DE PASQUA A SANT JORDI

Amb la Pasqua  van associades  algunes tradicions : la Mona, les Caramelles i aprofitar  per fer una sortida al camp per anar a menjar la mona i tornar amb un pomell de farigola.

    Tot es desenvolupa amb absoluta normalitat, inclús  a can Sabaté l’organització ben entesa ha primat per posar ordre a aquella mena de confrontació endolcida que es produïa  per tal d’obtenir la recompensa d’uns suculents muflons. El pas del temps també serveix per a que l’experiència de tot plegat posi ordre a les simplicitats del viure quotidià. Tot i que el desig del mufló es pot considerar que s’escapa de les rutines del dia a dia. Començant perquè la Pasqua Florida no forma part d’una rutina diària, sinó que es centra en una celebració on hi coincideix tot el que abans he enumerat. Com a conseqüència d’aquesta sortida de la normalitat,   el costum mana  que els padrins obsequiïn  als seus fillols , obligacions que són ateses  pels pastissers. Això representa un increment de la seva feina que posa a prova la paciència dels professionals. Que porten moltes hores de treball i poques de descans. El transcórrer del temps ha obrat molts canvis en tot plegat. Quan poder obtenir  uns quants muflons a can Sabaté equivalia a una odissea no exempta de confrontacions verbals. I quan els tenies  equivalia a  poder gaudir de la satisfacció d’haver guanyat la dolça i exquisida batalla. Ara amb tanta ordre, assolit  a raó d’una ben portada organització, sorprèn  el fet que els muflons es puguin aconseguir tan fàcilment, sense nervis, ni excentricitats.

   De la mateixa manera que han desaparegut les genialitats de la qual feien honor els portants dels pals de les cistelles de les Colles de Caramelles, com també les sublimitats que oferien alguns dels seus components. Jo que havia participant, durant molts anys, de la llavors anomenada Colla del Patronat, feia talment la sensació com si la plaça de portador del pal de la cistella hagués estat guanyada  a raó  d’unes renyides  oposicions. Un cop aconseguit l’objectiu,  l’escollit havia d’atendre les ordres i indicacions de l’eficient Antoni Ciré. L’home coneixedor com ningú d’aquesta pràctica, volia que els qui tenia a les seves ordres fossin curosos dels més mínims  detalls els quals, a simple vista, no s’endevinen però que obeeixen  a plantar el pal en  unes posicions estratègiques  i a uns moviments, pocs, però que han de ser precisos. En Ciré tenia per costum posicionar el portador del pal a poca distància  del mestre Jordi Panyella, aquesta proximitat feia que, més d’una vegada, el mestre tingués d’estar més pendent del seu acompanyant  que no pas dels músics i cantaires.

    Desapareguts d’escena aquests irrepetibles personatges,  queda l’agradable record  d’en Toni Roig ,que sentia  passió, i mai millor dit per la Setmana Santa. Aficionat com era a totes les músiques tradicionals que sonaven a la Vila, el xicot començava com un component més de la banda de música que acompanyava a la Mare de Déu dels Dolors, en les dues processons que es feien, al costat del mestre Manuel Torrens   a qui ajudava a portar la carpeta de les partitures. Li encantava fer tremolar la pell de bombo i mirant al cel exclamava: “tona, tona”  I així fins arribar a les Caramelles que es convertia amb l’ajudant del mestre Pallarés, també de portador de la carpeta i de reclamar atenció a músics i cantaires abans de començar. Però on feia un bon paper, era en el ressopó i en el de degustador de mones de l’Estrella. A cada Setmana Santa el recordo i el trobo a faltar. La seva manera de ser, la seva bondat i aquella picardia de la qual es servia per beneficiar-se de certes  avantatges que sobresortien entre el recolliment d’una setmana que s’anomena Santa.

    En tot aquest recorregut   hem perdut un reguitzell de genialitats  a quina més jocosa . D’aquesta manera els components de les avui anomenades  Caramelles Sitgetanes i amb elles totes les altres colles,  han assolit un alt nivell de serietat i responsabilitat.  Que resulta molt bo i gratificant de cara a la bona la imatge de la colla ,  però que, amb tanta “formalitat”,  s’ha perdut el pedregui de  personatges que si en solitari oferien bones garanties d’èxit,  agrupats podien haver guanyat la més renyida competició.

    La normalitat,doncs, sembla ser que s’ha instal·lat en el si de les Caramelles, això no se si és del tot bo, segurament que sí, però pels qui vam viure de prop aquelles genialitats les trobem a faltar.

     Aquest proper diumenge l’anomenàvem de Pasquetes  i a Vilanova hi havia el costum  de  portar la comunió als malalts. A les 8 en punt del matí s’obrien les portes de l’església de Sant Antoni i el sacerdot apareixia amb les Sagrades formes, acompanyat per vilanovins portadors de ciri i per la banda de música de Sitges . El seguici processional  s’aturava allà on el malalt havia demanat la comunió. Passant també per les clíniques, una de les quals era  la que estava sota la direcció del doctor Magriñà, germà del cèlebre ballarí,  situada en un cantó de la plaça de la Vila. L’altre puntal d’aquest acte  era el Sr. Serra, el  “Lalo”, el popular personatge del qual es valia com a protagonista del programa radiofònic del que n’era responsable.

   Passat demà coincidirà diumenge amb la festa de Sant Jordi. De les festes de més contingut popular: roses,  llibrers,  sardanes, castells...  omplen els carrers i places dels pobles de gent que van i venen abraçats a una tradició de les més boniques i festives de casa nostra. Influenciat encara per les Caramelles, em ve al pensament un Jordi molt vinculat a la colla i a aquest setmanari, en Jordi de l’Eco. Un bon representant dels Jordis de casa nostra i un excel·lent amic. Ell, juntament amb en Josep Matas, havien de tenir  sota control tot el  que era controlable. Tot era millorable,  menys la ben guanyada fama que, portats per les genialitats a les quals em referia, canviaren  l’enunciat que els identificava de “Schola Cantorum” per la de “Fartorum”. Les seves ben guanyades raons tenien.  

                                                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 abril del 2017)

SCHOLA CANTORUM

Antigament la gent tenien moltes aficions, una n’era el cant.  D’agrupar i polir les veus s’encarregava el mestre Manel Torrens i Girona. D’entre els qui anaven a estudiar solfa a casa seva, observava qui podia donar el do de pit. Aquells que disposaven de bona veu, els animava a integrar-se  en l’Eschola Cantorum.  En un temps en què es celebraven molts oficis religiosos, els quals es revestien de gran solemnitat i els cants, amb acompanyament d’instruments de corda, eren el complement perfecte.

   D’aquest conjunt de veus , a l’any 1941, en va derivar una colla de Caramelles. Feia dos anys que s’havia acabat la guerra i al tractar-se d’una formació de caire religiós, van obtenir el permís per sortir a cantar a  la Pasqua. Aquell any  i el següent les va dirigir el mestre Torrens, amb el nom  de: Caramelles de l’Eschola  Cantorum, al cap d’uns anys hi afegiren del Patronat. Els seus components  iniciaven així la singladura, ho feien acompanyats de cantaires del Prado i del Retiro que al no poder sortir les seves respectives colles, s’integraren en la nova. Després, alguns d s’hi quedaren, altres van tornar d’allà o venien.  D’això, aquesta Pasqua, fa 75 anys. Pel camí han perdut antigues identitats, fins  passar a denominar-se Caramelles Sitgetanes.

   He tingut el plaer d’haver-me relacionat amb les tres colles i amb els seus respectius mestres. Si més no amb la de l’Eschola Cantorum , del Patronat i Sitgetanes, he col·laborat  durant més de 25 anys. Coincidint amb unes veus privilegiades que posaven tot el seu art al servei de la causa. Persones com la família Marcet, el Sr. Lluís Marcet Castelló  i els seus fills, en Lluís i en Josep Marcet Roc   L’afició prevalia per damunt les dificultats, com les que mostrava l’Esteve Sucarrats que es valia d’una cama postissa i sobretot el dilluns, que era quan s’anava a cantar per les torres, l’home s’acompanyava del seu singular “carromato” i s’aposentava davant el volant, oferint una imatge molt peculiar:  vehicle original, abric llarg, caliquenyo i el cap cobert amb la barretina.   

   Entre els més veterans, el Sr. Josep Masip Mitjans qui amb la barretina semblava sortit de les pàgines  d’un conte. En Joan  Capdet ,  que tenien cura de la porteria de les Mercedàries . Els Trull, els del Vinyet i els del carrer de les Parellades.  En Magí Pañella... En Josep Capdet que vivia al carrer Sant Isidre, era dels que solejaven , raó per la qual els mateixos companys li van atorgar el qualificatiu “del  tenore “. Ja de  veterà  va compartir solejades amb en Josep Delgado, que gaudeix de bona veu  i amb gust per modelar veu i melodia.

   L’apartat dels solos ha estat l’obsessió dels cantaires , els mateixos que poc abans de sortir a la nit de dissabte, arribaven al teatre vell com si talment anessin a cantar al Liceu, amb el coll i la boca tapada amb  bufandes per resguardar-se  d’un mal aire i planyin-se  d’una inoportuna afonia, tot recomanant al mestre que no els hi demanés fer el solo.

    Eren les mateixes extravagàncies que feien gala els que portaven el pal de la cistella, també per sucar-hi pa. Un era el drapaire Pèrez.  Van ser autònoms fins que els va voler posar a to l’Antoni Ciré. Tots tenien cua de palla i  a la més mínima s’encenien i deixaven el pal tirat. Quan en Ciré en fou  responsable,  de seguit es va servir d’un operari, en Reina, el qual des de que començava la cantada fins a l’última casa havia de suportar les instruccions del qui semblava l’amo, cosa que feia assentant amb el cap, com donant a entendre, tu ves dient...

   Hi va haver uns anys en què el ressopó es feia a “can Gumersindo”, el restaurant  Bonaire. A aquelles hores de la matinada s’hi entrava amb bona gana, cantaires i músics feien un bon paper. Els més veterans es van guanyar la fama de disposar d’un bon “saque”. Davant l’evidència també hi va haver que va suggerir canviar l’enunciat d’Eschola Cantorum per la de Fartorum. Però el moment culminant era quan se li demanava a en Josep Roca que cantés la seva interpretació estel·lar: “ El morito “. L’home es feia pregar, però al final accedia i vet aquí  com la cançó despertava l’eufòria entre comensals i en Roca creixia, es veia el “Sultàn de Benicascales”, o com es digués el protagonista. A l’èxit seguien altres interpretacions i feina havia per  fer-lo callar.

    El mestre Jordi Pañella Virella en  la seva llarga trajectòria al capdavant, va fer gala d’una sensibilitat i un bon gust que també es feia palès en la composició de valsos, americanes i sardanes. A més de mostrar un humor fi i brillant que en el moment menys pensat et sorprenia  amb una sortida sublim. A la qual dedicava una rialla gens escandalosa, però molt seva.  Al mestre li van fer costat, en tot moment, els seus amics i cantaires: en Magí Mirabent, en Juli Delclós, en Gaudensi Mirabent, en Joan Martí, en Joan Escolar, en Domènech Martorell, en Pere Roig.... Com el recordat cap de colla que ho va ser durant uns anys, en Josep Matas Martín, acompanyat d’en Joan Olivé Fornas  i d’en Jordi de l’Eco que ens va deixar fa relativament  poc. Volent assegurar la continuïtat, el mestre va anar introduint a en Joan Pinós, actual director.

   I apunto dos  músics en representació de tots, en Jaume Soler i Milà, de can Pascaret i en José Pèrez. Dos amics que discrepaven sovint , en Jaume alt i en José baix, degut a una malformació, el primer recriminava al segon i ho feia, aixecant i abraonant els braços , exclamant: “demonios Pèrez...” i l’home se’l mirava, estirant el cap, amb cara de no entendre res.

   Mestres, cantaires, va ser la primera colla que va introduir veus femenines, poetes, poetesses i músics,  han estat els artífex de la tradició. La qual s’aplega sota les tres cistelles, curosament engalanades per tantes sitgetanes que s’han alternat, propiciant que en el seu balanceig  sobresurti  el protagonisme del  pomell  de clavells, junt amb amics i records.

                                                                   J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el dia  24 de març del 2016 )