UNES TRADICIONS "TAKE AWAY"

     Mai havia mostrat tant interès per anar a llençar la brossa com ara. Hi vaig quan el vespre ha caigut, sense fer soroll, damunt el poble i ha escampat la seva foscor, sense deixar cap escletxa al descobert .  Aquests dies de la passada Setmana Santa, en aquesta breu i justificada sortida,  gosava parar-me un moment i observar, des del cantó del Passeig de Vilafranca, tot el tram del carrer Sant Francesc. I allò que diuen, si no ho veus no ho creus, ningú pel carrer, semblava un poble fantasmagòric. Si tenim en compte que, per tard que sigui, i en circumstàncies normals, sempre hi veus moviment. Sobretot en aquestes dates que es registre quasi un ple absolut i l’ambient es fa permanent fins el dilluns a la nit. Sempre  m’he referit que hi ha unes nits a l’any que, en poques hores, es passa del bullici al silenci més absolut i també s’acompanyen d’una certa melangia, aquestes són: la nit del dia de Reis, quan les festes s’han acabat, la del dimecres de cendra, que no té res a veure amb la nit anterior i la del dilluns de Pasqua, quan tothom ha tornat als seus llocs de procedència.

     Desitjo que mai més haguem de passar per una situació semblant. Els veïns que viuen  apartats del bullici, fora dels mesos d’estiu, que hi ha ambient a qualsevol lloc, la resta de l’any, sobretot a les nits també gaudeixen d’una calma relativament prolongada. Però els qui vivim al centre, el fet de posar-nos al llit i no escoltar absolutament res, se’ns fa tan estrany que sembla impossible. Més acusat en aquestes festes  i durant l’estiu, quan el silenci sucumbeix a les rises, els crits, el simple transitar  de la gent, ja no parlo d’alguna que altra música de fons. Això dia darrera dia.

     Quan  es perden, per causes alienes a la nostra voluntat, tradicions i costums, el paisatge se’ns fa massa monòton com per  mostrar-nos indiferents. Només pel fet de l’arribada de la primavera que és una estació bonica; alegre, lluminosa, on hi coincideix la Pasqua, que representa un alè de vida, de joia. I per això estan les tradicions per fer-nos participar dels seus encants, en aquest cas: les Caramelles, la mona, els quasi encara imperceptibles xisclets dels falcillots que, tímidament, ja revoloteigen entre el cel net de contaminació, també com poques vegades ho ha estat. 

     Gràcies a l’estar ben connectats , hem tingut accés a alguns d’aquests detalls. Perquè molts fillols han vist com els hi portaven a casa la mona, de part dels seus padrins. Quan també ens pensàvem que ens quedaríem sense els muflons de can Sabaté, tan típics i bons. Tot recordant les dificultat que hi havia per aconseguir-los, doncs arribava un punt en què hi havia més demanda que existències. Durant l’espera a la pastisseria, que sortís una altra fornada, es produïen moments de tensió. La gent de la casa ja ho planificaven, sempre amb el convenciment que d’aquella manera no podia fallar. Però a l’hora de la veritat, en un moment donat, la logística se n’anava en orris. Llavors tornar a redreçar la situació, no era tan fàcil com pot semblar. Hi contribuïa  una barreja de surrealisme, impaciència, extravagàncies i el convenciment, per part dels qui esperaven, que no n’hi hauria per a tots. Havia de sortir en Joan, abillat amb el davantal i el casquet de pastisser,  per a pacificar l’ambient i alleugerir els ànims els quals, segons quins moments, arribaven a una exaltació tal, que fregava la desesperació. Només de pensar que es podien quedar sense muflons.

   Degut a les circumstàncies, aquest any, prèvia sol·licitud, te’ls portaven a casa. Un servei impecable, on la tradició i la dolçor eren servides a domicili. El mai vist

   I és que  contra el virus: imaginació i organització. Ens resistíem a quedar-nos sense els elements que complementen les tradicions. Així mones i muflons han estat portats a domicili, quedaven les Caramelles. La colla del Retiro ho ha fet possible, portant a cada casa, on la tecnologia ho ha permès,  l’emblemàtica americana “Encís Amorós”, amb lletra d’en Felip Font i Soler i música del mestre Gabriel Pallarès i Roig, en un muntatge on hi apareixen cantant tots els seus components i l’Abdón Vidal Fusté fent el solo, com tantes vegades l’ha fet, junt amb els recordats Lluís Curtiada Rosés, l’Agustí Capdet i tants altres.  Les altres colles, mitjançant aquestes mateixes tecnologies, també han posat a la nostra disposició les cantades de l’any passat, enregistrades in situ.

   Amb tot això, és nota un augment de repartidors a domicili. A l’estranger, ja fa temps que van proliferar aquestes cafeteries , on has de demanar i emportar-te tu mateix, a la taula, el que vols consumir  o si ho prefereixes  prendre-ho . D’acord amb aquest sistema es va posar de moda l’expressió “ take away”. Que vol dir: per emportar .

   Un tastet de les tradicions d’aquests dies, com també la de Sant Jordi d’ahir, ens les hem emportat a casa com un “take away”, gràcies a les tecnologies i als repartidors. Si més no, tots desitgem que ben aviat siguem nosaltres els qui puguem anar al seu encontre, perquè ho volem gaudir en el  lloc, allà on s’ha fet sempre. 

                   

                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2020)

I ELS OCELLS CONTINUEN CANTANT

    

    El dilluns a la nit acabava d’enviar l’article dedicat a les Caramelles per Internet, quan apareix la notícia que en Ramon ens havia deixat. Era un comunicat breu però colpidor. Vaig esperar amb l’esperança que fos una falsa notícia, ningú deia res més; per tant aquell silenci  podia significar que es  tractava d’un malentès. Me’n vaig anar a dormir desitjant que així fos.

     Com cada dia em desperto molt aviat per anar a caminar i de seguit vaig mirar si hi havia més informació al respecte. Malauradament semblava ser que aquell primer comunicat anava agafant fonament, degut a altres informacions que havien anat apareixent. Quan surto al carrer, amb el canvi d’hora, encara és fosc. A prou feines es veu a ningú i a mesura que camines per entre els jardins s’escolten els refilets harmoniosos dels ocells. Els rossinyols anuncien el naixement d’un nou dia. I entre tants records,amb aquest matiner retorn a la quotidianitat, veig a en Ramon assegut darrera el finestral de l’habitació de la quarta planta de l’hospital de Sant Camil. Davant nostre, el paisatge ofereix unes connotacions camperoles que ajuden a asserenar l’esperit. El trobo tranquil en aquest diumenge de Rams. Hi arribo una estona abans que els passessin a buscar per portar-lo al centre hospitalari de Bellvitge on l’havien d’operar. Es mostra molt optimista perquè les persones enteses li han transmès motius per estar-ho. I el seu estat d’ànim es fa encomanadís,  perquè quan vas de visita a un hospital sempre hi entres amb l’ai al cos, doncs no saps la magnitud de tot plegat.

   La relació d’aquests refilets dels ocells amb la visita a l’amic bé a tomb perquè en Ramon alternava el seu optimisme amb apunts de realitat, com quan em deia:” Joan, quan marxem definitivament el món segueix caminant...”. Damunt la tauleta, del costat del llit, hi tenia el últim exemplar de l’Eco i aquest contacte tan directe amb aquells fulls que en el seu dia  el van veure néixer es mantenia en la voluntat de comunicar-me que ningú és imprescindible: “Porto quasi bé quatre setmanes a aquí i l’Eco no ha deixat de sortir al carrer”.

     Una conclusió amb fonament de causa, perquè quan el seu pare ja no va poder estar al front del setmanari ell i el seu germà Josep van agafar el relleu, no exempt de responsabilitat. I així va ser durant uns anys, fins que aquesta feixuga tasca es va convertir quasi en un malson. Aquell dia el 16 de gener del 2014, l’última setmana que l’Eco estava sota la seva direcció i que s’imprimia en la impremta de la casa del carrer Bonaire, en Ramon em va telefonar per si volia assistir a l’entrada en màquina de  la pàgina on sortia el Tomb. Li vaig agrair el detall i en Pau, el seu fill, m’esperava amb la placa a la mà per introduir-la a la màquina. Vaig poder immortalitzar el moment i ell, junt amb en Pepe, cadascú en el seu taulell, anaven plegant els fulls que agafaven del gruixut feix. L’amic era conscient de la transcendència d’aquells moments. Amb l’últim doblec de la portada i contraportada es tancava una etapa històrica de la nissaga dels Soler, faltava poc pels seus cent trenta anys al capdavant del setmanari. En Josep i en Ramon n’eren conscients, però també els amics sabíem que de no haver fet un pensament la continuïtat de l’Eco perillava.

       Desprès van sortir per la porta les màquines i ell va preferir no veure-ho, masses records. Fins que aquestes  es tancaven definitivament per trasllat. En Ramon havia viscut en aquelles interioritats el bategar del poble, amb els col·laboradors que hi anaven a portar els seus articles. Les sitgetanes que hi acudien per a que la seva tia Carme, amb l’ajuda de la Maria, els hi confeccionessin un vestit. I vet aquí que arribats aquests dies, vivia el ressorgir d’una nova i primaveral decoració de la cistella, la qual havia d’engalanar el pal de la colla de Caramelles del Retiro. I entre el soroll de les màquines, el seu pare cantava fragments de la cantada que aquell any interpretava la colla, moltes vegades amb lletra sorgida de la seva inspiració. El seu germà Josep i el cosí, en Jordi, cantaven les del Patronat i en aquestes que arribava en Rafel Casanova i el hi recitava la poesia que havia escrit per la colla del Prado. Però en Ramon era home de Carnaval, del qual havia estat nomenat sa Majestat i la seva cort ha estat formada per un gran nombre d’amics, perquè tots els qui el tractaven li acabaven professant un gran afecte.

    I del Carnaval a la festa Major, president de les dues comissions, em va succeir a mi en el gratificant honor de ser pendonista de la Festa Major. De festa en festa i de bullici en bullici. Després, quant la cantarella del joc del quinto l’acompanyava en el seu retorn a l’ermita del Vinyet, els dies i les hores  que es succeïen anaven acompanyades per la serenor que s’arrecera en aquest bressol del sitgetanisme on hi neix el fervor de tot un poble. Ell, l’Olga i l’Anna, ho vivien amb intensitat. D’aquí que part de la nostra conversa en aquella habitació també va derivar als preparatius de la Pasqua que és a prop. Li sabia greu que a l’Olga li esperaven dies de feina i ell no podria estar al seu costat. I altra vegada les paraules asserenades:   “tranquil, tot es farà, primer ets tu “. El germà de l’Olga li explicava que aquell matí els dos li havien canviat el mantell a la Mare de Déu, per tal de tenir-ho tot apunt.

   Ell també estava preparat, l’Olga, la seva nena, en Pau, tots l’acompanyaven en les pregàries a la Mare de Déu del Vinyet que tenien tan a prop  per a que tot li anés bé. Però arriba un punt que depenem també de la ciència, que és com dependre d’un fil. I aquest no va poder aguantar el pes de tantes emocions, de tantes vivències i pàgines viscudes. I ve que en Ramon ens deixa i passa el que ell deia: el mon no deixa de caminar.

    Arribada l’hora en Ramon ens vindrà a rebre i els ocells seguiran cantant.   

                                                                    J. Y. M.     

(article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de març, Dijous Sant, del 2018 )      

LES MÚSIQUES DELS MOLINS

    La perifèria de Sitges ofereix al visitant el primer contacte amb la vila. Qui arriba per la banda de Vilanova,la panoràmica no facilita gaire que aquest  sigui massa positiu, sobretot al coincidir amb un casalot en un denigrant estat d’abandonament, el qual s’estén a l’entorn de tot el seu perímetre. Ho acaba d’enlletgir les  pintades que cobreix totes les parets exteriors. S’hauria de tenir una cura especial per a que les entrades reflectissin el que Sitges vol transmetre al visitant, una vila que és un referent mundial.

  Potser l’entrada que conserva un encant més d’acord amb el Sitges d’antany, és la de la creu de Ribes. Desprès d’un paisatge camperol, dominat per les vinyes, al superar la pujada, just al peu de la creu, la vista que es domina és sensacional, potser la més bonica, perquè avarca tota la franja de mar i el nucli del poble, amb un entorn on encara predominen els garrofers. 

  Entrant per la banda de les Costes -quan es deixa darrera el camí que puja a la Trinitat- Sitges se’ns presenta abocat al mar, hi sobresurt la panoràmica de l’església, icona de la imatge que més ens identifica. Superats els revolts desapareix aquesta bonica postal fins que s’arriba  al punt crucial d’entrada i sortida de l’autopista. Abans s’accedia al poble per la barriada de les Cases Noves. El conjunt de cases queden a  l’esquerra i el indret anomenat els Molins a la dreta. Tant una identificació com l’altra han estat molt lligades a uns detalls festius que s’havien convertit en una tradició. A davant dels Molins, a tocar les Cases Noves, s’estenia una gran esplanada sense urbanitzar. En ella hi aixecaven les carpes dels circs que oferien les seves actuacions durant els mesos d’estiu. Curiosament al costat d’aquest espai tan vinculat al circ hi van anar a viure-hi dos personatges d’aquest espectacle: el pallasso Rudy Llata i la trapezista sitgetana Carme Sánchez.  A sota la carpa  irrompien aquelles músiques tan pròpies, com la dels pallassos els quals, curiosament, tots acostumen a ser músics. Com tampoc podia faltar el redobla,creixent, del timbal cada vegada que anuncia la perillositat del moment, aquell en què l’artista requereix la màxima concentració per a vèncer la dificultat del seu número. 

   Però els Molins ha acollit músiques més tradicionals, es succeïen durant la tarda del dilluns de Pasqua, quan la colla de Caramelles del Retiro, desprès de dinar, deixava la Societat i s’encaminava cap a l’era dels Molins, amb acompanyament musical. Allà els esperaven familiars i amics que s’hi havien desplaçat  per anar-hi a menjar la mona. Uns i altres es lliuraven un improvisat ball, fins que es retornava cap el poble amb l’acompanyament de tots els allà presents, fent parada a l’Hospital on té  lloc la primera cantada de la tarda.

    No obstant als Molins s’hi escoltaven altres músiques, les sorgides de les gralles. Perquè en Joan Muntané era el masover d’aquella casa  de pagès i  tenia cura de la vinya.  La finca era propietat de la família García Munté. Abans de continuar em referiré a un aspecte que té quelcom a veure amb la música, però d’una manera incongruent. Acabada la guerra, els metre Gabriel Pallarès es va sumar a les penúries que passaven quasi bé totes les famílies. La gent no estaven per a músiques i el mestre tenia poca feina. Veient-lo apurat el seu amic, en Frederic Montornès, li va oferir anar a escatar maons  en un magatzem que tenia allà a la finca dels Molins. Ja tenim a l’home, tallantó en mà, anant escatant el ciment que s’hi havia aferrat, deixant-los nets per a tornar-los a fer servir. Un gran músic portat per les circumstàncies a fer una feina que no era la seva, però que  li permetia fer bullir l’olla.

  Reprenent el fil de les músiques dels Molins, la colla d’en Joan assajaven al costat de la casa i el so estrident s’escampava per entre les Cases Noves. A cada esdeveniment la música s’hi adaptava: Corpus, la Festa Major. En Joan Muntané en Guillem Alemany, en Joan Vidal, els fills dels dos primers i amb el timbaler Emili Jané, esberlaven  la tranquil·litat del lloc, tot anunciant que una nova festa era a punt de començar.

   Després, en les vigiles de Tot Sants, quan ja feia dies que les gralles havien emmudit, en Joan obria el celler del carrer  sant Antoni, més popularment conegut com el del gas, i assolia la complicitat de ser un servidor d’un dels costums dels dissabtes, el qual  en aquestes mateixes pàgines -el primer divendres que sortia al carrer l’Eco renovat- vaig enumerar. En Joan no havia perdut del tot l’accent ribetà, mentre servia a la causa de dos dels ingredients  de l’engranatge sitgetà: el moscatell i el so de la gralla. Dos acompanyaments molt preuats.

    So de gralles que van arribar a escoltar-se fins a Polònia en aquella expedició sitgetana composta pel cos de ballet, músics i grallers. Aquests últims representats per en Blai Fontanals, els fills d’en Joan dels Molins i d’en Guillem; en Joan i en Josep. Actuant de timbaler en Lluís Curtiada. Un parell d’anys més tard vam coincidir en Joan i jo de camí cap el Sàhara, allà ens esperaven unes altres músiques no tan festives, molt més marcials. Però músiques, al cap i la fi.

   Just ara, ens acaba de deixar en Joan de la gralla, quan els Molins ja fa temps que no s’hi escolten músiques, perquè tampoc hi queden  vinyes, ni molins, ni era. Tan sols records, dels quals també ens anem quedant sense protagonistes. El seu comiat es produïa en la vigília  del dia de Tots Sants – la data en què el moscatell, com el que ell havia despatxat, és un dels protagonistes de la castanyada. Un adéu acompanyat  pel so de la gralla. L’anunci d’un a reveure.

                                                                                                      J. Y. M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de noviembre de 2014 )