EL FULL PARROQUIAL

Aquesta és la definició més emprada quan ens referim al full que setmanalment es complementa amb la fulla dominical que editen les corresponents diòcesis. El full parroquial sembla ésser que és una realitat des de l’any 1881, amb la denominació de Full Diocesà, el qual va fer sortir al carrer l’arquebisbat de Barcelona, essent el més antic del país. Aquests dies és notícia per haver estat modernitzat, en quant al contingut o la compaginació i, sobretot, la seva inclusió en les xarxes socials i també perquè, part de la informació es pot descarregar amb el mòbil mitjançant el innovador sistema de codis QR. Surt amb una tirada de 55.000 exemplars I es pot trobar, com és de suposar en els llocs destinats al culte. Cal dir que no totes les parròquies ofereixen aquest suplement, com ho fa la nostra, amb la temàtica relacionada a les activitats i fets destacats que tenen relació amb la comunitat de fidels.

El fet és que els feligresos l’han anomenat, indistintament, full i també fulla, segons l’àmbit, si fem referència a l’extensió local o al més general, quan el contingut abraça a tota la diòcesis. Ha tingut i segueix tenint fidels lectors, els quals aprofiten el compliment del precepte per fer-se amb aquesta breu publicació que els seus responsables posen en circul•lació cada cap de setmana. Ve a ésser el portaveu eclesiàstic de la demarcació d’àmbit provincial i també de l’entorn local. Amb la publicació de la Paraula i on també hi opinen des de l’arquebisbe, bisbes i els rectors de les parròquies, els quals informen dels batejos, defuncions, matrimonis i altres temes d’interès local concernents a les activitats de la parròquia i altres temes del seu interès.

A tot arreu s’acostuma a trobar en un lloc preferent de l’entrada principal. Al seu costat, la caixeta per dipositar-hi el import corresponent. Independent de l’aportació voluntària que s’aporti a la safata, tot i que recordo que havien passat oferint-la a qui l’interessava. Però d’aquesta manera el full no té unes limitacions en quant a horari i moment de venda, sinó que es pot adquirir en qualsevol moment en què l’església estigui oberta, sense necessitat d’haver d’assistir a missa.

El full parroquial s’ha modernitzat com, prèviament, ho han fet molts altres aspectes del format litúrgic i eclesiàstic. El més rellevant va tenir lloc quan el sacerdot va començar a oficiar la missa de cara als feligresos i es va canviar el llatí per la llengua pròpia de cada territori, mentre les sotanes també van ésser substituïdes per altres formes de vestir. Fins el punt que actualment un capellà no es distingeix d’un altre ciutadà, cosa que també el diferenciava la preceptiva “coroneta” que es feia visible en la part de darrera del cap. I no se si abans o entre aquestes, les senyores van quedar exemptes de cobrir-se el cap amb la, fins llavors, obligatòria mantellina. La sagrada Forma es pot aclucar damunt el palmell de la mà i s’agafa amb els dots dits, quedant en desús la patena. En quant a la pròpia demarcació local, entre altres singularitats, es va suprimir l’haver de pagar, en dèiem, la cadira. Una mena de simbòlic impost celestial que s’encarregava de cobrar la mare d’en Virgili Lanau i després el recaptava ell mateix.

Les innovacions han fet possible eliminar un dels formulismes previs al sagrament del matrimoni, el qual consistia a publica,r en un lloc visible de l’entrada del temple, ho anomenaven: les amonestacions, els noms i cognoms de la parella que acudia a l’església amb el convenciment de voler, com s’acostuma a dir, passar per l’altar. Aquesta exposició pública durava unes setmanes i es feia amb el propòsit que si algú podia aportar detalls que no s’ajustessin a les normes bàsiques de la moral, ho pogués manifestar abans que fos massa tard. Desconec si aquesta disciplina va aportar resultats satisfactoris, o va contribuir a embolicar més la troca. El que sembla clar és que ha prevalgut, per damunt de altres raons, el sentit de la discreció i la voluntat d’adaptar-se a la realitat, tot i emmirallant-se en la recomanació bíblica que diu: “Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra”.

En la vida parroquial, com és lògic, no tot són parenostres, avemaries i altres cerimonials propis de les complexes obligacions sacerdotals, també queda temps per a dedicar a les aficions del sacerdot que n’és responsable, en aquest cas, el senyor rector. Recordem la dèria que tenia mossèn Pasqual Prats Boira, el qual durant molts anys va ésser rector de la parròquia i acèrrim seguidor del Barça. No es perdia cap partit quan tocava jugar al camp de les Cols. Hi acudia vestit de sacerdot, càrrec que no l’eximia de poder fumar un bon cigar Havà. Tot i que no vaig arribar a ésser testimoni del seu comportament a la grada, estic convençut que, davant la situacions adverses, aquelles que provoquen acaloraments apassionats, la seva actitud s’avindria amb algun dels manaments, vull dir, que es de suposar que feia honor a l’hàbit que vestia. D’altra manera no seria ben vist a un capellà renegant, vociferant calúmnies, per molt maldades que anés el partit. Tot i que la processó anés per dins i amb el mateix capellà presidint-la. Una altra dels seus mèrits requeia en ser un gran defensor de la nostra llengua, era, en termes col•loquials, molt de la ceba. Fins l’extrem que el fet de no voler baixar del burro, li va ocasionar problemes amb els seus superiors, als quals els hi arribaven denuncies de part d’aquells que eren de l’altra ceba.

Per norma, però, tots els senyors rectors, han de fer gala de molta mà esquerra. Procurar tenir al costat tots els estaments del poble, socials i de caire polític. Acollir a tots els feligresos per igual. I aquests també han de mostrar respecte a la seva persona. L’exemple que més bé ens ho demostra, ha estat el protocol que ha perdurat amb la cantada de Caramelles de la nit del dissabte de Glòria. Les tres colles comencen a l’ajuntament, en honor a les autoritats i al poble. Després seguia a la rectoria, que ha estat durant molts anys, fins que l’horari de la missa ha modificat el costum, una tradició dintre una altra. D’un encant sublim, hi contribuïa la penombra i l’aureola del ble dels llums de carbur. Amb tota la cúpula sacerdotal en el peculiar balcó, amb majordoma inclosa.

Mossèn Josep Pausas , actual rector de la parròquia, domina la virtut de saber adaptar-se als nostres costums i a les tradicions que hi van aparellades. La seva bona disposició per fer costat a societats i entitats del poble, li ha valgut el títol de soci honorífic de la Penya Barcelonista, que no significa que hagi golejat a la espanyolista , res més lluny de la realitat. Perquè és allò que els comentava de la mà esquerra. Potser demà ho serà de la penya contrincant i si avui sopa al Retiro, un dia d’aquests també soparà al Prado.. Cosa impensable en aquells socis acèrrims d’una o altra entitat. I és que un senyor rector ha de fer gala d’una ostensible imparcialitat. I aquesta facultat, el saber trampejar, igualar, situacions i posicions, es correspon amb una merescuda popularitat.

Aspectes i observacions que no acostuma a detallar el full parroquial, però sí que ho reflecteixen les conclusions que s’extreu de les moltes reflexions que s’hi publiquen.

J. Y. M.

( Article publicat el 11 de gener del 2013 )