EL PONT DELS QUATRE ULLS

         Hem deixat enrere la festivitat de Sant Jordi, amb gran protagonisme de les autores i autors locals, els quals a cada festa del patró de Catalunya en són més els qui, des d’una diada a l’altra, publiquen les seves obres. I entre tots, autors que han estat guardonats amb algun premi, com és el cas de l’amic Joan Duran i Ferrer. Que va aconseguir guanyar, ex-aquo, en l’apartat de narrativa, dels prestigiosos Premis Octubre, amb l’obra “Galop de Sang". Pels qui hem mantingut uns lligams d’amistat amb la família d’en Joan, hem coincidit en recordar un detall de l’obra, el cavall que era propietat del seu oncle, en Josep Duran i Carbonell. Que l’aposentava en la quadra que tenia a la rebotiga de can Dimas. A poca distància de l’era dels Molins.

   Un dia de boira, les que sovintegen per l’interior de la comarca del barcelonès, el cotxe que conduïa el seu oncle va ser engolit per unes espessa boira i dintre d’ella no em va sortir amb vida. Va ser un cop molt fort per la família, sobretot pels seus pares, germans, la seva vídua   i també pels amics i per tot el poble de Sitges. Amb aquest infortuni el cavall va perdre al  seu cuidador, a la persona que el treia a passejar  pels camins del Garraf.

     Amb la seva absència el seu pare en va tenir cura i no només això, sinó  que li va costar molt despendre’s d’ell, venia a ser com el darrer lligam que encara l’unia amb el seu fill. Fins el punt que hi pujava al seu damunt i anava a recórrer els camins que en Josep freqüentava. I Mentre feien via, de tant en tant, el cavall notava com una llàgrima li regalimava per damunt la crin. 

   Desprès de tot això, demà, arribem a la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, la patrona de Catalunya. Parlar de Montserrat és referir-nos a casa nostra, el lloc que és un referent i una destinació, on sabem que sempre que hi anem ens hi trobem bé. Perquè  és un símbol de moltes coses i un espai de molt recorregut. Avui ens toca felicitar a totes les Montserrats que coneixem i  tenim a prop.

   I que millor que un pont, aquest en concret, que ens uneix a la vida quotidiana. Un referent de comunicació que ha estat vital pel desenvolupament del nostre poble. Aquest pont és l’element més antic que queda en aquest sector, doncs va ser construït pels voltants del 1878. Atenent que el 29 de desembre del 1881va arribar a la vila el primer tren. 

   Per sobre no hi han deixat de passar-hi els trens i per sota el transit rodat que, com ens podem imaginar, quan es va inaugurar poc n’hi passava, més aviat els carros tirats per cavalls i gent a peu que anaven i venien de les masies i sínies que es trobaven fregant el terme de Sant Pere de Ribes.

   Durant molts anys només es feia servir un ull de pont, de la part central, que acollia les dues direccions, la resta  de les obertures estaven tancades a la circulació.  Les que estan més situades cap a l’esquerra de la imatge, s’hi acampaven el gitanos en el seu pas per Sitges. Mentre que els passavolants sense recursos, que hi arribaven, feien nit en l’anomenada casa del Pobres, que es trobava a frec l’ull de la dreta. A partir que aquest es va obrir al pas de vianants, va representar un gran avanç per a tothom. I amb la remodelació de l’espai on hi havia la sínia Robert  i que va representar l’obertura de l´últim ull, tot plegat ha estat un gran encert pel que fa a la comunicació rodada i al pas  de vianants.

     I que també ha servit com aixopluc d’artistes, com el flautista  que coneixem per en Togami Yoshihiko. Que el trobaves just a l’escaire de  l’obertura de la dreta, i que hi va ser  fins que va emmalaltir dels pulmons. I des de fa un temps un gaiter, sembla de procedència escocesa, interpreta a la gaita un repertori de la seva terra, en l’original escenari d’un pont, el de l’esquerra. El so de l’instrument s`escolta més enllà de la cruïlla de can Perico. Ves si dona de sí aquest pont, per on hi transita el progrés. I els qui practiquem el que és tan vell com l’ésser humà, l’anar a peu. 

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'abril del 2024)

EL LLENGUATGE DELS POETES

    Sento una gran admiració pels poetes i les poetesses, perquè amb poques paraules diuen moltes coses. I sobretot per la manera com ho diuen o escriuen. La poesia ha canviat molt de com nosaltres l’hem conegut i fins i tot estudiat a l’escola, quan les estrofes estaven limitades per unes mesures i s’havia de produir una determinada rima amb el final de determinades estrofes. La poesia actual, o a mi em fa l’afecte, comença i acaba, emprant termes musicals, “ad libitum”. És a dir, et trasllada a moments determinats, a uns paisatges,  et transmet uns sentiments i quan menys t’ho esperes  s’acaba sense més ni més. De repent. Ja no hi ha més lletra, només la blancor del paper. 

    Aquesta poesia potser t’entra més bé quan l’escoltes que la reciten els rapsodes que, ningú com ells i elles, li saben donar l’entonació, el sentiment adient i quan acaben de llegir un poema es queden amb aquella expressió tan serena que t’ajuda  a reflexionar amb el final, el qual es pot interpretar de moltes maneres i amb la seva acurada dicció t’ajuden a comprendre-ho . Així de senzill. Tant que et queda una bona sensació, fins i tot es fa curt, perquè et saben transportar al significat  de cada una d’aquestes  paraules tan ben ordenades,  fins i tot tan poc fetes servir en el llenguatge de cada dia.   

    La poesia és això i molt més; com guaitar a la vida d’una manera més romàntica, sabent  dir les coses de diferent manera i que al final venen a dir el mateix que en el llenguatge normal,  però com mai abans ho havíem escoltat. És com si els poetes i les poetesses visquessin en un altre món i dona la sensació que només ells saben aprofundir en la part positiva de la vida i amb ella, enalteixen: la natura, un paisatge, un lloc, el conjunt de tot l’univers condensat en la poesia, que el transforma. 

   Descriuen, per posar un exemple, com el vent transporta unes fulles i li saben trobar una lectura diferent. Quan nosaltres només veiem que el vent escampa el fullatge d’una manera desordenada, com a molt podem apreciar si aquest vent és molest o no i d’on ve. I  a partir d’aquí, tot el  que et pot  semblar simple i rutinari, les estrofes  ho poden convertir en una suggestiu poemari. Sortós qui té  el privilegi de transformar la normalitat en un llenguatge embolcallat per uns sentiments que poden arribar a arrencar unes llàgrimes d’emotivitat. Perquè mèrit seu, és trobar  l’equilibri que els permet  convertir el no res en un embolcall de luxe.

   L’altre dia, l’amic i poeta Joan Duran Ferrer, va presentar el seu darrer llibre de poesia: “Nua Cendra” que va ser guardonat  amb  el premi  Vicent Andrés Estellés de poesia, dintre els Premis Octubre en l’edició de l’any 2019.  

    Explicava que el llibre, acabat d’imprimir, li va arribar a casa seva en ple confinament, de mans d’un missatger que semblava  un científic, el qual,  cercant el remei per atacar el virus, li van aparèixer els poemes d’en Joan.  Un descobriment que el propi autor, científic de professió, havia escrit per intentar despullar els orígens de la persona:  la vida i el temps que ho encercla  tot, fins a quedar reduït a cendres d’una nuesa extrema. Fet que esdevé quan la flama de la vida es va apagant i en l’escampall  de les cendres queden concentrats i despullats el món particular, íntim, i amb ell, els orígens de tot el que ha seguit després.  

   Per entrar en detall ens vam aplegar en un indret del poble, molt adient i estretament relacionat amb la família de l’autor. Els seus avantpassats, els Pañella, van deixar el mas de les Àligues, situat en el Massís del Garraf, per venir al Corral de la Vila. Darrera d’aquest recorregut   s’hi desgranen moltes  històries, amb connotacions  camperoles i també marineres que, ell, amb la poesia ordena l’arrelament de la seva família a la terra i al mar.

    Allà a l’entorn de la figuera, tot fent xarrups de  la Malvasia de la casa, la “Nua Cendra” ressorgia amb la força de la paraula esdevinguda, això,  poesia. I  en Joan que, sense fer foc, ha fet possible que de la nuesa de l’ànima en sorgissin  unes cendres que no hem vist, però que per  arribar a elles ens van guiar  les veus doctes, aquestes que saben interpretar tot el contingut  que diu moltes coses, quan per a nosaltres semblava que tot ja estava dit.  I no és veritat, sinó guaiteu a això que en Joan ha escrit: 

         “ Primordi de llavi / que una set pronuncia: / drena’m el bram  / de la terra promesa / i esqueixa’n la faç / amb el càvec del bes.  / Oferta a l’embat /  de relles i alens, / clava-hi l’instant/ que ferma el bancal / on t’arreli , rèptil , / la carícia primera.”

     Ja ho dic jo: en la poesia, quan la flamarada del seu contingut  s’apaga, de les cendres ressorgeix el talent del poeta que et demostra com sap modelar  les paraules per a que t’acabin  embadalint. Sempre ha estat així i ara, davant l’evidència, encara es fa més evident. 

                                                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de juliol del 2020)

    

 

 

LA POESIA, LA MÚSICA I EL MAR

  

      Amb els anys la poesia ha canviat, potser perquè  les normes amb les quals es regia la rima i també la mètrica han deixat de ser tan estrictes. Avui és com a més anàrquica, que no vol dir que hagi perdut encant.  

     Com cada any, ja porten 11 edicions, s’acaba  de clausurar una nova edició de la Festa de la Poesia. Un certamen del qual en són els organitzadors en Joan  Duran i Ferrer i la Cèlia Sànchez-Mústich. Això esdevé en el nostre poble, on poetes i poetesses locals passegen els seus neguits i, quan s’escau, els donen a conèixer als seus veïns.

    Però, quan érem a punt de rebre als poetes, tenia lloc en el Racó de la Calma, la presentació de la programació musical d’aquest estiu, que tindrà lloc en aquest mateix espai i en les interioritats del Cau Ferrat. L’entorn, a aquella hora de la tarda,  mostrava la bellesa  pròpies d’un pati del Renaixement, com així ho equiparava, amb total l’encert,  la Vinyet Panyella. No cal dir que l’aportació d’alguns artistes que van participar en quest tastet del que serà la programació,  va contribuir a posar en solfa el nivell amb que comptarà la música, en les diferents vessants. A aquella hora s’ hi afegia l’acompanyament del xiscles dels falziots com si hi volguessin dir la seva.

   L’endemà  amb  els convidats acabats d’arribar a l’estació, eren acompanyats, amb banda de música, pels carrers del poble. Aturant-se  allà on, des dalt un balcó, els hi recitaven versos. El primer, el bonic balcó de la casa de la Gloria Baqués Tutusaus, on  les germanes Alexandre, la Rosa Maria i la Joana, els hi van dispensar una rebuda molt animosa, entre les estrofes del Madrigal a Sitges d’en Carner.  Tot plegat em donava la sensació de participar en aquelles processons cíviques que organitzava  el Senyor del Cau  per a magnificar esdeveniments de rellevant importància.

     Deia que la tradició poètica del poble ve de lluny i ha comptat sempre amb una bona representació  entre sitgetans i sitgetanes. Uns i altres han contribuït, amb el seus versos, a llustrar  el nom de Sitges. Poesia sorgida dels qui podem considerar clàssics, pels anys que fa que els van escriure. Com en Trinitat Catasus i en Salvador soler i Forment, per posar dos exemples. Poetes que també van contribuir a posar lletra a les nostres Caramelles, les quals han acollit les estrofes escrites per enaltir una tradició que encara es manté. Musicades pels mestres de música locals.

     Cada una de les colles ha comptat amb els poetes de la casa. En el cas del Prado, amb versos del propi Soler i Forment, en Joan Puig Mestre, en Rafel Casanova Termes. La llista és molt extensa. El Retiro, amb els d’en Trinitat Catasus, en Josep M. Soler i Soler i Felip Font i Soler. Al Patronat han comptat amb la col·laboració de tots ells, a més de les poetesses:  la Lali Vergés, que compte amb un llarga trajectòria d’inspirades estrofes. I les també sitgetanes  Mª. Dolors Pujades Barceló i la recordada Toni Pañella Camps. El seu net, en Joan Duran Ferrer ha heretat la vena poètica de la seva àvia, si més no ens delecta amb la poesia moderna a la qual em referia. Res a veure amb la de la Toni que, com ella mateix la definia, tenia una influència Verdagueriana. Com la senyora Adela Virella, mare d’en Jordi Pañella, que també  escrivia poesia  amb una sensibilitat exquisida. Continuadora de la seva acurada inspiració ha estat la seva neta Vinyet.  Fins arribar a una poesia més tècnica, influenciada pels càlculs de la física que tan bé domina, una cosa i l’altra, el nostre amic David Jou i Mirabent.

     I arribem a aquest proper cap de setmana, on diumenge celebrem la festivitat de la mare de Déu del Carme, com  Sant Pere, molt relacionada amb el mar. Un mar que ha esdevingut font de inspiració, inesgotable, de poetes i poetesses. Com la Dolors Juan Hill que sempre ha viscut a prop del mar. De joveneta a primera fila, just en el passeig on el seus pares , l’Amadeu i la Lola, regentaven la botiga de queviures  que tots coneixem per la de cal Serio. Quan es va casar amb el Isidre Roset,  va anar a viure a Vilanova i no va deixar de perdre els lligams mariners que la unien,  residint a pocs metres del mateix mar, davant per davant de l’església de mar.

    Una altra poetessa tot terreny ha estat la Maria Salesas, que firmava Maria de Frederic. La seva manera de ser feia que la Maria acompanyés  la seva poesia amb la música que li sabia acoblar. Per tant la seva obra es complementava amb una alegria enjogassada i encomanadissa, la mateixa que sempre l’ha acompanyat.

   No voldria acabar aquest breu apunt de poetes locals sense deixar de fer esment a un poeta que passa desapercebut, si més no  ha resultat guanyador en alguna edició del concurs de poesia  organitzat a Vilanova, per celebrar les seves Festes del Mar. Ell, en Joan Cano Sànchez, pintor de parets, descendent, com la seva germana Maria, de pescadors, ha viscut  embriagat  de  l’olor del mar, sense necessitat d’apropar-s’hi, ni tan sols pujar a la barca. Des del seu carrer Carreta d’adopció ha estat testimoni de les anades i vingudes dels pescadors que vivien en la mateixa casa i a aquelles vivències les va embolcallar de poesia.

    Poesia i música que s’arraulirà aquest estiu a cada raconet  més carismàtic del nostre poble. A prop del mar,com també hi seran els concerts que, des de fa anys, organitza el Port d’Aiguadolç. Una oferta molt variada, on enguany si afegirà una altra esdeveniment musical, aquest en els Jardins de Terramar.

     Tots amb l’acompanyament  del remor del mar, de la calma de la nit, mentre els pescadors esperen que comenci a despuntar el dia per a sortir a pescar. Els mateixos que disposaran la imatge de la Mare de Déu del Carme, damunt la barca i, amb la resta de seguici, la portaran a fer un tomb pel nostre litoral.  Aquest mar que inspira a poetes i poetesses, sense haver de mullar-se els peus. Només sabent de la seva presència i grandiositat.

                                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de juliol 2017 )

EL MAR I LA POESIA

   El mar és un gran fons d’inspiració poètica, fins el punt que poetes i poetesses li han dedicat emotives estrofes, relacionant-les amb la seva immensitat, les constants transformacions que experimenta i el color que ofereix quan l’aigua és clara, cristal·lina. Però també el mar guarda en les seves profunditats nombrosos tresors encara per descobrir. En el nostre litoral, no gaire lluny de la platja, jeuen dos galiots enfonsats en una batalla lliurada a l’any 1642. Del tema en sap molt l’amic Frederic Malagelada i Benaprés, el qual segons es desprèn de l’ampli reportatge que, la setmana passada, ell mateix  va signar  en aquestes  pàgines, l’estudiós hi ha esmerçat molta perseverança i moltes exploracions marítimes, fins arribar a despertar també el interès de persones especialitzades en el tema de localització i de control tècnic per tal de poder portar a terme les tasques  que són menester per treure a la superfície tresors embolcallats de molta història i, per tant, d’un gran interès.

    Recordo perfectament quan a principi de la dècada dels 60 el mar va arrossegar  fins  a la platge unes monedes que delataven la proximitat a que  es trobaven  enfonsades les restes d’aquestes naus que van lluitar entre elles fins a desaparèixer engolides en el mar en aquest  any del 1642. En Fric hi va participar activament i junt amb altres amics com en Xavier Sardà i Ferret, grans aficionats al submarinisme i veïns  del mateix carrer Major, quasi davant per davant,  per extreure totes les monedes que van quedar al descobert. A partir de la troballa, l’advocat Malagelada , fill del també advocat Josep Mª. Malagelada Figa i de la Carolina Benapés Oller,  a la vegada filla del recordat metge Joan Ramon Benapres i Palet, va accentuar el seu interès per documentar-se i apropar-se al lloc on, se suposa, es troben enfonsades.   

    I dic que recordo la noticia de la troballa, gràcies al ressò que se’n va fer en aquestes pàgines de l’Eco i que va fer que m’interesses pels vestigis de la nostra  història que, ja sigui a terra o al mar, resten amagades entre les seves interioritats.  Fins el punt que la meva admiració per en Malagelada investigador de les fondalades marines a la recerca d’aquesta història oculta, però, no per això, desconeguda, em va interessar enormement, fins el punt de seguir totes les seves immersions que eren notícia. Transcorregut el temps he tingut la sort que en Fric m’ha explicat, en persona, els detalls i les novetats que es van produint en aquest tema. He sabut de l’existència de la roca negra que ho és a resultes del incendi que es va produir  durant el combat i que  material combustible es va enganxar, per sempre més, damunt  la superfície de la susdita roca. La minuciosa investigació   ha de culminar el dia en què es puguin treure a la superfície La Magdalena   i el galió Guise. Serà un gran esdeveniment  i el resultat de la tenacitat que hi ha esmerçat en Frederic Malagelada i altres experts que li fan costat.

   Em recorda una mica la història  del vaixell  suec  de guerra, El Vasa,  que va ser construït a Estocolm i va sortir del port el 10 d’agost de 1628, amb tanta  mala sort que a pocs metres de la costa, una ràfega de vent va fer perdre el control del vaixell i es van obrir vies d’aigua, fet que va provocar  que en poc temps s’enfonsés. Degut a la profunditat i als poc mitjans que disposaven no van poder baixar per tal  de  localitzar-ho. No va ser fins  a la dècada dels 60 d’aquell mateix segle que  es va poder arribar fins el vaixell enfonsat i poca cosa més, tan sols van poder  treure a la superfície uns quants canons.

    Malgrat tenir-lo localitzat, no va ser fins a l’any 1956 que comença un projecte dotat dels mitjans adients cosa que fa possible que el 24 d’abril del 1961 el vaixell pogués tornar a la superfície. Total es va passar 333 anys enfonsat i el més curiós que semblava acabat d’ensorrar. La qualitat de la fusta emprada i al estar en contacte amb aigua no gaire salada i per tant sense mol·luscs  aferrats a la seva estructura, va permetre aquesta bona conservació.. Curiosament aquesta perillava més a l’estar en contacte amb l’exterior que no pas submergit, d’aquí que es construís una mena de nau per deixar-lo a cobert. Acabat el condicionament, el juny de 1990, es va obrir al públic com a museu. Un projecte que permet guaitar a tots els detalls del vaixell des de la proa a la popa que resulta una autentica obra d’art per la gran quantitat  de talla de fusta que llueix.

    Malauradament els galiots que resten enfonsats a poca distància de la nostra platja no estaran en tan bon estat de conservació, si més no quan es faci possible el seu rescat serà un fet molt important per a la història local.

   Entre tants enigmes, tanta història coberta de sorra sota l’aigua del mar, la poesia  atrau, un any més la complicitat dels poetes en  una festa simpàtica i sobretot dedicada a la poesia. L’arribada dels poetes/esses  a la Vila té un caire Russinyolià.  Sobretot en el transcurs d’aquesta benvinguda amb acompanyament de banda de música i també té la seva originalitat  el pas dels poetes pels carrers del poble, on són saludats, des dels, balcons per la gent que els hi reciten versos. Això fa poble i a la vegada inspira poesia. Tot un encert per part dels organitzadors,  en Joan Duran i Ferrer i la Cèlia  Sànchez-Mústich. Tres dies intensos, on els poetes convidats conviuen  amb els neguits poètics de la gent del poble i tot es transforma en una festa especial, diferent i participativa.

    El nostre mar guarda secrets i la poesia contribueix a harmonitzar la beutat de tot plegat. Sortós/sa la persona que amb un compendi d’inspirades estrofes fa de qualsevol fragment  de la vida, del paisatge, un poema que abraça l’emotivitat que es desprèn dels sentiments, quan aquests són colpits per la bellesa d’un instant. Sapiguem retenir-lo per sempre més.

                                                                                J. Y. M.