SANT JOAN, LA PRIMERA FESTA DE L'ESTIU

     Avui divendres coincideixen diferents detalls, els quals s’aglutinen dintre d’aquest mes de juny. El més significatiu és que comença l’estació de l’estiu, en uns dies on les temperatures encara són suaus, si les comparem amb altres anys en què la calor ja es feia notar molt. Diferències que també notem en l’estat de la mar, doncs cada vegada se’ns presenta més moguda i els temporals són més freqüents. Els meteoròlegs parlen que gaudir d’aquelles calmes que acostumaven a caracteritzar l’estat de la mar en aquestes dates, difícilment es tornarà a produir en el nostre litoral, que no vol dir que durant uns dies la mar pugui estar en calma. Desprès, com ja he explicat altres vegades, des de ja fa uns anys, notem que a les tardes es gira un vent, quan la nostra vila no ha estat mai un poble ventós, excepte uns dies durant el mes de març. I cap al tard, aquest vent, arriba a ser una mica molest. Totes aquestes anormalitats els entesos ho atribueixen al canvi climàtic que s’està produint i que cada vegada es farà notar més. 

    Una altra coincidència, avui és que se celebra el dia de la música. Quan també per arreu comencen a prendre protagonisme els festivals d’estiu, en els quals la música és la protagonista. Ara més que mai preval la teoria que vaticina que a l’estiu tota cuca viu. Una altra de les coincidències és que som a les vigílies de la vigília de la festivitat de Sant Joan. Que a la vila, com per arreu del nostre país, el diumenge compartirem el ble de la flama encesa al cim  del Canigó i que a Sitges, aquest any, serà rebuda a la Plaça de Catalunya del Poble Sec.

    Quan també pocs pobles poden presumir de tenir-ne dos en un. El poble de Sitges i el Poble Sec conviuen, parlant en termes musicals, dintre la mateixa sintonia i aquesta divisió “territorial” ha estat producte de la mateixa veu popular, a partir de quan les terres de l’altra banda de la via es van anar urbanitzant i es construïen cases, els habitants d’aquests dominis i els que vivien més al centre han fet servir, una denominació que els uneix i alhora els situa dintre els mateixos límits centrals, però adoptant la categoria de poble, per centralitzar millor l’origen. En aquest cas, l’anomenat  Poble Sec. On els seus habitants, en el moment d’identificar  la seva procedència, no en dubten pas: “soc de Sitges”. Tanmateix quan s’escau, entre els seus convilatans, entrar en més detalls de localització especifiquen: “visc al Poble Sec”. Perquè mai, el que molt bé s’hagués pogut considerar un barri, la seva gent des d’un principi ho van tenir clar, aquell era el seu poble, potser perquè  la pròpia via traçava la línia divisòria entre el poble convencional i el “Sec”.

     Avui aquest poble, que també és el nostre, està de festa. Vet aquí una altra coincidència en aquests dies de gran ambient festiu.  Al Poble Sec la festa ha començat amb un sopar de pa amb tomàquet i pernil i seguirà de festa aquests dies. Amb les revetlles del diumenge que es celebraran i  implicaran a la gent de totes les ciutats i pobles de Catalunya, en el transcurs de la nit més curta de l’any i que dona pas a la festa de Sant Joan que, a la vegada,  és el patró del nostre  Hospital, on aquest any hi coincideix la celebració dels 700 anys d’existència d’aquesta institució. 

      Una festa  que em transporta als anys d’infantesa quan tots els de casa  assistíem a la missa que es celebra a la seva capella, que presideix aquest bonic retaule. Era quan en tenien bona cura les monges Concepcionistes que, aquest dia,  restaven amatents que tothom que assistia a l’ofici tingués seient i per això treien cadires d’on fos. Recordo que els bancs de la capella estaven arrambats a cada costat, deixant un passadís central. Aquesta distribució tancava per complert la porta de la capella i s’havia d’accedir per la que dona accés a l’edifici principal. En el vestíbul de l’entrada hi trobaves cossis amb les alfàbregues plantades, que estaven a la venda, i que s’anticipaven a les olors de l’estiu.

     Bona Festa!, gent del Poble Sec i de la vila, que compartim una mateixa bandera i la mateixa estima per tot el que ens uneix, que no és altra cosa que Sitges.  

 

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de juny del 2024)

DUES FESTES I UN PROTAGONISTA

   Hem sobreviscut a un cap de setmana on la festa i la tradició no ens donaven respir. I n’hem sortit prou bé, perquè som un poble avesats en organitzar les celebracions que cada festivitat es mereix. Uns dies on les flors han estat les protagonistes, però sense la perseverança dels organitzadors, de totes les persones implicades, feina hi hagués hagut per sortir-ne airós. Un dia de Corpus  molt intens, en quant a portar a terme la feina de confeccionar les catifes, tenir-ho tot a punt per exhibir els clavells a l’exposició i atendre la processó que és de les més solemnes que es celebren.

    Amb  la ballada final dels gegants es va acabar una part, a partir d’aquí s’iniciava un revetlla que ha durant fins ben entrada la matinada. Aquesta nit de Sant Joan té un significat molt especial i al seu entorn s’hi consoliden unes creences que la gent de més edat expliquen vivències personals que els han estat favorables per guarir petits problemes  de salut.

    Per motius de seguretat, cosa que trobo molt bé, no es poden encendre aquelles fogueres que, en les vigílies d’aquesta festivitat, s’anaven apilant mobles i fustes que passàvem a buscar per les cases i la gent, sabedors d’aquesta recerca, quan es tenien de desfer d’algun moble,  el guardaven per a la foguera. La modernitat s’ha expandit i s’ha construït en aquells camps que tot i la proximitat amb el poble, no eren considerats tant apropats com per no poder permetre que s’aixequés el que acabava sent  una foguera de grans dimensions.

   Aquell foc reunia a molts veïns del poble que celebraven, a llum de la seves flames, una festa que sempre ha tingut un encant especial. Aquell foc pràcticament  cremava fins que quasi es feia de dia i quan desapareixia la flamarada  quedava el rostoll de les brases i el solar recuperava la calma d’una nit bulliciosa, màgica. Diferent.

    Els camins i carrers del Poble Sec, la seva gent, ha tingut un protagonisme rellevant en aquesta festivitat de Sant Joan i d’una manera especial, simplement pel fet de passejar un anonimat influenciat per la popularitat, un veí que ho va ser d’aquest entorn, ha protagonitzat un fet curiós, digne de ser explicat en aquestes pàgines.

   En Lluís España, junt amb els seus pares, van arribar a Sitges, procedents de la Manxa,  quan ell era jove, i aquí s’ha carregat  al damunt uns quants anys. Van anar a viure en un pis de l’edifici més alts del Poble Sec, el bloc Mandermann. I p are i fill han treballat sempre a la construcció.

   En Lluís ha estat un apassionat de la música i té un interès especial per la percussió. El seu fort és la caixa. Tant és així que va anar a aprendre solfeig a casa el mestre Manel Torrens i en Josep li va ensenyar a tocar aquest instrument. L’obsessió d’en Josep era que no quedés estancat només en aquest aprenentatge, sinó que també s’especialitzés en el domini de la bateria, que d’aquesta manera podia entrar a formar part en algun que altre conjunt musical. Però en  Lluís no en volia sentir parlar, lo seu era “la caja”, “los redobles”. El seu somni era poder entrar a formar part d’una gran banda, però es va haver de conformar amb la que es formava aquí, quan l’ocasió ho requeria. Nosaltres li dèiem que el seu hagués estat una banda militar, el jove prometia i tenia facultats del que se’n diu “ordeno y mando” . Li agradava parlar-ne, passar llista de la graduació dels músics que componen una banda d’aquestes característiques, però al cap i a la fi era més feliç treballant a la construcció i tocant la caixa a la banda quan, per exemple, arribat el dia de Corpus, aquesta anava a amenitzar l’arribada del tren de les flors i a la tarda, a l’hora de la processó, redoblar aquells cops secs que la caixa acompanya els primers compassos de la marxa “Triomfal”.

   En Luís  és la persona que ha passat per tots els llocs del seguici de la processó. Va començar tocant la caixa  amb els  grallers que acompanyen els gegants. D’aquest primer lloc va passar al final de tot, formant part de la banda de música que tanca el seguici. Després va passar a portar el talem. I d’un temps cap aquí la seva posició és la de cordonista d’una de les banderes que surt en processó aquest dia.

   Pot presumir de ser un dels pocs que s’ha integrat tant a les processons que ha format part des de l’encapçalament fins al final , acompanyant el so de les gralles i a primera fila de la banda, on es posiciona el trio de ritme. Del qual ell, a més de la caixa, ha tocat el bombo i els plats. . En totes les posicions on ha participat, ha mostrat un posat molt respectuós.  La seva faiçó és una imatge que desprèn el recolliment i la serietat que cal fer transmetre en el transcurs d’una processó religiosa.

   A en Lluís la de Sitges se  li queda petita i se li fa curt el recorregut, admirador com és del Corpus que es celebra a Toledo. De la seva processó t’anomena tots els estaments  que hi participen i el protocol amb el qual es regeix la seva deguda formació. Davant d’això, ha  arribat a un punt que l’home es sent més motivat participant de la processó, en altres posicions fora de l’àmbit musicals. La vida és una correlació d’etapes, amb aquesta conclusió  es deuen regir les preferències del caixista, que ara prefereix desenvolupar càrrecs  de caire religiós que participar de les seves músiques. L’edat també hi compte i l’experiència acaba posant a les persones en el lloc que més els hi correspon.

   En Luís és persona de convenciments, que s’ho ha passat bé fent de músic i de timbaler de les gralles, però ara, a la seva edat, tampoc és que hagi perdut el seu sentit de l’humor, sinó que quan s’escau mostrar serietat i respecte, no serveix fingir, sinó que  s’ha de fer bé.  

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juny del 2019)

LA FESTA VA I VE DE L'HOSPITAL

   Final de setmana, aquest, amb moltes coses a fer. Com igualment de mogut va ser el passat, quan va tenir lloc la pressa de possessió dels regidors i regidores que conformen el nou Ajuntament, amb l’elecció de l’alcaldessa, càrrec pel qual va ser escollida, com ja tothom sap,  l’Aurora Carbonell Abella. Un fet rellevant, perquè mai fins ara l’alcaldia ha estat ens mans d’una dona. A ella i al seu equip de govern, així com a tot el conjunt del consistori, els hi desitjo els millors encerts.

    Aquell mateix dissabte, al vespre, al Poble Sec començava la seva festa amb un sopar popular, que va comptar  amb l’assistència de les autoritats locals que feien poques hores havien pres possessió. Una bona manera de començar el seu mandat. I l’endemà tots ens retrobàvem  a la festa de la Trinitat. Amb un dia que n’hi escollit i amb un mar tenyit  d’un blau turquesa, una preciositat de paisatge, entre un ambient d’amical i entusiasta convivència, que va ser la tònica dominant de tot el dia.

    Mentre tot això succeeix a l’Hospital de Sant Joan , en el terreny que envolta l’edifici, els cultivadors/es de clavells estan atrafegats i amatents de les seves col·leccions . Atencions que han de dispensar durant tot l’any, perquè, segons tinc entès, això del clavell requereix molta dedicació. Aquests, els clavells, s’estenen a frec dels ceps de malvasia; una tradició es complementa amb l’altra i les dues requereixen  d’un tracte meticulós i especialitzat.

   Un pagès que tenia cura de les vinyes de l’Hospital era en Joan Martí Romagosa , que quan era temps de verema, s’encarregava del celler que aquesta institució sitgetana tenia al carrer Sant Bonaventura. En Joan, a més, portava les terres i les vinyes de les senyoretes, com ell anomenava a les germanes Dalmau, hereteres dels molts dominis de can Falç.

   Per anunciar  els dos esdeveniments de més rellevància d’aquest cap de setmana; l’exposició de clavells i la mostra de bonsais i la pròpia festa de Corpus, ha estat reservat a en Josep Maria Rosés que, avançant-se als esdeveniments, pronunciarà el seu pregó el divendres a la nit en els jardins del Retiro. Deixant per l’endemà la inauguració de l’exposició de clavells. Una idea encertada, ja s’havia fet així, que diversificarà els dos actes i així se li donarà  la rellevància que els dos es mereixen.

   Estem immersos en uns dies on dormirem poc, sobretot a partir de la nit de dissabte que és quan, per a mi, la festa esdevé més entranyable, més nostra. Els preparatius; consistents en desfullar la flor, dibuixar el terra dels carrers i confeccionar l’altar en el marc del Cap de la Vila, és com un quadre plàstic, realitzat per moltes mans. On s’aprecia el contrast de l’art i dels nombrosos artistes que hi participen, amb les seves genialitats i sublimitats. Parlant d’això em ve al pensament a en Francesc Planas, en Cisco del forn, al qual aquests  preparatius ja el treien de polleguera. Encara no havia començat res, que anava amunt i avall del carrer on vivia, el Santiago Rusiñol, donant ordres i mostrant la seva disconformitat en tot. A ell potser, de tots els col·laboradors, era l’únic que la nit se li feia llarga, perquè amb poc en tenia prou per plegar, com aquell que diu, abans de començar. Tot d’una desapareixia i era la manera de poder anar a dormir aviat. No se’l veia més fins el moment de la sortida de la processó de l’església, on  hi tornava a desplegar les genialitats de sempre. Fins que les autoritats eclesiàstiques  s’encarregaven de posar-lo al seu lloc. Potser per respecte a ells, de la processó no es movia. Maneres de ser, cadascú és com és.

   Quan s’apropava la festivitat de Sant Joan, un altre personatge s’encarregava de recordar-m’ho, era l’eficient Tomàs Palma Corella, entranyable col·laborador de l’Hospital, el xicot dels “recados”. Quan ens trobàvem pel carrer, la seva salutació era monotemàtica:  “Ei!,  aviat ens veurem...”. En Tomàs, com tots els veïns i estadants de la casa, vivia amb intensitat la festivitat de Sant Joan, patró de l’Hospital i al seu honor, des de fa anys, es celebra la Festa del Poble Sec. Per a l’ocasió el xicot es posava la bata blava, la més nova que tenia, i restava amatent als músics de la Cobla, per a ell tot era com si fos nou, cada festa tenia un ressò  diferent, però totes les vivia amb la mateixa admiració. Quan s’apropava l’hora que serveixen el dinar als residents, en Tomàs s’afanyava a acomiadar-se:  “me’n vaig a dinar”  i la resposta era: “Apa! que avui han ficat l’olla gran dintre la xica”  i amb aquell somriure tan seu, responia amb una pregunta; “Vols dir?, si tothom fa règim  “ , –ja veuràs, un dia és un dia -  i marxava que la boca se li feia aigua.

     No tinc record que la festivitat de Corpus coincidís amb la revetlla de Sant Joan. Pels qui s’hauran passat la nit dibuixant i posant flors, continuar el dia següent i enllaçar amb la revetlla, tot un mèrit poder aguantar fins al final. O potser hi haurà més feina a plegar-ne que a fer-ne caure.

    D’aquí que l’encapçalament no ha estat mal pensat. La festa sortirà de l’Hospital acompanyant als clavells, a la malvasia, que és un xaropet que es complementa amb la típica coca, i la festa tornarà a l’Hospital  per celebrar el seu patró. Pel camí quedarà el testimoni de moltes singularitats compartides i el seguiment a una tradició que cada any que passa és més meritosa la dedicació que esmercen la comissió organitzadora, que presideix l’Angelina Salesas.

   Vinyes, malvasia i clavells. Festa i tradició, amb  la implicació de molta  gent del poble. Amics, com el recordat  Josep Maria Paretas Pons, que va ser un dels primers presidents de la comissió de festes del Poble Sec. Els seus veïns poden presumir de viure en dos pobles a la vegada, el sec i el de platja.

                                    J. Y. M.

( Article publicat el 21 de juny del 2019 )