DEL MAR A LA MUNTANYA

 

        La línia de l’horitzó és infinita, des de la sorra ens fa l’afecte que la tenim a tocar, però és l’enigma que fa reflexionar als més somiadors, als quals ens impulsa la curiositat de pujar a una barca i anar al seu encontre. Som, però, els suficient intel·ligents com per saber que no arribarem mai a tenir-la a l’abast, anirem avançat i aquest línia, sense cap ni final, sembla que es va enretirant a mesura que ens hi apropem. Navegaríem,  entre mars i oceans, i l’horitzó sempre ens quedaria lluny. 

     Passa com en la vida de les persones, però aquesta sí té l’horitzó a l’abast. Quan naixem  ja anem avançant cap el que  tots tenim assenyalat. Si més no, entremig, ens anem marcant uns altres horitzons, pels quals treballem per aconseguir arribar-hi. I una altra vegada la nostra existència es centra a mirar cap endavant. Sense de deixar de guaitar al mar i vet aquí que els anys passen i, aquest, el del mar, segueix en el mateix lloc. O al menys a nosaltres ens ho sembla, tot i que el nostre cada vegada és més a prop.

     I mentrestant això passa, els pescadors surten amb les barques al seu encontre, tampoc ells,  que són uns experts, no han estat capaços de trobar la drecera  per arribar fins el seu límit i, allà, poder  mantenir  la barca al fil d’aquesta línia, mentre aguanten l’equilibri per no caure i sortir de l’esfera de la terra.

    A la platja, just en aquest punt on el mar et mulla els peus, el pescador de canya ofereix una imatge molt comuna a tots ells; l’agafa amb les dues mans, l’aboca cap a darrera,  es retira per agafar embranzida, córrer, para en sec i llença amb fúria. L’ham i el plom surten tallant l’aire, en direcció a  quest mateix horitzó. Per uns moments dona la sensació que hi arriba i fins i tot que el traspassarà, per la corredissa que hi ha dedicat i amb l’ímpetu que l’ha llençat,  però res. L’impacte del plom amb la superfície de l’aigua  es produeix allà, a pocs metres de la platja. I ell mateix es sorprèn, per això tanta preparació. 

    L’Andrés Bleda havia traspassat el seu horitzó particular i vivia conformat per tantes coses  compartides amb la Ginesa , els fills i la resta de la família, fins que es va quedar sense la companyia.  Tanmateix  les aficions ajuden a distreure els records. Ell, des de sempre, quan disposava d’un moment, anava a pescar. Sense masses escarafalls, com si anés a passejar. Arribat a la platja llançava, com he dit, l’ham en direcció a  l’horitzó,  aquest que sempre trobava en el seu lloc. Es bellugava per la voreta del mar, com si busqués  una escletxa oberta a aquest límit natural, potser convençut que darrera  els peixos havien creat el seu paradís i el reservaven en exclusiva per a l’Andrés . No, tampoc disposava d’aquest privilegi, aquest horitzó no se li havia apropat, es tenia de conformar a deixar anar el fil fins on el plom es cabusses. I a esperar. De vegades la pesca era generosa, altres els peixos li feien nas i pipa i no es deixaven pescar. Cap problema, l’Andrés tornava cap a casa amb el mateix posat de sempre, mai sabies si havia pescat o no. Un pescador de canya tranquil i senzill, conformista,  que passejava una elegant serenor i tots els ingredients que caracteritzen a una persona bona i honesta.

   Però Ai!, la vida  quan arribes al final del  teu horitzó, res de tot això et salva de traspassar-lo i la terra desapareix, no hi ha caní de retorn . Si més no, arribar-hi amb la consciència tranquil·la, d’haver estat pescador de bones obres i compartir-les , renoi això! Marxar en aquestes condicions, en una edat en què ja ho has pescat tot, que voleu que us digui, encara que no ho sembli, és una felicitat.

    I si  al mar tenim un horitzó que es fa visible, però que resulta impossible d’arribar-hi, a la  terra és diferent perquè, quan ens plau,  només guaitant a l’esquitx de verd que ofereixen els pins del Puig d’en Boronet, sabem que darrera hi ha la Creu de Sant Isidre. Ens endinsem per qualsevol dels camins que decanten cap a questa direcció i, més tard o més d’hora, hi arribarem. Que d’allà volem apropar-nos  la Trinitat, el camí esta a la nostra disposició. I podem baixar fins a Vallcarca i enllaçar amb l’altre camí que ens porta a Campdàsens. 

    Fins aquí hauríem arribat aquest proper  diumenge, a l’encontre de la seva festa. Si no fos perquè també ha estat de les que s’han suspès a causa del virus. A veure, que hi podríem anar igual, però no és el mateix abraçar la solitud del llogaret que compartir l’amical companyia de la nostra gent; la missa matinera en la capella,  de gaudir del repic del ball de bastons, del so de les gralles, de l’esmorzar a can Lluçà amb final de festa inclòs. 

    I des d’allà podríem agafar un altre camí, i un altre i, ves que els dic, fins arribar a Roma, perquè diuen que tots els camins hi porten. No aspirem a tant, ni som tan caminants, ens conformem en contemplar l’horitzó del mar i de saber que, a la banda de terra, tenim molts camins per recórrer. I que no cal anar gaire lluny per gaudir dels petits plaers de la vida. Els tenim molt a prop, només cal escollir el camí adequat.

                                                                                 J.Y.M.

(Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de juliol del 2020 )

            

HEM DEIXAT ENRERE LA TRINITAT I EL CORPUS

 

  Unes festes amb moltes afinitats a les nostres tradicions i en els costums que hi van associats, que s’han deixat de celebrar per culpa del coronavirus. Mentre es decidia el que s’havia de fer se’n anava la Rosó Carbonell. Va marxar sense saber la decisió final, ni tampoc se l’imaginava. Del contrari li hagués suposat un gran disgust, perquè per a ella aquesta festa ho era tot.

     El diumenge  es va despertar plujós, com si el cel plorés per la desfeta d’un dia que congregava molta gent de la vila, que ja hi començaven a arribar a hora matinera i quasi bé a cada convocatòria  els primers en fer-ho sempre acostumaven a ser els mateixos. D’un any per l’altre semblava que no t’haguessis mogut del lloc. Si més no en aquest interval, de tot un any, poden passar moltes coses.

     Ho estem vivint de prop, poc podíem pensar l’any passat, mentre gaudíem dels encants d’una celebració tan sitgetana, que en el proper s’hauria de suspendre per culpa d’un despietat virus, que ha capgirat la vida i les maneres de fer de tota la gent del planeta. I qui ens ho havia de dir també que pel camí perderíem  a gent relativament jove, com en Josep Maria Coll, en Josep Peñas, en Josep Pascual, en Josep M. Palacios, la Leire Gracia Martin i la Carme Pañella. Tots molt vinculats al nostre Sitges;  a l’arquitectura, als esports a les tradicions i a com donar exemple de les virtuts que s’atresoren davant unes mancances, les malalties  i la manera d’afrontar-les amb resignació i, a la vegada, transmeten unes ganes de viure amb la il·lusió posada en aquest Sitges, que tant han estimat, i amb la seva gent. 

    La Trinitat, que està a mig camí del cel, esdevé el punt de referència per a tots. El seu blanc sobresurt des de la costa, convertint-se des de sempre  en una referència pels pescadors. Com els “Americanos” ,que en la seva llarga trajectòria en l’ofici, de tornada arreceraven la barca a la costa i el soroll del motor desbaratava el silenci i al seu pas anaven deixant un reguerot de bromera blanca  que sobresortia per damunt del blau. I els dos blancs mantenien la distància, si més no el de la barca es difuminava fins a desaparèixer, no així el blanc de l‘ermita que s’ha mantingut sempre impol·lut, gràcies a les persones que n’han tingut cura.

    Com aquesta  bromera blanca que deixen les barques dels pescadors, així és la nostra vida. Deixem petjada al nostra pas i amb el temps aquesta es va difuminant, fins a desaparèixer. Però queda el record, l’amistat que el sustenta i el relleu que representa noves generacions.  

    Mentre les barques   tornen  al port, de les nostres cada vegada en queden menys, total cinc i una fora de funcionament, només  quatre surten a pescar, els únics que mentre arrosseguen les xarxes guarden el privilegi de guaitar a l’ermita de la Trinitat. La pluja matinera ha reculat i ha fet que una ullada de sol s’hi rebolques per a no posar més tristesa a tot plegat. L’interior de l’ermita no lluïa com en altres festes, però el significat de la diada, el trobar la porta oberta, són aquestes petiteses les que vitaminen els cors , compungits per tot plegat, i  seguiran bategant no sabem fins quan. “Carpe Diem”.

     Aquests dies, tot i la suspensió també  de la Festa de Corpus, tan arrelada a les tradicions de casa nostra que, malgrat aquest infortuni, he tornat a ser espectador d’un costum que ara només es limitava a les hores robades a la nit de la vigília. Em refereixo quan les entrades grans de  les casses dels carrers on es feia catifa, ben bé una setmana abans, s’hi reunia el veïnat  i anaven desfullant les flor, principalment la flor de Sant Joan i tallant verd.  Doncs aquests dies,  en alguns carrers, els veïns s’han reunit no per tallar flor, sinó per fer-ne de paper. Combinant diferents colors que van disposant en un suport que desprès han penjat als balcons o a l’invers del terra, com si es tractés d’una catifa sospesa del cel. Una sorprenent i original  idea que ha tingut entretingudes a amics i amigues,  per tal de que la nostra celebració de Corpus llueixi d’una manera diferent, però tan meritosa com ho ha estat sempre. 

       La particularitat que té la festivitat del Corpus és que la processó, per acompanyar  la Custodia, s’ha de fer. Més d’un any ha plogut i no ha pogut sortir al carrer, si més no la processó s’ha fet per l’interior de l’església. Aquest any, davant l’excepcionalitat, també s’ha fet així, però ha sortit fins al Baluard, on s’ha  confeccionat una artística catifa per demostrar que la tradició segueix viva, no en teníem cap dubte.

   Mentre esperem arribar a bon port  i haver deixat pel camí aquest llast que ens ha privat de fer moltes coses. Tornem a ser-hi, compungits per les  amigues i amics que han emprès un altre camí en aquests dies, quan a l’ermita de la Trinitat només els refilets dels ocells posaven vida al silenci i esperança a la incertesa. I el veïnat del nostre Sitges, es resistia a que  la festivitat del Corpus no s’engalanés amb flors, com sempre s’ha fet.

    El  camí de la vida és la millor drecera per gaudir-ne tots, els qui avui i som i demà també. Tant de bo que per molts anys sigui així. 

                                                                              J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de juny del 2020 )