Coincideix la sortida del setmanari al carrer amb la festa major d’hivern de la veïna població de Sant Pere de Ribes. La celebració de la festivitat de Sant Pau aconsegueix reunir els elements més destacats d’una festa dedicada a honorar el Sant i també per oferir, a ribetans i als seus veïns més propers, les singularitats camperoles amb les quals ens obsequia el paisatge que envolta l’ermita. En un temps en què el camp, la vinya, els arbres, la natura en general, està dormida i regna una frescor ambiental que condiciona aquest paisatge.
Un dels actes que revestia un cert encant, era la ballada de sardanes que tenia lloc a l’era de l’ermita un cop finalitzat el res del rosari, el qual presidia el senyor Rector, mossèn Jesús Mañé i recolzat per una fluixa concurrència, la majoria de les allà presents eren ribetanes. Els músics de la cobla sempre pretenien gaudir del privilegi del sacerdot per tal que aquest enllestís aviat les preceptives avemaries. Contribuïa a magnificar aquell moment,la posta de sol. El seu resplendor fugaç, tenyia aquest recer amb una ampla pinzellada de color, barreja d’ocre i mangra. El resultat era una llum rogenca, impressionant, encisadora, a mena de colofó al protagonisme que havia tingut l’ermita, de manera especial, cap al migdia, quan el més atractiu del nostre folklore dansava entre vinyes i marjades. Tot passant per davant del petit oratori a qui els nadius anomenen Sant Pau xic, desconec si encara la vesant de les seves dues taulades inclinades són plenes de pedres, penyores d’un amor desitjat, després d’haver estat llençades amb el propòsit de trobar amb qui emmaridar-se. On el so de la gralla, els redobles dels tabals, els trons dels coets, esquincen un silenci empallegós, si més no, asserenat i extremadament dosificat durant la resta de l’any. Els mateixos balls s’havien apropat fins algunes de les masies del seu terme. L’evolució del ball, davant la porta d’entrada de la casa, ja ens podem imaginar la sublimitat del moment. Com si el temps hagués retrocedit més d’un segle enrere i volgués retre homenatge als amos i masovers. Perquè Sant Pere de Ribes conserva el privilegi de que encara pot presumir de tenir un bon nombre de masies habitades i nuclis tan ben endreçats com Sota Ribes, Puigmoltó. Un dels seus resident més popular, en Peret, anava cada dia a treballar a Sitges a peu . Ja més cap a casa nostra, les Torres, fent costat a les Casetes. En aquesta masia, ara sense masovers, hi acudien, el diumenge següent al de Pasqua, els components de la colla de Caramelles del Patronat, a fer-hi una costellada. Així, doncs, un indret també abraçat a la tradició sitgetana. Com ho era, pels aficionats al vi, can Baró de la Cabreta, a l’altra costat de la carretera., amb un celler impressionant. Una masia de la qual en van ésser masovers, durant molts anys, la família Grau-Paretas , de solides arrels sitgetanes.
Estava, però intentant descriure aquella audició de sardanes, subjecta a la perspectiva lluminosa d’una hora en la qual el sol inicia la seva retirada. Amb el so de la tenora, vençut per les estridències de les tibles, trompetes i fiscorns, expandien des de damunt d’aquest turonet, la identificació més sonora de la nostra dansa, com a contrapunt d’un festa que feia poc havia deambulat per aquests camins de terra que porten a les xarmades , masies i fonts d’aigua fresca i cristal•lina . I d’allà cap el Montgrós, espadat i símbol de la muntanya més emblemàtica del terme. Mentre, els dansaires s’entrellaçaven les mans en aquella anella de sardanistes de fortes arrels ribetanes, Com en Josep Roig, fill de Ribes i sitgetà adopció a qui la veu popular li va plantificar el mot, pel qual se’l coneixia, en “Cotxu”. Tot sota l’amatent mirada del Sr. Jacas, amb el seu inseparable traje fosc i un portentós cigar Havà.
Tanmateix la claror anava minvant, perquè el sol tenia pressa en marxar i res l’entretenia en la seva fugida, ja prou que havia escampat llum i escalforeta per damunt la solana que s’estén per aquesta porció de terra, conreada i amb una ermita aixecada damunt uns fonaments de fervor i estima popular, amb un disseny d’una rigorosa simplicitat que es fa visible des de lluny. Escortada per la majestuositat de la palmera i envoltada de figueres de moro. Ja era nit quan sonava l’ultima sardana. La llum de sobre la porta de la casa de l’ermità repartia més ombres que claror i la fredor del capvespre enravenava els peus dels músics.
Quedava tornar a desfer el camí i altre cop el silenci planava per cada racó del llogaret. Fins que aquesta calma es va imposar abans d’hora, degut a la manca d’assistència al rosari i per consegüent a la ballada de sardanes que s’havia de programar a una hora que ja comença a fer mandra sortir de casa, després d’un bon dinar, dels de festa major, com no podia ésser d’altra manera.
Tot tenia lloc en un dia on hi havia hagut soroll de sabres, si més no, en aquella hora del capvespre, el seu remor ja s’havia apaivagat. A prou feines se’n podia trobar algun de despariat en els obradors de les pastisseries. Els sabres de Sant Pau tenen ben assolit el seu rol en la tradició d’aquesta festivitat. Es converteixen en una arma convincent al paladar que ajuda a endolcir la vida , sense necessitat de fer ús de la força, ni d’haver d’esmolar el fil del tallant.
Sant Pere de Ribes, igual que Sitges, gaudeix d’unes interessants cases modernistes, promogudes pels seus indians. I curiosament projectades per l’arquitecte vilanoví Josep Font i Gumà . El mateix que també va projectar l’edifici de l’Hospital de Sitges, del qual fa ben poc que acabem de celebrar el seu centenari. Cases com ca la Brígida, can Quima. La casa Simón , la Casa de la Vila, també can Pau Artigas, can Punxes i així com l’artística font que dóna nom a la plaça on està ubicada.
Amb l’ermita de sant Pau coberta d’ombres i foscor, la música continuava a la població. On es celebra el concert i poc després el ball. Cal recordar que Ribes ha estat i ho continua essent poble de bons músics. Antigament el Sr. Josep Rossell, en “Quirico” amenitzava balls amb músics locals. També componia i feia arranjaments, l’home tocava el piano. I el fill va heretar del pare l’afició per la música i va estudiar la trompeta i el violí. Ja fa uns anys sota la iniciativa d’un altra músic ribetà, l’Esteve Molero, va organitzar una orquestrina, “La Moderna”, amb la finalitat de fer ressorgir els balls que interpretava el conjunt del Sr. Rossell. Fins i tot, en aquells anys, la població de Ribes es podia vanaglorià de tenir un professor de maraques i panderetes, mestratge difícil de trobar en altres llocs, em refereixo al popular Alfons Ramos, en “Xipennai”, gran aficionat a la música i que amb les targetes de presentació s’anunciava com a professor de maraques i panderetes. Una llicenciatura que no s’aconsegueix en cap conservatori, sinó a base de practicar i de bona oïda i sentit del ritme.
Dos dels músics de la cobla vivien a Ribes, en Manel Rius i Ramos, de Ginestar, hi va parar casa i en Sadurní Mestre que era ribetà de soca-rel i home de barret. I és que als ribetans els ha agradat lluir-ne. Han estat gent de barret. Una peça que confereix un toc d’elegància i fa senyor.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de gener del 2013 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada