Tots els estadants de les masies allunyades dels nuclis urbans, com és el cas de les masies que hi havia disseminades pel Massís del Garraf, actualment la majoria d’elles en un est ruïnós, la solitud que les envoltava, feia que la gent que les habitava busquessin la manera de distreure’s quan el sol es ponia. A ells s’hi afegien els pastors que recollien els ramats en els corrals.
Aquests últims es passaven moltes hores caminant pels prats, on cabres i ovelles pasturaven. Temps que aprofitaven per convertir-se en tocadors de diversos instruments. Els més comuns: flabiols, dolçaines i petits acordions diatònics. Amb els quals trencaven el silenci entre improvisades melodies sorgides de la seves aptituds musicals. Mentre que altres portaven una llibreteta a la butxaca i a puntaven vivències i també estrofes poètiques que intentaven fer rimar entre elles.
D’aquesta manera aprofitaven el temps, exercint les seves habilitats creatives. Com també era el cas dels grallers que venien per Festa Major, procedents d’aquelles masies de l’interior.
Desprès hi ha els poetes i poetesses de ciutat, que s’han d’inspirar envoltats de sorolls i rutines urbans, perquè no tothom té el privilegi de poder viure, “xamplis meis”, en un paratge idíl·lic inspirador de boniques estrofes . Si més no quan la poesia brolla de l’interior de la persona, el poeta i la poetessa necessiten ben poc per donar via lliure a la seva inspiració.
I vet aquí que el mar també és un fons inesgotable per a sensibilitzar les virtuts del protagonista i que deriva a una poesia personalitzada, sorgida desprès de la contemplació de tanta immensitat, de deixar-se acariciar per la brisa fresca i aromàtica d’aquest mar.
I entre tantes propostes i altres detalls va sorgir la idea de celebrar al nostre poble una festa. Una festa diferent a les moltes que celebrem, que tingués com a fil conductor la poesia. De la mà de la Cèlia Sánchez-Mústich i d’en Joan Durani Ferrer i un bon nombre de col·laboradors/es, com qui no vol la cosa, han arribat a la 16è edició de la Festa de la Poesia, amb els corresponents poetes i poetesses que per a cada ocasió han convidat. Gent vinguda d’arreu, de les nostres terres i també de les Balears i els Països Valencians, que porten per equipatge la seva poesia i l’encanteri els embolcalla quan arriben a la plaça de l’Estació i són rebuts amb similars benvingudes com les que dispensava Santiago Rusiñol. Un cúmul de sorpreses que els acompanyarà durant la seva estada a la vila. Que ens permetrà aprofundir més en la seva obra, en les seves preferències, entre un ambient distès, divertit i cultural.
Per una banda el protagonisme d’uns ambaixadors de la poesia, els convidats a la Festa, i per l’altra l’anonimat d’aquells masovers i pastors de les masies, els quals sabien administrar el temps que manllevaven a la solitud, escrivint literatura inspirada en vivències i poemes que quasi bé mai no tenien un destinatari i que es van perdre aixafats pels murs i els sostres que van acabar caient al seu damunt, espitjats per l’abandó que acaba produint el pas del temps. Com tampoc queda cap testimoni de les melodies interpretades per aquella mateixa gent, que es van fondre acaronades per les espigues del blat i pels pàmpols dels ceps.
I el que són les coses, aquest proper diumenge, dues festes coincideixen en el temps i en el paisatge. Per una banda el mar i en l’altra la muntanya, el bressol de les masies. Com ho és el llogaret de Campdàsens i la masia de can Lluçà. A la vora del mar la poesia impregna els nostres carrers. Mentre que l’hospitalitat de la nostra gent, acull als protagonistes d’una festa entranyable.
Allà a dalt, a la planúria del Massís, a hora matinera, la campana de l’esglesiola convida als feligresos al seu recer. Mentre que el so de la gralla es tornarà a escoltar per aquells verals, tant avesats com estaven a aquestes notes estridents. I de músiques nostrades, com la del ball de bastons. El conjunt de tot plegat deu venir a ser com quan les masies estaven habitades, i tal dia com avui, tots els seus estadants acudien a Campdàsens per retrobar-se amb els amics i gaudir de la companyia. Això és el que continuen fent els Amics del Garraf, quan ens convoquen al llogaret per abraçar-nos a una altra de les essències del sitgetanisme.
On també la poesia hi serà present de la mà d’en Jordi Surià Guilleumes, autor del poema “De pedres i pans”. I de la vesant literària, com quan aquella gent escrivien a la vora de la llar de foc sota feble llum del quinqué, l’Isidre Vivó Graell serà el continuador.
Poesia arran de mar i pinzellades d’art pictòric, en l’obra de l’Antoni Caverdós Puigrós. Amb el so de les gralles que acompanyaran el ball de bastons i els Cercolets. Tot aquest garbuix serà el que configurà el paisatge marítim i camperol d’aquest cap de setmana.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de juny del 2023 )
