment.

Entre aquesta llarga trajectòria s’ha portat a terme un admirable relleu generacional. Els mestres de sempre, els més propers a nosaltres durant els anys de joventut, eren garantia de continuïtat i a mesura que passaven els anys creixia una certa desconfiança que es traduïa en una opinió quasi generalitzada: “Quan aquests mestres ho deixin, les Caramelles s’hauran acabat”. Fixem-nos que condicionàvem la continuïtat depenen de la capacitat dels autors de la música i a més responsables dels assajos i de dirigir. Mai es va dubtar que la cosa fallaria per part de la vesant poètica, a ben segur perquè confiàvem en què personal predisposat per la poesia n’hi hauria sempre, així com de cantaires i músics. Donava la sensació com si garantir la seva supervivència depengués exclusivament dels mestres. No es preveia que algú fos capaç de mostrar prou voluntat i coneixements directius com per rellevar a uns directors que durant molts anys ens van delectar amb el bonic i exemplar compliment de posar música a aquests dies de Pasqua. Sortosament quan els responsables de l‘apartat musical ho van anar deixant, els van rellevar joves valors, els quals s’han acoblat, de manera progressiva, en el relleu de la part musical de les Caramelles. I també han contribuït a engrandir el seu repertori.

El pas mateix del temps s’ha encarregat de matissar els valors de les pròpies Caramelles, quan cal fer referència que durant els anys difícils de la postguerra, les penúries empenyien a abraçar-se a les tradicions i a qualsevol aspecte on una de les compensacions més valorada era l’aspecte de la subsistència alimentària. La gent s’apuntava a la causa on sabien que el colofó seria un bon àpat. Naturalment aquesta no era la principal raó per formar part d’una colla de Caramelles, influïa molt l’aspecte associatiu, la majoria dels vilatans eren del Prado o del Retiro i aquesta integració es feia palesa en la participació en tots els actes que organitzaven les respectives Societats. Una d’elles les Caramelles. Els participants s’hi apuntaven, a banda de les implicacions socials, també perquè eren conscients que després hi hauria un bon ressopó i un no menys suculent dinar.

I mentre el Prado s’especialitzava, a més del vals i l’americana, amb uns sensacionals i agosarats popurris, de les lletres dels quals n’eren especialistes els Almiñana i també en Rafael Casanova i ho solejava el popular Rupert Roca. La gent del Retiro se les veien amb les exigències del mestre Pallarès, que no deixava passar-ne una, la seva perfecció arribava a l’extrem que s’estava acabant la cantada i encara es planyia: “No, no ho sento com jo ho he escrit....”. Tal meticulositat l’havia portat fins l’extrem de desafiar a la junta de la colla, quan en l’últim assaig, allà en la pista d’estiu, moments abans de sortir, dirigint-se sense assenyalar-lo a un cantaire que mostrava dificultats en la parla, en els termes de tot o res: “o ell, o jo”. Davant els intents de persuasió dels responsables: “Home, mestre...”. Difícil i compromesa aquesta papereta que sols ells van haver de trampejar per tal de satisfer les exigències d’en Pallarès i intentar ferir el menys possible la sensibilitat de qui anava dirigit l’ultimàtum.

La colla del Patronat estava formada majoritàriament per cantaires que tenien preferència per l’afició pel cant. I aquesta singularitat s’observa amb les precaucions que prenien els cantaires que es tapaven el coll amb gruixudes bufandes i preservaven la gola amb pastilles de potassa. Era tal el seu grau d’exigència davant el solo que prenien totes les precaucions hagudes i per haver. I si la cosa començava amb tan bona predisposició, no podia acabar de millor manera a l’hora del ressopó i en les posteriors costellades, dinars i fartaroles varies, que han portat a terme. Entre els mateixos components, admirats per tan bones predisposicions pel menjar, van arribar a fer broma amb la identificació de la procedència, canviant el terme Escola Canthorum del Patronat, per la de “Fartorum”. Que no fa altra cosa que reafirmar un al•licient que durant aquells anys difícils, entaular-se per degustar un bon dinar bé valien uns cants primaverals i que a mesura que les privacions anaven desapareixent ,igualment s’ha fet un bon paper a la taula, amb la consegüent alegria que aporta el vinet, i que decanta a un ambient que propicia altres cants , els quals també eren esperats durant les divertides i participatives sobretaules.

Així, doncs, les nostres Caramelles, com la mona i l’arengada que quan es podia encendre foc a la muntanya, durant aquets dies, era una altra protagonista d’excepció. Com per les responsables d’engalanar les respectives cistelles i els qui confeccionen el ram que corona el pal o per aquells que el porten... Tan variat espectre de detalls, bé es mereixen fer-se un lloc entre el reconeixement mundial, i també per projectar la manera d’esser i de viure dels veïns del poble de Sitges, com a ciutadans del món que som.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de març del 2013, Setmana Santa )

PALMES I PALMONS

La setmana passada em referia a l’atractiu que oferien el magatzems de can Jorba, en concret, als detalls adjacents que es combinaven amb l’aspecte comercial. En uns anys en què les nostres mares, moltes d’elles, havien anat a aprendre “ Corte y Confección”, amb el reconegut sistema Martí, un mètode que havia esdevingut el més convencional. Aquest aprenentatge els va permetre fer els patrons i posteriorment confeccionar la roba tant dels pares com dels fills. Potser els abrics els hi comportava més feina i més que això l’haver de treballar amb robes més gruixudes i per tant necessitades d’unes agulles especials i aquest aspecte els feia desistir de confeccionar-lo, al temps que es produïa l’implantació d’aquests magatzems i altres d’una projecció comercial semblant, va fer possible que poc a poc les famílies es decantessin per comprar a la mainada la roba feta, per allò que els hi durava tan sols una temporada.

I una festivitat que marca el traspàs de l’hivern a la primavera ha estat el diumenge de Rams. I que malgrat el significat religiós que hi conflueix, el dia ha estat aprofitat per estrenar la roba de la nova estació. Per tant, entre palmes i palmons, sobresurt l’elegància de grans i petits. Molt en desacord amb una de les setmanes de més recolliment, la de Passió.

A can Jorba i altres magatzems d’aquells anys, pioners de les grans superfícies actuals, existien les sastreries, especialitzades en roba d’home i també les havia de dona. La que va tenir uns vincles amb el nostre poble va ésser la Pantaleoni Hnos, fundada a l’any 1863, amb botigues a Porta Ferrissa i a Rambla de Canaletes, precursora aquesta última de la reconeguda Sastreria Modelo que va obrir portes en el 1875. En quant els lligams amb Sitges es van establir quan un dels successors generacionals era propietari d’una torre en el sector de Terramar i, per tant passaven les festes de Setmana Santa i tot l’estiu aquí. Això els permetia alternar amb la resta dels senyors de la colònia. La presència d’aquest nucli especial d’estiuejants, caminant pel Passeig, conferia a la Vila una classe i un senyoriu caracteritzat per l’elegància en el vestir. Era la millor propaganda pels responsables de la sastreria barcelonina. I que desprès va agafar el relleu el Sr. Gonçal Comella, també de la prestigiosa sastreria del Passeig de Gràcia. Cal dir que els “pioners” freqüentaven el local de la piscina, on en les tardes dels dies festius oferien lluïts balls, en els quals triomfava per la seva veu i el seu encant personal la Beatriu Àlvarez, una de les filles d’aquell popular carter, que era la vocalista dels Iberos del Jazz.

Tant les modistes i sastres sitgetans, en apropar-se aquesta festa, tenien feina per complir amb els encàrrecs de la seva clientela habitual. Nens i nenes, els uns estrenaven pantalons, sempre de camal curt, i les mosses faldilles. Encara no s’havia unificat el costum d’uns i altres vestir amb pantalons llargs. Per tant dominava la mida curta, amb l’escurçament dels mitjons, ja que durant l’hivern aquests eren llargs. Els pares, si no volien desentonar, en els millors dels casos, feien una visita a can Pantaleoni, on si el client s’identificava que era de Sitges, li feien un descompte d’atenció a la procedència.

Fins que un fet luctuós va marcar l’estada dels Pantaleoni entre nosaltres, va succeir quan un fill va tenir un accident de bicicleta que li va segar la vida. La filla afectada per la poliomielitis, transitava per tot el poble,damunt un carret tirat per un Poni . A partir de llavors ja res va tornar a ser igual i per no rememorar tristos records, la seva presència va anar distanciant-se.

A l’aspecte d’estrenar vestit, s’hi ha afegit l’adquisició de la palma i el palmó. Les preferències dels minyons, parlo per la meva experiència, consistia en triar un palmó alt, quant més millor i aquest entossudiment també comportava moments crítics quan la padrina, que és la que córrer amb la despesa, havia d’aconsellar i fer entrar en raó a la criatura per tal de que aquest el pogués dominar i, per tant, no fos desmesurat per la seva edat. La Mercè de can Vidiella i la resta de senyores de la família, oferien les palmes i palmons com els productes estrella d’aquells dies.

Un altre punt de venda era a la perfumeria del Sr. Bartomeu Soler, establiment més conegut coma a can Pascaret, antiga barberia. Ja m’he referit a les singularitats de l’establiment i sobretot al fill de la casa, en Jaume Soler Milà, el qual aquests dies vivia la tradició d’una manera especial, entre palmes, palmons i repertori de Caramelles. Al noi se li presentava doble feina i una mica més, si cal, pel fet d’haver d’atendre la clientela de la perfumeria. El flaire dels perfums es barrejava amb la de la palma que el recordo com a molt característic, sobretot quan el tenies a casa. Recomanaven embolicar-lo amb un drap humit per a que no s’assequés abans de temps. Guardat a sota el llit, la intensitat del seu olor es feia encara més palès.

Aquesta activitat ocupava la rebotiga de la perfumeria i obligava a en Jaume a desplaçar el repàs de les respectives partitures de les Caramelles que a duo, de viola i violí, realitzaven ell i en José Pérez. Entre els dos es feia ostensible la diferència d’altura, en Jaume llarg com un Sant Pau i en José la seva marcada gepa el feia encara més baix. En aquella habitació amb vistes al carrer. En José que en aquells moments desenvolupava la feina de porter de l’escola Esteve Barrachina, era andalús de procedència i músic de corda per afició. Però, a més, quan s’esqueia, disposat a fer de copista de les solfes. Les quals no es limitava a copiar de manera acurada i entenedora les notes, sinó que decorava el contorn de la partitura amb dibuixos en color.

En els primers anys de la Cobla hi va col•laborar reproduint velles partitures, com ho eren les de la Festa Major i La Processó de Sant Bartomeu. Fent constar els noms dels compositors en un discret segon pla, per donar relleu al José Pérez que apareixia al final de la partitura. Ni el mestre Morera ni en Català es van poder imaginar mai que un andalús gosaria rubricar les dues obres amb nom i cognom del copista, acolorits, sobresortint per entre les notes i que podia crear una certa confusió en quant a l’autoria. Sortosament pels entesos la rubrica final, es quedava en una simpàtica anècdota, doncs eren conscients que tal artística filigrana no s’identificava amb la identitat dels autors. D’aquesta manera a la bellesa de la melodia s’hi afegia la sorpresa, ben poques vegades repetida , per part dels intèrprets, de llegir el paper amb elements decoratius inclosos. Tanta n’era l’apassionament pel seu treball, que l’home copiava la partitura original de les Caramelles que li lliurava el mestre al seu estil particular, adornant al màxim totes les franges que quedaven en blanc. D’aquesta manera podia presumir de disposar a damunt el faristol una partitura original i personalitzada.

Palmes i palmons en les vigílies d’una setmana que té la qualificació de Santa i que caldria afegir-hi el terme de vacança, per apropar-la més a la realitat actual. Tot i que la reacció humana passa del recolliment a la diversió de la manera més natural. Aquest any amb les mirades posades al Vaticà on sembla que Francesc, el nou Papa, ha començat el seu pontificat amb nou tarannà que de moment ha estat molt ben rebut per la comunitat cristiana.

J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de març del 2013)

L'ELEFANT I EN ROCA

Des de que un rei proper es dedicava a matar elefants, mentre els súbdits passen per tota mena de penúries, els elefants han aconseguit refermar la simpatia que ja tenien entre aquesta població que ara mal viu a remolc d’una situació surrealista, molt difícil de trampejar.

Quan la mainada disposàvem de poques punyetetes, em refereixo als entreteniments tan sofisticats com hi ha ara, les consoles simplement les identificàvem amb un moble que acostumava estar disposat en el rebedor de les cases, ara una consola electrònica és el no va més de la idealització moderna. Simplement fèiem festa anant a Barcelona, els sols fet de pujar al tren ja era com una aventura. I així com ara els hi diuen a la mainada: “si et portes bé et comprarem una consola”. En aquells anys l’encapçalament de la recomanació era el mateix l’únic que canviava era la resolució: “...et portarem al parque”. S’entenia, el parc zoològic. I aquests portar-se bé, entre altres normalitats, obeïa a no muntar un espectacle mentre el metge dels carnots remenava per entre les interioritats de la gargamella, en uns moments en què que podia esclatar una mena de revolució contra els de la bata blanca.

I el zoo, aquest emblema de la capital, ens captivava. Sobretot els micos i els elefants. Les dues especies amb les seves constants i simpàtiques evolucions oferien un divertit espectacle. A la meva època l’elefanta que regnava en la seva secció era la Turquesa, ens hi podíem passar una bona estona, tot esperant una de les seves més preuades genialitats, com quan omplia la trompa d’aigua i tot seguit l’abocava en direcció a la concurrència que restava amatent dels seus moviments i quan algú en sortia remullat, l’espectacle era complert.

Un altre dels motius que ens portava fins a Barcelona , era per comprar l’abriguet a can Jorba. Aquest magatzems del Portal de l’Àngel mostraven dos al•licients afegits, l’escala mecànica, que va ésser la primera en instal•lar-se en tot l’estat. I el petit zoo i un parc infantil que es trobava en el terrat del bonic edifici. També amb uns ximpanzés que van esdevenir una atracció, perquè no podíem marxar de can Jorba sense prèviament haver fet una visita a les parts altes. Uns primats que quan els magatzems van complir els 50 anys d’activitat comercial a Barcelona, l’empresari va organitzar una mena de cavalcada triomfal pels principals carrers de la ciutat, amb tanta mala sort que els dos micos es van poden deslliurar de la gàbia. A un sembla ésser que el van atrapar tot seguit, però el més espavilat va romandre uns quants dies fent saltirons per entre els arbres de la Plaça de Catalunya. Segons les cròniques del temps, es va convertir en un inusual espectacle, fins i tot la insòlita aventura va ésser aprofitada pels humoristes per satiritzar la situació i comparar-ho amb l’anunci més pregonat de la casa, que deia que entraves a can Jorba despullat i en sorties vestit de cap a peus, sense faltar el més mínim detall.

Aquests viatges a la capital durant la infantessa, tenien per marc tots aquests simpàtics detalls. I vet aquí que quan els anys s’han anat aferrant a la nostra persona, sense poder-nos deslliurar de cap, hem tingut d’anar a la capital per atendre altres obligacions de més calat. Fer el viatge a una hora prudent del matí, en el tren on la majoria de passatgers que hi pugen és per anar a treballar, coincidies amb les singularitats que oferia en Josep Roca, fill del nunci, quan recorria tot el tren amb la seva inseparable cartera de pell, traje gris i amb el do que li conferia el seu tarannà irrepetible. Mentre somreia amb una peculiar manera de fer-ho, oprimint els llavis i sense ensenyar les dents. En Roca ha aconseguit una fama anònima, dintre l’àmbit de la línea de rodalies, perquè tan sols han tingut el privilegi de gaudir-la els usuaris assidus del tren de les 8, així com el de tornada. I quan algú gosava interessar-se per la seva vida viatgera, li abocava un repertori conegut per tots els puntuals viatgers del trajecte: Miri, cap a casa del parent, el senyor Roca. Per a tot seguir informar dels anys que feia que treballava a la mútua, com també aprofitava l’ocasió per reivindicar un tracte millor: És bona persona, però a vegades la manera com em diu les coses té molt a desitjar. Miri, és allò que diuen, on hi ha confiança fa fàstic. I ho acompanyava, amb un gest de resignació: que hi vol fer-hi, paciència .

M’he referit a l’elefant que ara és un animal que està en boca de tots i, a conseqüència dels esdeveniments ja prou coneguts, es nota com a més predisposició per protegir l’espècie, la dels elefants. Després he decantat per aportar detalls de la convivència de l’amic Roca, com un dels usuaris més populars de la Renfe, conegut pels de casa i per la resta dels viatges del trajecte. I vet aquí que ni uns ni altres conformen el protagonisme de l’article d’avui.

Es dóna el cas que al poc de celebrar-se el congrés de la telefonia mòbil, el recinte de la Fira

de Barcelona acollirà el Tissue World , una fira que s’ha assentat en diferents capitals del planeta i del 18 al 21 de març, ho farà a la capital catalana. Es tracta de la fira on el paper higiènic és el pal de paller, potser el invent més antic en aquest sector, on s’hi ha afegit els tovallons de paper, mocadors i altres derivats. El paper, vulgarment, conegut com el de wàter , ha significat un gran avenç en el moment d’eixugar l’ull cec de la part de darrera. Ha evolucionant no en quant la forma de presentació, sinó en la qualitat i, per tant, en la suavitat que ofereix per tal d’evitar irritacions molestes i de dubtosa solvència sanitària.

Durant uns quants anys el paper de diari va servir per aquesta utilitat. Això tenia lloc quan la tassa de porcellana era un privilegi reservat a uns quants, perquè el més comú i habitual era disposar de l’anomenada comuna, amb la corresponent tapadora de fusta. I si la necessitat t’enxarpava en la muntanya, per molt grotesc i primitiu que pugui semblar, s’havia de triar del contorn una pedra el més llissa possible per tal de no produir ferides innecessàries. Fins que van aparèixer aquells rotllos de paper, embolicats amb un cel•lofana de color taronja. On hi predominava el dibuix en vermell d’un elefant, el qual donava nom a la marca: El Elefante. Poc a poc, amb l’evolució de la modernitat, el producte va millorar ostensiblement i mai més s’ha hagut de patir per l’aspro d’un paper d’ús mundial, sense distinció de categories, ni colofons socials. Aquest ull cec del darrera, com goso denominar a aquesta part tan íntima de l’anatomia del cos, no hi veu, si més no nota i agraeix la suavitat del paper que l’acaricia.

En un marc igualment sofisticat, cosa que hi ha contribuït la gent de can Roca que fabriquen i donen forma a aquest altre invent com és la tassa de porcellana. I que malgrat haver-se modernitzat el contorn, la seva silueta no ofereix gaires més variacions. Simplement eficàcia i una certa comoditat.

Una fira mundial de paper de wàter i altres complements, ens dóna a conèixer l’importància d’aquest paper que es fa servir, mundialment, per a la mateixa finalitat. Poques coses són tan comunes, quan ara, desdoblant el significat de la paraula, aquestes ja no existeixen.

                                                                                                                        J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de març del 2013 )

MARÇ MARÇOT

El març és un mes ventós, i de traspàs entre l’hivern i la primavera. I el refranyer popular explicita una recomanació molt mal intencionada: març marçot mata la vella a la vora del foc i a la jove si es pot . Gens exemplar en els temps que corren. En quant a la meteorologia, els darrers dies del mes de febrer la pluja i el vent, la neu en les comarques més propenses, han acomiadat aquest període de temps en el qual l’hivern fa més palès el seu rigor. Amb el març arribarà la primavera i aquests rigors, representats pel fred i el vent, es van afeblint i poc a poc va guanyant la força del sol. Arribem a la millor època del any, ni fred ni calor, amb el sentit exclusiu del que es desprèn de la meteorologia.

El febrer s’ha acomiadat amb un repunteig del progrés, posat de manifest en el congrés de telefonia mòbil que s’ha celebrat a Barcelona, amb èxit de participació i organització. En cada edició les novetats, en aquest camp de la tecnologia, ofereixen un avanç inimaginable en només 365 dies de diferència. Això ens permet fer-nos a la idea que amb aquests aparells podrem tenir al nostre abats una informació i aplicacions que ni els més idealistes somiadors s’havien imaginat. En relativament pocs anys, la telefonia ha evolucionat d’una manera sorprenent. Sembla ahir que ens comunicàvem per telèfon a través de l’operadora i avui ho podem continuar fent sense la seva implicació i des de qualsevol punt del carrer, ciutat o poble. El precursor d’aquests reduïts aparells va ser un mòbil de mesures considerables, pel volum que requeria la bateria corresponent i per consegüent el pes que això representava haver de carregar per transportar-lo. També era considerable el preu que s’havia de pagar, unes 500.000 pessetes d’aquelles anys, quantitat que representava un bon pessic per als pocs que s’ho podien permetre.

De per sí el telèfon ha estat un invent sensacional que els de la meva generació ja ho vam trobar implantat, tot haver de passar per l’operadora per establir connexió. Varem viure el moment de l’automatització, la qual es feia evident amb el disc que anava acoblat en aquells negres aparells on i cabia just la punta del dit i que això permetia poder girar el disc en un recorregut precís per damunt dels números que establien connexió. Aquest avanç ens va estalviar les esperes, l’haver de demanar conferència, si era una trucada fora del poble, i el sentir-nos alliberats de la presència de l’operadora la qual, si s’ho proposava, podia escoltar la conversa. La xarxa creixia, com també ho feia el nombre d’abonats. I com la imaginació no coneix límits, no conformats amb les avantatges que oferia el invent, es va començar a idealitzar el dia en què ens podríem veure els dos comunicadors mentre parlàvem. Era un objectiu considerat quasi impossible. Doncs bé, un altre somni es va fer realitat, poder veure’ns mentre parlem. Al cap d’un temps de estar establert aquest prodigi, la Dolors Montaner i la seva família, en el local on junt amb en Franc, el seu espòs, havien regentat un establiment de beure i menjar, El Pati”, de tan bona acollida i grat record, van disposar l’equipament necessari per fer possible l’anomenada videoconferència. Un fet que va meravellar als usuaris i a la gent del poble favorables a pujar al tren de la modernitat. L’únic inconvenient era que entre les dues persones interessades, en establir connexió, s’havien de posar d’acord en el dia i hora i que l’altra també acudis a un locutori que disposés del muntatge corresponent, comportant que les dues parts havien de reservar hora per tal de trobar en disposició la cabina. Tampoc es va trigar gaire que l’opció estigués a l’abast de totes les cases, on amb una reduïda càmera i el programa corresponent, podem parlar i veure’ns sense que la distància sigui un impediment, des d’una banda a l’altra del món. A partir d’això ja no hi ha res impossible i quan ens pensem que ja tot està inventat els tecnòlegs ens sorprenen amb novetats que semblen irreals.

Poder portar a sobre un telèfon, avui, forma part de la nostra persona. Tanta n’és la dependència que si s’oblida a casa ens descol•loquem Comunicar-nos, tenir-hi disposat Internet, poder fer fotografies, s’afegeix a la llarga llista d’avantatges. I arribarà el dia, no gaire llunyà, que amb el mòbil podrem obrir la porta de l’habitació de l’hotel, de la nostra vivenda. El problema recaurà quan en aquell precís moment s’esgoti la bateria i per consegüent l’oportunitat de poder accedir a casa. Però com que hi ha ments que van més enllà, de segur que ja ho tenen previst i ens estalviarem de cridar a l’estil d’aquella simpàtica sèrie de dibuixos animats dels Picapedra, quan el popular Pedro es quedava tancat al carrer i vociferava aquell singular crit : “Bilmaaaa”.

En pocs dies de diferència ens hem passejat entre els avanços tecnològics i paral•lelament hem retrocedit en el temps, quan ens han visitat els components d’una nova edició del Ral•li de cotxes d’època que arriben a Sitges procedents de Barcelona. En aquest cas l’efecte és el contrari, l’exhibició té lloc quan el parc mòbil actual mostra un desplegament de cotxes de totes les marques i amb la potència dels seus motors a uns nivells superiors, res a veure amb els que conformen la desfilada del Ral•li.

També disposar d’un d’aquests cotxes obeïa a una necessitat i de vegades a un privilegi reservat a uns quants. En les imatges d’antany es pot apreciar les ciutats i pobles, amb els carrers quasi bé deserts en quan a tràfic rodat. La població no disposaven d’uns sous folgats que els permetessin tenir cotxe a la porta, tenien assumit l’ús del transport públic i d’un element que encara els era més proper, les cames.

De 50 anys cap aquí, la transformació experimentada ha fet possible que el més pelacanyes, amb el millor criteri per una igualtat d’oportunitats, es desplaci amb cotxe. Fins el punt que aquells carrers solitaris on es podia caminar sense cap impediment i, ves a saber, potser encara no s’havien inventat els senyals que manen la prohibició d’aparcament, ara són plens de vehicles que dificulten la mobilitat i contaminen l’ambient. Amb tot, aquestes noves generacions han vingut al món entre aquest caos circulatori i per tant s’afegeix a les normalitats de la vida moderna.

El Ral•li s’ha convertit en un referent que cada any ens permet fer una ullada al passat i per adonar-nos dels avanços portats a terme en el transcurs de tots aquests anys. I entre tots els participants una persona molt vinculada amb el nostre Sitges, ha estat en Marcel Maluquer, el qual fa molts anys que es passejava pel Passeig, per admiració de tots, muntat en una bicicleta antiga, composta d’una roda enorme i una de més petita, igual com la que s’exhibeix a l’entrada del museu Romàtic. Ell i l’Edurad Carbonell Targa, són dos testimonis d’excepció i col•laboradors d’aquesta repetitiva exhibició del Ral•li que amb els seus 55 anys de projecció, es consolida dintre de l’antiguitat. Ho fa en temps moderns i contribueix a enaltir els esdeveniments que tenen lloc en el nostre poble. Com a màxim exponent del record i de la modernitat.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de març del 2013 )

ELS CAFÈS

En el transcurs d’aquesta Quaresma s’estan produïnt uns fets remarcables. El més important, perquè també és d’incumbència eclesiàstica, és el que fa referència a la dimissió del Pontífex. Una situació que no havíem viscut, ja que el més proper, en aquesta temàtica, han estat els relleus dels corresponents senyors rectors , vicaris i altres sacerdots amb càrrecs diversos. Fins i tot, com quelcom semblant a la situació dels papes, el màxim responsable de la parròquia acabava la seva comesa pastoral el mateix dia que esgotava la seva vida. D’aquí que els senyors rectors envellien apropats a l’àmbit dels seus feligresos. Aquesta situació va canviar d’acord amb la conveniència de trobar un retir en consonància amb el seu ministeri, és a dir, a recer de la residència que existeix a la capital i que els permet portar una activitat doctrinal, si més no deslligada de la responsabilitat parroquial.

Durant la meva època escolar vaig tenir l’ocasió d’estar més en contacte amb els relleus i permanències dels pares escolapis. S’alternava el rector del col•legi i arribaven nous escolapis amb la finalitat d’impartir classes que combinaven amb la pràctica dels oficis religiosos pertinents. Els de més edat, però, semblava que tenien plaça fixa en el col•legi: Com era el cas del popular pare Marín, que era gran o a nosaltres ens ho semblava i el pare Joan Capdevila, tenia tants d’acumulats que més que semblar gran ho era. Va ésser l’únic, de la meva època escolar, que va morir estant més o menys en actiu. Era un dia de novembre, no recordo l’any, però sí que tinc present que ens van donar festa i en Bonaventura Montaner i jo vam aprofitar el dia esplèndid que feia, per apropar-nos fins a Terramar, varem passejar per aquells ben definits espigons, quan encara eren transitables. No com ara que s’han deixat malmetre per la força del mar i ofereixen un aspecte d’absoluta degradació .

Els feligresos de la parròquia, també els que freqüentaven la capella dels escolapis, s’han alternat amb el compliment que mana l’església d’assistir a missa els dies de precepte. Curiosament, i no es prengui la meva opinió com una generalització, de tots és sabut, però, que els homes moltes vegades han trobat l’excusa perfecte per no assistir a la missa. Em refereixo quan l’ofici religiós sols tenia lloc durant els matins dels dies de festa, encara no s’oficiaven ni en les vigílies ni durant les vesprades, tot i que començaven a una hora ben matinera. Quan era època de cacera es passaven mig festiu al parany, o agafats a l’escopeta. Que si el temps dels rovellons, o anar a caminar per la muntanya, anar a rebassar a l’hort, o a matar l’aranya allà on fos. El cas és que tenien tots els matins dels festius ocupats.

Delegaven les obligacions missaires a les esposes, sota la consideració que amb un que reses era suficient per estar en gràcia de Déu. Però vet aquí que aquelles dones, que eren unes sofertes i abnegades mestresses de casa, tenien de procurar d’assistir a missa aviat per tal de que els hi quedés temps per rentar la roba de treballar de l’espòs i preparar el dinar, comptant que tindria el temps just per menjar i marxar al cafè o al futbol.

Antigament els cafès van manllevar molta intimitat a les famílies i es va fomentar l’implantació d’uns costums que eren, en la majoria de les cases, inamovibles, fins el punt que es dinava i sopava aviat perquè la rutina d’anar a prendre cafè així ho exigia. Sola, o acompanyada de la mainada, a l’esposa li quedava la feina de desparar taula i rentar plats. Tan sols aquesta rutina es trencava a l’hora del ball de tarda.

Això ens pot donar idea del grau d’influència que exercien els cafès del poble en els homes que hi acudien, migdia i vespre, abans d’anar a treballar i abans d’anar a dormir. De tal manera que tothom coneixia el destí, segons l’horari, d’aquells que transitaven pel carrer, fins i tot encertàvem si es dirigien al Prado o al Retiro. I els anys van fer tornar feixuc el seu pas i, malgrat la dificultat que havien de vèncer per arribar-hi, sols l’empitjorament de la seva salut els va fer desistir del costum. Dos dels casos més exemplars, en quan a no voler rendir-se a les dificultats, va ser el Sr. Ramon Termes el qual caminava molt poc a poc, tant que quan arribava al Prado ja quasi havia de tornar a casa. Potser en Felipe, barber que ho havia estat de la barberia de can Roca, no mostrava tant impediment, però sols ell sabia el que patia per poder arribar des de la casa també del carrer Sant Francesc fins al Retiro.

Curiosament, però, el finestral principal de la sala cafè del Prado, durant la tarda, era presidit per una majoria de senyores, les edats de les quals sumaven unes xifres que si no arribaven als mil anys es quedaven a la meitat. En canvi al Retiro hi predominaven els homes. També no deixa de convertir-se en una curiositat el fet que en aquesta Societat ben poques dones hem trobat prenent cafè. De les poques que acudien a la societat de la Palla eren les esposes dels gitanos d’aquí, elles acompanyaven els homes quan acabaven d’arribar de vendre pels mercats.

No obstant aquests centenaris cafès s’han vist freqüentats, d’una manera eloqüent i tradicional, durant aquests dies de la Quaresma. Quan socis i simpatitzants hi han acudit , ho continuen fent, per tal d’assajar el cant de les Caramelles. El cafetonet és el preàmbul per interpretar la poesia instrumentada i l’elixir per mantenir desperts els sentits més adients. En aquest tema també han existit diferències entre els seus directors.

El mestre Manuel Torrens no era en absolut home de cafè, tot el contrari defugia d’aquella atmosfera carregada de fum. Sortia amb el temps just de casa i ho feia abrigat de manera exagerada ja que el fred i l’aire eren els seus enemics més temibles. Per contra el mestre Gabriel Pallarès formava part d’aquella plantilla d’assidus del primer finestral. A ell no li feia res sortir en aquests nits de Quaresma, perquè ho feia durant totes les nits de la resta de l’any. El que potser desbaratava el costum, és haver de tenir preparats un determinat nombre de compassos per quan tocava assajar el vals o l’americana. No hi treballava fins arribat el dia, en què aprofitava mentre sopava per compondre’n uns compassos més. I així fins a tenir-ho tot enllestit.. El mestre Jordi Pañella tampoc ha estat home d’anar al cafè, però sí un empedreït cafeter que els assaboreix a can Sabaté per qüestió d’apropament. Els van succeir dos sitgetans, en Rafael Marcet, vinculat al Prado en cos i ànima. I en Quimet Ràfols, el típic home de cafè.

Els ametllers i la mimosa florida evidencien l’anunci d’una nova primavera. Primer cal trampejar la Quaresma, amatents del que mana l’església. I quan surti el setmanari al carrer, s’haurà fet efectiva la dimissió del Papa, el dia 28 a les 20 hores que és quan acaba la seva jornada laboral. Uns més que altres esperem el dia de la jubilació, el Papa no en pot ser una excepció. Tot i que ell no té fàcil poder anar a fer el cafè, fora de les parets del Vaticà. No tots som iguals, tampoc tots poden gaudir de les subtileses més senzilles de la vida quotidiana. I això, ser presoner de la pròpia existència, ha de cansar. Per molt papa, rei o senyor que siguis.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 1 de març del 2013 )

LA RUTA DEL CÍSTER

Resulta interessant trobar, més enllà de pobles i ciutats, les muntanyes que envolten les comarques, termes i municipis, que tenen els seus camins ben ordenats i, un aspecte molt important, ben senyalats. Una situació que plau enormement als amants del muntanyisme en totes les seves modalitats. Però d’una manera més populosa i més apropada, degut a la manca d’una extrema dificultat, a tots aquells, homes i dones, sense limitació d’edats, a qui ens motiva practicar el senderisme.

Aquesta ordenació, a la qual em referia, permet establir unes rutes que a través de pistes, camins i corriols, ens portaran d’un extrem a l’altra de la nostra Geografia, tot travessant muntanyes, les poblacions que les limiten i les comarques corresponents. L’afició del caminant acostuma a ser perseverant i amb ella es fa palesa la projecció de la formigueta, poc a poc es fa camí. Vull dir amb això que no es tracta de caminar fins l’extenuació, sinó que el més còmode consisteix en seguir les pautes que, classificades per etapes, agrupa qualsevol dels recorreguts, ordenats sota la denominació de GR, que a la vegada van acompanyats per una numeració que els identifica i els ordena per territoris.

Això és el que fem un nombre determinat de socis del nostre Centre Excursionista que presideix en Joan Tutusaus, responsable de l’entrevista de la contraportada del setmanari, quan un diumenge al mes retornem a la muntanya i s’estableix el punt de sortida, després d’arribar-hi amb autocar, en el lloc on hem acabat l’etapa anterior. Us parlava de la perseverança i és aquesta la que ens permet anar avançant i anar culminant recorreguts, fins aconseguir la finalització d’un altre GR. Aquest objectiu es pot allargar uns quants anys, dependrà de la distància total.

Cada sortida requereix una preparació prèvia per part dels organitzadors, els quals tenen cura d’extreure la informació pertinent del indret on es desenvoluparà una nova etapa, d’això entre altres s’encarrega la Núria Sanahuja. I com a caps visibles tenim la sort de poder comptar amb l’experimentat muntanyenc Xavier Massana i la seva muller, la Mª. José Garcia, com a relacions públiques i eficient col•laboradora, entre altres detalls, amb els quefers , no menys important, de contactar amb el lloc d’avituallament. Quinze dies abans de cada sortida un altre grup té per comesa, en diuen, anar a marcar. Aquest avançament garanteix que en el moment de l’excursió, malgrat estar tot ben senyalat, no es produeixi el dubte, per exemple, davant la intersecció de dos camins i de ser així que s’agafi el correcte. Una visualització de terreny que aporta seguretat al grup i ens estalvia la incomoditat que suposa haver de tornar a desfer el tros recorregut després d’haver estat caminant una bona estona en una direcció que no es correspon.

Activats i posats de moda, entre cometes, aquests recorreguts de llarga distància, n’existeixen altres de molt més propers. Ben a prop nostre s’estén el que s’anomena la Ruta del Sentits, que es desenvolupa per les interioritats del Massís del Garraf i fins i tot en determinades hores de la nit, per afegir-hi un atractiu sobreposat. Un altre d’emblemàtic és la sortida de Sitges a Montserrat que també organitza el Centre i altres experimentats excursionistes, com en Ricard Baqués, en Josep Surià, per anomenar-ne uns quants. Ells, quan els hi plau, s’envolten d’una colla i van i venen de Montserrat, com qui va a la cantonada. Fins i tot i també com a al•licient afegit, quan els hi plau, fan el recorregut, bé de anada o de tornada, en plena nit. Per allò dels sentits i és que comenten que no té res a veure amb el dia, d’una manera especial quan llueix una bona lluna que imparteix llum i ombres i, per tant, un bé de déu de contrastos.

Tornant a aquesta ordenació de camins i recorreguts, arribo al motiu principal de l’article: a l’anomenada Ruta del Císter que s’estableix a mena de circular i surt des de Santes Creus i torna al monestir havent caminat, prèviament, pel Pla de Santa Maria, Montblanc, fins al majestuós monestir de Poblet i d’allà a Vallbona de les Monges, tornant per Forès, Rocafort de Queralt i finalitzar al deshabitat, en quant a que no hi ha vida monàstica, monestir de Santes Creus. Evidentment el recorregut a peu no es pot fer en un dia, sinó que és necessari fraccionar les etapes, detall que està contemplat en la disposició del recorregut que s’ordena amb unes localitzacions que estan contemplades en la credencial editada amb la finalitat d’establir el recorregut i per poder testimoniar que si ha arribat. En queda testimoni mitjançant el corresponent segellat de la credencial.

Una d’aquestes etapes, la que va de Poblet a Vallbona de les Monges, té determinades connotacions sitgetanes. Es tracta d’apartar-nos una mica del camí per tal de visitar el Santuari del Tallat, que obre els diumenges al matí. Allà en el pòrtic d’entrada hi trobem la replica exacta de l’arc que es troba en el saló d’or i que dóna accés a la capella. Allà el podem veure en el lloc on estava ubicat abans del seu trasllat. El santuari es troba, des de fa anys, en un lent procés de restauració, on hi destaquen aquest elements ornamentals, com alguna finestra o porta que junt amb la susdita arcada es troben al Palau de Maricel.

I seguint la ruta arribem a Vallbona, monestir habitat per monges també de l’ordre del cister. Curiosament Vallbona té uns vincles amb Sitges, degut a que una abadessa portava cognoms molt annexionats amb terratinents de la vila, em refereixo a Mª. Lluïsa Dalmau i Falç. La seva mare de la branca familiar dels Falç de Sitges. Ella va néixer a Montbrió del Camp a l’any 1774. De ben jove va entrar a formar part de la comunitat de religioses del monestir i el 1815 va ser nomenada abadessa. Durant la seva trajectòria com a capdavantera del monestir, diuen les cròniques del temps, va aconseguir portar a terme moltes millores, però també va haver de trampejar guerres i revoltes, en cada una d’elles es va veure obligada a treure la comunitat fora del monestir. En una d’aquestes fugides, en el 1835, algunes es van refugiar a la casa dels Falç a Sitges. Va morir al 1853 i està enterrada en una de les tombes a tocar del cor de l’església.

Ens trobem just en aquest epicentre de la Ruta del Císter, després d’haver caminat, tot admirant el paisatge i detalls, com aquests de repunts sitgetans. On sobresurten l’arc del Tallat i l’historia d’una abadessa amb lligams a la vila. Fins i tot, sense marxar del lloc, en un moment o altre, coincidirem amb un altre sitgetà, en Manel Garcia Muñoz, emparentat amb els Sardà que és l’agutzil de Vallbona de les Monges. Un càrrec de relleu en poblacions de no gaires habitants. Com també ho és el d’una abadessa per a la seva comunitat. I mentre aquesta és la capi visible i màxima responsable de la comunitat, dintre les mil•lenàries parets del recinte, l’agutzil ve a ser l’enllaç entre l’autoritat i el poble, amb un comandament relatiu, però sí amb una tasca molt polifacètica.

I és que Sitges té representació arreu on vagis. I ja ho diuen els castellans: “A dónde vayas de los tuyos tengas”.

J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de febrer del 2013 )

VEÏNA DEL CARRER DE SANT MUÇ

Tots els que vivim a Sitges perquè hi hem nascut i també els residents, tenim certes preferències per a determinats carrers. A mi, particularment, el de Sant Muç n’és un dels preferits. Li trobo un encant especial, el qual no sabria descriure per no poder argumentar els motius més sobresortits de tal preferència. El trobo tranquil, ordenat i amb un toc de distinció. Aquest que li confereixen les cases senyorials que s’hi arrenglen a cada costat. I sobre tot, cèntric. A tan sols pocs metres dels carrers més freqüentats, la calma planeja per aquest carrer que a mena de drecera, va del de mossèn Llopis a l’avinguda Sofia i, allà, s’encara amb l’avinguda del Vinyet. Per tant, no gaire transitat pel tràfic rodat i espaiat en quant al pas de la gent. Això contribueix a la solitud que el caracteritza i el fa diferent.

Sant Muç també se’l coneixia a Macedònia, on va néixer i a Bizanci on va morir el 304, com a Muci de Bizanci. Fou prevere i va ser perseguit per haver destruït un altar dedicat a Bacus.. Torturat i llançat a les bèsties, per no voler renunciar al cristianisme, va poder escapar dels torturadors, si més no va tornar a ésser apressat i va morir decapitat. A partir d’aquí es venerat, com a sant, per tota la cristiandat.

A Catalunya, segons es segueix llegint a l’enciclopèdia , el seu culte es va introduir durant l’expansió bizantina del segle VI. Hi ha capelles dedicades al sant a : Cànoves, a l’Hospital de la Santa Creu, al santuari de la Mare de Déu del Coll a Barcelona i una ermita a Rubí, on li dediquen una de les dues festes patronals amb aplec inclòs.

A casa nostra la seva memòria es perpetua en aquesta original capelleta, l’última que queda d’aquelles que es trobaven en el recorregut del Camí Fondo que anava d’aquí fins al Vinyet. Adossada en un lateral de la casa on s’hi va allotjar una nit Joan Josep d’Àustria 13.9 1660, segons fa constar Ignasi Mª. Muntaner, perquè a la susdita placa avui si llegeix 1668 potser degut a una malformació del material.

Molt a prop d’aquesta cantonada una llàntia cremava al costat d’una bonica imatge de sant Muç. La seva propietària ha mantingut, durant tots aquests anys una ferma devoció vers el sant que dóna nom al carrer on hi ha casa seva. En un lloc destacat del saló, les interseccions a la seva memòria assolien la privacitat que destaca en una vivenda particular que acull i acarona aquest record permanent a un sant que a Sitges hi té dedicat el carrer i una original capelleta al seu honor. Malgrat la intimitat d’aquest recer, la porta sempre era oberta a les amistats, on eren rebudes amb la cordialitat que distingia a la senyora Lluïsa la qual, fent gala d’un tracte planer, gens fingit, aportava uns coneixements amplis i alliçonadors dintre el món de l’art, la música en particular, la literatura i de totes les corrents artístiques i culturals que havien niat entre aquestes parets, com un clar exponent dels ambients culturals de la vila.

Fruit d’un llegat que havia iniciat el seu espòs Josep Mirabent i Magrans i la resta de la família. En Pepet de Can Gori, acumulà al llarg de la seva vida una modèlica i curosa sensibilitat i en honor a ella es va envoltar d’artistes , escriptors, gent de les arts, i altres especialitats. I el seu instint de mecenatge, d’implicació amb la cultura sitgetana, en tots els camps, ho va inculcar als seus i va ésser així com la casa del carrer sant Muç, va esdevenir un espai obert a totes les inquietuds del moment. Sempre sota la presència de l’imatge que la senyora Lluïsa ha prioritzat a altres decoracions que l’acompanyen, com a penyora de records i moments viscuts.

Fa pocs dies que la senyora Lluïsa de Diego, aquesta veïna del carrer, esposa i mare exemplar, sense fer soroll, va iniciar un camí sense retorn. La dèbil flama de la llàntia resta tremolosa il•luminant, entre les penombres, la talla amb els hàbits del sant. I ell, testimoni de la presència d’una vida i una convivència plena d’inquietuds, continua en el seu lloc envoltat de molts records enmig d’un silenci sepulcral. Amb la solitud de la nit, amb el despertar d’un nou dia i amb l’aureola que planeja per cada racó, en cada un d’ells s’endevina el toc de la senyora Lluïsa, una persona que tenia la virtut de saber conversar, sense fer ostentació del seu saber i, sobretot, sabia escoltar i raonar sobre qualsevol temàtica sitgetana. Fidel lectora d’aquest setmanari, del qual acollia les opinions dels col•laboradors amb admiració, pròpia de la persona que sap valorar els neguits de tots aquells que el fan possible.

Des de l’altre dia el carrer Sant Muç sembla més solitari del que ja és. Un carrer de poc trànsit, si més no acollidor, de veïnat que es coneix i que quan cal s’ajuda. Un carrer amb connotacions i valors residencials ben reflectits, però que els seus residents més antics, fan de la convivència veïnal un bon exemple, el qual ens recorda a altres carrers del poble on, abans d’haver-hi tantes transformacions i canvis de residents, existia aquesta plenitud de convivència que fins i tot permetia deixar posada la clau al pany de la porta de l’entrada, com la cosa més normal.

Tots els carrers s’han transformat i aquest en concret, ha mantingut el seu estatus residencial, no obstant d’una manera discreta i ben portada, com el posat elegant de la senyora Lluïsa. El de sant Muç és i serà un carrer ensenyorejat, que és manté en una proximitat que el fa més assequible i transitable, per tots els qui l’escollim per apropar-nos al Passeig o per anar fins al Vinyet. I a partir d’ara, una drecera entre la vida i el record.

                                                                                                                              J.Y.M,
( Article publicat a l'Eco de Sitges el  8 de febrer del 2013 )

COLORS I SOROLL

El nostre Carnaval ha evolucionat a una tendència on predomina la versió de lluïment generalitzat, res a veure amb l’autèntic sentit d’aquests dies, on més aviat ha de prevaldre la sàtira i cert caire de crítica burlesca. Com aquella escenificació,que tan grat record va deixar, d’un consell de ministres, portat al carrer, entre altres, pels germans Muñoz de l’auto escola i també pel recordat Tirso Maldonado, amic d’infantessa i, malgrat la distància i no freqüentar més les nostres juguesques i aventures de joventut, sempre vam conservar el paral•lelisme d’una amistat recíproca. En aquella carrossa s’hi escenificava el susdit consell de ministres, on els seus components es mostraven asseguts en sendes tasses del inodor. Un muntatge molt ben caracteritzat i acord amb l’esperit d’aquests dies. I és que actualment les preferències han decantat, en certa manera, cap a una consolidació de l’espectacle grandiloqüent. Una senzilla imitació dels celebres carnavals brasilers. Però que també aporta entusiasme i molt treball a tots els participants.

És, ho hem de reconèixer, un carnaval molt més elegant, més treballat i, sobretot, permet la participació de grups més nombrosos. Cada any, però, aprofito aquest mateix espai, per retre record i homenatge al carnaval que a mi més m’agradava. Els lectors ja hauran notat un apunt de nostàlgia que aquest col•laborador, sense ànim, ni molt menys, de manllevar mèrit a la uniformitat de l’actual, quan tinc l’oportunitat, com ho és a cada retorn d’una nova festa, no m’estic d’enaltir la simplicitat d’unes disfresses que, amb enginy, reflectien situacions complicades que no podien ésser tractades amb la justícia que la veu del poble reclamava. Si més no capgirant i conduint el sentit de la mateixa a l’apartat satíric, es venia a dir el mateix però amb la gràcia d’una disfressa que sense paraules per entremig, exemplificava el missatge que en definitiva es volia transmetre. Al conjunt d’aquestes extravagàncies, la programació defugia del terme Carnaval, per ésser anunciades com a : “Fiestas de Invierno” .

Quan justament ara, amb l’aparent desfeta de la política i el patètic exemple que ofereixen els seus representants a la ciutadania, en aquests moments, quan la gent passem moltes penúries i maldecaps per seguir endavant, mentre vivim en la palestra de les més eixelebrades i rocambolesques malifetes, la sàtira i la burla aconseguirien una temàtica inesgotable. Aquests mateixos polítics, tampoc és just generalitzar, viuen immersos en un carnaval permanent, entre ells disfressen les seves maneres de fer i quan són descoberts i els hi treuen la disfressa, ens volen fer creure que el seu carnaval mai ha existit. Que alliçonador que seria que algun d’ells, donant mostres d’humilitat al haver estat descoberta la seva identitat, proclamés la veracitat dels fets que se li atribueixin, hauria donat mostres més que suficients per a ésser proclamat sa majestat Carnestoltes, el rei dels poca-soltes, per no fer servir una altra terminologia més adient però més ofensiva.

Tornant al Carnaval que avui ens implica, el seu desenvolupament , aconsegueix projectar els colors més espectaculars d’entre totes les games de tonalitats. Aquesta vistositat té connotacions específiques amb la identitat del poble, el qual sempre s’ha caracteritzat per la lluminositat del seu blau, però també pel colorit de les flors, de les quals la dona sitgetana té la suficient sensibilitat com per guarnir, quan s’escau, el seu balcó i, arribats a aquestes vigílies, passar-se hores donant forma i cosint les vistoses i acolorides robes de les disfresses. Un cop acabades, i integrades en la rua, la variació de color és tan cromàtica que ofereix un resultat sensacional. Aquest ben ordenat assortiment de colors s’integra, ni que sigui per uns quants dies, en la gama més intensa d’aquest Sitges lluminós, on s’escampen els colors, oferint un ampli ventall de tonalitats que s’associen amb una bulliciosa disbauxa .

I per lògica la disbauxa va associada amb soroll. Perquè un fet innegable és que a mesura que Sitges ha crescut, hem passat d’un cert silenci a un soroll que cada dia que passa va en augment. El poble dels nostres avis anava a dormir en silenci hi també s’hi despertava. El del nostres dies els sorolls es van imposant, sobretot durant els caps de setmana i en el dies permissius dels mesos d’estiu. És una qüestió a la qual els responsables municipals han de fer complir les normatives sense miraments, perquè no tot es fonamenta amb el sol, la platja i amb el que ha de ser un ben entès ambient de festa, sinó que el silenci també és un aspecte anhelat, sobretot quan toca descansar.

Generalment les nits dels mesos hivernals acostumen a integrar-se a un silenci generalitzat, el qual es trencarà en el transcurs d’aquests propers dies. Fins a cert punt uns sorolls que formen part de la que en podem definir com a normalitat carnavalesca. D’aquí que els qui tenen l’orella més sensible, si poden, marxen posant el remei més adient a la puntualització que es fa d’una malaltia imaginaria, quan hom reconeix que el seu mal no vol soroll. I tornen a la vesprada del dimecres de cendra. Unes hores que m’atreviria a catalogar com les més tranquil•les i silencioses que totes les de la resta de l’any. A mi que m’agrada observar aquests detalls ambientals, em plau plantar-me en el carrer i constatar el contrast de la nit de dimarts de Carnaval i aquesta del dimecres de cendra., quan s’escolta, amb tots els matisos, haguts i per haver, el silenci. D’entre tots, aquest el podríem catalogar com a sepulcral que em sembla a mi que no n’hi ha cap de més silenciós.

I aquesta complicitat observadora també m’ha fet adonar que, des de que les coses no van prou bé, nosaltres que vivim prop de la carretera, ens hem adonat que durant la nit i també a primera hora del matí, el silenci s’ha generalitzat, circulen molts menys vehicles de motor i per tant el silenci és perllonga més hores que les de costum. Un silenci, però, que fan reflexionar , ja no per la calma que impera, sinó perquè es tracte d’una objectivitat que va assimilada a una situació difícil.

Per altra banda, guaitant a una nova edició del Carnaval, podrem constatar que, malgrat circular en reserva, encara queda entusiasme i bona predisposició per lluir unes disfresses que han costat treball i diners. També deu obeir a la teoria que ironitza: “Un dia és un dia”. La veritat que com els dies de Carnaval n’hi ha pocs. On es barregen, a parts iguals, els colors i els sorolls. Si hi faltés un dels dos socis no estaríem parlant d’un carnaval, sinó d’una altra festa.

I si com he dit hi trobo a faltar ironia i sàtira, m’adono que és una caparrada meva, atenent que el Carnaval de Sitges ha estat valorat, per un diari de prestigi, entre els 10 millors carnavals del món. Una qualificació obtinguda entre colors, bones maneres de fer i disbauxa .

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de febrer 2013 )

ENTRE ELS CALÇOTS I EL XATÓ

Només començar un nou any, coincideix la tradició amb les petiteses i altres delicadeses de la cuina tradicional. Es fa palesa coincidint, en aquests dies del mes de gener, amb les festivitats celebrades a Vilanova, Ribes i Sitges. En quant al nostre poble, va tenir lloc una replica exacte, si no fos pel itinerari, de la comitiva folklorista de la Festa Major i de Santa Tecla. Per repetir-ho cada any em sembla poc adient, però quan la festivitat coincideixi en diumenge podria ésser un al•licient afegit i suggestiu. L’aspecte dels entreteniments culinaris abracen el Carnaval i s’allarga durant tota la Quaresma . Entre aquest interval de temps s’alternen, com ja he dit, les festes més rellevants del mes de gener, les acompanya la frescor ambiental propi del temps i també uns detalls ensucrats que les fan més típiques, com el tortell de Sant Antoni i els sabres de Sant Pau.

El darrer diumenge es pot dir que es va donar el tret de sortida de les populoses calçotades. De les quals ostenta la capitalitat la població de Valls i s’estén a bona part de la demarcació de la província de Tarragona. Que ofereix, a banda d’aquesta franja compresa entre el Baix Camp i la Conca de Barberà, també les especialitats marineres, pròpies del litoral tarragoní, que són acompanyades pel no menys suculent romesco, que tot i tenir afinitat amb la salsa dels calçots, no ho podem comparar. Perquè la salsa del calçot, com en el seu dia em va informar l’amic Joan Sella, es denomina “salvitxada” . Si més no més cap al interior com per exemple a Montblanc el romesco el fan sevir per acompanyar el bacallà esmicolat a mena d’esqueixada, si més no sense cap altre acompanyament que la susdita salsa. Servint per postra un complement que també és producte de la regió, les ametlles i avellanes, denominat postra de músic. La diferencia també rau en què la calçotada es complementa amb un altre postra simple, la taronja. Influeix en el costum la voluntat de facilitar una millor digestió.

A partir d’aquí els calçots predominen en aquest mapa d’especialitats “ manducàires” que ens són tan properes. No obstant a partir de la propera setmana, avançaran junts calçots i xató. La data de sortida d’aquest darrer plat està establert en el dijous gras i el dimecres de cendra i ve a ésser preceptiu allargar-ho fins un cop acabada la Quaresma. Tanmateix com que ara podem trobar escaroles durant tot l’any, el xató es pot preparar el dia més inversemblant de la resta de l’any, a gust del consumidor. Per a la meva família la primera xatonada acostuma a seguir el protocol de les convidades familiars de les festes nadalenques. El dia de Reis toca el torn a casa de la meva germana Montserrat i Salvador i llevat excepcions, ens ofereix una xatonada. Una bona manera de començar l’any, la temporada, mentre gaudim de la generositat dels Mags. Que es mengi el que es mengi, però, mana la tradició en quant a què el protagonista del postra sigui un altre tortell, aquest amb sorpresa, fava i corona, per tal de coronar al qui troba el petit tresor de la figureta.

Recordo que potser l’extravagància més fora de lloc en a preparar una xatonada, la vam fer palesa en una vigília del dia de la Festa Major, per tal d’obsequiar a uns parents de Saragossa que ens visitaven, amb una menjada d’aquest suculent plat, conscients que triomfaríem. Tot i saber que ho servíem en la temporada més poc escaient de tota la resta de l’any. Malgrat l’agosarament i trencar les regles de la tradició xatonaire, el plat, com era de preveure, va agradar molt, fins a l’extrem que els convidats van prendre bona nota de la recepta i ells a la vegada la van repetir quan van voler obsequiar als seus respectius convidats amb una menjada original, amb la fermesa, com així va ser, que no ho havien menjat mai i els anfitrions van quedar molt bé, tant per l’originalitat com per l’exquisidesa del plat. És així com el xató s’expandeix més enllà dels seus orígens. I qui no diu que al cap de molts anys els “maños” també proclamin, a les futures generacions, la paternitat del xató. Ja seria, com diuen els castellans: “El no va más”.

Comença, per tant, la temporada dels calçots i el xató. Un plat que, entre altres referències, es documenta en una visita de Santiago Rusiñol, per haver estat servit en el dinar que va tenir lloc entre amics, amb frase afrancesada inclosa. Un plat que, quan era el temps, era servit en totes les fondes del poble, com la que regentava la mare dels germans Pagès, a la cantonada amb la carretera De Ribes, la mateixa que després, durant mols anys en va tenir cura la família d’en Joan Ossó. Malgrat ésser molt catalanista, l’establiment, fins a les darreries de la seva activitat, portava per nom: “ Bar Espanyol”. Seria per donar-li un caire d’universalitat, perquè per ideologia no. Tornant als orígens a la propietària se la coneixia per la “Parcala”. Mot que va heretar la descendència. Quan a l’establiment preparava una xatonada en el plat abans, abans d’abocar-hi l’escarola, hi disposaven un llit de fesols. Costum que també els fills de la casa van continuar practicant, fins i tot quan els germans Pagès anaven a fer la xatonada al Prado, es portaven de casa una bosseta d’aquest llegum i l’estenien per damunt la seva ració. Idea que va agradar al meu pare i que va influir en nosaltres que també continuem amb aquest costum tan particular, copiat d’aquells músics amics de casa , com ja ho vaig apuntar en una altra ocasió.

Entremig d’aquest condiment tan nostra que té flaires com a celestials, de tan influents que són, hem arribat a la festivitat de la Candelera. Patrona, precisament, de la capital dels calçots, Valls. Població que cada deu anys celebra amb més repercussió que la resta, el que anomenen Festes Decennals . La Candelera simbolitza de la llum i es fa evident amb les populars candeles que es beneeixen per a l’ocasió. I també celebren la festa gremial els lampistes o electricistes. I ara que m’hi refereixo em ve al pensament el record d’en Magí Sadurní i Soler que ens va deixar l’any passat en el transcurs d’aquestes vigílies. Electricista de professió, veí de magatzem i home peculiar que fins i tot entenia de política, a qui li haig de reconèixer el mèrit de saber opinar, amb crítica constructiva, davant del desgavell que fa anys que dura. Aportava hipotètiques solucions al difícil panorama que ofereix el país, la llàstima que ho feia fora de la tribuna i en el lloc menys escaient, com ho és un simple magatzem. Un escenari on les seves conclusions tenien poc pes i poca influència amb la manera de fer dels polítics

Mana la tradició que fins aquesta festivitat s’ha de tenir parat el pessebre. Ho compleixen, a més de molts particulars, l’ermita del Vinyet on, en lloc destacat, se’ns mostra la disposició del pessebre.

Quan queden pocs dies per escoltar el frec insistent de la massa damunt la pedra del morter, durant l’elaboració de la picada de la salsa. Calçots i xató, unes menjades pròpies d’aquesta època de l’any que ofereixen renovades sensacions.

J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de febrer del 2013 )

UN TOMB PER RIBES

Coincideix la sortida del setmanari al carrer amb la festa major d’hivern de la veïna població de Sant Pere de Ribes. La celebració de la festivitat de Sant Pau aconsegueix reunir els elements més destacats d’una festa dedicada a honorar el Sant i també per oferir, a ribetans i als seus veïns més propers, les singularitats camperoles amb les quals ens obsequia el paisatge que envolta l’ermita. En un temps en què el camp, la vinya, els arbres, la natura en general, està dormida i regna una frescor ambiental que condiciona aquest paisatge.

Un dels actes que revestia un cert encant, era la ballada de sardanes que tenia lloc a l’era de l’ermita un cop finalitzat el res del rosari, el qual presidia el senyor Rector, mossèn Jesús Mañé i recolzat per una fluixa concurrència, la majoria de les allà presents eren ribetanes. Els músics de la cobla sempre pretenien gaudir del privilegi del sacerdot per tal que aquest enllestís aviat les preceptives avemaries. Contribuïa a magnificar aquell moment,la posta de sol. El seu resplendor fugaç, tenyia aquest recer amb una ampla pinzellada de color, barreja d’ocre i mangra. El resultat era una llum rogenca, impressionant, encisadora, a mena de colofó al protagonisme que havia tingut l’ermita, de manera especial, cap al migdia, quan el més atractiu del nostre folklore dansava entre vinyes i marjades. Tot passant per davant del petit oratori a qui els nadius anomenen Sant Pau xic, desconec si encara la vesant de les seves dues taulades inclinades són plenes de pedres, penyores d’un amor desitjat, després d’haver estat llençades amb el propòsit de trobar amb qui emmaridar-se. On el so de la gralla, els redobles dels tabals, els trons dels coets, esquincen un silenci empallegós, si més no, asserenat i extremadament dosificat durant la resta de l’any. Els mateixos balls s’havien apropat fins algunes de les masies del seu terme. L’evolució del ball, davant la porta d’entrada de la casa, ja ens podem imaginar la sublimitat del moment. Com si el temps hagués retrocedit més d’un segle enrere i volgués retre homenatge als amos i masovers. Perquè Sant Pere de Ribes conserva el privilegi de que encara pot presumir de tenir un bon nombre de masies habitades i nuclis tan ben endreçats com Sota Ribes, Puigmoltó. Un dels seus resident més popular, en Peret, anava cada dia a treballar a Sitges a peu . Ja més cap a casa nostra, les Torres, fent costat a les Casetes. En aquesta masia, ara sense masovers, hi acudien, el diumenge següent al de Pasqua, els components de la colla de Caramelles del Patronat, a fer-hi una costellada. Així, doncs, un indret també abraçat a la tradició sitgetana. Com ho era, pels aficionats al vi, can Baró de la Cabreta, a l’altra costat de la carretera., amb un celler impressionant. Una masia de la qual en van ésser masovers, durant molts anys, la família Grau-Paretas , de solides arrels sitgetanes.

Estava, però intentant descriure aquella audició de sardanes, subjecta a la perspectiva lluminosa d’una hora en la qual el sol inicia la seva retirada. Amb el so de la tenora, vençut per les estridències de les tibles, trompetes i fiscorns, expandien des de damunt d’aquest turonet, la identificació més sonora de la nostra dansa, com a contrapunt d’un festa que feia poc havia deambulat per aquests camins de terra que porten a les xarmades , masies i fonts d’aigua fresca i cristal•lina . I d’allà cap el Montgrós, espadat i símbol de la muntanya més emblemàtica del terme. Mentre, els dansaires s’entrellaçaven les mans en aquella anella de sardanistes de fortes arrels ribetanes, Com en Josep Roig, fill de Ribes i sitgetà adopció a qui la veu popular li va plantificar el mot, pel qual se’l coneixia, en “Cotxu”. Tot sota l’amatent mirada del Sr. Jacas, amb el seu inseparable traje fosc i un portentós cigar Havà.

Tanmateix la claror anava minvant, perquè el sol tenia pressa en marxar i res l’entretenia en la seva fugida, ja prou que havia escampat llum i escalforeta per damunt la solana que s’estén per aquesta porció de terra, conreada i amb una ermita aixecada damunt uns fonaments de fervor i estima popular, amb un disseny d’una rigorosa simplicitat que es fa visible des de lluny. Escortada per la majestuositat de la palmera i envoltada de figueres de moro. Ja era nit quan sonava l’ultima sardana. La llum de sobre la porta de la casa de l’ermità repartia més ombres que claror i la fredor del capvespre enravenava els peus dels músics.

Quedava tornar a desfer el camí i altre cop el silenci planava per cada racó del llogaret. Fins que aquesta calma es va imposar abans d’hora, degut a la manca d’assistència al rosari i per consegüent a la ballada de sardanes que s’havia de programar a una hora que ja comença a fer mandra sortir de casa, després d’un bon dinar, dels de festa major, com no podia ésser d’altra manera.

Tot tenia lloc en un dia on hi havia hagut soroll de sabres, si més no, en aquella hora del capvespre, el seu remor ja s’havia apaivagat. A prou feines se’n podia trobar algun de despariat en els obradors de les pastisseries. Els sabres de Sant Pau tenen ben assolit el seu rol en la tradició d’aquesta festivitat. Es converteixen en una arma convincent al paladar que ajuda a endolcir la vida , sense necessitat de fer ús de la força, ni d’haver d’esmolar el fil del tallant.

Sant Pere de Ribes, igual que Sitges, gaudeix d’unes interessants cases modernistes, promogudes pels seus indians. I curiosament projectades per l’arquitecte vilanoví Josep Font i Gumà . El mateix que també va projectar l’edifici de l’Hospital de Sitges, del qual fa ben poc que acabem de celebrar el seu centenari. Cases com ca la Brígida, can Quima. La casa Simón , la Casa de la Vila, també can Pau Artigas, can Punxes i així com l’artística font que dóna nom a la plaça on està ubicada.

Amb l’ermita de sant Pau coberta d’ombres i foscor, la música continuava a la població. On es celebra el concert i poc després el ball. Cal recordar que Ribes ha estat i ho continua essent poble de bons músics. Antigament el Sr. Josep Rossell, en “Quirico” amenitzava balls amb músics locals. També componia i feia arranjaments, l’home tocava el piano. I el fill va heretar del pare l’afició per la música i va estudiar la trompeta i el violí. Ja fa uns anys sota la iniciativa d’un altra músic ribetà, l’Esteve Molero, va organitzar una orquestrina, “La Moderna”, amb la finalitat de fer ressorgir els balls que interpretava el conjunt del Sr. Rossell. Fins i tot, en aquells anys, la població de Ribes es podia vanaglorià de tenir un professor de maraques i panderetes, mestratge difícil de trobar en altres llocs, em refereixo al popular Alfons Ramos, en “Xipennai”, gran aficionat a la música i que amb les targetes de presentació s’anunciava com a professor de maraques i panderetes. Una llicenciatura que no s’aconsegueix en cap conservatori, sinó a base de practicar i de bona oïda i sentit del ritme.

Dos dels músics de la cobla vivien a Ribes, en Manel Rius i Ramos, de Ginestar, hi va parar casa i en Sadurní Mestre que era ribetà de soca-rel i home de barret. I és que als ribetans els ha agradat lluir-ne. Han estat gent de barret. Una peça que confereix un toc d’elegància i fa senyor.

                                                                                                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de gener del 2013 )

L'APLEC DE SANT SEBASTIÀ

Feia molts anys que no tenia lloc l’aplec de Sant Sebastià, jo no el recordo, tot haver sentit comentar que per aquesta diada es feia festa a la placeta de l’entrada i a més dels corresponents oficis religiosos, sobresortida en aquesta tradició el costum de posar paradetes que entre altres entreteniments, venien el fruit del margalló, l’anomena’t pa de llop. Aquest any es vol aprofitar que s’escau en diumenge per celebrar els 150 anys de l’ermita, tot i que l’esdeveniment es portarà a terme fora de temps, em refereixo que quan va coincidir la data es feien les obres de restauració i condicionament de la teulada i per tant l’ermita no estava en condicions per ser visitada ni per oficiar actes litúrgics.

L’ermita blanca és una icona de l’entorn sitgetà. La seva situació, la simplicitat de la construcció i el blanc de la façana,, conjuntament amb la petita espadanya que salvaguarda la campana, s’ajusta als cànons de la bellesa paisatgista que presideix aquest turonet acariciat pel mar. La platja que s’estén als seus peus guarda l’encant d’un poble típic mariner. És molt adient en aquest entorn la disposició de les cases que han prevalgut a una modernització, la qual s’ha emportat per davant bona part de l’encant que prevalia en tot el seu conjunt. S’ha construït, però la construcció nova guarda una certa relació amb les antigues edificacions. Així es conserva intacta la casona del rellotge de paret, des don el recordat Ramon Planes guaitava, en l’estudi de dalt de tot, a aquest mar tan ben recollit dintre una mena de recolleta badia. I aprofitava aquest enclavament tan privilegiat per escriure llibres i també la seva col•laboració setmanal per aquestes pàgines, sota el títol genèric de Carnet de Caminant.

Platja i roques que han aportat el plaer del bany i l’afició dels pescadors de canya. Ells han llançat l’ham en totes les direccions i aquest desplegament amb la imatge de l’ermita al fons, ha ofert una visió molt singular i apreciada per tota la gent del poble, que ens hi apropàvem per seguir l’evolució de la tirada, formulant la pregunta de rigor: ¿Què piquen? Continua la presència d’aquests pescadors, tot i que no amb tanta assiduïtat, ni en nombre, perquè també han minvat el nombre de captures. Essent el lloc més concorregut l’espai de la Torreta, per estar tan a peu pla. Un lloc on s’ha assentat càtedra entre pescadors, curiosos i seguidors d’aquesta pràctica, uns i altres aprofiten l’espera per fomentar una agradable i esporàdica tertúlia, la qual ha aconseguit moments i situacions d’una algidesa sublim.

Entre aquells llançadors de canya, els germans Serra, els quals a més eren un experts en fer cucs per fer servir d’esquer. O en Capilla amb una afició tan gran que no deixava de plantar les canyes fins i tot el dia de Nadal. I en Daniel Monzó, ell que tan bé coneixia aquesta llenca de mar, per haver treballat, guaitant-la, mentre tenia cura d’ensenyar el Cau Ferrat als visitants. Porto el seu record a aquesta pàgina, per anomenar-ne una petita representació, perquè qui els coneix bé és en Genís Muntaner que ha entaulat llargues converses i ha estat testimoni de picades importants que desprès ha explicat sense l’apassionament del pescador que té per costum exagerar la mesura del peix que ha pescat.

L’aplec de Sant Sebastià s’afegeix a la llarga i popular tradició dels aplecs sitgetans. Com el de la Trinitat i el del Vinyet. I per rememorar la tradició ho farà amb processó inclosa per tal d’acompanyar l’imatge del Sant fins a l’ermita. En aquests moments de preparatius, trobo encertat dedicar un record a l’Enriqueta Pujades, ella, durant molts anys, en va ésser l’administradora. Amb un pressupost, minso havia de fer mans i mànigues per poder fer front a les més essencials tasques de conservació. Era quan les portes de l’ermita s’obrien només el dia de la festa i durant la novena que la precedia. Fins que també va arrelar el costum de celebrar l’ofici del dia de la festa de les Cases Noves.

Durant el transcurs d’aquests anys, va fer donació d’un dels altars laterals, els germans Vidal i Quadres que disposen d’un important panteó en el interior del recinte del cementiri i vivien en aquesta majestuosa casa que també guaita al mar i que sobresortia de les casones petites, les de pescadors, com la dels germans Lluís i Felicià Magrans i Almirall, can Malavida. Una mica més enllà, un dels primers bars que es va obrir en aquest sector el va regentar el Sr. Esteve de can Mamita. Quasi costat per costat es va obrir un dels primers establiments de restauració, encara existeix, sota el comandament del xef Albert Bigaire Paixó i la seva família.

En la platja que tots anomenem de Sant Sebastià, tenia lloc la benedicció dels animals, en la festivitat de Sant Antoni Abat que va coincidir ahir dijous. Fotografies d’aquells anys il•lustren la celebració, on si pot apreciar un bon nombre de carruatges amb la corresponent vela. I de totes les cases que si veuen la que sobresurt i encara conserva la façana principal, és precisament aquesta on està ubicat el restaurant de can Paixò Faig referència als anys en què el mitjà de transport més utilitzat en el poble era el carro. S’hi havien d’afegir tots aquells que venien de les masies del terme. Actualment aquesta tradició es conserva amb totes les seves essències a la veïna població de Vilanova. On els tres tombs han assolit una importància tal que la converteix en un dels principals atractius de les festes d’hivern de la comarca.

Tots aquests aspectes es succeeixen durant aquests dies del mes gener, en la setmana anomenada dels Barbuts. Quan una frescor ambiental ens recorda que estem en els dies més rigorosos de l’hivern. Mentre la claror del dia s’allarga de cara a la nit, tot i que a primeres hores del matí encara es mostra mandrosa, com a reticent que la llum diürna venci les tenebroses escorrialles de la foscor.

L’ermita de Sant Sebastià obra les portes desprès d’una acurada restauració. A recer de 150 anys d’història que la fan protagonista i testimoni d’excepció de l’encant d’aquest bocí de Sitges. I que millor per celebrar-ho que aquest esclat festiu que és apunt de començar. El qual, sense cap mena de dubte, aproparà a la gent de la vila a la blanca ermita dedicada al Sant. Envoltada de noves cases construïdes allà on hi havia vinyes de moscatell i on fins i tot una porció de l’aigua del mar era dolça, degut a que hi desemboca el riu subterrani de la Falconera. D’aquí la denominació d’Aiguadolç amb que es coneix aquest indret. Una altra singularitat del paisatge l’oferia la Bufera, un forat que es comunicava amb el mar i quan aquest estava una mica enfurismat, escopia cap a l’exterior la farigola que prèviament havíem llençat. Un entreteniment de molts diumenges a la tarda.

Aquest proper diumenge és dia d’aplec a l’ermita de Sant Sebastià, en coincidir amb festiu fa de bon celebrar. El de la Trinitat sempre s’escau en diumenge. El del Vinyet és variable però s’acarona en els primers dies d’agost i per tant es pot aprofitar la tarda. En canvi el de Sant Sebastia quan es celebra en dia de cada dia no llueix tant perquè a la tarda es fa aviat fosc i fa fred. Aprofitem, doncs, tantes coincidències per fer de l’aplec una festa ben lluïda.

J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de gener del 2013 )

EL FULL PARROQUIAL

Aquesta és la definició més emprada quan ens referim al full que setmanalment es complementa amb la fulla dominical que editen les corresponents diòcesis. El full parroquial sembla ésser que és una realitat des de l’any 1881, amb la denominació de Full Diocesà, el qual va fer sortir al carrer l’arquebisbat de Barcelona, essent el més antic del país. Aquests dies és notícia per haver estat modernitzat, en quant al contingut o la compaginació i, sobretot, la seva inclusió en les xarxes socials i també perquè, part de la informació es pot descarregar amb el mòbil mitjançant el innovador sistema de codis QR. Surt amb una tirada de 55.000 exemplars I es pot trobar, com és de suposar en els llocs destinats al culte. Cal dir que no totes les parròquies ofereixen aquest suplement, com ho fa la nostra, amb la temàtica relacionada a les activitats i fets destacats que tenen relació amb la comunitat de fidels.

El fet és que els feligresos l’han anomenat, indistintament, full i també fulla, segons l’àmbit, si fem referència a l’extensió local o al més general, quan el contingut abraça a tota la diòcesis. Ha tingut i segueix tenint fidels lectors, els quals aprofiten el compliment del precepte per fer-se amb aquesta breu publicació que els seus responsables posen en circul•lació cada cap de setmana. Ve a ésser el portaveu eclesiàstic de la demarcació d’àmbit provincial i també de l’entorn local. Amb la publicació de la Paraula i on també hi opinen des de l’arquebisbe, bisbes i els rectors de les parròquies, els quals informen dels batejos, defuncions, matrimonis i altres temes d’interès local concernents a les activitats de la parròquia i altres temes del seu interès.

A tot arreu s’acostuma a trobar en un lloc preferent de l’entrada principal. Al seu costat, la caixeta per dipositar-hi el import corresponent. Independent de l’aportació voluntària que s’aporti a la safata, tot i que recordo que havien passat oferint-la a qui l’interessava. Però d’aquesta manera el full no té unes limitacions en quant a horari i moment de venda, sinó que es pot adquirir en qualsevol moment en què l’església estigui oberta, sense necessitat d’haver d’assistir a missa.

El full parroquial s’ha modernitzat com, prèviament, ho han fet molts altres aspectes del format litúrgic i eclesiàstic. El més rellevant va tenir lloc quan el sacerdot va començar a oficiar la missa de cara als feligresos i es va canviar el llatí per la llengua pròpia de cada territori, mentre les sotanes també van ésser substituïdes per altres formes de vestir. Fins el punt que actualment un capellà no es distingeix d’un altre ciutadà, cosa que també el diferenciava la preceptiva “coroneta” que es feia visible en la part de darrera del cap. I no se si abans o entre aquestes, les senyores van quedar exemptes de cobrir-se el cap amb la, fins llavors, obligatòria mantellina. La sagrada Forma es pot aclucar damunt el palmell de la mà i s’agafa amb els dots dits, quedant en desús la patena. En quant a la pròpia demarcació local, entre altres singularitats, es va suprimir l’haver de pagar, en dèiem, la cadira. Una mena de simbòlic impost celestial que s’encarregava de cobrar la mare d’en Virgili Lanau i després el recaptava ell mateix.

Les innovacions han fet possible eliminar un dels formulismes previs al sagrament del matrimoni, el qual consistia a publica,r en un lloc visible de l’entrada del temple, ho anomenaven: les amonestacions, els noms i cognoms de la parella que acudia a l’església amb el convenciment de voler, com s’acostuma a dir, passar per l’altar. Aquesta exposició pública durava unes setmanes i es feia amb el propòsit que si algú podia aportar detalls que no s’ajustessin a les normes bàsiques de la moral, ho pogués manifestar abans que fos massa tard. Desconec si aquesta disciplina va aportar resultats satisfactoris, o va contribuir a embolicar més la troca. El que sembla clar és que ha prevalgut, per damunt de altres raons, el sentit de la discreció i la voluntat d’adaptar-se a la realitat, tot i emmirallant-se en la recomanació bíblica que diu: “Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra”.

En la vida parroquial, com és lògic, no tot són parenostres, avemaries i altres cerimonials propis de les complexes obligacions sacerdotals, també queda temps per a dedicar a les aficions del sacerdot que n’és responsable, en aquest cas, el senyor rector. Recordem la dèria que tenia mossèn Pasqual Prats Boira, el qual durant molts anys va ésser rector de la parròquia i acèrrim seguidor del Barça. No es perdia cap partit quan tocava jugar al camp de les Cols. Hi acudia vestit de sacerdot, càrrec que no l’eximia de poder fumar un bon cigar Havà. Tot i que no vaig arribar a ésser testimoni del seu comportament a la grada, estic convençut que, davant la situacions adverses, aquelles que provoquen acaloraments apassionats, la seva actitud s’avindria amb algun dels manaments, vull dir, que es de suposar que feia honor a l’hàbit que vestia. D’altra manera no seria ben vist a un capellà renegant, vociferant calúmnies, per molt maldades que anés el partit. Tot i que la processó anés per dins i amb el mateix capellà presidint-la. Una altra dels seus mèrits requeia en ser un gran defensor de la nostra llengua, era, en termes col•loquials, molt de la ceba. Fins l’extrem que el fet de no voler baixar del burro, li va ocasionar problemes amb els seus superiors, als quals els hi arribaven denuncies de part d’aquells que eren de l’altra ceba.

Per norma, però, tots els senyors rectors, han de fer gala de molta mà esquerra. Procurar tenir al costat tots els estaments del poble, socials i de caire polític. Acollir a tots els feligresos per igual. I aquests també han de mostrar respecte a la seva persona. L’exemple que més bé ens ho demostra, ha estat el protocol que ha perdurat amb la cantada de Caramelles de la nit del dissabte de Glòria. Les tres colles comencen a l’ajuntament, en honor a les autoritats i al poble. Després seguia a la rectoria, que ha estat durant molts anys, fins que l’horari de la missa ha modificat el costum, una tradició dintre una altra. D’un encant sublim, hi contribuïa la penombra i l’aureola del ble dels llums de carbur. Amb tota la cúpula sacerdotal en el peculiar balcó, amb majordoma inclosa.

Mossèn Josep Pausas , actual rector de la parròquia, domina la virtut de saber adaptar-se als nostres costums i a les tradicions que hi van aparellades. La seva bona disposició per fer costat a societats i entitats del poble, li ha valgut el títol de soci honorífic de la Penya Barcelonista, que no significa que hagi golejat a la espanyolista , res més lluny de la realitat. Perquè és allò que els comentava de la mà esquerra. Potser demà ho serà de la penya contrincant i si avui sopa al Retiro, un dia d’aquests també soparà al Prado.. Cosa impensable en aquells socis acèrrims d’una o altra entitat. I és que un senyor rector ha de fer gala d’una ostensible imparcialitat. I aquesta facultat, el saber trampejar, igualar, situacions i posicions, es correspon amb una merescuda popularitat.

Aspectes i observacions que no acostuma a detallar el full parroquial, però sí que ho reflecteixen les conclusions que s’extreu de les moltes reflexions que s’hi publiquen.

J. Y. M.

( Article publicat el 11 de gener del 2013 )

PREPARATS PER A REBRE ELS REIS

Hi ha nits que aixopluguen un interès especial. Una de les que arrosseguen un simbolisme majúscul és la nit de Cap d’Any. Els instants previs a les 12 de la nit arrastren un bagatge que resumeix, en l’ambient, l’any que s’acomiada. Després de les campanades s’inicia el marcador que anirà desenvolupant cada un dels 365 dies que el conformen. En aquest llindar hi caben les celebracions que no per tothom té el mateix interès per celebrar. Perquè aquests darrers anys la situació de les famílies s’ha complicat degut a un desgavell generalitzat que, principalment, els polítics amb les seves maneres d’actuar, la rauxa de la banca, i els humans que ens havíem cregut que érem rics, hem arribat a una situació molt delicada i complicada, on posar ordre costarà.

Fins el punt que les tornes s’ha canviat; els de la meva generació, personal que vàrem arribar quan els efectes de la postguerra ja s’havien moderat. Fins el punt que no passàrem gana i paulatinament la nostra joventut va gaudir d’unes certes prebendes que no era nedar en l’abundància, situació que també va propiciar que sabéssim valorar les petiteses. Per contra els nostres pares van patir els estralls de la guerra, gana i moltes dificultats per tirar endavant. Dificultats a les quals, amb el pas dels anys s’han sobreposat i han aconseguit acariciar una vellesa prou digna. Davant el panorama actual, nosaltres, de joventut més o menys gratificant, planera, se’ns preveu una vellesa complicada i als nostres fills els assetgen les dificultats d’aquest panorama complicat i incert que ens toca viure. Fins el punt que han de sortir a l’estranger a la recerca d’una feina acord amb els seus estudis i especialitats.

I entre ells estic segur que n’hi haurà de més preparats que els governants que regeixen qualsevol dels àmbits de comandament del país. Sembla com si el món girés al revés. La política i, amb ella, ells seus màxims representants, contribueix a malmetre les millores aconseguides i per consegüent ajuden a crear molt malestar. Totes aquestes circumstàncies, els temors que fomenten, fan que al començar un nou any un recel se’ns apodera en no saber, per tantes raons adverses, com l’acabarem. Aquesta situació és nova, o al menys no l’havíem viscut tan implicats. Tot i que sempre ha existit, en aquests començaments, una sensació de complicitat aventurera, per no saber com s’arribarà al final. No obstant la incògnita sempre acostumava a recalar en l’aspecte de la salut, perquè qualsevol desgavell pot malmetre la felicitat personal i familiar. En canvi es donava per fet que l’aspecte laboral continuaria sent favorable. Aspectes que han canviat perquè s’ha de fer front a unes obligacions contretes i si falla un bastió que sustenta l’economia familiar les repercussions poden arribar a ser dramàtiques.

Comencem aquest nou any amb tots els ingredients propis d’aquests primers dies del mes, amb les peculiars i meravelloses minves del mes de gener. Quan el mar sembla recular, amb una calma que fa que l’aigua a prou feines es bellugui. Una situació que ofereix una espectacularitat sensacional, a la qual s’hi afegeix, també, unes magnífiques postes de sol. Sitges en aquest inici d’any conserva tots els ingredients que el fan diferent. I aposta per una sensació més íntima, apropada al tarannà dels seus habitants. Com la sensibilitat que mostren alguns dels seus veïns, quan obren els pocs quartos de reixa que encara queden, a les mirades dels vianants, amb la disposició del pessebre a prop de la finestra. Aquest detall acumula molts anys de perseverança amb la tradició, amb el neguit per tenir bona cura d’aquests espais tan entranyables de la vida sitgetana. Com ho fa fer, durant molts anys, el recordat Sr. Sabater en el seu admirat “quarto de reixa”. On a cada esdeveniment hi mostrava un ben disposada representació del que més s’adaptava a la tradició.

Així també, les germanes Alexandre del carrer Sant Sebastià, amatents i entusiastes de tot el que fa referència al nostre poble, exposen en el seu ben endreçat “quarto de reixa”, el símbol més destacat del Nadal. Entre la blancor de les parets i l’entusiasme que es rebolca per les seves interioritats, sempre amb una renova il•lusió que tant distingeix el seu tarannà. En la mateixa planta baixa on la seva mare despatxava llet i elles l’ajudaven.

En el mateix carrer Jesús, veïns i comerciants, amb la col•laboració de l’Agrupació Pessebrista local, disposen un artístic pessebre, en el quarto de reixa de la casa de l’Antoni i la Gloria, just allà on amb la seva mare, la Rosita, despatxaven el pa que pesaven en una bascula, de peu de marbre, de la qual encara recordo la lluentor dels seus plats i el tarannà cordial i servicial de les dependentes.

No gaire lluny, en el carrer Sant Bartomeu, un altre “quarto de reixa”, el de la casa d’en Francesc i la Carme mostren un naixement amb unes boniques figures. Curiosament en un espai on també els familiars de la Carme, en el conegut forn de can Juanola, amassaven, coïen i despatxaven el pa.. Amb la remodelació de la fleca, els ha quedat aquest testimoni, el qual disposaven moltes cases sitgetanes i que els que queden quasi bé es podrien comptar amb els dits de la mà.

Això té lloc mentre esperem, amb il•lusió renovada, l’arribada dels Reis. Un esdeveniment que ha influït, enormement, en els anys més innocents de l’infantesa. Tot i que les nostres cartes difereixen molt de les actuals. També nosaltres, els de la meva generació, ja vam començar a escriure’n unes que es diferenciaven amb la dels nostres pares. Amb tot res a veure amb les actuals. Per demanar no quedàvem però la resposta acostumava a diferir de les peticions. El regal que més predominava era la cartera per anar a escola, el plumier i una capça de colors “Alpino”. Com és de suposar aquests tres presents no entusiasmaven gaire al personal. I fins i tot els Reis feien gala d’una singular picardia. De les poques coses que distribuïen per entre les sabates, d’haver-hi alguna a la qual no en fèiem massa cas, a la que ens adonaven desapareixia com per l’art de l’encanteri, sota el pretext que els Mags s’ho havien tornat a emportar. I com feien gala de molta memòria, al proper any tornava aparèixer entre l’escampall. Un regal més gràcies a una inversió, molt minsa, a llarg termini, que en el seu moment havia fet el seu efecte i que ho tornaria a provocar en el de la seva reaparició, aquesta vegada per sempre.

Som a les vigílies d’una festa molt peculiar. D’una altra nit única i màgica. Amb el predomini d’un son neguitós, mentre una remor llunyana de timbals contribueix a posar aquesta pàtina enigmàtica que tan caracteritza aquestes hores de la matinada, abans que la claror matinal il•lumini i ajudi a descobrir el contingut d’uns regals, darrera els quals hi ha la complicitat de petits igrans.

Que els Reis ens portin salut i bones perspectives de futur.

J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de gener del 2013 )