La natura sempre ens sorprèn, a vegades per bé i altres per malament. Aquesta fotografia ens mostra la influència que aquesta natura, en aquest cas associada amb la primavera, se’ns fa present de forma elegant i flairosa en aquest tancament, una combinació de mare-selva i gessamí, i que correspon a una torre situada al Passeig Marítim i més concretament, en el sector de Terramar. En la mateixa vorera s’observa la presència d’uns tamarius que, junt amb els baladres i palmeres decoren aquest Passeig tan bonic que tenim.
El mateix Francesc Armengol i Duran, que va ser el promotor d’aquesta urbanització, va atorgar aquest projecte, que es va iniciar el 1919, la denominació de Ciutat Jardí, sota d’una denominació que aglutina tot el sector, Terramar. Que volia que assolis certes similituds amb el passeig de Niça. Urbanitzats aquests terrenys i prolongant el Paseig de la Ribera, amb el que s’anomenaria el Passeig Marítim, la transformació d’aquest sector, on predominaven dunes de sorra, vinyes i camps de blat, va significar un canvi molt notable per a Sitges. On s’hi va afegir, al costat de la casa de Santiago Rusiñol, el Cau Ferrat, la construcció dels dos palaus de Maricel ( el de terra i el de mar, que es comuniquen per aquest singular passadís enlairat). Tot el conjunt va ser construït entre els anys 1913 i 1916, per encàrrec de Charles Deering .
A partir d’aquí, de ser un poble on el més emblemàtic que tenia era la seva església i la companyia del mar, tots aquests canvis obraren, ja amb la presència d’en Rusiñol, que la vila aconseguís una certa categoria, amb el seu corresponent glamur. Que es va fer més evident quan es van anar construint les torres residencials en aquest indret de Terramar. Molts dels seus propietaris provenien de la industria tèxtil.
Unes torres envoltades d’uns bonics jardins, que va facilitar l’aportació de l’ofici de jardiner. Alguns dels seus treballadors eren gent que havien treballat en les feines del camp i es van adaptar a les tisores de podar, al rasclet i sobretot a la manega per regar.
A partir d’aquell moment tot el Passeig va ser freqüentat per la gent del poble i pel senyors que els mateixos sitgetans van anomenar els senyors de la colònia. En la dècada dels quaranta, superats els estralls de la guerra i la quasi total edificació dels terrenys del sector de Terramar i del Vinyet, la colònia d’estiuejants va assolir la seva consolidació. El Passeig era el punt de trobada on destacava l’elegància d’aquests senyors i de la gent del poble, que no volien ser menys i els dies de festa es mudaven per anar a passejar, en un espai que era de tots i ningú hi desentonava. Fins i tot els banyistes es tapaven el cos abans de sortir de la platja.
A les tardes d’estiu, aquesta mateixos senyors, que havien arribat de Barcelona des d’on dirigien els seus negocis, “entrejats” com anaven, es retrobaven al Passeig i entre ells comentaven la jugada mentre caminaven. I allà mateix coincidien amb les mainaderes que també, elegantment vestides, passejaven amb els respectius cotxets la mainada de la família on servien. Aquest entorn i les maneres sí que tenien certes similituds amb el Passeig de Niça.
També destacava l’antic Hotel Terramar, amb camp de golf, al costat dels seus jardins, des de fa uns anys recuperats, i amb la construcció del nou va aconseguir una categoria afegida, on els seus clients a l’igual que en altres dels hotels que estaven situats en el centre del poble, es mudaven per anar a sopar i per assistir desprès al ball.
Era quant al Passeig, aquest no mostrava cap destorb, només s’hi distribuïen els carretons dels “mantecaueros”. Perquè anar a comprar un gelat a ells o a prendre una orxata a l’orxateria del Brollador era un petit plaer de les tardes dels dies de festa.
Això passava quan el Passeig era nostre. Si fa un temps reivindicàvem la pertinença dels nostres carrers, bé hi podríem tornar sota el clam de: el Passeig ha de ser sempre nostre!
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de juliol del 2024)
