La línia de l’horitzó és infinita, des de la sorra ens fa l’afecte que la tenim a tocar, però és l’enigma que fa reflexionar als més somiadors, als quals ens impulsa la curiositat de pujar a una barca i anar al seu encontre. Som, però, els suficient intel·ligents com per saber que no arribarem mai a tenir-la a l’abast, anirem avançat i aquest línia, sense cap ni final, sembla que es va enretirant a mesura que ens hi apropem. Navegaríem, entre mars i oceans, i l’horitzó sempre ens quedaria lluny.
Passa com en la vida de les persones, però aquesta sí té l’horitzó a l’abast. Quan naixem ja anem avançant cap el que tots tenim assenyalat. Si més no, entremig, ens anem marcant uns altres horitzons, pels quals treballem per aconseguir arribar-hi. I una altra vegada la nostra existència es centra a mirar cap endavant. Sense de deixar de guaitar al mar i vet aquí que els anys passen i, aquest, el del mar, segueix en el mateix lloc. O al menys a nosaltres ens ho sembla, tot i que el nostre cada vegada és més a prop.
I mentrestant això passa, els pescadors surten amb les barques al seu encontre, tampoc ells, que són uns experts, no han estat capaços de trobar la drecera per arribar fins el seu límit i, allà, poder mantenir la barca al fil d’aquesta línia, mentre aguanten l’equilibri per no caure i sortir de l’esfera de la terra.
A la platja, just en aquest punt on el mar et mulla els peus, el pescador de canya ofereix una imatge molt comuna a tots ells; l’agafa amb les dues mans, l’aboca cap a darrera, es retira per agafar embranzida, córrer, para en sec i llença amb fúria. L’ham i el plom surten tallant l’aire, en direcció a quest mateix horitzó. Per uns moments dona la sensació que hi arriba i fins i tot que el traspassarà, per la corredissa que hi ha dedicat i amb l’ímpetu que l’ha llençat, però res. L’impacte del plom amb la superfície de l’aigua es produeix allà, a pocs metres de la platja. I ell mateix es sorprèn, per això tanta preparació.
L’Andrés Bleda havia traspassat el seu horitzó particular i vivia conformat per tantes coses compartides amb la Ginesa , els fills i la resta de la família, fins que es va quedar sense la companyia. Tanmateix les aficions ajuden a distreure els records. Ell, des de sempre, quan disposava d’un moment, anava a pescar. Sense masses escarafalls, com si anés a passejar. Arribat a la platja llançava, com he dit, l’ham en direcció a l’horitzó, aquest que sempre trobava en el seu lloc. Es bellugava per la voreta del mar, com si busqués una escletxa oberta a aquest límit natural, potser convençut que darrera els peixos havien creat el seu paradís i el reservaven en exclusiva per a l’Andrés . No, tampoc disposava d’aquest privilegi, aquest horitzó no se li havia apropat, es tenia de conformar a deixar anar el fil fins on el plom es cabusses. I a esperar. De vegades la pesca era generosa, altres els peixos li feien nas i pipa i no es deixaven pescar. Cap problema, l’Andrés tornava cap a casa amb el mateix posat de sempre, mai sabies si havia pescat o no. Un pescador de canya tranquil i senzill, conformista, que passejava una elegant serenor i tots els ingredients que caracteritzen a una persona bona i honesta.
Però Ai!, la vida quan arribes al final del teu horitzó, res de tot això et salva de traspassar-lo i la terra desapareix, no hi ha caní de retorn . Si més no, arribar-hi amb la consciència tranquil·la, d’haver estat pescador de bones obres i compartir-les , renoi això! Marxar en aquestes condicions, en una edat en què ja ho has pescat tot, que voleu que us digui, encara que no ho sembli, és una felicitat.
I si al mar tenim un horitzó que es fa visible, però que resulta impossible d’arribar-hi, a la terra és diferent perquè, quan ens plau, només guaitant a l’esquitx de verd que ofereixen els pins del Puig d’en Boronet, sabem que darrera hi ha la Creu de Sant Isidre. Ens endinsem per qualsevol dels camins que decanten cap a questa direcció i, més tard o més d’hora, hi arribarem. Que d’allà volem apropar-nos la Trinitat, el camí esta a la nostra disposició. I podem baixar fins a Vallcarca i enllaçar amb l’altre camí que ens porta a Campdàsens.
Fins aquí hauríem arribat aquest proper diumenge, a l’encontre de la seva festa. Si no fos perquè també ha estat de les que s’han suspès a causa del virus. A veure, que hi podríem anar igual, però no és el mateix abraçar la solitud del llogaret que compartir l’amical companyia de la nostra gent; la missa matinera en la capella, de gaudir del repic del ball de bastons, del so de les gralles, de l’esmorzar a can Lluçà amb final de festa inclòs.
I des d’allà podríem agafar un altre camí, i un altre i, ves que els dic, fins arribar a Roma, perquè diuen que tots els camins hi porten. No aspirem a tant, ni som tan caminants, ens conformem en contemplar l’horitzó del mar i de saber que, a la banda de terra, tenim molts camins per recórrer. I que no cal anar gaire lluny per gaudir dels petits plaers de la vida. Els tenim molt a prop, només cal escollir el camí adequat.
J.Y.M.
(Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de juliol del 2020 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada