SCHOLA CANTORUM

Antigament la gent tenien moltes aficions, una n’era el cant.  D’agrupar i polir les veus s’encarregava el mestre Manel Torrens i Girona. D’entre els qui anaven a estudiar solfa a casa seva, observava qui podia donar el do de pit. Aquells que disposaven de bona veu, els animava a integrar-se  en l’Eschola Cantorum.  En un temps en què es celebraven molts oficis religiosos, els quals es revestien de gran solemnitat i els cants, amb acompanyament d’instruments de corda, eren el complement perfecte.

   D’aquest conjunt de veus , a l’any 1941, en va derivar una colla de Caramelles. Feia dos anys que s’havia acabat la guerra i al tractar-se d’una formació de caire religiós, van obtenir el permís per sortir a cantar a  la Pasqua. Aquell any  i el següent les va dirigir el mestre Torrens, amb el nom  de: Caramelles de l’Eschola  Cantorum, al cap d’uns anys hi afegiren del Patronat. Els seus components  iniciaven així la singladura, ho feien acompanyats de cantaires del Prado i del Retiro que al no poder sortir les seves respectives colles, s’integraren en la nova. Després, alguns d s’hi quedaren, altres van tornar d’allà o venien.  D’això, aquesta Pasqua, fa 75 anys. Pel camí han perdut antigues identitats, fins  passar a denominar-se Caramelles Sitgetanes.

   He tingut el plaer d’haver-me relacionat amb les tres colles i amb els seus respectius mestres. Si més no amb la de l’Eschola Cantorum , del Patronat i Sitgetanes, he col·laborat  durant més de 25 anys. Coincidint amb unes veus privilegiades que posaven tot el seu art al servei de la causa. Persones com la família Marcet, el Sr. Lluís Marcet Castelló  i els seus fills, en Lluís i en Josep Marcet Roc   L’afició prevalia per damunt les dificultats, com les que mostrava l’Esteve Sucarrats que es valia d’una cama postissa i sobretot el dilluns, que era quan s’anava a cantar per les torres, l’home s’acompanyava del seu singular “carromato” i s’aposentava davant el volant, oferint una imatge molt peculiar:  vehicle original, abric llarg, caliquenyo i el cap cobert amb la barretina.   

   Entre els més veterans, el Sr. Josep Masip Mitjans qui amb la barretina semblava sortit de les pàgines  d’un conte. En Joan  Capdet ,  que tenien cura de la porteria de les Mercedàries . Els Trull, els del Vinyet i els del carrer de les Parellades.  En Magí Pañella... En Josep Capdet que vivia al carrer Sant Isidre, era dels que solejaven , raó per la qual els mateixos companys li van atorgar el qualificatiu “del  tenore “. Ja de  veterà  va compartir solejades amb en Josep Delgado, que gaudeix de bona veu  i amb gust per modelar veu i melodia.

   L’apartat dels solos ha estat l’obsessió dels cantaires , els mateixos que poc abans de sortir a la nit de dissabte, arribaven al teatre vell com si talment anessin a cantar al Liceu, amb el coll i la boca tapada amb  bufandes per resguardar-se  d’un mal aire i planyin-se  d’una inoportuna afonia, tot recomanant al mestre que no els hi demanés fer el solo.

    Eren les mateixes extravagàncies que feien gala els que portaven el pal de la cistella, també per sucar-hi pa. Un era el drapaire Pèrez.  Van ser autònoms fins que els va voler posar a to l’Antoni Ciré. Tots tenien cua de palla i  a la més mínima s’encenien i deixaven el pal tirat. Quan en Ciré en fou  responsable,  de seguit es va servir d’un operari, en Reina, el qual des de que començava la cantada fins a l’última casa havia de suportar les instruccions del qui semblava l’amo, cosa que feia assentant amb el cap, com donant a entendre, tu ves dient...

   Hi va haver uns anys en què el ressopó es feia a “can Gumersindo”, el restaurant  Bonaire. A aquelles hores de la matinada s’hi entrava amb bona gana, cantaires i músics feien un bon paper. Els més veterans es van guanyar la fama de disposar d’un bon “saque”. Davant l’evidència també hi va haver que va suggerir canviar l’enunciat d’Eschola Cantorum per la de Fartorum. Però el moment culminant era quan se li demanava a en Josep Roca que cantés la seva interpretació estel·lar: “ El morito “. L’home es feia pregar, però al final accedia i vet aquí  com la cançó despertava l’eufòria entre comensals i en Roca creixia, es veia el “Sultàn de Benicascales”, o com es digués el protagonista. A l’èxit seguien altres interpretacions i feina havia per  fer-lo callar.

    El mestre Jordi Pañella Virella en  la seva llarga trajectòria al capdavant, va fer gala d’una sensibilitat i un bon gust que també es feia palès en la composició de valsos, americanes i sardanes. A més de mostrar un humor fi i brillant que en el moment menys pensat et sorprenia  amb una sortida sublim. A la qual dedicava una rialla gens escandalosa, però molt seva.  Al mestre li van fer costat, en tot moment, els seus amics i cantaires: en Magí Mirabent, en Juli Delclós, en Gaudensi Mirabent, en Joan Martí, en Joan Escolar, en Domènech Martorell, en Pere Roig.... Com el recordat cap de colla que ho va ser durant uns anys, en Josep Matas Martín, acompanyat d’en Joan Olivé Fornas  i d’en Jordi de l’Eco que ens va deixar fa relativament  poc. Volent assegurar la continuïtat, el mestre va anar introduint a en Joan Pinós, actual director.

   I apunto dos  músics en representació de tots, en Jaume Soler i Milà, de can Pascaret i en José Pèrez. Dos amics que discrepaven sovint , en Jaume alt i en José baix, degut a una malformació, el primer recriminava al segon i ho feia, aixecant i abraonant els braços , exclamant: “demonios Pèrez...” i l’home se’l mirava, estirant el cap, amb cara de no entendre res.

   Mestres, cantaires, va ser la primera colla que va introduir veus femenines, poetes, poetesses i músics,  han estat els artífex de la tradició. La qual s’aplega sota les tres cistelles, curosament engalanades per tantes sitgetanes que s’han alternat, propiciant que en el seu balanceig  sobresurti  el protagonisme del  pomell  de clavells, junt amb amics i records.

                                                                   J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el dia  24 de març del 2016 )