SER DELS NOSTRES

       No cal insistir que el nostre poble és molt cosmopolita. Però ho és, entre altres raons, perquè  ofereix un encant especial que enamora, que fa que la gent que ens visiten, per primera vegada, quedin captivats i la majoria hi tornen. Si més no, això no és cap novetat, nosaltres fem el mateix quan visitem un poble i ens impacte tant que diguem: “m’ha agradat, hi tornarem”.

    A Sitges molts hi tornen i no hi venen ni una vegada ni dues, sinó que moltes, fins el punt que alguns  s’hi queden a viure. Li va passar al mestre Gabriel Pallarès Roig que era de Valls i, per motius de la música, hi va venir a viure. Del mateix poble del mestre era el també músic Joan Roca Solà , més conegut per en “Manxet”. Quan aquest últim es referia a Valls, tot parlant amb en Pallarès, ho feia amb aquests termes : “el nostre poble”, en Pallarès el rectificava de seguida: “voldràs dir el teu, perquè el meu és aquest”. El mateix mestre era molt avançat i sabia mantenir un comportament d’acord amb les circumstàncies. Així quan a la vila hi venia a viure algú, que el tractava i  que, transcorregut el temps, notava que no s’avenia amb aquests principis de saber estar o anava despistat, de seguida li feia el retrat: “aquest encara no ha agafat el cop”. Perquè els habitants, degut a la convivència amb la gent, havien aprés a comportar-se d’una manera que la gent que ens visitaven s’adonaven de la diferencia del tracte que aquí rebien. 

     I quan aterra a la vila algú que s’integra amb la nostra manera d’ésser i de fer, amb els costums, festes i tradicions, diguem: aquest/a és un dels nostres. I aquí observem un fet curiós, de Vilanova i de Sant Pere de Ribes, pocs són els que han vingut a viure a Sitges, a no ser per raons matrimonials. En canvi de Vilafranca, si no hi han vingut a viure definitivament, s’han comprat pisos i passen llargues temporades entre nosaltres, o no hi falten cada cap de setmana. Un vilafranquí molt conegut, també bon músic, que va venir a viure a Sitges, quan es va casar amb la Sílvia Camps Gumà, va ser en Janio Martí. Una bon representant del seu poble.

    Els caps de setmana els de Vilafranca del Penedès  ens visiten, amb l’excusa de passar unes hores a Sitges  i passar-s’ho bé. Una mena d’èxode, ocasional, que em recorda el que fan a molts pobles que envolten  el nucli central de Vila, i els seus habitants  els dissabtes hi fan cap perquè és dia de mercat i aprofiten, abans que res,  per cruspir-se un complert esmorzar de forquilla. Per a que no es perdi tot.

    Mentre que l’elegància que passeja molta gent de Vilafranca, la segueixen mantenint quan venen a Sitges i s’instal·len en el pis que hi tenen, com en  Ramon Perelló i  la Roser Colomer que no només són uns enamorats d’aquí, sinó que participen de totes les coses que s’hi fan. Jo sempre els hi dic que els hi agrada més el nostre poble que el seu. I vet aquí que els poso en un compromís, no m’ho diuen obertament, com es sols dir, no es volen mullar. Ho resolen amb un somriure. Vilafranca és casa seva, però Sitges també.

   Ens trobem molt sovint, fins i tot  en els seus dominis vilafranquins. I ves per on, un dia en Ramon  em va confessar una cosa, s’havia empadronat aquí i n’estava molt cofoi. No així la seva muller que encara vol mantenir el pedregui vilafranquí. De tot plegat en fem broma,  ja que marit i muller també fan gala d’un humor fi i brillant. Només els hi faltava aquest mig empadronament matrimonial per a trobar en ell la raó per incidir en el tema. Així quan ens veiem els dic: “Ramon, tu ets dels nostres i la Roser de Vilafranca”. I insisteixo: “ què encara no s’ha fet sitgetana?”  i ell que em segueix la corrent em diu: “encara no, però em sembla que està al caure”.

   Un vilafranquí sitgetà i una vilafranquina que s’estima Sitges com si fos sitgetana, que té el cor dividit, però que es troba bé aquí i a la seva Vilafranca. Estar apuntat en un lloc o en un altre no influeix en les qüestions de preferències. Perquè al cap i a la fi som ciutadans del món. 

  

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juny del 2024)

AMB EL RESSÓ DE LA MÚSICA ARRIBEM AL VINYET

  Fa una setmana que al  Retiro va tenir lloc una vetllada memorable. Pensada per presentar el CD amb la  música de ballables que interpretava en Janio Marti amb les seves respectives formacions orquestrals. La iniciativa ha sorgit del seu fill, en Pinyu Martí amb el recolzament de la seva família; el seu germà   Jordi Marti, amb les respectives parelles i  la Sílvia Camps Gumà, la mare dels dos xicots  i l’esposa d’en Janio. Ressò

    Amb només cinc músics i la cantant, damunt l’escenari, n’hi va haver prou per estigmatitzar al nombrós públic existent. I és que en Janio, la música del seu repertori tenia molta  força de convocatòria. I quan entre ballable i ballable en Pinyu presentava, el veia a ell acompanyat d’aquella sorna que el caracteritzava davant el públic.  A darrera els escenaris el músic es transformava i es convertia en un mag. Perquè amb aquesta faceta, desconeguda per molts, en Janio entretenia als seus fent jocs de mans i explicant acudits, tot i que potser amb tant temps d’estar junts els companys de l’orquestra ja els sabien com el mateix repertori de ballables que interpretaven. Si més no en els locals on anaven a actuar hi acostumava  haver el cafè del poble, que precedia a  la sala de ball, allà ell aprofitava per desplegar les seves arts de mag, per admiració de tothom.

   El mateix Pinyu també és un home espectacle, la seva manera de tocar la bateria és tot un art que meravella al públic. Emprant  moviments i tècniques de mag , perquè  en uns instants, fa sonar timbals plats i bombo, i ho fa quadrar en el temps que marca el compàs. Manera de ser que de jove ja va esdevenir un ídol d’aquella mainada que el tenien com un geni, com sorgit d’un conte. Quan s’esqueia capitanejava una colla de geganters que, amb gegants i col·legues, es presentaven  a la guarderia de la Maria Teresa Olivella, al carrer Sant Sebastià, a la qual ajudava la Pepa Pañella. La seva arribada produïa un esclat de joia entre la mainada que  res més els hagués fet tan feliços com la presència d’en Pinyu  que de seguida la tenia armada. Si no recordo malament fins i tot hi va acoblar gralles i els sants patrons perquè no hi va ser a temps. Es va fer gran abans d’arribar a aquest extrem.

   Amb aquesta edat va començar els estudis de percussió, amb ells invertia moltes hores tancat on ara hi ha el Janio’s  i els redobles dels timbals s’escapaven fins al Cap de la Vila i tothom de Sitges ho relacionava amb en Pinyu que els hi fotia pels descosits . Sortosament tots els veïns de la casa eren família i prenien paciència tot i que a ells els hi anava com anell al dit l’expressió : “m’ha deixat el cap com un bombo”.

    Tornant  a la vetllada musical va ser emotiva, pels molts records que ens situaven en una època, la de l’exitosa trajectòria musical del protagonista.  Curiosament dos dies després, el divendres, en la meva col·laboració a l’Eco  em referia als cinquanta anys de la primera passejada de l’home per  lluna,  tancava l’article amb la típica cançoneta de: “la lluna, la pruna...”. Una cançó que de ben segur es cantava a la guardaria de la Teresa, mentre no hi apareixia en Pinyu amb tot el seu seguici festiu. Passats els anys, aquell mateix promotor de la moguda infantil,   a la sala del Retiro, on havia triomfat el seu pare, sonava un èxit d’aquell repertori inspirat en les novetats més destacades del moment, ni més ni menys que la : “Tintarella di luna,/ tintarella  color latte/ tute notte di  luna pliena , tu diventi candida”. Fantàstic colofó d’una setmana amb la lluna com a protagonista en les altures  i  aquí, en la terra, en aquest raconet del món, a Sitges, la música d’en Janio.

      Moltes de les músiques que sonen són sinònim de festa i, a casa nostra, parlar de festes es referir-se a un dia sí  i a l’altre també. I aquest dilluns s’escau anar  al Santuari del Vinyet. I anar-hi el dia de la seva festa , és  abraçar-se a la tradició i a la devoció. Una tradició molt antiga, que ha mobilitzat  a un bon nombre de generacions que s’hi han desplaçat de moltes maneres.

    El més normal  ha estat anar-hi a peu, però també,  sobretot la gent de la pagesia, hi anaven en carro. Els temps han evolucionat i s’hi ha afegit altres alternatives, totes elles mecanitzades ,  cosa que fa que avui anar al Vinyet ho trobem a prop.

    Envoltada, com havia estat, de masies i sínies, just ara celebrem els cent anys d’un gran projecte que va tenir el seu punt d’inici en uns jardins que porten el nom que aglutina tot aquell ambiciós projecte, Terramar. A partir d’aquí el paisatge d’aquell indret va anar canviant. Camps i vinyes van acabar parcel·lats i en aquells terrenys es començaren a construir torres senyorials.    El sector que més ha tardat ha transformar-se ha estat on estava situada la masia de can Pei i per sobre d’aquesta la de  can Lleuger . Allà, darrera la casella de la via del tren, l’únic nucli de població que va  sorgir va   ser la barriada que tots coneixem per les Cases del Sord. I davant mateix de l’ermita, la masia dels de can Marcé de la Plana.

   Apunt per emprendre el camí, ens acompanyaran  les noves tecnologies que ens permetran fer fotografies dels moments més significatius i, desprès, els hi enviarem a les amistats per “Watssap”. I com que també s’ha posat de moda això de penjar-ho tot, ho penjarem a “facebook”. Però aquesta, la modernitat, no ha pogut suplir la devoció, que fa que ens hi apropem, qualsevol dia de les nostres vides,  envoltats de solitud, de silenci. Perquè l’estima, la devoció no s’ha afeblit  tot i el pas del temps i dels nous invents que l’han acompanyat.        

TOT SANTS, TRADICIÓ I ART

  A punt de començar el mes de novembre, que l’encapçala aquesta festivitat de Tots Sants, aporta a la tradició sitgetana els costums de sempre: les castanyes, els panellets i les visites al cementiri. D’uns anys cap aquí, però, aquesta festa ve acompanyada de música i art.

   I potser perquè la tardor sembla l’estació més adient per mostrar l’art que cada artista desenvolupa durant l’any. Deixat enrere el intens trafegar de l’estiu, és ara el moment  més adient per contemplar, sense presses, el treball dels nostres artistes.

   Haig de dir que m’ha sorprès l’exposició que els amics d’en Santi Pérez Camps, han organitzat en l’Estudi Vidal. El fill de la pizzeria del Cap de la Vila, com millor l’identificava, se’ns mostra un artista que dominava diferents estils i sobretot m’ha sorprès un ampli ventall d’obres on combina la pintura amb l’esmalt. I aquesta originalitat s’identifica amb la seva persona, la d’un xicot inquiet que buscava noves aportacions a l’art  i que vista la seva exposició hom s’adona que ho havia aconseguit.

   En Santi desenvolupava la seva obra entres Sitges i la Cerdanya. Dos àmbits completament diferents, però que guardaven en comú l’oloreta de la pizza quan s’està coent dintre del forn. Quan acabava una obra, tenia l’al·licient de penjar-la immediatament  en les parets de la pizzeria que dirigia a La Molina i d’aquesta manera no havia d’esperar poder disposar de l’ocasió per tal exhibir-la en una que altra sala d’exposicions. D’aquí que la seva obra la coneixien potser més bé la gent d’aquells indrets de muntanya que els del seu propi poble. 

   L’artista, però, estava influenciat per les corrents artístiques que sorgien del seu Sitges. De les vivències que li explicava la seva àvia, la recordada Pepa Gumà, una institució de la Vila, un puntal inseparable d’aquest Cap de la Vila i un referent en el món de l’art i la cultura. També per haver sentit parlar als nombrosos artistes que freqüentaven  l’establiment dels seus pares i, entremig de tot aquest caliu artístic, s’hi afegia la música sorgida del piano del seu oncle, el també recordat Janio Marti. Que per acabar-ho d’arrodonir, comptava amb el terrabastall  de timbals i plats que propiciava el seu cosí, en Pinyu, mentre estudiava la seva carrera instrumental.

    En Santi Pérez Camps, un artista que ens va deixar quan el millor del seu art  encara s’estava  coent al caliu del seu saber i dels seus neguits. Sortosament els seus amics han entès que la totalitat de la seva obra encara no havia  sortit del forn i ens han deixat provar-ne un tastet.

     Mentre ens delectàvem amb l’obra pictòrica, la música s’obria pas i ho feia amb una gran varietat de propostes que coincideixen en una nova edició del festival catalano-irlandès. Sota la denominació Sitges Live 18, de la qual n’és l’anima en nostre Brandon Jones. Que ha aplegat  una participació de 700 persones i entre elles 300 músics joves i que compta amb l’al·licient que moltes actuacions es poden seguir en directe des d’Irlanda, gràcies a les modernes tecnologies. El resum de tot plegat és que han estat unes jornades molt intenses, on els convidats han tingut de compartir protagonisme amb la pluja, la qual els ha recordat el seu país. Perquè com ja es venia anunciant ha estat un cap de setmana dominat pel mal temps i ambient fred. I quan va sortir una ullada de sol, allà al camp del Barça, una maneta enjogassada deixava encara més glaçats  als eterns rivals. Tot just quan semblava que la tempesta ja havia amainat.

    No obstant  a vegades el cel sembla complaent, perquè va declarar una treva, en la qüestió de la pluja, en la vesprada de dissabte, quan assistíem a la inauguració de l’exposició de l’artista local, la Blanca Benítez Montané. On curiosament l seva magnífica obra està envoltada d’aigua de mar. Sota el nom “O Mare e tu”, inspirada en un fado. Així que l’obra té un rerefons musical que la fa encara més real, més propera.

    La Blanca és la pintora de la bellesa, que li sap extreure, per a desprès mostrar el secret d’aquesta. Un secret, és clar, que ella ha sabut desvetllar i aquesta, la bellesa, no s’ha pogut resistir a la seva sensibilitat.

   Soc un admirador de la seva obra, de tota, si més no  li admiro també una altra genialitat que no tots els genis en poden presumir, la seva senzillesa. La Blanca, fins el curs passat, passava cada dia per davant del taller, amb les seves dues criatures fent camí a l’escola bressol. I quan no passava carregant en braços al nen ho feia amb la nena. I ella, com ningú, entenia i raonava les explicacions que, encara mig adormits, li entaulaven els dos vailets. Perquè la Blanca, abans d’artista és mare i com a tal, a aquesta hora matinera, passeja amb la docilitat que la caracteritza una manera de ser: comprensiva, riallera, sempre contenta. I jo que conec el que és capaç de fer amb el pinzells a la mà, m’adono que el seu art no és fruit de l’atzar, sinó que en ell s’atresora la sensibilitat de mare, de persona que viu amb intensitat cada moment del dia, que sap gaudir de les petiteses amb que la vida li obsequia. Amb tot aquest bagatge al damunt, quan arriba al seu estudi i es posa davant de la tela, se la mira, observa amb deteniment on la va deixar la darrera vegada, quan hi apropa el pinzell totes les bones vibracions que ha acumulat en aquelles hores prèvies es transformen en art. No en un art qualsevol; en un art que captiva i et fa feliç.

   Vet aquí un dels secrets més fàcils de comprendre  de la felicitat, viure per poder admirar l’obra d’una sitgetana que és pintora, també, de la senzillesa. Aquesta  que l’ha fet gran com  artista i com a persona. 

                                                      J. Y. M.

                                                                               

( Article publicat a l'eco de Sitges el 2 de novembre del 2018)          

  

  

LES LLETRES D'EN JOSEP

      En Josep M. Soler i Soler era home de lletres, cada dia les treia, ordenava els cíceros i després, un cop la feina estava feta, les  tornava a posar  en els calaixos . He sentit una gran admiració per l’ofici d’impressor i és curiós perquè sembla que a la Vila els ebenistes han tingut predilecció per les arts gràfiques. Ens ho demostra el fet que el fundador de l’Eco el Sr. Josep Soler i Cartró era ebenista i va deixar l’ofici per fer d’impressor. Tenia el taller d’ebenisteria en el carrer Sant Pau 8 i va ser allà mateix on va disposar la impremta.

   Un altre impressor sitgetà, el Sr. Joan Puig i Mestre va estar també relacionat amb la fusta. Feia d’aprenent al taller fusteria del Sr. Joan Marsal i va tenir el privilegi de col·laborar en els  treballs de fusteria durant la construcció  del Palau de Maricel. Fins que també, amb més predilecció per l’ebenisteria que per la fusteria, va deixar -ho per dedicar-se a l’ofici d’impressor. Establint la impremta en el carrer Santiago Rusiñol 3, amb l’enunciat de Impremta la Puntual. On es van imprimir els setmanaris locals: La Gaseta de Sitges, La Punta i el Baluard de Sitges, del qual en va ser també redactor i director. I ara que s’escau, autor de lletres de la colla de Caramelles  del Prado .

   El primer de març de l’any 1886 surt al carrer el primer número de l’Eco, que tenia la redacció a l’adreça del carrer Sant Pau 8, si més no s’imprimia als tallers de la Renaixença del carrer Xuclà 13 de Barcelona. A partir del número 99, amb data 11 de març del 1888, l’Eco l’imprimeix el Sr. Soler.

  Al fundador de l’Eco el relleva el seu fill Josep Soler Tasis . Fins que es fa càrrec el net i fill en Jose M. Soler i Soler. La família Soler fa honor   a una àmplia  tasca  literària. I és aquest darrer qui també escriu  poesia, faceta que es fa evident en les lletres de les Caramelles. En Josep aporta la seva poesia per enaltir la joia de la Pasqua, la beutat de la primavera i per magnificar la bellesa de  les donzelles sitgetanes. Curiosament m’havia explicat que en  la poesia l’havia iniciat  el farmacèutic  Sr. Felip Font i Soler, el qual acabaria sent el seu veí més proper.

   La primera lletra de caramelles que va escriure en Josep, per la Pasqua de l’any 1943,  va ser la que porta per títol Primaveral i que comença: “De nou ressonen alegres cantúries...”. Amb música d’en Gabriel Pallarès i cantada en la represa de la tradició de les Caramelles, per part de la Colla del  Retiro, interrompuda a conseqüència de la confrontació bèl·lica.

      Poetes i poetesses han escrit  unes estrofes on  el seu missatge encara és vigent. I la música que hi acoblava el mestre tenia tanta força melòdica que el conjunt de tot plegat ha quedat, per sempre més, acaronat en el record de la gent de la Vila. Perquè en Pallarès per les Caramelles hi tenia la mà trencada . En totes les composicions es nota el seu traç. Al solistes de la colla els hi feia l’advertiment: “aquest any us faré una americana a mida, curteta i bonica, com les que  es porten ara”. Tenia tanta facilitat que esperava fins a l’últim moment, quan sopava, abans d’anar a  l’assaig , disposava la llibreta al seu costat i anava escrivint compassos, fins que considerava que ja en tenia prou. Era exigent i sobretot abans de sortir la nit del dissabte. Allà mostrava el seu temperament més agre, amb el qual no coneixia ni amics ni parents. Era quan oferia el pitjor de la seva imatge, fins el punt que la gent s’acollonia. Res més lluny de la realitat, perquè el mestre era una persona la qual,  tractada,  disposava d’una sorna i un humor fi i brillant que no s’avenia amb el seu posat murri.

    Les lletres d’en Josep es prestaven a una música especial, no qualsevol hi encaixava,  I aquesta combinació de poesia i música, l’emotivitat que transmetia,  el mestre alliçonava a cantaires i músics, amb dosis  d’un romanticisme amanyagat  per a l’ocasió . Quan els hi deia” això ho heu de cantar com si estiguéssiu abraçats a la xicota .. Altres vegades es passava  a l’altre bàndol: “aquest passatge l’ heu  d’interpretar  de manera afeminada...”. I tanta era la seva exigència que faltaven poques cases per acabar i encara insistia: “no se el que és,  però no ho sento com  jo ho he escrit”. Els músics, aquells que li tenien més confiança, li replicaven sense embuts: “ sap a que es degut això?, que està carregat de punyetes”. I llavors li sortia aquella ironia tan seva: “doncs potser deu ser això, collonades i res més”.

   Aquest any, quan no tenim en Josep entre nosaltres, les tres Colles han inclòs en les seves cantades lletres que ell va escriure. Cal remarcar que la colla del Retiro cantarà el vals Sitges, encant de Pasqua. Amb música del també recordat Jànio Marti que es va estrenar a l’any 2009 i que va ser l’última lletra de Caramelles que va escriure. Vet aquí que tampoc hi serà en aquell balcó del carrer Major, on a la tarda del dilluns de Pasqua el raconet acull velles i noves cantúries. En un espai on curiosament hi coincidien tres autors de lletres: ell, en Felip Font i Soler i en Salvador Soler i Forment, aquest últim lletrista de les del Prado. Com ho eren els músics, “els Percales”, els Antonets Pagés, pare fill i net, que vivien al davant. I on també s’hi abocava el balcó on hi donava el despatx del mestre Torrens.

    I ve que la “Vela Blanca”, torna a donar embranzida a la barca. Aquesta vegada, però, no hi ha el patró, hi som els qui hi naveguem seguint les seves senyes, que no són altres que els vincles de l’ amistat. Amb ells  ens apropem a  la Pasqua. La que ell  magnificava,  ja fos  quan hi posava lletra, o quan  participava, amb la humilitat que el caracteritzava, de la seva ensenyança.   

   Bona Pasqua a tothom.

                                                                                                                                                                         J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 abril del 2017)