POESIA I PAISATGE CAMPEROL

      Tots els estadants de les masies allunyades dels nuclis urbans, com és el cas de les masies que hi havia disseminades pel Massís del Garraf, actualment la majoria d’elles en un est ruïnós, la solitud que les envoltava, feia que la gent que les habitava busquessin la manera de distreure’s quan el sol es ponia. A ells s’hi afegien els pastors que recollien els ramats en els corrals.

   Aquests últims es passaven moltes hores caminant pels prats, on cabres i ovelles pasturaven. Temps que aprofitaven per convertir-se en tocadors  de diversos instruments. Els més comuns: flabiols, dolçaines  i petits acordions diatònics. Amb els quals trencaven el silenci entre improvisades melodies sorgides de la seves aptituds  musicals. Mentre  que altres portaven una llibreteta a la butxaca i a puntaven vivències i també estrofes poètiques que intentaven fer rimar entre elles.

D’aquesta manera aprofitaven el temps, exercint les seves habilitats creatives. Com també era el cas dels grallers que venien per Festa Major, procedents d’aquelles masies de l’interior.

     Desprès hi ha els poetes i poetesses de ciutat, que s’han d’inspirar envoltats de sorolls i rutines urbans, perquè no tothom té el privilegi de poder viure, “xamplis meis”, en un paratge idíl·lic inspirador de boniques estrofes . Si més no quan la poesia brolla de l’interior de la persona, el poeta i la poetessa necessiten ben poc per donar via lliure a la seva inspiració.

    I vet aquí que el mar també és un fons inesgotable per a sensibilitzar les virtuts del protagonista i que deriva a una poesia personalitzada, sorgida  desprès de la contemplació de tanta immensitat, de deixar-se acariciar per la brisa fresca i aromàtica d’aquest mar. 

     I entre tantes propostes i altres detalls va sorgir la idea de celebrar al nostre poble una festa. Una festa diferent a les moltes que celebrem,  que tingués com a fil conductor la poesia.  De la mà de la Cèlia Sánchez-Mústich i d’en Joan Durani Ferrer i un bon nombre de col·laboradors/es, com qui no vol la cosa, han arribat a la 16è edició  de la Festa de la Poesia, amb els corresponents poetes i poetesses que per a cada ocasió han convidat. Gent vinguda d’arreu, de les nostres terres i també de les Balears i els Països Valencians, que porten per equipatge la seva poesia i l’encanteri els embolcalla quan arriben a la plaça de l’Estació i són rebuts amb similars benvingudes com les que dispensava Santiago Rusiñol. Un cúmul de sorpreses que els acompanyarà durant la seva  estada a la vila. Que ens permetrà aprofundir més en la seva obra, en les seves preferències, entre un ambient distès, divertit i cultural.

     Per una banda el protagonisme d’uns ambaixadors de la poesia, els convidats a la Festa,  i per l’altra l’anonimat d’aquells masovers i pastors de les masies, els quals sabien administrar el temps que manllevaven a la solitud, escrivint literatura inspirada en vivències  i poemes que quasi bé mai no tenien un destinatari i que es van perdre aixafats pels murs i els sostres que van acabar caient al seu damunt, espitjats per l’abandó que acaba produint el pas del temps. Com tampoc queda cap testimoni de les melodies interpretades per aquella mateixa gent,  que es van fondre acaronades per les espigues del blat i pels pàmpols dels ceps. 

     I el que són les coses, aquest proper diumenge, dues festes coincideixen en el temps i en el paisatge. Per una banda el mar i en l’altra la muntanya, el bressol de les masies. Com ho és el llogaret de Campdàsens i la masia de can Lluçà. A la vora del mar la poesia impregna els nostres carrers. Mentre que  l’hospitalitat de la nostra gent, acull als protagonistes d’una festa entranyable.

    Allà a dalt, a la planúria del Massís, a hora matinera, la campana de l’esglesiola convida als feligresos al seu recer. Mentre que el so de la gralla es tornarà a escoltar per aquells verals, tant avesats com estaven a aquestes notes estridents. I de músiques nostrades, com la del ball de bastons. El conjunt de tot plegat deu venir a ser com quan les masies estaven habitades, i tal dia com avui, tots els seus estadants  acudien a Campdàsens  per retrobar-se amb els amics i gaudir de la companyia. Això és el que continuen fent els Amics del Garraf, quan ens convoquen al llogaret per abraçar-nos a una altra de les essències del sitgetanisme.

     On també la poesia hi serà present de la mà d’en Jordi Surià Guilleumes, autor del poema “De pedres i pans”. I de la vesant literària, com quan aquella gent escrivien a la vora de la llar de foc sota feble llum del quinqué, l’Isidre Vivó Graell serà el continuador.

    Poesia arran de mar i pinzellades d’art pictòric, en l’obra de l’Antoni Caverdós Puigrós. Amb el so de les gralles que acompanyaran el ball de bastons i els Cercolets. Tot aquest garbuix  serà el que configurà el paisatge marítim i camperol d’aquest cap de setmana. 

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de juny del 2023 )

UN FINAL DE SETMANA DE PEBROTS

   És època de pebrots i albergínies.  D’escalivades, que és una combinació de les dues coses. Però tot i que amb les coses de menjar no s’hi juga, de la veu popular han sorgit  expressions que fan anar els pebrots a tort i ha dret, sense necessitat d’amanir-los.

    Quan s’ha escrit tant i de tot, l’autor es pren la llibertat, o està en el seva voluntat,  apuntar alguna que altra excentricitat, a remolc d’aquestes expressions tan populars com un xic malicioses i per tots conegudes,  amb la intenció de conferir a l’article una petita dosis d’ironia que, de tant en tant, no fa cap mal. Ans al contrari, per exemple,  aquest encapçalament atrau l’atenció dels lectors que, estic convençut s’afanyaran a donar una ullada per saber de que va això dels pebrots, que quasi sempre que se’n fa referència, amb aquests termes,  es relaciona amb l’ombria o també per exagerar sobre algun que altre tema. Així, per exemple, quan un àpat ha anat prou bé, per magnificar-lo, qui no diu que es faci servir aquesta expressió:  “hem menjat de pebrots”. I no necessariament els pebrots, tal com els coneixem, hagin estat un ingredient del menjar, res més lluny.  Com també tant es fa servir per exaltar la valentia, o per posicionar a un penques: “té uns pebrots...” . I si es vol magnificar encara més, hi ha qui afegeix : “...”com un toro”.

    Continuant amb els exemples, això, el pebrots, també venen a resumir un estat de benestar, de complaença, d’haver-ho passat bé: “hem passat uns dies de pebrots”. Una frase que resumeix que el pas del temps ha estat favorable a un cert divertiment, un període  de vacances que ha deixat bon record. Però vet aquí que una altra expressió, potser encara més concreta, o al menys redueix la grandiositat de tot plegat, es centra també en l’espècie animal: “ens ho hem passat de colló de mico”. Tot i que potser seria més elegant resumir-ho tot amb una altra formulisme popular, no tant escandalós i potser feridor de sensibilitats: “Això ha quedat de mil bigotis” . Una xifra, la de mil bigotis, que abraça molta més embargadura que la dels pebrots.

     Tot ve a tomb perquè ahir es va inaugurar la interessantíssima exposició “Realisme (es)” que abraça el període creatiu dels artistes com: Dalí, Picasso, Sunyer, Sisquella... entre els anys 1917 i 1936. Que es podrà visitar al museu de Maricel i que per oficialitzar l’acte, va tenir lloc una conferència  a càrrec de la comissària de l’exposició, la Sra. Mariona Seguranyes,

          I quasi al mateix temps es celebrava a l’ermita de Sant Sebastià l’ofici religiós que obre els actes de celebració de la festa de les Cases Noves. Una celebració que implica a un veïnat molt divers i que s’emmiralla amb l’activitat dels pescadors que vivien en aquestes casones que s’arreceren a frec de les “noves”. Fins diumenge en aquesta barriada sitgetana, veïns i veïnes del llogaret i del centre del poble, conviuran amb una tradició que és esperada amb molt entusiasme i que agafa el relleu de la del Poble Sec.

  I avui, en aquesta tarda de divendres, ens arriben els poetes que han estat convidats per a  participar d’una nova edició de la Festa de la Poesia. Que tenen com amfitrions a tot un poble i d’una manera més íntima a la Cèlia i en Joan , que saben extreure dels poetes els seus millors moments d’inspiració. Davant una organització que els deixa meravellats, per les delicadeses creatives que els responsables  els hi tenen preparades. La seva estada entre nosaltres també s’allargarà fins el diumenge al migdia que, desprès de renéixer entre inspirades estrofes escrites per ells mateixos, són acomiadats en el redós  d’una casa sitgetana que els acull i on es brinda per la seva continuïtat creativa i també per tal de que aquesta festa tan simpàtica segueixi la seva, cada any, superada trajectòria.

    I mentre els poetes passegen pels nostres carrers, abans de dir-lis adéu , a dalt de la muntanya, en el llogaret de Campdàsens, la poesia també hi campa i el so de la gralla, el repic del  ball de bastons de la colla vella i  el de la moixiganga, aporten a la seva festa l’encant de les tradicions de casa nostra. Que quan s’apropa el final de la festa, davant la porta de can Lluçà, té lloc l’acte de caire històric. Sense oblidar-nos, però, de la missa a primera hora oficiada pel Sr. Rector. Per continuar amb el també tradicional esmorzar que preparen els organitzadors, Els Amics del Garraf. On no hi falta de res. I sobretot un ambient sensacional, de manifesta amistat. Imitant les maneres camperoles, de quan hi acudien la gent que habitava les masies i les cases del voltant. També amb el record present  de la Sra. Pilar Casas, ben representada per les seves filles, la Maria Rosa i la Núria Aixa. Que a la vegada fan costat a l’Angeles que es la masovera de la masia  del costat de la capella. I de la Maria que ho és de can Lluçà.  

   Davant de les evidències de tot plegat, no em negaran que és un altre final de setmana molt atapeït. Perquè encara hi ha més, a la tarda quedarà el tradicional concert de gralles i acompanyament de  timbals, a càrrec de l’Escola de Grallers, en els jardins del Retiro. Mentre que a les Cases Noves tindrà lloc el final de festa. Amb l’arribada de la nit tot tornarà a la normalitat i de moment es farà un parèntesis.

   Organitzar i acudir a tot el que ens tenen preparats, suposa una feinada de pebrots. O, dit d’una altra manera, una moguda de mil bigotis.

                                                                           J.Y.M.
(Article publicat el 5 de juliol del 2019 )

A LES BOTIGUES TAMBÉ ÉS FESTA MAJOR

      La direcció del setmanari, a l’afrontar la nova singladura, va anunciar que arribaria als lectors totes les setmanes de l’any sense excepció. Un objectiu que s’està complint malgrat que, com aquesta setmana, de Festa Major, es fa difícil anar a la processó i tocar campanes, una conclusió que  avui ve com anell al dit. Prevenint que es solapava la festa amb el compromís de fer sortir al carrer el setmanari, la mateixa redacció va demanar als col·laboradors  avançar el dia de lliurament dels originals. Previsor, vaig enllestir el “tomb” amb prou antelació per així poder gaudir de tots ela actes previs a les intenses 36 hores.

   Malauradament  els fets de la Rambla de Barcelona i els succeïts a  Cambrils,  han colpit els nostres sentiments i principis, de tal manera, que els ànims no estan per a gaire festa. Davant la reacció extraordinària de la gent, de tornar a omplir aquesta universal arteria barcelonina i també els espais públics de Cambrils, com a mostra de normalitat i de no doblegar-se davant les urpes imprevisibles i malèfiques del terror,  he cregut convenient mantenir el contingut  de l’article i la capçalera que vaig deixar enllestit. No ho puc justificar com una mostra de pretesa normalitat, perquè encara tot és molt recent. Deixem-ho en aquest repunt de vida que ressorgeix entre la tristor i que vol ser  una aposta ferma per a  vèncer el terror. Aquesta vegada,  entremig del so de les gralles i l’olor de nards.   

     Avui, l’endemà de la festivitat de Sant Bartomeu, coincideix que la festa es diversifica. La setmana anterior a aquesta, celebraven la seva festa els veïns del poble de Garraf, que es troba dintre el terme de Sitges. Amb dues parts destacades, la banda de mar, amb una costa abrupta que, des del mateix mar, se’ns ofereix una visió molt diferent a la que estem acostumats a veure des de terra,. Amb un conjunt de cales i sobresortits rocosos de gran calat en la toponímia local, que va des del Port Ginesta, el port de Garraf,  al d’Aiguadolç. Enclavaments on el mar  s’entretén entrant i sortint  de entre les formacions rocoses i barrejant-se amb l’aigua dolça de la Falconera.  Amb el record  dels musclos de la Ferrosa, per haver estat els més apreciats d’aquest litoral. Un mar que, entre aquest anar i venir , besa els peus de  l’ermita blanca de la Trinitat.   

      Decantant cap a la muntanya, bordejant les runes d’una antiga fortificació , la ferida que han deixat les pedreres en el terreny és el resultat d’un progrés que ha portat  a no parar de gratar la muntanya. Només aquesta incursió a peu ens permet veure la magnitud d’un desastre del qual no se’n parla gaire. En mig de la devastació arribem a can Lluçà , la masia i vinyes de referència, d’un lloc encara habitat i on la terra es treballa. Des d’aquí ens podem dirigir a qualsevol indret del Massís, sabedors  que no tardarem gaire a  deixar el nostre terme per abraçar-nos al d’Olivella.

    I tornant a la voreta del mar,  a l’última llenca del terme, ajuntant-se ja amb el de Castelldefels, es troben les Botigues de Sitges. Situades just quan s’acaben els revolts de les  Costes  de Garraf. Sobre l’espadat que s’alça damunt de la carretera es troba la masia de Vallbona, que agafa el nom de la riera, una casa que  va fer construir Eusebi Güell, propietari també del celler de Garraf obra d’Antoni Gaudí. De masovers s’hi han alternat la nissaga dels Lloret, els últims, en Miquel Lloret i la seva muller Roser Congost.

     A mesura que es va anar fent assequible poder disposar de cotxe, aquest indret va tenir molt protagonisme, sobretot quan anant de Sitges cap a Barcelona s’havia de passar per aquestes Costes, un suplici per a les persones que es maregen. Arribats a aquest últim tram que acaba en baixada i que ens situa a les Botigues, és un alliberament, el pitjor ja ha passat. La gent que venia de Barcelona, amb la voluntat de passar el dia a la platja, molts feien parada en aquesta platja llarga a frec del túnel del tren. Aquesta afluència va conduir a la família Lloret a disposar un xiringuito a peu de platja. Els va secundar la família d’en Vicenç Lázaro  que van regentar  el Casablanca, un referent en la cuina especialitzada en peix que va tenir continuïtat en El Vivero de Sitges, situat als peus de l’ermita de Sant Sebastià, junt amb l’Alfons Sánchez i la seva família.

     Avui a les Botigues hi viuen un bon nombre de residents , vinguts d’arreu. Són gent amb neguits que mantenen viu l’esperit associatiu a aixopluc de l’Associació Cultural de les Botigues de Sitges , de la qual n’és el president el Sr. Francesc Garcia,  secretària la Sra. Conxita Salvador i president d’honor, el Sr. Llorenç León. Ells, junt amb la resta de components de la junta, organitzen la seva Festa Major i durant tot l’any porten a terme tota mena d’actes culturals i lúdics. Sobresortint el certamen literari que celebren coincidint amb la festivitat de Sant Jordi, el qual ha assolit un bon nivell de participació i de qualitat dels treballs presentats, signats per autors, novells i altres de consolidats.

    Quan el remor de les gralles de la Festa Major de Sitges s’afebleix i queda sospès en l’aire  un flaire decadent de pólvora, a les Botigues de Sitges encenen la metxa que precedeix a un esclat de renovades il·lusions festives, les d’uns veïns que, vet aquí,  han encarregat al Cronista els hi pregoni  la seva festa.  Que té com a base fonamental  la complicitat i l’estar ben avinguts. Només així   ens farà pregonar, a uns i altres, que el sitgetanisme també comença allà on sembla que s’acaba.

     El nostre terme no és gaire gran, però a cada raconet hi germina, com la farigola i el romaní, un rebrot  que  creix fins a donar els seus fruits. Aquests que els vivim amb tota la intensitat . Mimem tots els detalls d’aquesta convivència, gaudim-ne,  i treballem tots plegats per a que aquest mon pugui ser millor, sense els estirabots que, en el moment menys pensat,  tan mal ens fan.

                                                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 d'agost del 2017)

EL XATÓ I ELS SEUS PROTAGONISTES

   Deuria començar molt abans del que ens pensem, això del gustet pel xató. Perquè se suposa que era un plat, en principi, elaborat  pels pescadors, tot i que se li pugui atribuir a altres personatges. Com al fondista Sr. Francesc Carcolse que quan el va presentar als seus  comensals, el Sr. Santiago Rusiñol, a qui acompanyaven unes distingides amistats,  l’exclamació d’admiració, d’aquests, diuen que va sorgir la denominació.  Tingués nom assignat o no, sóc de l’opinió que en Carcolse no en va ser l’inventor, perquè en aquell temps no hi havia una cuina tan innovadora com ara, on els grans xef presenten uns plats anomenats de laboratori, degut a que són el resultat d’una complexa investigació i, per tant, es poden considerar com una exclusivitat, un invent culinari. Res d’això tenia a veure amb el que es condimentava a cada casa, menjades senzilles, el que no significa que fossin poc atractives al paladar. Tot el contrari, amb poca matèria  eren capaços de fer menjades delicioses. L’exemple del xató pot servir de fil conductor per adonar-nos de la disponibilitat  d’aquella gent. I com el poble era com una gran família, també té crèdit la idea de pensar que allò que preparava, per exemple, la Sra. Maria... ho compartia amb les seves veïnes i les receptes casolanes eren tan públiques com ho podia ser qualsevol altra.

    Si més no, amb això del xató s’observa una curiositat que també va  lligada amb el ranxos que preparaven els pescadors, quan eren ells  els qui condimentaven tota mena de variació de menjades de peix. Doncs amb el plat que avui ens ocupa passava el mateix i el costum continua vigent. Perquè en moltes cases és l’home qui s’encarrega de preparar la xatonada. Potser es deu a que a molts els agrada remenar el morter.

    Tant el Prado com el Retiro s’han distingit per oferir a la seva gent unes populoses xatonades que han marcat un començament i un final. La del dijous gras obre les portes a una nova edició del Carnaval i la del dimecres de cendra es caracteritza per posar el colofó a uns dies de disbauxa, de mal dormir i, malauradament, de mal beure. Amb l’enterro de la sardina les dues societats acullen en els seus locals a  bona part dels seus respectius simpatitzants i plegats, mentre assaboreixen les excel·lències de la xatonada, parlen del què i el com del carnaval que ja ha passat. De la mateixa manera que és el moment per a convocar als cantaires que ho desitgin per a participar, durant la Quaresma, de l’assaig de les tradicionals Caramelles.

     No obstant aquestes societats centenàries, aglutinen potser el major nombre de xatonades servides en les seves respectives dependències. En la preparació s’han alternat els respectius cafeters que han tingut cura de llurs cantines i també socis que hi han col·laborat de forma espontània i decidida. En el Prado el matrimoni format per en Joan Ramon Gimeno i la seva muller l’Engracieta Serrano a qui tots, curiosament, li canviaven el seu nom original pel de Carme, van tenir cura de la cantina durant 18 anys i en aquest temps s’encarregaren de condimentar les preceptives xatonades, ajudades per l’Angeleta, mare de la Isabel casada a can Clarà i una tia d’aquesta, germana de la seva mare. Un cop van deixar la cafeteria es van establir en un local del baixos de casa seva en el carrer Sant Francesc, on van continuar elaborant el xató, conjuntament amb el fill de la casa, en Joan Manel. Tots amb una experiència xatonaire de llarga trajectòria.

    Eren uns anys en què el xató començava a servir-se fora de les esmentades Societats i de la intimitat de les cases sitgetanes. Fins aquell moment no era gaire  freqüent, tampoc no existia la Ruta del Xató, que aquest plat estigués inclòs en la carta dels establiments de restauració. I si al Prado la família Joan Ramon n’era la responsable, al Retiro va condimentar, durant bastants anys, el Sr. Joan Mellado, sabater d’ofici, qui a més de les xatonades cuinava, ajudat pel seu equip,  aquells suculents ressopons de sípia ofegada i carn amb pèsols. Quan va deixar l’ofici de sabater en aquell taller del carrer Barcelona, davant per davant, va obrir La Guineu i el xató va continuar sent el seu plat fort.  

   Coincidien amb aquestes xatonades, diguem-ne, populars les que es feien al Pati que estava ubicat al carrer Parellades, allà una de les  filles de la casa, la Dolors i el seu marit , en Franz, posaven a les mans d’en Peret Montaner de ca l’Animer la massa del morter. Ell, amb la supervisió de la seva muller, la Mercè Masdeu, era l’encarregat de l’elaboració de les xatonades que es servien a l’establiment, el qual va posar de moda la joventut sitgetana. En Peret treballava de xofer a can Gori i durant el temps lliure, quan era temps de xatonades, feia la salsa amb gran mestria. Perquè cada establiment podia presumir de la seva particular patent xatonaire.

    Ara que em refereixo a aquesta destresa dels sitgetans, em ve a la memòria la sublim dedicació que hi esmerçava en Joan Ferrer de can Terradeus, ell, quan s’esqueia alliberava a la Toni, que també era una molt bona cuinera, dels fogons i si posava ell. Sobretot quan calia preparar la salsa del xató i l’allioli, del qual n’era un expert. D’aquest acompanyament en podem donar constància els amics que compartíem taula a can Lluça, durant l’esmorzar que seguia després de l’ofici a la capella de Campdasens el dia de la festa. A vegades renegava d’algun fracàs quan, sense trobar l’explicació, s’havia tallat la barreja i no hi havia hagut manera de tornar-ho a lligar. Per a ell, que n’era un especialista, aquestes anomalies ferien el seu honor i l’emprenyamenta es feia notòria  enmig  d’una variada i rebuscada lletania.

      Ha començat la Quaresma i amb ella continua el protagonisme de les xatonades, és quan entren en acció els qui són destres en remenar el morter. Bé siguin ells o elles.

                                                                                                                   J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de febrer del 2015 )