Mai havia mostrat tant interès per anar a llençar la brossa com ara. Hi vaig quan el vespre ha caigut, sense fer soroll, damunt el poble i ha escampat la seva foscor, sense deixar cap escletxa al descobert . Aquests dies de la passada Setmana Santa, en aquesta breu i justificada sortida, gosava parar-me un moment i observar, des del cantó del Passeig de Vilafranca, tot el tram del carrer Sant Francesc. I allò que diuen, si no ho veus no ho creus, ningú pel carrer, semblava un poble fantasmagòric. Si tenim en compte que, per tard que sigui, i en circumstàncies normals, sempre hi veus moviment. Sobretot en aquestes dates que es registre quasi un ple absolut i l’ambient es fa permanent fins el dilluns a la nit. Sempre m’he referit que hi ha unes nits a l’any que, en poques hores, es passa del bullici al silenci més absolut i també s’acompanyen d’una certa melangia, aquestes són: la nit del dia de Reis, quan les festes s’han acabat, la del dimecres de cendra, que no té res a veure amb la nit anterior i la del dilluns de Pasqua, quan tothom ha tornat als seus llocs de procedència.
Desitjo que mai més haguem de passar per una situació semblant. Els veïns que viuen apartats del bullici, fora dels mesos d’estiu, que hi ha ambient a qualsevol lloc, la resta de l’any, sobretot a les nits també gaudeixen d’una calma relativament prolongada. Però els qui vivim al centre, el fet de posar-nos al llit i no escoltar absolutament res, se’ns fa tan estrany que sembla impossible. Més acusat en aquestes festes i durant l’estiu, quan el silenci sucumbeix a les rises, els crits, el simple transitar de la gent, ja no parlo d’alguna que altra música de fons. Això dia darrera dia.
Quan es perden, per causes alienes a la nostra voluntat, tradicions i costums, el paisatge se’ns fa massa monòton com per mostrar-nos indiferents. Només pel fet de l’arribada de la primavera que és una estació bonica; alegre, lluminosa, on hi coincideix la Pasqua, que representa un alè de vida, de joia. I per això estan les tradicions per fer-nos participar dels seus encants, en aquest cas: les Caramelles, la mona, els quasi encara imperceptibles xisclets dels falcillots que, tímidament, ja revoloteigen entre el cel net de contaminació, també com poques vegades ho ha estat.
Gràcies a l’estar ben connectats , hem tingut accés a alguns d’aquests detalls. Perquè molts fillols han vist com els hi portaven a casa la mona, de part dels seus padrins. Quan també ens pensàvem que ens quedaríem sense els muflons de can Sabaté, tan típics i bons. Tot recordant les dificultat que hi havia per aconseguir-los, doncs arribava un punt en què hi havia més demanda que existències. Durant l’espera a la pastisseria, que sortís una altra fornada, es produïen moments de tensió. La gent de la casa ja ho planificaven, sempre amb el convenciment que d’aquella manera no podia fallar. Però a l’hora de la veritat, en un moment donat, la logística se n’anava en orris. Llavors tornar a redreçar la situació, no era tan fàcil com pot semblar. Hi contribuïa una barreja de surrealisme, impaciència, extravagàncies i el convenciment, per part dels qui esperaven, que no n’hi hauria per a tots. Havia de sortir en Joan, abillat amb el davantal i el casquet de pastisser, per a pacificar l’ambient i alleugerir els ànims els quals, segons quins moments, arribaven a una exaltació tal, que fregava la desesperació. Només de pensar que es podien quedar sense muflons.
Degut a les circumstàncies, aquest any, prèvia sol·licitud, te’ls portaven a casa. Un servei impecable, on la tradició i la dolçor eren servides a domicili. El mai vist
I és que contra el virus: imaginació i organització. Ens resistíem a quedar-nos sense els elements que complementen les tradicions. Així mones i muflons han estat portats a domicili, quedaven les Caramelles. La colla del Retiro ho ha fet possible, portant a cada casa, on la tecnologia ho ha permès, l’emblemàtica americana “Encís Amorós”, amb lletra d’en Felip Font i Soler i música del mestre Gabriel Pallarès i Roig, en un muntatge on hi apareixen cantant tots els seus components i l’Abdón Vidal Fusté fent el solo, com tantes vegades l’ha fet, junt amb els recordats Lluís Curtiada Rosés, l’Agustí Capdet i tants altres. Les altres colles, mitjançant aquestes mateixes tecnologies, també han posat a la nostra disposició les cantades de l’any passat, enregistrades in situ.
Amb tot això, és nota un augment de repartidors a domicili. A l’estranger, ja fa temps que van proliferar aquestes cafeteries , on has de demanar i emportar-te tu mateix, a la taula, el que vols consumir o si ho prefereixes prendre-ho . D’acord amb aquest sistema es va posar de moda l’expressió “ take away”. Que vol dir: per emportar .
Un tastet de les tradicions d’aquests dies, com també la de Sant Jordi d’ahir, ens les hem emportat a casa com un “take away”, gràcies a les tecnologies i als repartidors. Si més no, tots desitgem que ben aviat siguem nosaltres els qui puguem anar al seu encontre, perquè ho volem gaudir en el lloc, allà on s’ha fet sempre.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada