EL RETRATISTA RETRATAT

        Aquesta imatge ens trasllada a l’entorn de l’any 1920, quan la fotografia era quasi una exclusiva dels retratistes, perquè ningú disposava d’una màquina d’aquestes característiques que, tot i ser tan antiga oferia la possibilitat al qui es retratava de poder disposar de la fotografia amb pocs minuts. El retratista retratava i forfollava en l’interior de la caixa, fins que aconseguia una fotografia que feia com si fos el negatiu, la disposava en el suport d’aquesta mena d’allargament i, tot seguit, la tornava a retratar i d’aquí en sortia la fotografia definitiva, gracies a la combinació dels líquids del revelat. La passava per l’aigua per aturar l’acció del revelat, per a que no s’enfosquís més del compte  i ja la podia lliurar al client.

     Per tant podem comprovar que en aquells anys la tècnica fotogràfica també estava avançada. Tanmateix cent quatre anys més tard, just un segle desprès, podem fer fotografies amb un mòbil amb el qual poder telefonar i rebre trucades, fer vídeo conferències, navegar per internet, pagar amb ell, com saber si plourà o no i tantes altres coses més.

     Aquest retratista estava situat davant de l’Arc de Triomf de Barcelona, mi vaig aturar per veure’l actuar i era un continu de gent que s’hi volien retratar. Un bon record de Barcelona que malgrat la sofisticació dels seus mòbils els agradava portar una fotografia, potser l’única impresa en paper del seu viatge, perquè  les que havien fet amb el mòbil segurament restarien guardades en l’ordinador o en l’espai que anomenen el núvol. Que si un dia una tempesta tecnològica arriba a fer caure aquest, les fotografies que hi ha emmagatzemades  ens colgaran a tots. Perquè mira que se’n arriben a fer amb els mòbils.

     I pensar que abans la gran majoria de la gent només es retrataven quan es casaven, amb aquelles fotografies d’estudi. A principi de la dècada dels cinquanta  del segle passat alguns particulars començaven a disposar d’una màquina de fotografiar, sobretot els que eren aficionats a la fotografia, la resta hi van anar entrant. A Sitges es van començar a establir cases de fotografia que, a més de vendre màquines, revelaven els carrets i alguns oferien servei de fotògraf, el qual immortalitzava els propis casaments, bateigs i comunions i poca cosa més.

   En mig de tot això, mogut per una gran afició a la fotografia, va destacar la presència d’en Josep Tutusaus Zarrán , al qual m’he referit altres vegades. Que els dies de festa es passejava pel Passeig i, sabent de les seves arts, moltes parelles li demanaven que els retratés. Fins i tot disposava d’un marc excel·lent, un dels pins que va sobreviure al temporal de l’any 1949 tenia una forma que emmarcava l’església d’una manera molt original. En Pepet situava a la parella al centre i fins i tot amb la noia asseguda en la branca que feia la forma. El resultat estava assegurat, i quedaven amb els retratats que el proper diumenge els hi lliuraria la fotografia.

    Val a dir que aquelles parterres que hi havia en el passeig feien un goig que enamoraven, ben cuidats, tot oferint una imatge que ajudava a conferir la categoria que s’associava amb el nom de Sitges. Amb una font artística a l’alçada del torrent, que van haver de treure quan la gent ja va començar a fer bretolades, com rentar-se els peus quan sortien de la platja.

    Durant els anys daurats aquests parterres van disposar d’un vigilant, el qual fins i tot anava uniformat i vigilava que ningú fes de les seves. Es deia Serafín Quilez i havia treballat a la manyeria d’en Manel Fontanals al carrer Sant Francesc, l’home va emmalaltir dels ronyons i el van ubicar en aquest servei de vigilància. En Serafí estava casat amb l’Angelita Sánchez, que estava emparentada amb la família Garre. 

    I resulta que el retratista dels dies de festa, en Pepet Tutusaus, va acabar fent de vigilant en els gronxadors que hi ha al costat dels parterres. 

    Diuen que una imatge val més que mil paraules, quan a prou feines hi havia màquines de retratar, la paraula prevalia i també els escrits dels cronistes que explicaven i descrivien el que veien amb els seus propis ulls. La resta es confiava a la imaginació de la gent.

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de juliol del 2024)

POETES I POETESSES ARRIBEN AMB MICROBÚS

   Un dels moments més entranyables de la Festa de la Poesia és l’arribada  dels poetes i poetesses a la plaça de l’estació, on hi arriben amb microbús. Guarda unes similituds amb pobles de pocs habitants, on esperen l’arribada d’algun personatge rellevant. Una espera que es caracteritza amb les autoritats formades i amb la banda de música preparada per donar una  benvinguda com cal.  Aquesta situació també em recorda les divertides escenes de la pel·lícula de Luís García Berlanga “ Bienvenido, Mister Marshall”.  On es parodia els preparatius que un petit poble posa en marxa al rebre la notícia que els hi visitarà una delegació americana del Plan Marshall. Una oportunitat per aconseguir millores. Preparatius, on tot sembla poc, amb un final decebedor, la delegació hi arriba però passen de llarg.

     Sortosament les poetesses i poetes que arriben a Sitges no hi passen de llarg, desprès de la rebuda, molt rusiñoliana, la delegació poètica, acompanyada  de les autoritats, el poble i banda de música, desfilen pels carrers i són saludats, des dels balcons on els dediquen poesies de benvinguda.  Amb tot això, s’interposa un detall que trobo fantàstic, com és que en la cantonada d’alguns carrers els hi fan descobrir una placa que porta el seu nom. La retolació queda tan ben integrada a la paret, que si no fos perquè els organitzadors els hi desvetllen la trama, marxarien de Sitges convençuts que hi tenen un carrer dedicat . 

    Aprofitant el ressò de tot plegat, vull fer menció a dues poetesses sitgetanes, les quals la seva obra ha destacat entre el protagonisme poètic que ha caracteritzat la nostra vila. Elles són la Maria Salesas Ribas i l’Eulàlia  Vergés Bartés. La Maria Salesas de Frederic, com així ha signat molta de la seva obra, adoptant el nom de la seva parella, fa relativament poc que ens ha deixat. Amb una poesia divertida, que s’encomanava de la seva alegria i a més l’acostumava a il·lustrar amb simpàtics dibuixos. Poesia i art on mostrava els seus sentiments vers les bestioles. La Maria i en Frederic, que vivien en uns baixos  del carrer Valencia, compartien la vida amb uns quants gossos, però sembla ser que el seu preferit era en “Gruñón” al qual li va dedicar uns quants versos.

    Un dia que vaig escriure un article on el protagonista era un lloro que alegrava el balcó, de la casa dels seus amos, amb diferent floritures, tot i que la més agosarada era la que imitava el xiulet de l’empleat de l’estació quan donava la sortida del tren i que vaig titular: “un lloro amb xiulet de ferroviari”. Doncs al cap de pocs dies em va comparèixer la Maria amb un acolorit dibuix d’un lloro, sorgit de la seva mà, acompanyat d’unes boniques estrofes poètiques. Amb la particularitat també que a la seva poesia ella mateixa hi posava música.

    L’altra poetessa a la que vull dedicar aquest article, a més de fer ressò de  la Festa de la Poesia que es celebra aquest cap de setmana, és  a l’Eulàlia Vergés  Bartés que acaba de complir 100 anys abraçada a la poesia. I gràcies a aquesta hem compartit neguits en aquestes pàgines de l’Eco. Amb una poesia elegant i molt descriptiva, escrita per una poetessa que estima Sitges amb tota la força. Amor que es fa palès  al fer un seguiment de la seva obra.

   Part de la qual ha recollit en dos llibres, el primer porta per títol: Dolça Tardor. I el segon: Fulles al Vent, en aquest darrer tots els versos porten el mateix anunciat. Com a curiositat dir que les il·lustracions que acompanyen cada poesia són obra de la mateixa Maria Salesas. 

         L’admiració que es professaven l’he sabut trobar en l’última poesia del llibre: “He recollit les fulles/ que un vent melangiós/ m’ha portat a casa/ per no perdre el cor./ He recollit les fulles en un pomell graciós/ té força simpatia/ i esvaeix l’enyor./ Qui les enyorava?/ La Maria i jo”. 

    Per acabar  transcric la bonica dedicatòria que em va escriure en aquest recull: “ Les hores bones viscudes guarda-les dins del cor, i al pas del temps seran la teva joia”. Faig meves aquestes paraules, per  retornar-li amb motiu d’ aquests 100 anys. Moltes felicitats, Lali !

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de juliol del 2024)

SER DELS NOSTRES

       No cal insistir que el nostre poble és molt cosmopolita. Però ho és, entre altres raons, perquè  ofereix un encant especial que enamora, que fa que la gent que ens visiten, per primera vegada, quedin captivats i la majoria hi tornen. Si més no, això no és cap novetat, nosaltres fem el mateix quan visitem un poble i ens impacte tant que diguem: “m’ha agradat, hi tornarem”.

    A Sitges molts hi tornen i no hi venen ni una vegada ni dues, sinó que moltes, fins el punt que alguns  s’hi queden a viure. Li va passar al mestre Gabriel Pallarès Roig que era de Valls i, per motius de la música, hi va venir a viure. Del mateix poble del mestre era el també músic Joan Roca Solà , més conegut per en “Manxet”. Quan aquest últim es referia a Valls, tot parlant amb en Pallarès, ho feia amb aquests termes : “el nostre poble”, en Pallarès el rectificava de seguida: “voldràs dir el teu, perquè el meu és aquest”. El mateix mestre era molt avançat i sabia mantenir un comportament d’acord amb les circumstàncies. Així quan a la vila hi venia a viure algú, que el tractava i  que, transcorregut el temps, notava que no s’avenia amb aquests principis de saber estar o anava despistat, de seguida li feia el retrat: “aquest encara no ha agafat el cop”. Perquè els habitants, degut a la convivència amb la gent, havien aprés a comportar-se d’una manera que la gent que ens visitaven s’adonaven de la diferencia del tracte que aquí rebien. 

     I quan aterra a la vila algú que s’integra amb la nostra manera d’ésser i de fer, amb els costums, festes i tradicions, diguem: aquest/a és un dels nostres. I aquí observem un fet curiós, de Vilanova i de Sant Pere de Ribes, pocs són els que han vingut a viure a Sitges, a no ser per raons matrimonials. En canvi de Vilafranca, si no hi han vingut a viure definitivament, s’han comprat pisos i passen llargues temporades entre nosaltres, o no hi falten cada cap de setmana. Un vilafranquí molt conegut, també bon músic, que va venir a viure a Sitges, quan es va casar amb la Sílvia Camps Gumà, va ser en Janio Martí. Una bon representant del seu poble.

    Els caps de setmana els de Vilafranca del Penedès  ens visiten, amb l’excusa de passar unes hores a Sitges  i passar-s’ho bé. Una mena d’èxode, ocasional, que em recorda el que fan a molts pobles que envolten  el nucli central de Vila, i els seus habitants  els dissabtes hi fan cap perquè és dia de mercat i aprofiten, abans que res,  per cruspir-se un complert esmorzar de forquilla. Per a que no es perdi tot.

    Mentre que l’elegància que passeja molta gent de Vilafranca, la segueixen mantenint quan venen a Sitges i s’instal·len en el pis que hi tenen, com en  Ramon Perelló i  la Roser Colomer que no només són uns enamorats d’aquí, sinó que participen de totes les coses que s’hi fan. Jo sempre els hi dic que els hi agrada més el nostre poble que el seu. I vet aquí que els poso en un compromís, no m’ho diuen obertament, com es sols dir, no es volen mullar. Ho resolen amb un somriure. Vilafranca és casa seva, però Sitges també.

   Ens trobem molt sovint, fins i tot  en els seus dominis vilafranquins. I ves per on, un dia en Ramon  em va confessar una cosa, s’havia empadronat aquí i n’estava molt cofoi. No així la seva muller que encara vol mantenir el pedregui vilafranquí. De tot plegat en fem broma,  ja que marit i muller també fan gala d’un humor fi i brillant. Només els hi faltava aquest mig empadronament matrimonial per a trobar en ell la raó per incidir en el tema. Així quan ens veiem els dic: “Ramon, tu ets dels nostres i la Roser de Vilafranca”. I insisteixo: “ què encara no s’ha fet sitgetana?”  i ell que em segueix la corrent em diu: “encara no, però em sembla que està al caure”.

   Un vilafranquí sitgetà i una vilafranquina que s’estima Sitges com si fos sitgetana, que té el cor dividit, però que es troba bé aquí i a la seva Vilafranca. Estar apuntat en un lloc o en un altre no influeix en les qüestions de preferències. Perquè al cap i a la fi som ciutadans del món. 

  

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juny del 2024)

SANT JOAN, LA PRIMERA FESTA DE L'ESTIU

     Avui divendres coincideixen diferents detalls, els quals s’aglutinen dintre d’aquest mes de juny. El més significatiu és que comença l’estació de l’estiu, en uns dies on les temperatures encara són suaus, si les comparem amb altres anys en què la calor ja es feia notar molt. Diferències que també notem en l’estat de la mar, doncs cada vegada se’ns presenta més moguda i els temporals són més freqüents. Els meteoròlegs parlen que gaudir d’aquelles calmes que acostumaven a caracteritzar l’estat de la mar en aquestes dates, difícilment es tornarà a produir en el nostre litoral, que no vol dir que durant uns dies la mar pugui estar en calma. Desprès, com ja he explicat altres vegades, des de ja fa uns anys, notem que a les tardes es gira un vent, quan la nostra vila no ha estat mai un poble ventós, excepte uns dies durant el mes de març. I cap al tard, aquest vent, arriba a ser una mica molest. Totes aquestes anormalitats els entesos ho atribueixen al canvi climàtic que s’està produint i que cada vegada es farà notar més. 

    Una altra coincidència, avui és que se celebra el dia de la música. Quan també per arreu comencen a prendre protagonisme els festivals d’estiu, en els quals la música és la protagonista. Ara més que mai preval la teoria que vaticina que a l’estiu tota cuca viu. Una altra de les coincidències és que som a les vigílies de la vigília de la festivitat de Sant Joan. Que a la vila, com per arreu del nostre país, el diumenge compartirem el ble de la flama encesa al cim  del Canigó i que a Sitges, aquest any, serà rebuda a la Plaça de Catalunya del Poble Sec.

    Quan també pocs pobles poden presumir de tenir-ne dos en un. El poble de Sitges i el Poble Sec conviuen, parlant en termes musicals, dintre la mateixa sintonia i aquesta divisió “territorial” ha estat producte de la mateixa veu popular, a partir de quan les terres de l’altra banda de la via es van anar urbanitzant i es construïen cases, els habitants d’aquests dominis i els que vivien més al centre han fet servir, una denominació que els uneix i alhora els situa dintre els mateixos límits centrals, però adoptant la categoria de poble, per centralitzar millor l’origen. En aquest cas, l’anomenat  Poble Sec. On els seus habitants, en el moment d’identificar  la seva procedència, no en dubten pas: “soc de Sitges”. Tanmateix quan s’escau, entre els seus convilatans, entrar en més detalls de localització especifiquen: “visc al Poble Sec”. Perquè mai, el que molt bé s’hagués pogut considerar un barri, la seva gent des d’un principi ho van tenir clar, aquell era el seu poble, potser perquè  la pròpia via traçava la línia divisòria entre el poble convencional i el “Sec”.

     Avui aquest poble, que també és el nostre, està de festa. Vet aquí una altra coincidència en aquests dies de gran ambient festiu.  Al Poble Sec la festa ha començat amb un sopar de pa amb tomàquet i pernil i seguirà de festa aquests dies. Amb les revetlles del diumenge que es celebraran i  implicaran a la gent de totes les ciutats i pobles de Catalunya, en el transcurs de la nit més curta de l’any i que dona pas a la festa de Sant Joan que, a la vegada,  és el patró del nostre  Hospital, on aquest any hi coincideix la celebració dels 700 anys d’existència d’aquesta institució. 

      Una festa  que em transporta als anys d’infantesa quan tots els de casa  assistíem a la missa que es celebra a la seva capella, que presideix aquest bonic retaule. Era quan en tenien bona cura les monges Concepcionistes que, aquest dia,  restaven amatents que tothom que assistia a l’ofici tingués seient i per això treien cadires d’on fos. Recordo que els bancs de la capella estaven arrambats a cada costat, deixant un passadís central. Aquesta distribució tancava per complert la porta de la capella i s’havia d’accedir per la que dona accés a l’edifici principal. En el vestíbul de l’entrada hi trobaves cossis amb les alfàbregues plantades, que estaven a la venda, i que s’anticipaven a les olors de l’estiu.

     Bona Festa!, gent del Poble Sec i de la vila, que compartim una mateixa bandera i la mateixa estima per tot el que ens uneix, que no és altra cosa que Sitges.  

 

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de juny del 2024)

MAR BLAU, CONTEMPLAT ENTRE CAPS BLANCS

    Fa unes setmanes em referia a que els joves van imposant les modes de com prefereixen el tallat dels seus cabells. Les diverses adaptacions es van produint mentre no hi ha alteració en quant a la densitat  i el color original del cabell. Aquestes mateixes modes  van començar a experimentar canvis en els pentinats. Això passava desprès que els homes vam estar molts anys anant pentinats de manera  formal, amb la clenxa a un costat. Paulatinament es  va imposar  la moda d’anar peluts, pelats al zero, amb cresta  i ara mig pelats tot l’entorn inferior i amb el cabell més frondós  a la part superior...

    A les senyores, a partir d’una edat, des de sempre han mostrat tenir bona cura dels seus cabells. Que s’ha caracteritzat més en el pentinat que en la manera de tallar, que també. I sobretot han estat més assídues a les perruqueries que els homes. La preferència d’elles era el pentinat que coneixíem per la permanent. I quan es va perdent el to original del seu cabell, les mateixes perruqueries també estan especialitzades en aplicar el tint. Fins el punt que es va passar de tenyir-se, no només per  tapar els cabells blancs, sinó per canviar els colors convencionals per altres de més extravagants.

    Arriba un moment en què les senyores, cada vegada més, prescindeixen del tint i opten pel color propi del seu cabell, quan aquest comença a quedar com emblanquinat. Conscients que  la cosa va a més i que quedarà blanc del tot. I aquesta preferència, entre dones i homes,  vagin a saber si no obeeix a que noten que la seva personalitat assoleix un plus de persona interesant. Fet que, sembla ser, hi ajuda  el color blanc dels seus cabells. 

    La imatge que acompanya l’article exemplifica aquestes preferències. Tres persones amb els cabells blancs, contemplen la blavor del mar. Que també canvia de color. Tanmateix quan està en calma i el cel és de color blau, un i altre es fusionen i d’aquí sorgeix aquesta lluminositat tan nostra. I en aquesta hora de la tarda, quan fa temps bufa una brisa fresca, contemplar-lo és bonic i relaxant. 

    Els contempladors estan asseguts en un banc, escapçat per darrera, del  Passeig Marítim, els quals els van realitzar la família Artigas. Juntament amb aquest detall que s’aixeca poc de terra, amb la part de sobre arrodonida i, a certa distància trenca aquesta monotonia una ben proporcionada bola feta de material. Passar per sobre del bordó, va ser un dels primers atreviments de quan érem nens i que, per raons d’edat, demanàvem que els pares ens allarguessin la mà.  I aquest costum no s’ha perdut, la mainada actual fa el mateix. Amb l’embolic que es produeix quan han de superar la bola.

   A l’altra platja, la de Sant Sebastià, existia un altre element que cridava l’atenció. Es tractava del pont que hi havia, davant mateix de la desembocadura del torrent, i que servia per travessar-lo quan plovia i  aquest baixava amb força cabal d’aigua. Un divertiment per la canalla, perquè tot era passar per allà i s’hi havia de pujar i baixar sí o sí. I si els delerosos usuaris  eren petits, no els hi quedava altra opció, als pares, que acompanyar-los. Fins arribar, quan eren més grandets, que hi pujaven hi baixaven sols. Llavors no els hi venia d’una ascensió. 

    Això passava quan Sitges, pel glamur que tenia,  la Blanca Subur, se l’assimilava amb Sant Sebastià. Fins i tot se li va voler associar un detall que hi fes pensar a totes les persones que hi transiten, com és un ornament distingit  de l’ostentosa barana que embelleix un lloc tan emblemàtic com és el passeig de la Conxa, d’aquesta població Donostiarra. Aquest petit, però significatiu  detall,  el trobem aferrat en la barana que, suprimit el pont, hi ha per protegir  de no caure en el desnivell que queda entre el passeig i el torrent.

     Vetllem  que no sigui cas que  vinguin els de Sant Sebastià i, al no veure-hi ja les similituds d’antany, ens treguin aquest detall, Pensat per recordar la comparació que, en el seu dia, es va establir entre les dues poblacions.   

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'eco de Sitges el 14 de juny del 2024)

CORPUS I ALGUNS DETALLS MÉS

Em va agradar molt el pregó del Clavell amb el qual ens va delectar la Montse Curtiada López, perquè és del meu estil. Fonamentat a partir de detalls de la vida quotidiana, perquè totes les famílies adopten uns costums on es basen els seus relats. Així ens explicava que a casa seva, per la Festa Major, els visitaven un matrimoni, amics de Barcelona, que tenien per costum portar un parell d’ampolles de xampany – encara no hi havia el costum d’anomenar-lo cava-  de la marca “Delapierre”. Degut a que no van canviar mai de marca, quan s’apropava el dia el seu pare els anunciava: “vindran els Delapierre”. I ja no calia altra identificació.

    I en aquest detall  em va recordar que, quasi al costat de casa, en el carrer Sant Bonaventura, hi vivien la família Casanova-Giner, amb els seus fills: mossèn Santiago, la Remei, la Consol i en José Antonio. Només es va casar aquest darrer i els altres, el mossèn per raons del seu celibat  i les germanes potser perquè no en van tenir ocasió. Si més no, influenciades per l’espiritualitat que compartien dintre la llar familiar, eren molt properes als costums i tradicions de l’església. I és  el que els comentava, per sempre més, a casa les coneixíem per “les capellanes”. Un exemple que s’avé amb la convivència familiar, la qual es presta a buscar sobrenoms que només són coneguts dintre de l’àmbit familiar de cadascú. 

     Com quan la Montse es referia als seus pares, que eren uns assidus de tots els balls i festes del Retiro, perquè per en Lluís era la seva segona casa. I quan no tenia reunió de la Junta, hi anava perquè hi havia assaig de Caramelles. Detalls com ho són anar al Retiro o al Prado ni que fos per a prendre cafè, desprès de dinar i de sopar, formava part d’aquest quotidianitat a la qual em refereixo i que tan bé va explicar la Montse. Fins el punt que va acabar el seu pregó amb un apoteòsic cant de les Caramelles. De la colla del Retiro, és clar, que dirigeix en Jordi Martí Camps. Amb aquest detall no va posar el punt final, sinó el punt i seguit a la infinitat de detalls que conformen la nostra Història. 

    Com la celebració de la festivitat del Corpus a Sitges, on el primer document que s’hi refereix sembla  ser que data de l’any 1358... I també en el llunyà 1814 s’hi afegeixen les enramades que són el pòrtic de les catifes de flors. Però abans, el 1324,  l’Hospital de Sitges, inicia  el seu recorregut. Sent la tradició més recent, la de l’Exposició de Clavells que data del 1918. 

     Fins arribar a l’any 2024, on aquest Hospital celebra els seus 700 anys i, entre altres detalls a tenir en compte: Ajuntament, Administrador, patrons veïnals, Comissió de Corpus, acorden disposar l’Exposició de Clavells, en el seu jardí. On allà mateix, al costat de la vinya que envolta l’edifici, algunes de les col·leccions que s’hi exposen, hi floreixen. I altres també ho van fer, abans de traslladar-se  al terreny del costat del horts municipals. Gràcies a quests espais s’ha pogut donar continuïtat a l’Exposició, degut a que les cases actuals han perdut aquells patis que abans disposaven les sitgetanes. Ha estat una idea molt encertada, que forma part dels actes a celebrar per la Institució i perquè en poden gaudir els seus estadants, alguns dels quals han estat antics expositors i aquest apropament els serveix per revifar records d’una entranyable etapa de la seva existència .

   Però encara hi ha més, els veïns del tercer tram del carrer Jesús celebren el 75 aniversari de la confecció de la catifa. Per poc no ho ha pogut veure  l’entusiasta  Glòria  Baqués i Tutusaus, tanmateix les seves filles estan molt ben representades per la Gemma, amb la companyia d’en Gaudenci Mirabent, en Jordi Romà i en Miquel Marzal. 

    Són alguns dels altres detalls  del Corpus. Aquests que no formen part de la solemnitat de la festa, però que t’han contribueixen  a que aquesta perduri, sense mostrar signes de defalliment. Després d’una nit plujosa, que ha donat pas a un diumenge lluminós i engalanat amb el que saben fer, des de temps immemorial,  la nostra gent. 

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de junt del 2024)

ENTRE LA TRINITAT I L'HOSPITAL HI HA CAMINS

        El dia de la Trinitat ha estat lluminós i no excessivament calorós. Aquest cronista, com a component de la Cobla Sitgetana, he tingut el privilegi de pujar-hi interrompudament, per la seva festa, jo calculo uns 55 anys, si comptem que vaig tardar uns cinc a incorporar-m’hi. I que la Cobla, la propera festivitat de Sant Esteve, farà 60 anys de la seva fundació. Durant aquest temps  només hi hem faltat en dues ocasions. La primera absència va ser deguda a una equivocació nostra, desprès de no tenir present la data de quan s’esqueia l’aplec, ja ens havíem compromès en un altre lloc. Tot i que els hi vam proporcionar una altra formació, la Remei Casanova Giner i la Rosó Carbonell Ripoll no ho van arribar a pair mai. I van prendre totes les precauciones per a que això no tornes a  passar. La segona absència va estar sotmesa a la pandèmia de la covid. 

   I vulguis o no cada any, quan soc allà dalt, em venen al pensament  molts detalls, com les destacades millores que van portar a terme aquelles dues sitgetanes i en Joan Martí i Romagosa. Als quals  s’hi van afegir sitgetanes i sitgetans que els hi van fer costat, fins agafar el relleu les actuals administradores, acompanyades pels seus marits.

    Un detall digne de menció, és el mitjà de transport amb el qual pujàvem i tornàvem els músics. Un vehicle, amb la caixa posterior descoberta, on entre la part coberta i aquesta ens hi distribuíem. Que el facilitava l’Ajuntament i que moltes vegades corresponia al parc mòbil de la policia local i per tant el conduïa un agent d’aquesta. Malgrat les advertències dels conductors, que ens mantinguéssim  el màxim d’estirats i sense bellugar-nos, fèiem com la canalla a la que es bellugava un, tots remoguts i amb ostensible xerinola.

     Per aquells anys l’autoritat que manava a les carreteres era la guàrdia civil. I de la manera que anàvem era per empaperar al conductor i estendre un expedient disciplinari per a nosaltres. Però sembla ser que els hi vam caure bé i a la primera coincidència, mirant-se l’un a l’altre, van arribar a la conclusió: “déjalos, no ves que están mal” . I si hi vam coincidir en altres ocasions, continuaven amb el mateix convenciment: “son ellos”. I endavant.  Però ai! La benemèrita arriba el dia que dona el relleu als Mossos d’Esquadra i el conductor, que les veia venir,  ja insistia que de la manera que anàvem no podia ser. Si més no el nostre company, en Rubí, el volia convèncer amb el bon criteri de que amb els Mossos s’hi pot parlar. Fins que arriba una de les festes i al conductor, viciat com ja estava, se li dona per tornar a travessar la línia continua de davant de la benzinera on ens carregava. I mala sort, els Mossos ja l’esperaven. L’home, va quedar blanc com les parets de l’ermita. Amb la infracció que havia comés i la carga mal engiponada que portava, ja es veia empaperat  i expulsat de la feina. L’agent va parlar bé, tenia raó el nostre company,  li va recriminar que no podia fer aquest tipus d’infraccions, a més, amb un vehicle d’un estament oficial com és l’Ajuntament. I, desprès d’aconseguir, per part del conductor, la seva paraula que no ho tornaria a fer més, i de distribuir correctament la carga, el van deixar continuar. A partir d’aquell dia ningú de la Casa de la Vila, va voler carregar amb una càrrega tan compromesa de transportar.

        I ve que ja ha passat una altra  festa de la Trinitat, mentre ens adonem que molta gent ja no es queda a dinar, com es feia abans. Quan desprès de les sardanes, es formaven grupets de famílies cercant l’ombra, entre un entorn que flairava al sofregit de l’arròs. S’hi afegia el guirigall de la mainada i el piular  dels ocells que també hi volien participar. Aquesta fugida, sense esperar completar la jornada, és curiosa. Tant  és així que ara, a la tarda, només s’escolta el silenci. 

     Tot va canviant: els músics trobem a faltar aquella prèvia, la festa ho és fins al migdia i els camins d’anada i de tornada ja tampoc flairegen a flor de Sant Joan. Però n’hi ha, al menys un parell, que ens porten a l’Hospital on, a partir d’avui, el seu jardí flaireja, a olor de clavell. 

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de maig del 2024)

 

ON HAVIA ESTAT EL JARDÍ DE L'ESTACIÓ

     Aquest espai, que ara es mostra desvinculat de l’estació, havia estat un bonic jardí quan pertanyia a ella. Per aquell temps la companya ferroviària disposava d’una brigada de jardiners, itinerants, que tenien cura de tots les estacions que disposaven de jardí. El de Sitges, per la seva extensió i frondositat, sembla ser que era un dels més bonics.

    Parlem d’una època en què l’accés a l’andana era obert a tothom, d’aquí que no necessàriament s’accedia a ella només quan s’anava a viatjar. A tota hora als bancs hi havia gent asseguda, perquè s’hi aplegaven els qui hi anaven a passar la tarda, o a esperar l’arribada d’un familiar que tornava de Barcelona. I altres escollien passejar pel seu jardí, amb un gran nombre de rosers i altres flors que, en aquesta època primaveral, lluïa una espectacular florida. Fruit del treball dels susdits jardiners i del respecte que hi dispensaven la gent que el freqüentava.

    Per altra banda, la columnata que sostén la marquesina, a cada columna hi penjava un cossi  que contenien uns espectaculars geranis de color vermell. A tot això s’hi afegia un delicat detall, a títol de benvinguda al visitant, que es trobava ubicat entre les dues portes de ferro, que encara hi són, però ara tancades, una mica més enllà de la porta principal. Cartell de rajoles, emmarcat amb estructura de ferro forjat, que ara trobem a l’exterior.

    Actualment no només van malament el trens, sinó que s’ha perdut l’elegància que mostraven les estacions. Començant pels encarregats de donar la sortida al tren, quan aquest es trobava parat a l’andana. Tasca que acostumava a desenvolupar el factor de torn, el qual anava vestit de vint-i-un botó, fins i tot amb gorra de plat amb la superfície de color vermell i botons daurats a l’americana. Era també l’encarregat d’anunciar les arribades amb un repic de la campana, una altre element  que ha desaparegut per a ser substituïda per la megafonia. I el tren no arrancava fins que el maquinista no escoltava el xiulet corresponent. Com a curiositat diré que aquest l’havia aprés molt bé el lloro que tenia la família Verdú-Garcia, que vivien en una de les cases del carrer de sobre la via i, amb una imitació tan perfecte, feia que el tren arrancava sense donar temps a pujar tots els passatgers. Fins el punt que la bestiola va ser amonestada i obligada, durant un temps, a perdre la seva privilegiada posició. Avui no li caldria moure’s de lloc, i ja podria xiular el que volgués, perquè del panorama ferroviari ha desaparegut la presència del factor i el xiulet que aquest propiciava, per donar les sortides.

     I tornant al jardí, per aquells anys esplendorosos de la nostra estació, tot sovint viatjava de Reus a Barcelona una nena acompanyada dels seus pares, que només acabava de pujar al tren,  els hi deia que quan arribessin a aquell poble amb l’estació tan maca que l’avisessin. Com així feien, arribat el moment. S’aixecava i guaitava per la finestra, mentre reafirmava la seva admiració vers aquell entorn i afegia un vaticini: en aquest poble em casaré. Al cap d’uns anys, al seu pare el van destinar a Sitges de cap d’estació. I aquí va conèixer a en Josep de ca l’Yll, van festejar, es van casar i vaig néixer un servidor. El que podia semblar un conte es va fer realitat.

    La primera imatge que rebia el visitant, que arribava a la vila, ja era d’admiració. Seguidament podia continuar contemplant que el nostre poble tenia un glamur especial.

      Poc a poc, començant per l’estació, les flors es van pansir i tot s’ha anat degradant paulatinament i, malauradament, Sitges ja no és el que era. Només cal recordar aquells jardins on ningú tocava una flor i en la blancor de les parets de les cases no hi apareixia ni una simple guixada i a ningú se li passava pel cap tirar un paper a terra...

   Un canvi de procedir que ens fa imaginar, que si avui aquell jardí tornès a mostrar la seva elegant florida, faltaria saber el temps que aquesta  duraria intacta. I qui és el que avui es sent  atret per fotografiar-se en aquesta mateixa vorera de l’estació, com en el seu dia ho van fer els principals protagonistes de la revista l’Amic de les Arts?

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de maig del 2024)

TORNANT A L'HOSPÌTAL

      En l’article, de fa unes setmanes, dedicat al nostre Hospital de Sant Joan Baptista , em vaig deixar de comentar alguns altres detalls que, per falta d’espai no vaig poder fer, i no vull que quedin en l’oblit. 

    En uns anys en què l’atenció que es dispensava a les persones que trucaven a la seva porta era molt més altruista. Per tant es necessitaven molt més recursos per atendre les necessitats dels qui no en tenien. Per la qual cosa s’havia de recórrer a la generositat de la gent de la vila, per tal de poder assegurar el seu funcionament. Un dels benefactors més generós va ser el Sr. Antoni Garcia- Munté Nuño, el qual va proporcionar, durant molts anys, el carbó per fer funcionar la calefacció i la cuina. De manera més modesta, però no menys generosa, era l’aportació que feia la nostra gent. Aquesta contribuint amb la compra d’unes paperetes per participar en una rifa que periòdicament es portava a terme. Durant molts anys, en Joan Ciré, pare de l’actual resident l’Antoni, passava per les casses dels associats i els venia la corresponent papereta. Quan aquest ho va deixar, se’n va fer càrrec en Jordi Planas Roca, en Miru. El germà del quan, en Jordi, va col·laborar, durant uns anys, ajudant en les tasques de la casa. Sense deixar en l’oblit al gran nombre de voluntàries i voluntaris anònims que, des de fa molts anys, aporten la seva ajuda desinteressada, fent que la seva tasca sigui mot beneficiosa per l’Hospital i els seus estadants. 

   Cada any, per la festivitat de Sant Joan, els de casa meva: amb l’avi Joan, l’oncle que també s’ho deia, el meu pare i un servidor, que era jovenet, assistíem a l’ofici que es feia a la seva capella i on coincidíem amb els Joans de sempre. D’aquella festa recordo al Sr. Joan Olivella i Soler, que n’era l’Administrador, ho va ser  des de l’any 1946 al 1968, repartint les corresponents estampes amb la imatge de Sant Joan. Un detall, aquest de l’estampa, que es va deixar de repartir quan  va deixar el càrrec el Sr. Olivella i que jo sempre he reivindicat. Els cants s’acompanyaven a l’orgue i amb la participació del cor de la parròquia, amb el sempre recordat Rupert Roca, amb la seva veu inconfundible i ben timbrada.

    Abans, a la vigília, en els seus jardins engalanats amb banderoles,  s’hi celebrava una popular revetlla,  amb ramillet de focs artificials i ball amenitzat per les orquestres Mozart, que interpretava sardanes, alternant-se amb els Iberos del Jazz que oferien un repertori de ballables. Una revetlla molt concorreguda pels veïns del Poble Sec i pels convilatans que hi acudien, la qual curiosament finalitzava al punt de la mitja nit, per tal de respectar el descans dels estadants de la casa.

   Perquè la música també ha tingut un paper rellevant dintre la Institució. Com aquesta de tan esperada, que cada any sonava en el seu jardí i que des de llavors fins ara,  va agafar el relleu la Cobla Sitgetana. Durant uns anys, també, amb la participació de les colles locals de la Blanca Espurna, que hi han fet exhibicions.

    Pels voltants de la festa de Santa Cecília, els músics locals, tenien la deferència d’oferir un concert, al vestíbul de l’entrada. On el degoteig del brollador ja oferia, cada dia, una relaxant i compassat sorollet que tan bé s’avenia amb el silenci que regnava entre aquestes parets. Però tornant als concerts, al peu de l’escala, el mestre Gabriel Pallarès hi mostrava la seva predilecció, composant per a l’ocasió, peces de contingut variat sobre  temes populars o, com també, una adaptació d’una de les seves obres preferides: “Cançó d’amor i de guerra”. I quan no el susdit concert era protagonitzat per un quartet, quintet, o sextet de corda, també  a càrrec dels  músics locals. En altres ocasions tampoc no hi va faltar el cant coral. Durant un bon nombre d’anys representat per la Coral del Patronat, dirigida pel recordat mossèn Ramon Català Güell.   

  L’apartat musical de la casa continua tenint continuïtat durant el dilluns de Pasqua, quan hi acudeixen les colles de Caramelles per oferir els seus cants als estadants i a tota la gent del poble que tria  aquest lloc seguint, també, una tradició personal. 

     Moltes músiques han sonat a l’Hospital i moltes tecles s’han tocat fins arribar a dia d’avui.

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de maig del 2025)

UNA FINESTRA OBERTA A LES VINYES

       La pluges, tan necessàries, que han caigut les darreres setmanes, han tornat a fer lluir la verdor dels camps, les vinyes, els arbres i de tota la vegetació. En aquest temps de primavera, que és quan el paisatge camperol assoleix una beutat que meravella a qui ens agrada contemplar aquesta transformació. Quan a tots la manca de pluja ens preocupava, perquè observàvem com els pins començàvem a mostrar un color marronós, senyal eloqüent de la seva decadència. Per contra aquesta verdor exultant, que mostren els camps aquests dies, ens recorda a la d’altres temps quan   ella, la primavera, s’abraçava  al bressol d’inspiració de poetes, poetesses, o simplement a les persones que sempre ens ha agradat gaudir de la bellesa que ens ofereix la natura. 

   Aquests dies, quan llueix un sol que il·lumina, amb intensitat enlluernadora, el blau de cel i la lluminositat que desprèn, fa que tot plegat esdevingui com una gran obra sorgida de la  pròpia natura. He manifestat moltes vegades que l’entorn de l’església vella de Sant Pere de Ribes, amb el seu castell, em té captivat. Tant que sempre que tinc oportunitat m’hi apropo, tot recordant les moltes vegades que hi havíem acudit, amb el meu pare, a fer fotografies. 

    Després,  la mateixa  curiositat m’ha portat a caminar pel camí que transcórrer per darrera de l’església. Un camí planer que ens dirigeix cap a sota mateix del Montgròs. Caminant per ell m’he trobat amb una agradable sorpresa, la presència de dues sitgetanes que feien el mateix camí, si més no elles de tornada, a les quals també els hi agrada recórrer aquests indrets del paisatge ribetà, que transcorren entre vinyes i masies, que es troben dintre del terme del nostre poble veí i que encara conserva les reminiscències  del Ribes dedicat a la pagesia. Mentre que el nostre també s’hi abraçava, tanmateix potser amb més dedicació a la pesca. 

   Que els sitgetans/es anem a caminar pels camins de Ribes,  s’avé a  una certa reciprocitat. Perquè mentre que la gent de Ribes venen a Sitges a  passejar pel costat de mar, molts de nosaltres ens desplacem a Ribes per gaudir dels seu paisatge camperol, on s’aprecia la gran extensió de vinyes que encara es mantenen ben cuidades. Detall que es fa evident només passar la creu de terme, popularment coneguda per la Creu de Ribes. 

   Retornant a aquest camí,  el d'en Zidro, arriba un moment que aquest  es bifurca, podent decantar vers diferents direccions. Abans, en un costat del camí, hi trobem  aquesta curiosa finestra oberta a un paisatge on predominen les vinyes. Al peu de la mateixa, amb lletres retallades a la planxa de ferro, s’hi  llegeix un fragment del poema “El camí”, del poeta barceloní Francesc Pujols i Morgades: “ Veig un caminet per entre les vinyes./ A on me durà si jo le’n seguia? / Ningú m’ho pot dir sinó el que el sabia:/ saber un caminet fa molta alegria. / Hi passa un pagès que ve de la vinya” . 

     Entre la gent de la pagesia dels dos pobles, Sitges i Ribes, existia una afinitat pel que fa al conreu de les respectives terres, la majoria d’elles amb predomini de la vinya i també dels garrofers. Per la banda del nostre terme, els més coneguts eren els garrofers de l’entorn de la creu de terme i , per la banda de Ribes, els camps d’aquests que es trobaven a l’entrada del poble. 

   I mentre els pagesos de Sitges, portaven la brisa a cal boter, de la família Ecofet de Ribes,  les pageses del poble veí, venien a la Vila a vendre els ous de les seves gallines. I Els llenyaters hi arribaven amb els carros carregats, del que es coneixia pels fogots, que descarregaven  en les interioritats dels forns, on es coïa el pa amb llenya.

    I tornant a la vinya, aquesta ofereix els seus principals encants, ara quan just ha rebrotat i després, quan és el temps de la verema. Abans, contemplarem com els gotims de raïm es van embotint i daurant a sota els frondosos pàmpols. Tot un procés que comença amb l’arribada de la primavera i acaba a les portes de la tardor.

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de maig del 2024)

EL PONT DELS QUATRE ULLS

         Hem deixat enrere la festivitat de Sant Jordi, amb gran protagonisme de les autores i autors locals, els quals a cada festa del patró de Catalunya en són més els qui, des d’una diada a l’altra, publiquen les seves obres. I entre tots, autors que han estat guardonats amb algun premi, com és el cas de l’amic Joan Duran i Ferrer. Que va aconseguir guanyar, ex-aquo, en l’apartat de narrativa, dels prestigiosos Premis Octubre, amb l’obra “Galop de Sang". Pels qui hem mantingut uns lligams d’amistat amb la família d’en Joan, hem coincidit en recordar un detall de l’obra, el cavall que era propietat del seu oncle, en Josep Duran i Carbonell. Que l’aposentava en la quadra que tenia a la rebotiga de can Dimas. A poca distància de l’era dels Molins.

   Un dia de boira, les que sovintegen per l’interior de la comarca del barcelonès, el cotxe que conduïa el seu oncle va ser engolit per unes espessa boira i dintre d’ella no em va sortir amb vida. Va ser un cop molt fort per la família, sobretot pels seus pares, germans, la seva vídua   i també pels amics i per tot el poble de Sitges. Amb aquest infortuni el cavall va perdre al  seu cuidador, a la persona que el treia a passejar  pels camins del Garraf.

     Amb la seva absència el seu pare en va tenir cura i no només això, sinó  que li va costar molt despendre’s d’ell, venia a ser com el darrer lligam que encara l’unia amb el seu fill. Fins el punt que hi pujava al seu damunt i anava a recórrer els camins que en Josep freqüentava. I Mentre feien via, de tant en tant, el cavall notava com una llàgrima li regalimava per damunt la crin. 

   Desprès de tot això, demà, arribem a la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, la patrona de Catalunya. Parlar de Montserrat és referir-nos a casa nostra, el lloc que és un referent i una destinació, on sabem que sempre que hi anem ens hi trobem bé. Perquè  és un símbol de moltes coses i un espai de molt recorregut. Avui ens toca felicitar a totes les Montserrats que coneixem i  tenim a prop.

   I que millor que un pont, aquest en concret, que ens uneix a la vida quotidiana. Un referent de comunicació que ha estat vital pel desenvolupament del nostre poble. Aquest pont és l’element més antic que queda en aquest sector, doncs va ser construït pels voltants del 1878. Atenent que el 29 de desembre del 1881va arribar a la vila el primer tren. 

   Per sobre no hi han deixat de passar-hi els trens i per sota el transit rodat que, com ens podem imaginar, quan es va inaugurar poc n’hi passava, més aviat els carros tirats per cavalls i gent a peu que anaven i venien de les masies i sínies que es trobaven fregant el terme de Sant Pere de Ribes.

   Durant molts anys només es feia servir un ull de pont, de la part central, que acollia les dues direccions, la resta  de les obertures estaven tancades a la circulació.  Les que estan més situades cap a l’esquerra de la imatge, s’hi acampaven el gitanos en el seu pas per Sitges. Mentre que els passavolants sense recursos, que hi arribaven, feien nit en l’anomenada casa del Pobres, que es trobava a frec l’ull de la dreta. A partir que aquest es va obrir al pas de vianants, va representar un gran avanç per a tothom. I amb la remodelació de l’espai on hi havia la sínia Robert  i que va representar l’obertura de l´últim ull, tot plegat ha estat un gran encert pel que fa a la comunicació rodada i al pas  de vianants.

     I que també ha servit com aixopluc d’artistes, com el flautista  que coneixem per en Togami Yoshihiko. Que el trobaves just a l’escaire de  l’obertura de la dreta, i que hi va ser  fins que va emmalaltir dels pulmons. I des de fa un temps un gaiter, sembla de procedència escocesa, interpreta a la gaita un repertori de la seva terra, en l’original escenari d’un pont, el de l’esquerra. El so de l’instrument s`escolta més enllà de la cruïlla de can Perico. Ves si dona de sí aquest pont, per on hi transita el progrés. I els qui practiquem el que és tan vell com l’ésser humà, l’anar a peu. 

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'abril del 2024)

FUTBOLÍ I BILLAR

       En l’article de fa dues setmanes em referia a la qüestió del cabell, en concret de les modes que han predominat pel que fa al seu tallat. Ressaltant que alguns el prefereixen tallat al zero.

    En la dècada dels setanta, va aparèixer un personatge totalment calb. Vivia amb la seva família en una casa de la Ribera, entre el carrer Sant Pau i el Sant Pere, avui propietat de la família Ladrón  de Guevara. A l’home no se’l coneixia ofici, però de benefici segur que en deuria tenir perquè vivia de renda. Era baixet d’estatura i amb un cap pelat com una bombeta. Sembla ser que el seu únic entreteniment era jugar al futbolí. D’aquí que el jovent ja l’esperaven  perquè els convidava a jugar amb aquests futbolins que funcionen introduint una moneda que, un cop engolida, dona accés a les boles. I hi poden jugar quatre jugadors al mateix temps.

   Això passava en la sala de jocs que es va obrir en uns baixos del carrer Espalter, davant mateix del passatge que no té sortida, pel que fa als vehicles. El seu responsable era el Sr. Àngel Alegre, pare de l’amic Josep Maria Alegre Almirall. A més d`uns quants futbolins hi havia un billar, taula de ping- pong i altres màquines d’entreteniment.

    Fins que al futbolí li va sortir un competidor,  les màquines que anomenàvem del milió, que funcionaven amb l’electricitat, de manera que quan era expulsada una bola metàl·lica, cada vegada que questa s’anava entretenint fent contacte amb els elements lluminosos  que es trobava distribuïts  pel recorregut, això feia que s’anessin sumant punts. Que es reflectien al gran marcador que hi havia incorporada en la capçalera de la màquina. La cosa acabava quan la darrera bola passava cap a les interioritats d’aquell invent sense que els disparadors que eren accionats per uns botons laterals, podessin fer res per evitar que la bola es colés. Però si s’arribava a la xifra de punts requerida s’aconseguia una partida gratuïta, gentilesa  de la màquina.

     Al bar Odón, a davant de l’estació, cantonada amb Francesc Gumà, si  no va ser el primer va ser el segon local on van disposar aquesta innovador entreteniment. En una època on aquest local, que sempre era obert, va esdevenir  un altre emblema d’aquell Sitges. I amb ell en Josep Raventós i Llop, que per sempre més va ser en Josep de ca l’Odón. El qual també era un apassionat del futbol local i del Barça. 

    A més d’aquest entreteniment, disposava d’una maquina lectora de discs de vinil de 45rp, on l’usuari introduïa una moneda i podia escollir i escoltar, entre un llistat de novetats discogràfiques, la cançó que més li agradava . Una màquina idèntica la tenien també al bar Las Vegas de la família Morató.

    De la mateixa manera que el billar ha tingut molt seguidors. Al Retiro s’hi celebraven campionats. En representació de tots els qui practicaven aquest joc, em referiré al recordat Ollé, que era un dels guardes del Cau Ferrat, quan plegava a la tarda acudia a la Societat amb el taco plegat dintre la funda i s’hi passava hores jugant.  Quan tenia festa, seguint amb  l’afició familiar, també sortia amb la seva bicicleta de reglament i equipat amb la corresponen vestimenta de ciclista.

   Per aquells anys van comprar un pis en un edifici de la plaça de Bonaventura Julià, cantonada amb Hipòlit Lázaro,  el Sr. Josep Nadal i la seva muller Pepita Ribera. Ell era professor de trombó del Conservatori de Música del Liceu i el fill del matrimoni, en Claudi  Nadal i Ribera, un gran jugador de billar, conegut mundialment per haver guanyat molts campionats internacionals, entre els quals sumava el campionat del món de billar artístic, aconseguit a l’any 1970.

     El futbolí ha estat un joc d’acció,  amb especialistes com el calb de la Ribera. I el billar un joc de precisió i elegància segons la modalitat que es practica. I que aquí hem tingut bons jugadors i campions com en 

, el qual sovint venia a visitar als seus pares. 

    I és que a Sitges hem tingut i continuem tenint de tot. Com el  bo i millor de cada casa, i també gent que han destacat i destaquen en les seves respectives activitats. Com l’Oriol Monzó Montero, un consolidat i reconegut campió de Ping Pong.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de maig del 2024)

 

EL TALLAT DE CABELL DE MODA

   Pels homes que han tingut la sort de conservar el cabell, han pogut gaudir de les modes que s’han alternat en quant la manera de tallar-lo. Recordo que el meu pare m’explicava que quan ell era un nen, hi havia el costum que es tallés molt curtet perquè hi havia el convenciment que així creixia més fort. I es planyia que no van poder lluir mai una bona mata de pèl, perquè sempre anaven pelats i quan van poder decidir pel seu compte els hi va començar a caure, la qual cosa desmuntava la teoria que amb els cabells curts aquests creixien més forts. Res, de res.

    El que sí és cert que els homes, igual que les dones, tenien el punt d’honor de portar el cap, se’n diu, arreglat. D’aquí ve que al nostre poble hi haguessin tantes barbaries, sense que fóssim tants habitants com ara, perquè els dissabtes a la tarda, quan es plegava de treballar, els homes anaven  a tallar-se els cabells i desprès coincidien al Cap de la Vila, on es distribuïen en grupets per les cantonades. Com ens podem suposar el tema principal de conversa era el futbol i si era temps de caça, dels pobres passerells ...

    I va arribar la moda del tupè, aquest modelat tirat endavant que requeria laca fixadora per tal de conservar la seva forma inalterable.  I ben aviat les barbaries penjaven en les seves vidrieres el cartell que anunciava: “es talla el cabell a navalla”. Una moda molt secundada i amb uns resultats elegants.

    Quan els barbers ho van passar malament va ser quan va arribar la moda de portar els cabells llargs. En aquells anys els professionals sort en van tenir de les persones de mitjana edat, perquè de joves no n’entrava ni un. 

    Un bon dia, va aparèixer a la vila un ciutadà jueu, em sembla recordar que el seu cognom era Albi, que  havia patentat una mena de pinta que portava incorporada com unes fines fulles de tall, que a mesura que es passava anava tallant sense aprofundir. Va instal·lar el centre de distribució en un local del final del carrer Sant Francesc. Les enviaven a tot el món i mai va sortir al diari   cap notícia que informés que algú s’hagués esgarrat passant-se aquell invent.

     Amb tot, continuaven tenint sort els qui mostraven una bona mata de cabell fins que, abans de tot això, va sortir un artista de cine que era completament calb, el tal Yul Briner. Aquest ho era com s’acostuma a dir, com una bola de billar. Ja va ser hora que un famós dones esperances, als qui com ell, o els que lluïen la ratlla ample en mig del cap, no es sumissin en la pena d’haver perdut el cabell i que no en podrien presumir mai més, a no sé que recorreguessin al “perruquin”, que els hi queia com una petada allà on tothom sap.

   I de cop i volta, també és cert que han passat uns anys, el jovent ha posat de moda rasurar-se tot el cap, sense deixar ni un pèl sobrevivent. Una altra moda que ha donat feina a les barbaries i un altre estímul als que som calbs. Amb la teoria del mon al revés: ells que poden lluir una bona cabellera..., nosaltres ja fa temps que ens hem resignat.

     I amb això de les modes que afecten al cabell, encara se’n han fet de més estrambòtiques. Com la que s’associen amb la moda “Punk”, o com es digui. Que consisteix en només una cresta de cabell, de davant cap darrera del cap i la resta tot pelat. Malauradament tampoc és un pentinat pels calbs.

      Com no ho és el que ara s’ha posat de moda, sempre entre els joves, que consisteix en deixar una bona mata de cabell en la part s superior  i tots els laterals i clatell rasurats. Del gust de cadascú ja depèn que aquesta zona rasurada sigui més o menys profunda. La susdita moda ha agafat tanta acceptació que a les barberies tenen cua a la porta. 

     L’altre dia fent broma  amb el meu fill, degut a les meves limitacions cabelludes,  li vaig dir que un dia m’hi presentaria i els hi preguntaria que em podrien fer, i ràpid va reaccionar: et passaran la maquineta i amb la boca faran el seu brunzir i 15 euros. Content i enganyat.       

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'abril del 2024)