SE'NS FARÀ DE NIT A LES CASES NOVES I DE DIA A CAMPDÀSENS

     Amb una setmana de diferència anem del Poble Sec a les Cases Noves, on  l’altre barri de la vila celebra la seva festa. Els dos nuclis que semblaven  allunyats del centre, han aconseguit reduir distàncies. I quan estan de festa encara més.

    Les festivitats de Sant Joan i de Sant Pere són un referent en el transcórrer de la vida i en els costums de la gent de Sitges. La primera aplega un seguit de tradicions que la fa diferent a les altres. Amb el nostre Hospital, on els residents esperen aquesta festivitat perquè les famílies, les seves amistats, els hi van a fer una visita. Sobretot amb l’assistència  a la missa que es celebra en la seva bonica capella. Perquè  l’Hospital té les portes obertes i acull cada sospir de vida en el moment adequat, de joves i de grans. Quan hi ha festa al seu entorn i el dia a dia d’un intens bategar que fa possible que els dies i les hores conservin el caliu del seu aixopluc.

     La festivitat de Sant Pere, té una influència més  marinera. Des de les Cases Noves el mar sembla més a prop. També hi té a veure les cases dels pescadors que han cohabitat amb les que s’han anomenat noves i altres cases amb estadants amb la responsabilitat de transmetre els seus coneixements alliçonadors, les cases dels mestres.. Unes i altres han format part d’un barri del poble que participa de tot el que es fa més allà de la via del tren. Ara, quan són a punt de celebrar la seva festa la participació és recíproca entre la gent de les Cases Noves, les del Poble Sec i les del centre de la vila. Tots som poble i a cada festa aquest veïnatge es fa notar.Com antigament els veïns s’ajudaven els uns als altres i durant l’estiu, al fer-se fosc, sortien a la fresca de la nit i els carrer esdevenien una tribuna oberta a  les explicacions de les seves coses.

    Les nits d’estiu, i de manera especial quan les revetlles aconsegueixen la popularitat que les fa diferents i bullicioses, acaben perdent intensitat  quan la llum de l’albada es va imposant, agafant per sorpresa als més noctàmbuls. No així als més matiners que esperen el moment per emprendre el camí que ens porta a Campdàsens. Un llogaret que sortosament conserva les reminiscències dels seus vertígens camperols. Em sento seduït per tanta simplicitat enmig d’un paisatge de color verd i dels colors canviants de la terra. Fidel testimoni del Massís que es resisteix a sucumbir davant l’abandonament progressiu de les masies.

    Durant la festa de l’any passat, en el transcurs de la lectura del pregó a càrrec de la Núria Aixa i Casas, hereva, com la seva germana la Maria Rosa,  dels antics propietaris del lloc, ens va delectar amb un resum molt entenedor de la història i dels protagonistes que, emparentats entre si, han estat propietaris de la Plana Novella i de les masies de  Campdàsens i can Lluçà. Desprès de passar de transcendir d’hereu a hereu, arriba a l’insigne  Dr. Robert, besavi de la Núria. La qual explica que degut a les moltes ocupacions  del seu avantpassat, aquest li delega l’administració d’aquestes propietats al seu germà Panxo, qui pels anys 1800 havia fet les amèriques. Es donava la coincidència que tant ell com l’altre indiano, el Sr. Pere Domènec, es van casar amb les germanes Vilanova. La casada amb el Sr. Domènec li va fer construir el Palau de la Plana Novella, dotant-lo de tota mena de detalls i luxes i on es celebraven bon nombre de festes i recepcions. Cridava l’atenció, ens deia, l’espectacularitat   del Palau, sobretot per la seva ubicació, en un lloc tan apartat de la civilització.

    Més modest ha estat l’entorn de Campdàsens i de can Lluçà que ha mantingut part de la propietat gràcies al bon afer dels descendents, com la mare de les actuals hereves, la Sra. Pilar Casas i Robert. No podem dir el mateix de la Plana Novella que, després de passar per diferents propietaris, actualment és un monestir Budista.

      Entre Campdàsens i la Plana Novella, a banda dels lligams familiars  que hi coincidien, han estat dos enclavaments importants de la toponímia del Massís del Garraf. Quan arribar fins a la Plana a peu era una de les excursions preferides pels caminants que des de Sitges s’hi apropaven. Si més no el llogaret que avui ens ocupa s’ha vist influenciat per l’encant de la seva festa que si bé va passar per uns anys d’oblit, quan es va reprendre, fins a dia d’avui, ha consolidat la seva categoria de festa camperola amb encant. I això es déu als neguits dels organitzadors, en aquest cas, els Amics del Garraf, que van fundar insignes sitgetans, i a les facilitats rebudes per part de la propietat. A mi m’encanta aquella hora del matí, quan la capella té les portes obertes i la claror hi entra de puntetes, sense mostrar la seva excelsa lluminositat. Fins el punt que l’altar resta  entre penombres  per falta de l’enllumenat elèctric. Poc abans de començar la missa, la masovera, la Nieves Reintero, amb el davantal de trafegar ben visible, s’encarrega de que el tremolós  ble de la candela passi als ciris que estan disposats a l’altar.  

       Altre moment amb carisma propi és la ballada del ball de bastons a la placeta, quan s’ha acabat la missa. I l’esmorzar a can Lluçà, on la Maria, la masovera es nota satisfeta de tenir l’entrada plena de visites. Del ball de bastons i el de les Cintes de l’Agrupació, amb les respectives colles de grallers que li ballen davant  la porta de la masia i el pregoner i la poetessa que ens delecten amb el pregó i la poesia inspirada en aquestes contrades.

       Foscor de la nit a la festa de les  Cases Noves i llum de dia a la de Campdàsens. Dos detalls que les fa diferents. Una a la vigília i l’altra  en aquest primer diumenge de juliol, festivitat de la Preciosíssima Sang de Jesús. Quantes sensacions en tan poques hores de diferència.

                                                                                     J. Y. M.

   

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de juny del 2017)

DE CA L'ANTONIET AL POBLE SEC

   

      Dos camins per a un mateix destí, el camí de ca l’Antoniet i el de la Fita conflueixen  a can Bricullé, ca la Blanca i la casa Pletada. Tres vertígens de la pagesia de casa nostra que encara es conserven tot i la transformació que han tingut lloc entre el Poble Sec i les cases de ca l’Antoniet.

   Deixant a un costat la sínia Robert i la de la Dionísia, el camí decantava, bordejant la sínia de can Pairet cap a la masia de  l’Antoniet. I a recer de la masia un nucli de cases van compartir espai i  on hi han viscut unes famílies sitgetanes que, per la seva situació, freqüentaven un entorn camperol tot i que no precisament totes les famílies que les habitaven  es dedicaven a les feines del camp.

Però sí que algun d’ells han participat amb les nostres tradicions, com en Magí Mestres que deixava ca l’Antoniet, cada vigília de la Festa Major, vestit de bastoner. Anava i venia , però la tornada, després de la processó, era diferent, la suor havia calat en la camisa, mentre l’acompanyava  un cansament que feia que el camí de retorn  a casa fos més carregós. El suau repic dels picarols, compassats darrera el pas lent i cansat, així com el decadent flaire del brot d’alfàbrega que encara s’aguantava en la comissura de l’orella, delataven un final de festa.

    Component de la Colla Vella de Bastons,  com en Josep Roig, de ca la Pepa Sorda. Aquest es retirava pel Camí de la Fita. Només els separava la franja de la vinya de la família de l’Antoni Reyes i  terres de conreu, doncs ca la Pepa Sorda es troba just darrera can Bricullé.

   Quan el veí de ca l’Antoniet i el del Poble Sec,  es van adonar que saltar i córrer, tot picant els bastons, podien acabar fent figa, van acordar participar de la Festa Major d’una manera més relaxada, acompanyaven als grallers en la seva entrada de gralles, vestits igualment de blanc,  i en les seves mans en lloc dels bastons hi portaven brots d’aufàbrega. En Magí, però, continuava participant de les musiques nostrades, les pròpies de la Festa Major i també les del cant de les Caramelles. Una tradició que  s’havia aixoplugat a  l’era de ca l’Antoniet quan hi acudia la Colla de Caramelles de Retiro, després van anar a l’era dels Molins.

  De  la masia de ca l’Antoniet ja se’n té cosntància a l’any 1773. Els propietaris van ser la família Almirall, el Sr. Antoni Almirall i Carbonell. I els últims masovers, que ho van ser durant molts anys,  la família Catasús, amb en Miquel Catasús Amigó i després el seu fill en Miquel Catasús Roig que es va casar amb la Celia Pacios Camps i van tenir un fill, en Miquel.  

    En el mateix lloc es van  construir cases i la masia va quedar darrera, s’hi accedia per un porxo on en el seu  interior  hi havia unes vivendes. En una  vivien el matrimoni Magí Mestres i Vicenta Zarzuela  que van tenir un fill , en Magí Mestres Zarzuela, el bastoner, al qual em referia, que es va casar amb la Teresa Mirabent  i van tenir tres fills, la Carme en Toni i la Vinyet.

  A l’altra costat del porxo la família Marrades, En Salvador Marrades i la seva muller la Clotilde Mascarell,  amb els quatre fills: en Salvador, en Miquel, Vicenç i en Jaume.

   En una altra casa  l’Agustí Roig, oncle d’en Pepa Sorda,  i la Pilar Colau els quals, al no tenir fills els va venir a fer companyia una neboda, la Pilar Mongay Colau. Aquesta noia va aprendre de costura i anava a cosir al taller de la Carme de l’Eco. Degut a una apendicitis va morir jove. Els seus oncles van quedar molt desconsolats i per alleugerir la seva pena va venir a viure amb ells el germà de la noia, en Valentí Mongay Colau, provinent del poble de  Castigaleu Aquí es va casar amb l'Emilia Castro i al cap del temps es va establir de barber al carrer Sant Pau on avui hi ha un acreditat establiment de restauració que el regenten els seus dos fills.  

  La  família Carbonell, en Magí Carbonell i la Rosalia Roig, van tenir dos fills, en Magí i la Montserrat, casada amb en Manel Domingo amb dos fills, en Manel i en Josep.   

  A frec de l’era hi vivia  el matrimoni format per en Joan Fullera i l’Annita Sotorra. Amb les seves filles: la Victoria, l’Eulalia i l’Anna.

  I la família Vicente, el matrimoni format per en Jaume Vicente i la Carme Fusté que van tenir dos fills,  en Jaume Vicente “Tente” i en Ferran.

  Ja al capdamunt del camí el Sr. Josep Nebleza i la seva muller, la Josefina Paco,  li van comprar un tros de terra al Sr. Almirall i s’hi va construir una casa, curiosament és l’única que segueix en peu. Allà s’hi van traslladar a viure amb el seu fill Pepito que havia nascut a   ca l’Artur Carbonell. Degut aquesta complicitat, l’artista  tot sovint acudia a ca l’Antoniet, sobretot el dia de la Festa Major, per a compartir taula amb la família Nebleza . Allà el xicot de la casa s’havia avantatjat en el domini de l’acordió i el piano, d’aquesta manera noves melodies s’alternaven amb el piular dels ocells,

      Avui, les cases de ca l’Antoniet han sucumbit a la modernitat. Queden, però, les tres icones: la casa Pletada , ca la Blanca i can Briculé, integrades .al Poble Sec. Quan just  són a punt de celebrar la seva festa coincidint amb la festivitat de Sant Joan. En pocs dies de diferència dues nits molt significatives: la de la revetlla d’avui i la  del dissabte passat, vigília de Corpus, que també ens reserva moltes sensacions. Quan els veïns dels carrers surten a dibuixar i a tallar flor. M’encanta l’agrupament de sitgetanes que s’apleguen davant la casa de la Glòria Baqués. Ella és el pal de paller  de tot plegat, que vetlla i estima les tradicions les quals al carrer Jesús, gràcies a persones com la Glòria, es fan notar.

    Poble Sec i poble de Sitges, una altra festa ens agermana.

                                                       

                                                          J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juny del 2017 )

LA POETESSA DEL POBLE SEC

   Avui el Poble Sec està de festa, hi  coincideix amb el dia de la revetlla de Sant Joan, que és una de les nits més màgiques de l’any. Una festa que és la continuïtat de la revetlla que antigament es celebrava a l’Hospital de Sant Joan en honor del seu patró, amb ball inclòs , en  el  jardí. L’endemà  a l’Ofici Solemne  hi assitiem un bon nombre del Joans/es  del poble. M’encuriosia molt el moment de passar la safata, cosa que feia l’administrador Sr. Joan Olivella i Soler que ho va ser del 1946  al 1968, el qual corresponia a la generositat del feligrès/sa amb una estampa de l’apòstol  i evangelista, on apareix amb el cos mig cobert amb una pell, agafat a una creu i amb un anyell als seus peus.

   Mentre, el Poble Sec s’anava transformant, sobretot abraçat a un creixement urbanístic considerable, fins el punt que es va construir una nova església, la de Sant Joan que la va beneir el llavors arquebisbe de Barcelona   Ricard Maria Carles, el 24 de juny de 1991. El qual, després de la  missa i la cerimònia de benedicció, es va traslladar, acompanyat d’una comitiva festiva, fins a l’Hospital on va ser rebut per les religioses de la casa i va dedicar una estona a gaudir  de l’audició de sardanes que, des de fa uns anys, té  lloc en el seu jardí. Fa pocs dies,  per celebrar el 25 aniversari, es va tornar a posar en escena el Retaule de Sant Joan, obra de l’amic David Jou i Mirabent.

   Com he dit en altres ocasions el Poble Sec té la particularitat d’ostentar la categoria de poble, adherit  al poble de Sitges. Per tant, dos pobles en un. Un indret on hi viuen: artesans, botiguers, gent de carrera,  artistes... I  entre ells, una poetessa. Una noia amb gran sensibilitat per l’art i amb molta estima per aquest Poble Sec que l’ha vist néixer, allà en una d’aquestes dues cases de construcció idèntica i que es troben situades en el començament del carrer  que ara se’l coneix  pel  de l’Estalvi, a  les cases d’en Pau ermità. La Dolors Reyes i Batlle, n’és la besnéta. Filla d’en Manel Reyes i Ferret i de la Joaquima  Batlle i Puig, aquesta nascuda al  barri d’Horta de Barcelona, quan aquest també ostentava categoria de municipi. Per tant, i vet aquí l’enunciat de l’article, la  Dolors és una poetessa del Poble Sec, al qual li ha dedicat inspirades  estrofes, igualment  a l’església de Sant Joan, amb la qual hi col·labora.

  A  la poetessa del Poble Sec, a més se li ha de tenir en compte la seva afició de reportera gràfica.  Amb la seva càmera fotogràfica ha retratat l’evolució del seu barri, com les festes i tradicions que hi tenen lloc, convertint-se així  amb una poetessa de la imatge . Però potser la més curiosa de totes és la que ofereixen aquests dues cases  de planta baixa cada una, d’aquest començament del susdit  carrer. La primera que es va edificar data de  l’any 1917, per tant  el proper any farà 100 anys. Només la superarà, per una diferència de cinc anys, l’edifici de l’Hospital que és del 1912 . Per tant de les cases més antigues del Poble Sec i que encara exhibeix les característiques comunes a  la majoria de les que es van construir en aquell nucli de camps i vinyes : només de  planta baixa.

   El pare de la Dolors, en Manel Reyes i Ferret, havia estat tallador de la fàbrica dels Benazet i la seva muller, treballava  a la secció de “l’embase”. Després l’home es dedicava a cobrar les mensualitats de diverses entitats esportives i altres societats recreatives. De la mateixa manera que  també portava, en cartera, els rebuts dels subscriptors de l’Eco. Home meticulós,  va ser un gran aficionat als segells i aquesta afició el portava a freqüentar la barberia que l’Eduard Roca tenia al carrer Parellades, cantonada amb el de Sant Pau. La barberia d’en Roca era com el local social dels aficionats a la filatèlia. Esmerçava  habilitat i coneixement , sabia el valor de cada segell i remarcava els detalls més destacats.  El mateix tacticisme i eficiència  que aplicava per fer entrar a la barberia al foraster que es parava davant de l’establiment i dubtava de fer el pas. En Roca tenia l’habilitat que quasi bé sense que el curiós  s’adonés,  ja es trobava assegut a la trona del barber  i aquest disposat a  afaitar-lo  o a tallar-li el cabell o les dues coses. Aleshores només estava per la feina, aparcava  l’afició, el negoci era el negoci.  Aquesta dedicació absoluta, feia que tampoc dispensés   gaire atenció als amics que havien entrat a saludar-lo i aprofitar per parlar de la temàtica més diversa.  Ell sabia que podia comptar amb la seva companyia en qualsevol moment, en canvi la presència del turista era circumstancial i tenia que aprofitar.

       En Reyes tornava al poble Sec, al carrer de l’Estalvi, un eloqüent anunciat que s’avenia amb el desenvolupament del barri, doncs tots els seus antics  veïns ho van arribar a ser gràcies al seu sentit d’estalvi que els  va permetre  poder fer construir una caseta amb l’hortet.

   I allà va créixer la poetessa, entre les singularitats que ofereix el camp, les vinyes. En una talaia una mica enlairada  que permet albirar el mar. Tot plegat, molts ingredients per motivar la inspiració, entre la influència de la història del poble, de la qual ella en deixa constància gràfica. Ara, abraçada a les noves tecnologies, retrata  petits i grans  detalls  i ho penja a les xarxes socials i així la imatge substitueix les paraules, si més no  les continua ordenant i quan s’escau les fa rimar, les unes amb les altres, amb aquesta habilitat que té la gent de la poesia.

    Just quan tornem  a les beceroles  d’una nova festa, la que té lloc durant la revetlla i el dia de Sant Joan al Poble Sec. Ho pregonava la tradició popular quan deia:  “avui és festa, Sant Joan la fa... “. N’és testimoni l’edifici de l’Hospital que continua donant aixopluc als dies i les hores viscudes entre la bellesa d’una vellesa amarada de sitgetanisme.

                                                                                             J. Y. M.

       

 Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juny del 2016 

RIBETANA

Entre Sitges i Sant Pere de Ribes  sempre ha existit una relació de bon veïnatge, accentuat-se quan les festes dels dos pobles han fet possible una complicitat mútua. Perquè ribetans i sitgetans s'han desplaçat per  ser-ne espectadors o fins i tot  per tocar la gralla. I en un temps, quan les portes de les cases eren obertes  aquesta singularitat permetia treure el cap a les interioritats i lliurar el crit a mena de salutació: Noia! i a un i altre els agradava rebre notícies dels veïns.

      Per casa sempre que venia a Sitges, que era bastant sovint,  la Teresa,  germana d'en Josep Rafel de can Maurici, des del carrer i sense moure’s de la porta de la botiga, es lliurava a un potent crit acompanyat de l'accent característic : "I la nenaaa ?". Pregunta dirigida a la mare i amb referència  explícita  a la meva germana. Atendre la seva curiositat representava endinsar-se entre les cròniques del poble veí, pregonades per una ribetana que mostrava una gran facilitat de paraula i un ampli coneixement de tot el que succeïa a Ribes. Veïna del carrer del Pi, familiaritzada amb l'olor de l'aiguacuit que feia servir el seu germà en la fusteria, l’acompanyava una patxoca que, junt amb la parla, la identificava com una ribetana amb pedregui  i no ho dissimulava pas. Amb aquesta manera d'ésser, fins i tot es permetia la gosadia de refregar la mà per la pell d'un negre i tot seguit mirar-se els dits  per observar si aquella negror destenyia.   

    Excentricitats d'una dona que es complementaven amb  les del seu germà Rafel. Ell, un dia  de Sant Pau en la cercavila  d'anada a l’ermita, va sortir de la formació de la banda posant-se  i, amb gestos  exasperants, va fer que paressin de tocar. Els seus companys, estranyats li van preguntar a que obeïa el tall. L'home,sense pronunciar paraula alguna,  va senyalar un pal de l'electricitat en el qual hi havia enganxat la representació d'una calavera i una advertència: "No tocar, peligro de muerte". Qui avisa no és traïdor, o més val prevenir que curar. El músic feia gala d’una gran facilitat  en les sublimitats que el distingien i feien que el seu record quedés en la memòria de la gent dels pobles on hi acudien per amenitzar els balls.

     La festivitat de Sant Pau ha mantingut l'encant d'aquesta anada a l’ermita i la posterior tornada entre una alegre i festiva cercavila que transcorre entre vinyes. I és aquest paisatge, tan camperol, que aporta una singularitat que la fa diferent a altres qu tenen lloc en els pobles veïns. Conscient d'aquesta exclusivitat, un altre músic ribetà, en Sadurní Mestre i Butí, mostrava una extrema sensibilitat en quant a voler quedar bé davant el veïnat del seu poble, com ja havia explicat en una altra ocasió. Si més no topava amb les excentricitats d'en Josep Torrens. El de can Paf es passava tot el recorregut amatent a les accions d'en Josep que no eren, que diguem,  massa de manual d’estètica. Amb un refregar constant que es concentrava  del  perímetre de la cintura cap avall.  I que ja s'havien desafiat  quan, e mig de la fredor ambiental,  es presentava en mànigues de camisa i amb l'americana guardada a dintre d'una bossa de plàstic. Un detall que ja treia de polleguera al company ribetà, el qual l’advertia que havia de vestir de manera elegant, ni que fos per resguardar-se del fred. En Torrens li replicava: " Tu et deus voler referir a en Fred Astaire..." . I aixecant-se la camisa reblava:  " ja porto la samarreta de la mare, rentar i posar”.  Fins arribar a la conclusió  : “ Qui no té fred no té seny”.

        L’acompanyament musical es feia al compàs d’uns pasdoble que havia compost en Manuel Rius i Ramos, nascut a Ginestar i després del seu pas per Sitges, va passar a ser ribetà d’adopció.  El un porta per nom , el de la muntanya que presideix el indret:  “Montgrós”. I l’altre inspirat en el barri sitgetà: “ El Poble Sec “. Però es donava la circumstància que les gralles interpretaven El Gener, El Febrer... unes melodies també compostes per ell i que les toquen totes les colles de grallers de Catalunya.

   Això succeïa en una temps en què els ribetans portaven barret. Com el mateix Sadurní, els Ramos, el  Sr.Rossell,-en Quirico- el Sr. Jacas i tants altres veïns   que es  cobrien el cap amb els seus capells. Curiosament el de can Maurici preferia la boina. Quan a Ribes van deixar de portar barret, es va esfumar un costum que alhora va restar elegància a actes com els propis de la Festa Major. Vet aquí que actualment, que es vesteix de manera més informal,  en Josep  no desentonaria.

   Ara, quan observo la reforma de l’Ajuntament, també em ve al pensament la imatge de les finestres del capdamunt de tot, on impartia classe el mestre d’escola el Sr. Benito Rivero i Cabalgante, en una època en la qual també feia de músic i venia, amb el cotxe del ribetà,  a amenitzar el ball amb els Iberos del Jazz. L’home guaitant, per la finestra junt amb la seva famía, esdevenia  una escena que transferia la complicitat de les autoritats del poble, amb l’edifici de l’Ajuntament com a símbol de la institució on s’hi  han alternat tots els servidors de la causa pública i a més la presència d’aquell mestre es solapava amb dos valors molt important en la vida del poble: la corporació municipal corresponent  i  el mestre que  alliçona i prepara als més joves per a ser persones de profit en el seu futur no tan distanciat del present.

   Tot canvia i això   a vegades va acompanyat de polèmiques i diversitat d’opinions. A Ribes la remodelació   del seu Ajuntament no n’ha estat pas exempta. I a la nostra vila, aquests dies, el focus d’atenció  de  la polèmica es centra en una cosa de interès general, com sembla ésser el recorregut de les rues de Carnaval. Que enguany s’escau a la setmana següent a la de la festivitat de Sant Pau. Dues celebracions, la ribetana i la sitgetana  que han passat de puntetes per la de Sant Sebastià. Totes  tan apropades i tan diferents, en el seu contingut i en la manera de celebrar-ho.

                                                                            J. Y. M.

 ( Article publicat a l'eco de Sitges el 22 de gener del 2016 )