Pels homes que han tingut la sort de conservar el cabell, han pogut gaudir de les modes que s’han alternat en quant la manera de tallar-lo. Recordo que el meu pare m’explicava que quan ell era un nen, hi havia el costum que es tallés molt curtet perquè hi havia el convenciment que així creixia més fort. I es planyia que no van poder lluir mai una bona mata de pèl, perquè sempre anaven pelats i quan van poder decidir pel seu compte els hi va començar a caure, la qual cosa desmuntava la teoria que amb els cabells curts aquests creixien més forts. Res, de res.
El que sí és cert que els homes, igual que les dones, tenien el punt d’honor de portar el cap, se’n diu, arreglat. D’aquí ve que al nostre poble hi haguessin tantes barbaries, sense que fóssim tants habitants com ara, perquè els dissabtes a la tarda, quan es plegava de treballar, els homes anaven a tallar-se els cabells i desprès coincidien al Cap de la Vila, on es distribuïen en grupets per les cantonades. Com ens podem suposar el tema principal de conversa era el futbol i si era temps de caça, dels pobres passerells ...
I va arribar la moda del tupè, aquest modelat tirat endavant que requeria laca fixadora per tal de conservar la seva forma inalterable. I ben aviat les barbaries penjaven en les seves vidrieres el cartell que anunciava: “es talla el cabell a navalla”. Una moda molt secundada i amb uns resultats elegants.
Quan els barbers ho van passar malament va ser quan va arribar la moda de portar els cabells llargs. En aquells anys els professionals sort en van tenir de les persones de mitjana edat, perquè de joves no n’entrava ni un.
Un bon dia, va aparèixer a la vila un ciutadà jueu, em sembla recordar que el seu cognom era Albi, que havia patentat una mena de pinta que portava incorporada com unes fines fulles de tall, que a mesura que es passava anava tallant sense aprofundir. Va instal·lar el centre de distribució en un local del final del carrer Sant Francesc. Les enviaven a tot el món i mai va sortir al diari cap notícia que informés que algú s’hagués esgarrat passant-se aquell invent.
Amb tot, continuaven tenint sort els qui mostraven una bona mata de cabell fins que, abans de tot això, va sortir un artista de cine que era completament calb, el tal Yul Briner. Aquest ho era com s’acostuma a dir, com una bola de billar. Ja va ser hora que un famós dones esperances, als qui com ell, o els que lluïen la ratlla ample en mig del cap, no es sumissin en la pena d’haver perdut el cabell i que no en podrien presumir mai més, a no sé que recorreguessin al “perruquin”, que els hi queia com una petada allà on tothom sap.
I de cop i volta, també és cert que han passat uns anys, el jovent ha posat de moda rasurar-se tot el cap, sense deixar ni un pèl sobrevivent. Una altra moda que ha donat feina a les barbaries i un altre estímul als que som calbs. Amb la teoria del mon al revés: ells que poden lluir una bona cabellera..., nosaltres ja fa temps que ens hem resignat.
I amb això de les modes que afecten al cabell, encara se’n han fet de més estrambòtiques. Com la que s’associen amb la moda “Punk”, o com es digui. Que consisteix en només una cresta de cabell, de davant cap darrera del cap i la resta tot pelat. Malauradament tampoc és un pentinat pels calbs.
Com no ho és el que ara s’ha posat de moda, sempre entre els joves, que consisteix en deixar una bona mata de cabell en la part s superior i tots els laterals i clatell rasurats. Del gust de cadascú ja depèn que aquesta zona rasurada sigui més o menys profunda. La susdita moda ha agafat tanta acceptació que a les barberies tenen cua a la porta.
L’altre dia fent broma amb el meu fill, degut a les meves limitacions cabelludes, li vaig dir que un dia m’hi presentaria i els hi preguntaria que em podrien fer, i ràpid va reaccionar: et passaran la maquineta i amb la boca faran el seu brunzir i 15 euros. Content i enganyat.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'abril del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada