L’ermita blanca és una icona de l’entorn sitgetà. La seva situació, la simplicitat de la construcció i el blanc de la façana,, conjuntament amb la petita espadanya que salvaguarda la campana, s’ajusta als cànons de la bellesa paisatgista que presideix aquest turonet acariciat pel mar. La platja que s’estén als seus peus guarda l’encant d’un poble típic mariner. És molt adient en aquest entorn la disposició de les cases que han prevalgut a una modernització, la qual s’ha emportat per davant bona part de l’encant que prevalia en tot el seu conjunt. S’ha construït, però la construcció nova guarda una certa relació amb les antigues edificacions. Així es conserva intacta la casona del rellotge de paret, des don el recordat Ramon Planes guaitava, en l’estudi de dalt de tot, a aquest mar tan ben recollit dintre una mena de recolleta badia. I aprofitava aquest enclavament tan privilegiat per escriure llibres i també la seva col•laboració setmanal per aquestes pàgines, sota el títol genèric de Carnet de Caminant.
Platja i roques que han aportat el plaer del bany i l’afició dels pescadors de canya. Ells han llançat l’ham en totes les direccions i aquest desplegament amb la imatge de l’ermita al fons, ha ofert una visió molt singular i apreciada per tota la gent del poble, que ens hi apropàvem per seguir l’evolució de la tirada, formulant la pregunta de rigor: ¿Què piquen? Continua la presència d’aquests pescadors, tot i que no amb tanta assiduïtat, ni en nombre, perquè també han minvat el nombre de captures. Essent el lloc més concorregut l’espai de la Torreta, per estar tan a peu pla. Un lloc on s’ha assentat càtedra entre pescadors, curiosos i seguidors d’aquesta pràctica, uns i altres aprofiten l’espera per fomentar una agradable i esporàdica tertúlia, la qual ha aconseguit moments i situacions d’una algidesa sublim.
Entre aquells llançadors de canya, els germans Serra, els quals a més eren un experts en fer cucs per fer servir d’esquer. O en Capilla amb una afició tan gran que no deixava de plantar les canyes fins i tot el dia de Nadal. I en Daniel Monzó, ell que tan bé coneixia aquesta llenca de mar, per haver treballat, guaitant-la, mentre tenia cura d’ensenyar el Cau Ferrat als visitants. Porto el seu record a aquesta pàgina, per anomenar-ne una petita representació, perquè qui els coneix bé és en Genís Muntaner que ha entaulat llargues converses i ha estat testimoni de picades importants que desprès ha explicat sense l’apassionament del pescador que té per costum exagerar la mesura del peix que ha pescat.
L’aplec de Sant Sebastià s’afegeix a la llarga i popular tradició dels aplecs sitgetans. Com el de la Trinitat i el del Vinyet. I per rememorar la tradició ho farà amb processó inclosa per tal d’acompanyar l’imatge del Sant fins a l’ermita. En aquests moments de preparatius, trobo encertat dedicar un record a l’Enriqueta Pujades, ella, durant molts anys, en va ésser l’administradora. Amb un pressupost, minso havia de fer mans i mànigues per poder fer front a les més essencials tasques de conservació. Era quan les portes de l’ermita s’obrien només el dia de la festa i durant la novena que la precedia. Fins que també va arrelar el costum de celebrar l’ofici del dia de la festa de les Cases Noves.
Durant el transcurs d’aquests anys, va fer donació d’un dels altars laterals, els germans Vidal i Quadres que disposen d’un important panteó en el interior del recinte del cementiri i vivien en aquesta majestuosa casa que també guaita al mar i que sobresortia de les casones petites, les de pescadors, com la dels germans Lluís i Felicià Magrans i Almirall, can Malavida. Una mica més enllà, un dels primers bars que es va obrir en aquest sector el va regentar el Sr. Esteve de can Mamita. Quasi costat per costat es va obrir un dels primers establiments de restauració, encara existeix, sota el comandament del xef Albert Bigaire Paixó i la seva família.
En la platja que tots anomenem de Sant Sebastià, tenia lloc la benedicció dels animals, en la festivitat de Sant Antoni Abat que va coincidir ahir dijous. Fotografies d’aquells anys il•lustren la celebració, on si pot apreciar un bon nombre de carruatges amb la corresponent vela. I de totes les cases que si veuen la que sobresurt i encara conserva la façana principal, és precisament aquesta on està ubicat el restaurant de can Paixò Faig referència als anys en què el mitjà de transport més utilitzat en el poble era el carro. S’hi havien d’afegir tots aquells que venien de les masies del terme. Actualment aquesta tradició es conserva amb totes les seves essències a la veïna població de Vilanova. On els tres tombs han assolit una importància tal que la converteix en un dels principals atractius de les festes d’hivern de la comarca.
Tots aquests aspectes es succeeixen durant aquests dies del mes gener, en la setmana anomenada dels Barbuts. Quan una frescor ambiental ens recorda que estem en els dies més rigorosos de l’hivern. Mentre la claror del dia s’allarga de cara a la nit, tot i que a primeres hores del matí encara es mostra mandrosa, com a reticent que la llum diürna venci les tenebroses escorrialles de la foscor.
L’ermita de Sant Sebastià obra les portes desprès d’una acurada restauració. A recer de 150 anys d’història que la fan protagonista i testimoni d’excepció de l’encant d’aquest bocí de Sitges. I que millor per celebrar-ho que aquest esclat festiu que és apunt de començar. El qual, sense cap mena de dubte, aproparà a la gent de la vila a la blanca ermita dedicada al Sant. Envoltada de noves cases construïdes allà on hi havia vinyes de moscatell i on fins i tot una porció de l’aigua del mar era dolça, degut a que hi desemboca el riu subterrani de la Falconera. D’aquí la denominació d’Aiguadolç amb que es coneix aquest indret. Una altra singularitat del paisatge l’oferia la Bufera, un forat que es comunicava amb el mar i quan aquest estava una mica enfurismat, escopia cap a l’exterior la farigola que prèviament havíem llençat. Un entreteniment de molts diumenges a la tarda.
Aquest proper diumenge és dia d’aplec a l’ermita de Sant Sebastià, en coincidir amb festiu fa de bon celebrar. El de la Trinitat sempre s’escau en diumenge. El del Vinyet és variable però s’acarona en els primers dies d’agost i per tant es pot aprofitar la tarda. En canvi el de Sant Sebastia quan es celebra en dia de cada dia no llueix tant perquè a la tarda es fa aviat fosc i fa fred. Aprofitem, doncs, tantes coincidències per fer de l’aplec una festa ben lluïda.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de gener del 2013 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada