"L'ECO" A SOTA LA PORTA

      

   Aquest primer de març l’Eco ha fet 136 anys que és entre nosaltres. Durant tot aquest temps s’han creat uns vincles que han passat de pares a fills i vulguis o no, cada setmana quan entra a les nostres llars, ve a ser com el ésser estimat que truca a la porta i, com a tal, és ben rebut. 

    L’altre dia parlava d’això amb en Joan Olivé i Fornas, que  en va ser repartidor des dels 12 anys fins als 24. Feia una ruta circular que començava a casa seva, seguia  cap el carrer Major, platja Sant Sebastià, fins més enllà de la caserna de la guàrdia civil i tornava pel carrrer Jesús i carrers adjacents, per acabar  altra vegada en el carrer Sant Gaudenci que es on vivia.  

       L’amic m’explicava que, transcorreguts els anys, moltes vegades ha fet el mateix camí i s’ha dedicat a observar les cases on deixava el setmanari i ha arribat a la conclusió que la majoria s’han transformat i molts d’aquells  estadants  ens han deixat o s’ha produït un canvi de propietat. 

    Seguint el recorregut pel carrer Major, es pot dir que deixava un exemplar a cada porta. Des de la farmàcia Ferret a la botiga de la Filomena i la Maria de can Mas, que quan veien entrar a en Joan per la porta el rebien amb gran satisfacció i tot seguit les dues dones guaitaven encuriosides a la portada i segons els titulars li feien les observacions pertinents.

   Just al costat de la botiga de les Filus, el setmanari aterrava damunt un graó de l’escala per on s’accedia al pis on hi vivia en Ramon Planes Izabal. El doblec del diari deixava al descobert un fragment de la columna: “Carnet de Caminant”, la qual en Ramon signava amb el pseudònim de Tirant. 

   A ca l’Isidra Sabaté era la següent destinació i també a la farmàcia Font. L’única porta que es saltava era a casa de la Lucia Izabal, perquè el mateix Josep hi arribava amb ell a sota el braç. A partir d’aquí l’Eco, que flairava a tinta, entrava en contacte amb altres olors molt més sofisticades; les dels  perfums de la perfumeria Costa, l’olor de dolços  de la pastisseria de l’Estrella i també l’olor de “morapio” que s’escapava de la bodega de ca la Candelaria.. En poca distància en Joan distribuïa la crònica local, on en sorgia una popularitat que per si sola formava una part molt important de les pàgines viscudes del nostre Sitges, on  fins i tot s’hi abraçava la poesia de tres poetes d’aquell mateix veïnat. Del propietari de la farmàcia, en Felip Font i Soler, autor d’emblenatiques lletres de caramelles de la colla del Retiro. També del seu veí més proper, en Josep M. Soler i Soler, igualment poeta  d’inspirades estrofes de caramelles i altres poesies. I que ell, des de les pàgines del setmanari que dirigia, va donar aixoplug  a les inquietuds dels seus veïns mès properes: l’escriptor de can Rigolet i dos poetes, a més d’ell: el farmacèutic i l’oncle d’aquest, en Salvador Soler i Forment. 

    I és el que deia l’amic, aquell veïnat ja no és el mateix i les cases s’han transformat. Com al gener de  l’any 2014  ho va fer aquest setmanari. L’últim Eco que es va imprimir a l’imprempta, sota la direcció de la família Soler, va sortir al carrer el divendres 17 gener del 2014. Li vaig demanar a en Ramon Soler i Fernández que quan estigues a punt d’entrar a la màquina el full amb el meu article que m’avises per deixar-ne  constància, com així va ser el matí del dijous dia 16. Que és quan vaig poder aconseguir aquesta fotografia, històrica i molt emotiva. Sobretot, ara,  quan malauradament en Ramon ja no hi és, ni tampoc l’Antoni Sella i Montserrat que va ser el director de la nova singladura. Completa la fotografia en  Josep Delgado Rubia, que alternava les tasques d’oficial de l’imprempta amb les de repartidor, encara ho segueix fent, del setmanari. Actualment ni la redacció ni l’impemta tampoc estan en la casa del carrer Bonaire. I en Magí Fortuny i Poch ha agafat el relleu de la direcció del  setmanari, amb corresponsalia a Sant Pere de Ribes. Això significa que la capçalera s’ha expandit.

    Pels qui trobem l’Eco a sota la porta, o pels qui el compren al quiosc, el divendres és un dia especial, que contribueix a posar en relleu les petites grans coses. Aquestes que, sortosament, encara perduren després de 136 anys.

 

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de Marca del 2022)

UN CARRER DE SOLTERES I DE MANTELLINES

    Des de la nit del passat dimarts a la de l’endemà, dimecres, es produeix una transformació que, quan ens anem a dormir, sembla que no visquem en el mateix poble de la nit anterior. Això mateix passava amb determinats carrers en els quals, tot i ser cèntrics, predominava la tranquil·litat i el silenci.

    Com en el carrer Sant Bonaventura. D’ell  n’he parlat  abastament: que si els cellers, els matxos, tot i fent esment  a algunes singularitats dels seus veïns... Allà s’hi hostatjava la tranquil·litat, fins que un dia es va començar a posar-se de moda i en aquells baixos, on hi havien hagut cellers i estables, hi van obrir un seguit de bars d’ambient gai. Fet que va fer que a les nits s’hi aglutines una “marxeta” que no tenia res a veure amb el que havíem conegut. La màxima ocupació s’aconseguia durant les festes de Carnaval que es van anar succint  a partir d’aquell 1976, quan  es va convertir en el carrer que despertava més curiositat de tots els del poble.

   Quan això passava bona part dels antics veïns ja ens havien deixat, i pensant amb ells tot sovint s’esqueia fer el comentari: “Ai! si aquella gent veies això”. Perquè una altra de les característiques que predominava entre la gent que hi vivia, era que moltes de les veïnes eren solteres. En una de les cases hi vivia, junt amb les seves germanes, la Remei i la Consol Casanova, el germà de les dues,  mossèn Santiago. Com ell, la majoria de les seves  veïnes  assistien a missa cada diumenge i festa de precepte. Per tant era gent de costums saludables, com anar a dormir aviat per l’endemà poder aixecar-se per assistir a la primera missa, on curiosament els hi cobrava la cadira un altre veí, en Virgili Lanau,  que va seguir ocupant-se del que ja feia la seva mare, tot i que va ampliar el currículum degut a que també realitzava tasques de sagristà.

     Així que durant totes les festes, les dones del carrer Sant Bonaventura, com feien quasi bé totes les del poble que complien amb el precepte, ja sortien de casa amb la mantellina posada i tornaven també amb ella ben disposada al cap. Ho preferien així perquè davant el mirall la disposaven  bé i la fixaven amb unes agulles a fi de que el vent no els hi desplacés.

      A mesura que es van anar posant bars, ens venia al pensament aquella imatge generalitzada d’unes veïnes solteres i sense compromís: la Rosalia i la Laura Carbonell; les ja esmentades germanes Casanova; la Juanita, la Maria i la Pepa Jacas; la Maria Teresa Hill Llopis  de cal Torrat que vivia amb la seva tia, la Manela Hill Capdet, que no era soltera però feia molts anys que era vídua. I seguim amb  la Filomena i la Maria Lluís de can Mas; la Maria Capdet filla de l’Enric de les cadires; la Cisqueta germana de la Lola de cal tintorer; la Carmeta filla de la Guadalupe i la Beatriu de can Roca. 

     I per si fos poc, freqüentava el carrer una altra soltera que s’afegia a la alineació apuntada. Em refereixo a la Rosó Carbonell Ripoll, que era molt amiga de la Consol i la Remei Casanova. Que ves si n’és d’oportunista o mal intencionada la veu popular que, pel simple fet de tenir el germà capellà, quan es tractava d’ubicar la seva casa, si referien com a ca les “capellanes”. La Remei i la Rosó  van ser molts anys administradores de l’ermita de la Trinitat, fins que va quedar només aquesta última al front del càrrec.

    De les poques  que van ser testimonis d’aquesta transformació van ser la Maria i la Filomena de can Mas, que fins i tot van llogar el seu local a en Jesús de procedència aragonesa que va posar el primer bar del carrer  de les característiques esmentades. Degut a això i a la botiga de queviures que regentaven en el Cap de la Vila, les dues germanes van fer moltes amistats entre gent del col·lectiu  gai i aquests les mimaven i estaven molt per elles. En aquests dies de carnaval, que era quan  les seves amistats es vestien de dona, amb una elegància exquisida, les dues solteres, entre cridòries i mostres d’admiració, els hi dedicaven complaents  elogis:  “Guaita ell, quin goig que fa”. I per a que no quedes dubte, es reafirmaven: “sí nen, sí, estàs molt maco” . Perquè encara que es vestissin de dona per a elles sempre  eren ells.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de Febrer del 2022) 

 

 

EL CARNAVAL DE LES MASCARETES

   En aquests dies de Carnaval, des de sempre, a la gent ens ha agradat amagar la nostra identitat, per a mostrar-ne una altra que poc té a veure amb la pròpia personalitat.Aquesta transformació és el que dóna sentit a la festa de Carnestoltes.

    Hi ha qui amb quatre draps té l’habilitat de fer una disfressa, però el que és més compromés per a que no et coneguin és la cara. I per això s’ha de recórrer a la careta per tal d’amagar aquesta part del cos tan personalitzada. El pas dels anys és també l’únic que  és capàs d’obrar-hi canvis, sobretot en la textura de la pell, que és quan apareixen les arrugues i que ara  la cirurgia permet estirar-la fins al límit, a l’arribar a un punt on aquesta es podria esberlar.

      Quan encara totes les pells estaven tibants, a l’arribar  Carnaval ho féiem al revés, buscàvem una careta que mostrès un envelliment exagerat amb la finalitat que ningú ens reconeguès, com més lletjos  més gaudíem d’observar com la gent ens mirava amb cara de sorpresa. I davant aquest impacte s’esqueia la típica pregunta: “¿Que me conoces?”.

    Això va ser així mentre va prevaldre  el carnaval que es caracteritzava per anar  tapats i en el qual es tractava no només de tapar-nos la cara, sinó de  disfressar-nos amb la caracterització que més s’esqueia amb la temàtica escollida i amb la finalitat que res quedés al descobert i permetés delatar la nostra identitat. D’aquí també la implicació que aportava la mascareta. 

    Quan ens vam destapar, tapar-nos només la cara tampoc tenia massa sentit  i ara fins i tot es prefereix ser reconegut. Fins el punt que la genuïna  pregunta s’ha canviat per una altra amb un sentit completament a la inversa: “Què em vas conèixer?”. Amb el desig que la resposta sigui afirmativa, que és quan s’escau escoltar el que més agrada: “sí, sí, feies molt goig”. En un carnaval més de lluïment que no pas satíric, ser reconegut  agrada més que  no et conegui ningú.

   Fins i tot les noves tecnologies aposten per reconèixer la cara, quan es tracta de  desbloquejar els aparells de nova generació. Si portem la mascareta ni el mòbil, que sempre va amb nosaltres, no et  reconeix i per tant no és posa en funcionament. Aquest sistema provocarà que quan les pells quedin arrugades, l’aparell no reaccionarà, davant la frustació de l’usuari  que, si per carnaval no t’agradava que et coneguessin, arribat aquest punt de l’existència,  les persones  aspirem  a que els anys no desmereixin les parts del cos que queden al descobert i més en concret, la cara. Que ningú no et pugui dir: “perdona, però no t’havia conegut”. Que era el que tant desitjàvem  per carnaval. Com canvien les coses i les situacions.

    En les vigílies  del carnaval del 2020, poc ens imaginàvem que quan s’acabaria hauríem  de portar cada dia la mascareta posada.  Hem arribat al  d’aquest any, coincidint en què fa pocs dies que ha deixat de ser obligatòria la mascareta a l’aire lliure, reservant-la només pels espais interiors. Just quan el carrer es vesteix de festa i molts voldran tornar a amagar la seva identitat, com  si no n’haguéssim tingut prou durant tot aquest temps de portar la mascareta imposada. Cal aprofitar aquest moment de permissivitat per viure  un Carnaval bastant semblant al de sempre. A aquells que van seguir a partir de l’any 1976, l’any que vam declarar com el de la represa i que van venir a substituir aquells on, mig d’amagatotis, tothom anava per lliure i insistint en la pregunta. I que veritablement no els coneixia ni la mare que...

     D’això fa tant temps, que ara quasi bé no et reconeixes ni tu mateix quan et mires al mirall. És allò que també es diu: “Qui t’ha vist i qui et veu”. Sortosament, però, sempre hi ha qui ens mira amb bons ulls i t’acaben dient que estàs igual que sempre. Sense sospitar que molt sovint ho diuen per quedar bé. Aprofitem ara que és Carnaval per transformar-nos, que és quan el joves es senten grans i els més grans aprofiten per creure’s que  encara són  joves. Fins que el dimecres de cendra tornarà a posar a cadascú en el seu lloc. Però mentrestant, “Que nos quiten lo bailado” .

                                         J.Y.M.

PD: Fragments d'aquest article estan estrets de l'article del programa oficial.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges el 25 de Febrer del 2022 )

 

                                                                                  

    

     

 

 

 

ADÉU SI TE'N VAS

    

   La Cubana sempre ens sorprèn. La seva creativitat, la manera de desenvolupar el concepte de la vida quotidiana i en tots els aspectes més concurrents del dia a dia. Creant unes situacions que per ser tan normals a voltes passen desapercebudes i ells ens les fan reviure, fins i tot fent servir un vocabulari que resulta molt col·loquial i familiar. Costums i maneres d’afrontar, amb la més sublim senzillesa, detalls de tota mena que es van perdent en aquests temps, on dominen les tecnologies en detriment de les essències més nostrades de les maneres de ser i de fer de cadascú.

     I  és en aquest aiguabarreig de petites coses on la companyia, nascuda a Sitges i amb l’amic Jordi Milán al capdavant,  que amb una manera de fer teatre tan apropiada a la condició humana, es distingeix per saber interpretar el paradigma de tot plegat, amb un humor fi i brillant que s’aboca a la definició que més se’ls hi escau: “se’n en foten del mort i de qui el vetlla”.

    Una conclussió que ni pintada en aquest comiat d’un personatge, l’Artur Cirera. Persona de bona posició social i econòmica, seductor, artista, home de món i totes les virtuts de bon vivant que se li vulguin associar. Ell ha mort i totes les amistats li volen expressar el seu més sentit adéu. Un comiat alegre i divertit, on no hi falten les situacions picants i compromeses, ni tampoc l’obssessió dels familiars que vetllen per l’herència. Uns quants ingredients de tots els que afloren en aquestes situacions. 

     Quan es fa la fi del cagalastics,  molts ja ho han pronosticat amb una sentencia força entenedora: “Al final, quan jo la guinyi, merda pels qui quedin”. Que no vol dir que abans, quan encara s’està viu, segons les penques de les qual hagi fet gala, se li vaticini: “ja en portarà de capellans a l’enterro “. 

     El tema de la mort és molt seriós, si més no també té la seva part còmica, com ens ho demostren els de La Cubana i  que a nosaltres mateixos sovint ens agrada recrear-nos en paròdies semblants a les que interpreten els artistes de la companyia. Com és el cas dels  castellans que fan servir una expressió que retrata la realitat, quan diuen: “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”. O aquesta altra de ben catalana: “vesten Anton que el qui es queda ja es compon”. 

    L’adéu que se li dedica a l’Artur es presta a recòrrer a expressions que van associades amb la mort i que tenen com un doble sentit, que fa que un aspecte tan seriós com aquest deixi de ser-ho una mica per deixar-se encomanar de la vessant còmica de la situació, aquesta que tan bé saben transmetre damunt l’escenari del teatre Coliseum de Barcelona.  

    I vist el que hem vist, podem assegurar que el tal Artur no ha mort “sense pena  ni glòria”, tot el contrari: “ha mort fent el que més li agradava”. Per arribar al final i compartir amb les seves amistats l’inventari d’una vida viscuda amb intensitat i valorada positivament per tots els qui han compartit amb ell moments i genialitats. Deixa tants bons records que ningú li passa pel pensament pronunciar la frase dirigida a algú que no ha estat sant de la seva devoció: “Que Déu el tingui allà on vulgui”. No és el cas. I vist el que es veu en l’obra, tampoc no es pot dir que: “ha mort més sol que la una” . 

      Ben poques vegades un tema tan luctuós apassiona tant als espectadors, que tenim un concepte molt desigual en aquest tipus d’acomiadaments, però que té certa semblança, sense ser tan exagerat, a la realitat. On s’acostuma arribar al lloc amb cara de pena i desprès de donar el condol als familiars, s’acaba parlant i rient de tot amb els qui allà coincideixes.

    Al comiat de l’Artur s’hi arriba de manera molt diferent, sabent que La Cubana ens divertirà i  ens farà passar una bona estona amb un tema tan sensible. I els puc assegurar que ho aconsegueixen, perquè tothom surt convençut que aquest adéu seria el  que desitjaríem per a nosaltres. Però massa arrelats a uns costums que ens acompanyen fins l’últim moment i perquè encara queda el pudor del “que diran”. També en altres temps, quan haguessin dit: “s’ha mort l’Artur”, no hagués faltat qui hagués respost: “que a la terra caigui”.  

                                             J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de Febrer del 2022)

ENTRE FAVERES I BRÒQUILS, UNA OBRA D'ART

   

   Tenia constància del que havia en aquests horts municipals, dels quals en tenen cura la gent de la vila que sempre han sospirat tenir un hortet. Es tracta del mural de rajoles que hi havia a la façana del mas Sant Bartomeu propietat del recordat Josep Carbonell i Gener, casat a amb la Rosa Romanyà. El matrimoni va encarregar al pintor Josep Obiols i Palau tres obres pictòriques. En una hi va pintar Sant Bartomeu i Sant Jordi,  que desprès el ceramista Josep Roig i Ginestós faria tres composicions de rajoles. La més gran i espectacular era aquesta del patró de la vila  i del de Catalunya. Els encàrrecs van sorgir desprès de la mort d’un dels fills del matrimoni, en Jordi, a l’edat de 17 anys i per honorar la seva memòria van voler que la majestuosa composició resaltès damunt la blancor de les parets del mas. En l’alliçonador blog de la Beli Artigas ho explica amb tota mena de detalls, tal com ens té acostumats amb tots els interessants temes que tracta.

    Quan la família va fer donació al poble dels tres plafons esmentats, es van arrancar de les parets i el més gran es va dipositar, “provisionalment” en aquest terreny de sobre l’ermita de Santa Bàrbara amb el propòsit de donar-li el protagonisme que es mereix, exhibint-lo en algun espai del poble. En el seu dia, en aquestes mateixes pàgines, s’hi va referir en Jordi Surià, aportant un projecte que havia dissenyat l’Agustí Albors, molt digne, per acollir aquesta sensacional obra. Total, fa més de trenta anys que aquestes rajoles donaven l’esquena a Sitges, amb una provisionalitat que ha esdevingut crònica. Però quina no va ser la meva sorpresa quan a l’altre dia, caminant per l’indret, em vaig adonar que ara miren cap a Sitges. Pot ser que sigui un senyal, el primer pas, per a que li trobin una ubicació molt més adient. 

    I no serà perquè un hort no tingui el suficient atractiu, ni prou categoria per acollir una obra d’aquesta embergadura. Tanmateix,  siguem coherents, ve a ser com si  els qui tenen cura dels horts anessin a cavar la terra mudats de vint-i-un botó. Com també s’ha de reconèixer que així  només tenen el privilegi de gaudir-la  de prop els ocasionals pagesos que mimen el que tenen plantat. Amb el perill que involuntàriament s’escapi un cop d’aixada i es  malmeti algun fragment.

    Coincideix que en aquest indret, on es guarda l’obra del pintor i del ceramista,  va ser el lloc on el pintor sitgetà, Joaquim Sunyer i Miró, va plantar el cavallet per pintar la seva coneguda obra “Cala Forn” d’exquisit contingut camperol.

    En un altre dels plafons, realitzats pels mateixos artistes que, com he dit, es trobava disposat en la façana de la residència dels Carbonell, la veu popular els coneixia pels de can Tribulacions,  s’hi pot veure un ametller florit amb la inscripció: “Tornaran a florir els ametllers”. I sí, una vegada més s’ha produït aquest encanteri, el d’una florida tan elegant i fragil. I que ens recorda el camp d’ametllers que hi havia en el lateral dret del mas Sant Bartomeu i que arribaven fins  a la via del tren.  

     Florides, junt amb la mimosa, que encara podem contemplar disseminades per algun hort, camp o jardí, quan el mes de gener ens avança que  la primavera ja es prepara per rellevar a l’hivern. Mentre des de mitjans de gener i el començament de febrer una inèdita bonança ens acompanya. Que podríem anomenar,  una falsa primavera.

       Un clima que als usuaris dels horts municipals els permet contemplar com el que tenen plantat va una mica més avançat pel temps que estem. Tampoc és que això sigui massa bo, quan caldria que plogués i fa dies que no ho fa. A ells  no els hi cal mirar cap el cel, perquè no hi ha núvols que facin presagiar pluja, només quan aixequen la vista de l’aixada se’ls hi fa prenent el majestuós mural de ceràmica que espera un destí  més d’acord amb el que representa. De ben segur que mai més estarà damunt una terra tan fèrtil i treballada com en la del horts. I ben pocs comparteixen una obra d’art que es complementa amb la saviesa de la natura. Només queda confiar el seu destí a la saviesa dels humans.   

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges. el 11 de Febrer del 2021)                         

DELS PEUS AL CAP

   

 Fotografia del C/ Sant Francesc, la primera casa de l'esquerra, és on havia estat la casa de la família Alemany i a 

la dreta la fàbrica dels germans Benazet

    

   Existeixen espais en el poble on hi coincideixen algunes curiositats, de les quals n’hem perdut els protagonistes i fins i tot els testimonis més evidents, com poden ser els edificis que els han aixoplugat. Per a molts el carrer Sant Francesc comença a partir d’on ho fa el Passeig de Vilafranca i no és cert, en aquest punt en concret és on s’acaba, doncs el seu inici el trobem  al Cap de la Vila. 

    Curiosament en aquest final de carrer és on començava  la nostra Festa Major. Haig de puntualitzar que això va ser així fins quan l’entrada de gralles era considerat  el primer acte que obria les celebracions en honor a Sant Bartomeu. Des de l’any 1985 és el pregó, amb el seu  convit a la festa, el que dona el tret de sortida.

      Un petit detall  de com les coses canvien en el transcurs dels anys. I si observem l’entorn ens adonem que la progressiva transformació ha reemplaçat els edificis d’abans  per noves construccions. L’única que conserva intacta part de la seva façana  és la casa que havia estat propietat d’en Manel Benazet, i que fa escaire entre aquest carrer i el de Sant Bonaventura, on al costat mateix d’aquesta hi trobem la casa pairal dels Benazet, on hi a viure l’Antoni amb la seva família  i que també conserva la mateixa estructura de la façana original.  El  germà dels dos, en Ventura Venazet, vivia a la del costat d’en Manel,  paret amb paret amb la fàbrica  de sabates, propietat dels germans que s’estenia  cap ben entrat el carrer Espalter. 

    En aquest final del carrer, davant de la porta d’entrada  a la fàbrica, com m’hi referia fa un parell de setmanes, la família Solé embotellava sifons i a la porta del costat mateix  hi havia  el local de l’Orfeó Sitgetà. Que limitava amb la casa de la família Alemany, descendents de can Joan del mas d’en Puig. La família eren carnissers i venien carn a la plaça, on  darrera el taulell s’hi havia alternat la Pepeta, esposa d’en Marià Alemany i les filles i el fill del matrimoni:  la Juanita despatxava el xai, en Joan la vadella i l’Eva els menuts. L’altra filla, l’Àfrica,  es va casar amb en Mascaró de Vilafranca i va anar a viure a aquesta població. L’únic continuador del negoci va ser en Joan, que va estar al front de la parada fins que va obrir una carnisseria al Camí dels Capellans junt amb la Dori, la seva esposa.

      El pare, en Marià, quan acabava la jornada laboral es mudava amb un traje blau marí i a l’hivern ho complementava amb un barret i guants de pell, i així de ben vestit anava a prendre cafè. Un costum que també secundava el seu veí més proper, en Felipe. Aquest treballava a can Roca, el barber del carrer Parellades cantonada amb el de Sant Pau. Era en els anys en què a les barberies hi treballaven un bon nombre d’empleats i els dissabtes a la tarda no donaven a la bast.

     L’Eduard Roca era un barber molt peculiar que al final, de la que en teoria havia d’ésser la seva vida laboral, a la barberia només van quedar ell i en Felipe, que esperava arribar a la jubilació per deixar de treballar. Mentre això succeïa, en Roca es planyia de no poder-se retirar abans per culpa del treballador, argumentant que si no fos per ell ja hauria plegat. Va arribar el dia en què l’operari es va jubilar i l’amo va seguir treballant. Fins l’extrem que en Felipe ja feia anys que es passejava  i en Roca, a cada any que passava, argumentava que si s’esperava a que en passes un altre  ho notaria en la paga de la jubilació. Va esperar tant que no hi va ser a temps a cobrar, es va morir  en plena activitat laboral, sense ser conscient que la prorroga se li acabava i el que feia era apropar-se al que seria l’últim any de la seva vida, com així va passar. 

    De les sabates dels germans Benazet, als caps que exteriorment ordenava en Felipe i en mig de  tot, la “txitxa”- com s’acostuma anomenar la carn- que despatxava la família Alemany. En només aquest tros de carrer se’ns mostrava alguns dels oficis amb certa influència en el teixit comercial de la vila d’aquells anys. Fins arribar als nostres dies on, en la majoria dels casos, s’escau -comercialment parlant- aquella reflexió que feien servir els castellans quan deien: “esto no es ni xixa ni limoná.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de Febrer del 2022)

ELS VEÏNS ESTAN DE FESTA

      

                                            ( Baixada de Sant Pau 2022 )

    Recordo que de jovenet, d'entre els pobles més propers, el de Vilanova i Sant Pere de Ribes, em sentia més atret per aquest últim. Potser perquè Vilanova també té mar i el poble  és més gran, en canvi Ribes exhibia la seva identitat camperola  fent més atractiu el paisatge Eren els detalls més perceptibles que els diferenciaven d'aquesta riba Mediterrània tan flairosa a salabror de mar. A Ribes les olors que s'oloraven eren a terra, a garrofes, a herbes boscanes i a llenya cremada que desprenia el fum que sortia per les xemeneies. I en aquests dies, una de les olors que predominaven  era la de  sabres que es coïen en el forn del forner vell.

     El meu avi Joan havia nascut a Vilanova i va venir a Sitges quan el seu pare, que era escultor tallista, s’hi va establir. L’avi, desprès de superar l'aprenentatge, va entrar a treballar a la fusteria dels Baldomero de Ribes. I com que no hi havia tantes facilitats de transport, l'home treballava al taller i quan acabava la jornada l'amo li donava aixopluc a casa seva. Eren temps en què es treballava els dissabtes tot el dia i quan plegava venia a Sitges per tornar a Ribes el dilluns a primera hora del matí. Per tant havia creat uns vincles en aquest poble. 

    Al no haver altres distraccions, aquestes es buscaven en activitats que acostumaven anar relacionades amb l'art. Havia escoltat explicar que els Baldomero era una família amb bona predisposició i per tant amb poc en tenien prou per muntar divertits tastets teatrals, que servien per ajudar a passar les estones lliures.

    A l'home li van quedar tants bons records de la seva estada, que per sempre més hi va tenir més predilecció que no pas pel poble que el va veure néixer. I aquest sentiment d'apropament a terres ribetanes  el va encomanar als seus fills i a mi que era un vailet. Així va ser quan tot sovint hi anàvem, hi ho fèiem muntats a damunt d'un "mosquit", que simplement era una bicicleta a la qual s'hi havia incorporat un motoret. Amb l'avi al capdavant el seguia el meu oncle i el meu pare, el qual havia disposat un seient en el quadre del mosquit. Aquest mitjà de transport semblava poca cosa, però tenia la suficient força com per pujar el carrer del Pi, també s'ha de dir que s'havia d'ajudar el motor amb el complement dels pedals. La Primera parada era al Palou, que el teníem retratat  infinitat de vegades. De tornada com que  feia baixada, era bufar i fer ampolles,  es feia parada  a mig carrer que hi vivia i tenia el taller de fusteria en Josep Rafel de can Maurici. L'home tenia una mirada profunda, però distant. Amb un sentit de l'humor excepcional que, com un bon humorista, les deixava anar sense immutar-se. I de casa del ribetà al castell, l’última parada del nostre recorregut per un poble on el més destacat era aquest castell, la majestuosa església i  els  poca carrers principals, la resta eren vinyes i camps de garrofers. 

     Mentre la vida transcorria, la música sonava a Sitges i a Ribes, interpretada per músics dels dos pobles, que també col·laboraven quan en tenien ocasió. Per tradició familiar la mateixa música m'ha portat a Ribes  per Sant Pau. La  Cobla  Sitgetana, amb formació de banda, acompanyava al seguici festiu en la pujada i baixada de l’ermita de Sant Pau i a la tarda audició de sardanes .   

     De quan el meu pare i oncle feien el mateix recorregut musical, hi ha una anècdota protagonitzada pel de Can Maurici, que també era músic. Es trobaven en plena interpretació  quan, exasperat, irromp el ribetà amb uns crits exagerats: Pareu!, Pareu! -insisteix una i altra vegada- per estupor dels companys que davant les seves exigències deixen de tocar. I tot seguit l'home els hi senyala un pal de l'electricitat on es troba un cartell amb una calavera amb dos ossets creuats i on es llegia: "No tocar peligro de muerte". 

      Advertència que va secundar en Josep Torrens, tots els anys que hi vam anar, perquè quan començava a tocar tots els perills s'havien esvaït. Per a desesperació d'un altre músic ribetà, en Sadurní Mestre, de can Paf . Que en el seu poble es desvivia per quedar bé. I a cada refregada i bellugadissa d'en Josep veia malmesa la seva reputació de ribetà amb tots els ets i uts. 

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de gener del 2022)

 

ELS MATXOS DEL VEÏNAT

     

    Estic convençut que si els hi preguntéssim  als joves pel significat d’aquesta paraula, de segur que ho relacionarien amb els mascles que es tenen cregut que ho són molt. Si ens alineem amb aquesta teoria, aquest encapçalament  també es pot interpretar com si em volgués referir a l’espècia humana, d’aquestes característiques, que s’han alternat entre el veïnat. Per a la gent de pagès, però, el matxo era  una part de l’engranatge familiar,  indispensable per a desenvolupar les  tasques del camp.

       L'anomenaven així perquè era el resultat de l'encreuament entre un cavall i una somera. I ho feien amb una familiaritat que s’interpretava com si es tractés d’un més de la família. El cert és que, assumint les diferències existents amb els humans, ho venia a ser. Perquè quan el matxo es posava malalt, passaven les mateixes angoixes com si es tractés d’un familiar. 

    Els de casa havien compartit amistat i atès molts encàrrecs que els hi feien en Ramón Masip i l’Angeleta Lluís de can Mas. Una de les vegades la família havia encarregat  uns mobles i al cap de pocs dies va venir a casa la seva filla Angelina que, seguint les indicacions de la seva mare, ens venia dir que paréssim les gestions, perquè el matxo s’havia posat malalt i estaven passant un gran disgust. No desitjaven altra cosa que poder-lo veure amb la salut restablerta i la resta no tenia la més mínima importància. 

    Quan vaig venir al món, en la casa del carrer Sant Francesc, de bon matí s’escoltava el pas dels cavalls arrossegant els carros, de camí al tros o els que venien de pagès i es desplaçaven cap a la plaça. Aquest soroll era el primer batec  del dia, en un poble on la calma només era pertorbada per la servitud d’aquestes bèsties, que feien camí sense que els amos els comandessin, de tan bé com el coneixien.

      És el que passava amb el matxo dels de ca l’Eixut, que tenien la quadra i la vivenda un  parell de cases al costat de la nostra. Quan arribaven a la porta el deslliuraven del carro i ell tot sol entrava a l’estable, passant pel menjador i fins que s’aposentava en el seu espai.  També a la casa de l’Andreu i  la Remei, que vivien al costat mateix de la d’en Panxito i la Francisca,  l’animal feia igual recorregut, circulant per entre la taula del menjador i el moble del mirall per arribar a l’estable que es trobava al fons.

    I només tombar al cantó del carrer Sant Bonaventura, hi havia la quadra d’en Joanet de can Mas. Potser la més reduïda de tot el carrer.  Una mica més enllà el cavall de cal Torrat, també el matxo de can Mas, al qual ja m’he referit. I en el cantó del Sant Bonaventura amb el de Sant Josep hi havia les quadres de la família Matas, que disposava d’un bon nombre de cavalls i carruatges. Ja cap el final del de  Sant Bonaventura, el burret d’en Sellarès que, com ja vaig explicar, quan el va tenir acostumat a no menjar se li va morir. 

     A més de les quadres en molts  baixos d’aquestes cases, també hi havia el celler. Motiu pel qual, durant els dies que durava la verema, el transit de carros i cavalls era intens. 

      Amb tants matxos distribuïts en aquest espai, alguns el coneixien com el carrer del femer. Quan els fems eren molt apreciats com adob per a les plantes. I tot i que els carreters no s’entretenien a recollir els excrements, ni els recriminaven per no fer-ho, perquè eren els mateixos veïns els qui se’ls disputaven per a desprès portar-los  a l’hort.

    Al final del carrer Sant Francesc el burret que tenia la família Solé els servia per a anar a repartir els sifons i les gasoses que embotellaven. Quan molt a prop, en el començament del carrer Espalter, el burret de can Selva anava carregat de capses de cartró. 

    Altra cosa era la quadra d’en Pepito gitano, on avui hi ha un abeurador de persones amatents a que l’aixeta ragi, era una quadra expositora de cavalls. Els propietaris que el volien vendre li portaven a en Pepito i ell feia d’intermediari.

    Només girar en direcció cap a l’estació hi havia les quadres de can Gori, per completar aquest inventari dels matxos del veïnat. Que tenien el seu protagonisme en. En un poble on aquests, els matxos i els burrets,  eren quasi bé majoria. D’entre les especies animals, Eh!

                                                J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de gener del 2022)

   

EL PRIMER BANY DE L'ANY

    Ens agrada fer coincidir determinats moments amb l’originalitat de certs detalls, que fan que aquests  siguin diferents i singulars. Cadascú de nosaltres s’abraça al primer dia de l’any amb un seguit de costums. Mentre uns prefereixen dormir fins que el cor els hi diu prou, altres s’apressen a aixecar-se molt aviat i surten al carrer quan encara hi han els llums encesos. 

   En aquet dia  tan especial, quan hi ha per costum anar a dormir tard durant la nit que el precedeix, en aquesta hora tan matinera els carrers ofereixen un aspecte desèrtic, mentre que el Passeig resta també en la total solitud, només amb la presència d’algú, molts pocs, que han tingut el mateix pensament: ser testimonis de com el dia neix entre  la novetat exclusiva de fer-ho en  un any que és catalogat com a nou. 

      Entre els costums que cadascú té, n’hi ha que ho fan fent un cabussó al mar. Aquest costum o tradició ve de lluny, tot i que sempre havia estat una minoria els disposats a banyar-se, degut a que l’aigua està molt freda. Entre tots els qui  han començat l’any amb un bany, hi trobem a l’amic Miquel Matas Arnalot i els seus al·legats que també tenen la mateixa caparrada. I des de fa uns anys els acompanya el Sr. Josep Maldonado, qui entre altres càrrecs va ser delegat del Govern de la Generalitat per la demarcació de Tarragona. Pel que sembla el Sr. Maldonado és molt donat a posar-se en remull i aguantar, fins a extrems insospitats,  les  baixes temperatures de les aigües. Vaig coincidir  amb ell a Caldea (Andorra), on l’aigua n’és la protagonista absoluta. En una secció del complex hi havia un apartat on l’aigua quasi cremava i en l’altra estava exageradament freda. El mèrit consistia  primer entrar  en la calenta, aguantar el major temps possible i sortir per  fer el mateix en l’aigua freda. Poc vaig aguantar, ni dintre d’una ni dintre  de l’altra, i em va encuriosir com el polític no sortia  de la freda, sense mostrar cap senyal  d’esgarrifança. 

    En Miquel i tota la colla ja fa molts anys que repeteixen el bany del primer dia de l’any. I en aquets començament del 2022 no ha estat una excepció. Tot i que han compartit costum amb un altre col·lectiu que s’han banyat a la platja de Sant Sebastià, atenent a una crida que es va fer en els mitjans de comunicació i que ha estat molt secundada. Cal dir que aquests dies de Nadal, les temperatures eren altes, gens normals per aquestes dates. Així, tots els dies, s’ha pogut veure molta gent a la platja prenen el sol i també banyant-se, sense haver d’esperar a aquest dia en concret.

     Entre els nostres veïns n’hi havia que es banyaven tots els dies de l’any, com en Miquel Sariol Riera i el  Sr. Paguera. Que era un bon nedador i es mantenia en forma fent unes quantes braçades al mar i a la piscina. On hi acudia amb el seu barnús, un equipament que al seu pas pels carrers del poble, durant els mesos d’hivern, causava admiració.

    Indumentària que en Joan Olivé Ràfols  també feia servir,  fins a ben entrada la tardor, per anar a la platja del Club Natació. Contrastava el seu equipament, tant estiuenc, amb els jerseis de llana que vestia en ple estiu. El món al revés.

     En aquesta mateixa platja, els caps de setmana, es trobaven un bon nombre de socis que anaven a jugar a voleibol o a prendre el sol i també els havia que, abans de marxar, es banyaven al mar. Entre els que freqüentaven aquest redós de la platja s’hi trobava en Josep Mirabent, fill de l’Andreu i de la Remei dels pèsols que vivien al carrer Sant Francesc. En Josep feia de pintor i una vegada estant treballant en una casa, tenia l’habitació tancada, la família es va adonar que en Josep no parava  ni un moment de rascar la paret, els va sorprendre que fos tan treballador. Tanta semblava ésser la capacitat de treball del pintor, que es van decidir a obrir la porta, potser amb la intenció de felicitar-lo per la seva disponibilitat pel treball. Però quina no va ser la sorpresa, quan es van trobar amb el xicot assegut a terra i amb una mà fent anar la rasqueta sempre pel mateix tros de paret. Comentada jocosament l’anècdota, la veu popular no li va escatimar el mèrit,  i per sempre més va ser conegut pel ràpid.

 

 

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de gener del 2022)

     

EL DINAR DE NADAL EN MANS DE LA JUSTÍCIA

   

                      ( El Nadal darrera els barrots d'una finestra 

                        del Palau de la Generalitat) 

   En els anys de la infantesa vivíem el dia de Nadal amb dos detalls que el feien més proper a la intimitat familiar. El dos tenien els seus orígens a l'escola, perquè en ella s'establia un aprenentatge que consistia en aprendre el vers i a preparar la felicitació nadalenca. 

    El vers requeria més temps per memoritzar les estrofes. Un cop havíem après a recitar amb fluïdesa, se'ns feia llarg haver d'esperar fins el dia de Nadal. 

    Arribat aquest, aprofitava un descuit de la família per a deixar, sota el plat del pare, l'anomenada felicitació, tancada a dintre un sobre. Quan se li servia la sopa de galets, ell, que coneixia de cada any  l'estratègia, feia veure que el plat perdia l'estabilitat, com si a sota hi hagués  quelcom que el desestabilitzava. I sí, d'allà sortia aquella nadala que havia escrit amb els millors desitjos pel Nadal i que jo i les meves germanes havíem signat. La descoberta ens omplia de joia.

     Entre els torrons i el cafè s'esqueia  recitar el vers,  cosa que fèiem pujats a dalt de la cadira. El moment anava acompanyat d'una satisfacció generalitzada. Pet a nosaltres, satisfacció i  descans, per haver recitat el vers sense que la memòria ens traís. I per la família, que mostréssim  tanta decisió amb un vers molt emotiu i adient. Hi corresponien amb una propina que es feia efectiva en el moment de passar el platet.

    Ens vam anar fent grans i els dos costums, el vers i la nadala, van seguir formant part  del nostre dinar nadalenc. Si més no el vers va anar deixant pel camí el protagonisme dels pastors i el nen Jesús. Les noves estrofes eren de la nostra collita, cadascú segons la seva inspiració, que venien a ser com un popurri que anava desgranant els temes que més repercussió havien tingut, al llarg de l'any, en el si de la família. El resultat final era sensacional, per l'originalitat que hi esmerçàvem i per la manera d'exposar el que volíem dir. Tot plegat contribuïa a que l'èxit estigués assegurat i les risses també. El costum va durar fins que el pare va estar entre nosaltres,  sense la seva presència no ens motivava  recitar les peripècies, alegries i altres  singularitats que ens inspiraven les pàgines viscudes de la nostra existència. Els nets van agafar el  protagonisme que fins llavors havíem compartit.

     Al cap dels anys, pels mateixos motius de l'edat, hem anat matisant l'opinió que teníem que de cap manera el Nadal s'havia de celebrar a fora de casa. Però els preparatius del dinar i la seva elaboració requereix molta feina i neguit per tal de que tot quedi bé. Un cúmul de circumstàncies que ens va fer reflexionar i arribar a la conclusió que el més còmode era anar al restaurant. Només ho vam poder portar a terme un Nadal, perquè al proper la pandèmia no ens va deixar.

     Aquest any, quan semblava que es podia tornar a acudir a l'hospitalitat que ofereixen els nostres restauradors, vam tornar a encarregar taula.  Però a mesura que passen els dies la situació es complica de mala manera. Fins que es fa pública, per part del nostre Govern, que tornen les restriccions d'aforament i les recomanacions per reduir les celebracions només  al nucli familiar. Posats en contacte amb el restaurant, els seus responsables ens informen que fins dijous, dos dies abans de Nadal, no es pronunciarà el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que pot revocar l'ordre del Govern o la pot ratificar.  I ve que la justícia es pronuncia i avala els raonaments dels mandataris. Com que vam ser dels darrers en apuntar-nos, ens sentíem  més fora que a dintre. Tanmateix, degut a que van tenir anul·lacions, l'establiment va poder complir amb el cinquanta per cent de l'aforament i així, en la mateixa vigília del dia de Nadal, se'ns comunica que tenim el lloc assegurat.

      Mai el dinar de Nadal havia estat sotmès als dictats de la justícia, com ho ha estat ara. Amb el neguit  i la incertesa que suposava haver arribat pràcticament al dia sense saber el que menjaríem ni a on. Fins a l'extrem  de perdre el respecte a la mort i quasi alinear-nos amb la teoria que tan pregonaven els qui eren de vida, gastronòmicament parlant, quan desafiaven a l'autèntica, la pròpia, dient: "morir per morir, més val morir tips. Bon Any!

                                         J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de gener del 2022)