L’elegància en
el vestir contribueix a destacar una singularitat de la pròpia personalitat, la
de ser presumit., o si més no, curos en les formes i en les maneres. I això no
es compra ni es ven, va en consonància amb la manera de ser de cadascú. Si més
no al col·lectiu de gitanos de casa nostra, una de les virtuts que els ha distingit ha estat el de vestir de manera impecable.
El senyor José
Catánia González, fa quaranta cinc anys
que, amb la seva família, van arribar a Sitges procedent de Huelva.
L’acompanyava també els costums de la seva gent, sobretot el de vestir amb
elegància. Tanmateix quan més evident es feia aquest costum, entre els gitanos
vinguts de fora, era precisament en la vigília del dia de Nadal. Així, de bon
matí, sortien al carrer rigorosament
mudats, esperant la celebració de la nit. Actualment sembla ser que el
costum ha decaigut, doncs no té comparació.
Ho atribueixo a que els gitanos de casa nostra, com els vinguts de fora, s’han
fet grans i alguns ens han deixat i passa com tot, els més joves no
comparteixen les mateixes preferències i s’han fet a les habituds de la gent
d’aquí, que ja no esta avesada a mudar-se gaire.
El senyor
Catánia ha estat un referent dintre aquest col·lectiu, com
també els seus set fills. Una de les filles, la Dolores, és una eficient
professional de la neteja. Ella, de bon matí, es desplaça pel poble muntada en el vehicle que comanda.
Obeeix a la responsabilitat que té de buidar
les papereres distribuïdes pels carrers. De ella, i dels seus companys, depèn que les persones educades en els
principis de la netedat, trobin disponible la paperera quan hi vagin a
dipositar el paper que porten entre les mans. Però també ha de fer-se càrrec de
la irresponsabilitat dels incívics, aquests que deixen la bossa de la brossa a
terra o a sobre, tapant l’obertura. En el seu dia la noia ja va ser
entrevistada en la contraportada d’aquest setmanari, detall que explica
satisfeta per considerar-se un personatge popular de Sitges. D’aquells que tampoc surten en els llibres,
però que es mereixen ni que siguin unes línees
de reconeixement a la seva tasca.
Un bon dia, al
senyor José, li va somriure la sort i això el va ajudar a perseverar encara més
en les seves preferències, el vestir amb un toc de distinció. D’aquí que sigui
freqüent veure’l vestit de color blau, de cap a peus , o també de color rosat...Uns colors i uns complements
amb els quals l’home s’hi troba a gust i es fa mirar. Perquè avui, que es vesteix de
manera informal, quan l’elegància sobresurt per sobre aquesta monotonia, crida
l’atenció.
Els gitanos de
casa nostra no han estat una excepció, han vestit de vint-i-un botó. Hi contribuïa la complexitat física de la
persona. En Juanito, per exemple, era
alt i ben plantat, sobre el traje fosc hi disposava un abric llarg i el
complement de tot plegat era el barret. Altres, a més d’aquestes peces de
vestir, s’acompanyaven d’un bengala, mentre en els dits de les mans els
encerclaven gruixuts i ostentosos anells d’or, com també ho era el rellotge i
les cadenes que lluïen com a polsera.
Cada dia de
l’any, quan arribaven del mercat on s’havien desplaçat, es mudaven i acudien al
Retiro i ho feien amb totes les seves millors gales, com si anessin a un acte
social rellevant. En el cafè de la Societat s’hi reunien tots. Acostumaven a
asseure’s sempre en la mateixa taula, de vegades, però, sabent de la seva
aprensió que tenien a la mort, hi havia
algun sorneguer que si coincidia amb les esqueles que llavors es repartien, les
disposava a damunt la taula. Quan arribaven i es trobaven amb el missatge mortuori, no
s’ho pensaven i canviaven de lloc.
Cal destacar
que la presencia de les seves respectives esposes era més discreta en quant a
la manera de vestir. A l’estiu la muller d’en Pepito gitano, l’Antonieta Serra
i les seva germana, la Manaleta, es dedicaven a vendre vestits a la platja.
M’atreviria a dir que van ser les primeres venedores ambulants que arribaven
fins a la voreta del mar. Per tant, les precursores de tot aquest escampall de
tot i res, que ara campa per la sorra i pel mateix passeig.
En Pepito
Batista, oncle d’en Juanito, tenia la quadra al Passeig de Vilafranca, davant
per davant del guarnicioner al qual em referia la setmana passada. Ell sortia
de casa mudat, impecable. Encara el
recordo amb el seu traje de color marró, i curiosament tots els gitanos que hi
acudien, vinguts d’altres indrets, a fer negoci amb la compra i venda de
cavalls, els caracteritzava la mateixa elegància.
En Sisquet Batista, marit de la Maneleta, era home de
traje negre. Cantava i tocava la guitarra i cada temporada actuava al Retiro.
El seu moment de glòria es trobava en els intervals, quan les components del ballet de l’Antoni de Ronda s’havien de
canviar de vestuari. Mentre això passava, la missió d’en Sisquet era entretenir
al públic amb una demostració del seu art que no era poc.
A més del
costum, caracteritzat per les bones maneres de vestir, entre els gitanos de
casa nostra, era popular la seva manera de dirigir-se als “paios” : que si nen
aquí, nen allà. Sempre amb la més absoluta correcció i interposant el corresponent aclariment quan es tractava
de demanar quelcom. Aquí la frase acostumava a ser sempre la mateixa: “Nen, et voldria demanar un favor, pagant el
que sigui, eh...” .
Avui, a banda de
tots els gitanos de casa nostra, molts dels quals només ens queda el record de
la seva distingida presència i una ben entesa convivència, el protagonista de
l’article l’he volgut centrar en el
senyor José Catánia González. Un gitano andalús que va arribar a Sitges fent
honor a les bones maneres de vestir i,
degut a les circumstàncies de la vida, ara passeja un refinament propi d’un
senyor. El senyor que vesteix de blau. I és que, si res s’escau posa-li blau.
J. Y. M.
