ENTRE FAVERES I BRÒQUILS, UNA OBRA D'ART

   

   Tenia constància del que havia en aquests horts municipals, dels quals en tenen cura la gent de la vila que sempre han sospirat tenir un hortet. Es tracta del mural de rajoles que hi havia a la façana del mas Sant Bartomeu propietat del recordat Josep Carbonell i Gener, casat a amb la Rosa Romanyà. El matrimoni va encarregar al pintor Josep Obiols i Palau tres obres pictòriques. En una hi va pintar Sant Bartomeu i Sant Jordi,  que desprès el ceramista Josep Roig i Ginestós faria tres composicions de rajoles. La més gran i espectacular era aquesta del patró de la vila  i del de Catalunya. Els encàrrecs van sorgir desprès de la mort d’un dels fills del matrimoni, en Jordi, a l’edat de 17 anys i per honorar la seva memòria van voler que la majestuosa composició resaltès damunt la blancor de les parets del mas. En l’alliçonador blog de la Beli Artigas ho explica amb tota mena de detalls, tal com ens té acostumats amb tots els interessants temes que tracta.

    Quan la família va fer donació al poble dels tres plafons esmentats, es van arrancar de les parets i el més gran es va dipositar, “provisionalment” en aquest terreny de sobre l’ermita de Santa Bàrbara amb el propòsit de donar-li el protagonisme que es mereix, exhibint-lo en algun espai del poble. En el seu dia, en aquestes mateixes pàgines, s’hi va referir en Jordi Surià, aportant un projecte que havia dissenyat l’Agustí Albors, molt digne, per acollir aquesta sensacional obra. Total, fa més de trenta anys que aquestes rajoles donaven l’esquena a Sitges, amb una provisionalitat que ha esdevingut crònica. Però quina no va ser la meva sorpresa quan a l’altre dia, caminant per l’indret, em vaig adonar que ara miren cap a Sitges. Pot ser que sigui un senyal, el primer pas, per a que li trobin una ubicació molt més adient. 

    I no serà perquè un hort no tingui el suficient atractiu, ni prou categoria per acollir una obra d’aquesta embergadura. Tanmateix,  siguem coherents, ve a ser com si  els qui tenen cura dels horts anessin a cavar la terra mudats de vint-i-un botó. Com també s’ha de reconèixer que així  només tenen el privilegi de gaudir-la  de prop els ocasionals pagesos que mimen el que tenen plantat. Amb el perill que involuntàriament s’escapi un cop d’aixada i es  malmeti algun fragment.

    Coincideix que en aquest indret, on es guarda l’obra del pintor i del ceramista,  va ser el lloc on el pintor sitgetà, Joaquim Sunyer i Miró, va plantar el cavallet per pintar la seva coneguda obra “Cala Forn” d’exquisit contingut camperol.

    En un altre dels plafons, realitzats pels mateixos artistes que, com he dit, es trobava disposat en la façana de la residència dels Carbonell, la veu popular els coneixia pels de can Tribulacions,  s’hi pot veure un ametller florit amb la inscripció: “Tornaran a florir els ametllers”. I sí, una vegada més s’ha produït aquest encanteri, el d’una florida tan elegant i fragil. I que ens recorda el camp d’ametllers que hi havia en el lateral dret del mas Sant Bartomeu i que arribaven fins  a la via del tren.  

     Florides, junt amb la mimosa, que encara podem contemplar disseminades per algun hort, camp o jardí, quan el mes de gener ens avança que  la primavera ja es prepara per rellevar a l’hivern. Mentre des de mitjans de gener i el començament de febrer una inèdita bonança ens acompanya. Que podríem anomenar,  una falsa primavera.

       Un clima que als usuaris dels horts municipals els permet contemplar com el que tenen plantat va una mica més avançat pel temps que estem. Tampoc és que això sigui massa bo, quan caldria que plogués i fa dies que no ho fa. A ells  no els hi cal mirar cap el cel, perquè no hi ha núvols que facin presagiar pluja, només quan aixequen la vista de l’aixada se’ls hi fa prenent el majestuós mural de ceràmica que espera un destí  més d’acord amb el que representa. De ben segur que mai més estarà damunt una terra tan fèrtil i treballada com en la del horts. I ben pocs comparteixen una obra d’art que es complementa amb la saviesa de la natura. Només queda confiar el seu destí a la saviesa dels humans.   

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges. el 11 de Febrer del 2021)                         

ANEM I VENIM DE TERRAMAR

   Quantes vegades ens haurem preguntar, què seria de Sitges sense el seu Passeig ? Potser ens hauríem d’haver inventat una rambla, que és l’espai que pot  arribar a tenir  una mica de cara i ulls.

  Ho hem d’agrair  a aquells  visionaris que, en el seu dia, van tenir les persones que van projectar i portar a terme  l’urbanització de Terramar, amb la posterior construcció de cases senyorials que van atorgar-li un prestigi. De tots aquests xalets, la Beli Artigas n’ha fet un treball que es d’admirar, en quant a catalogació que comporta referències de qui van ser els seus propietaris, com també els arquitectes responsables del projecte i de dirigir la construcció. Els té tots agrupats en el seu interessant blog i la seva consulta es veu recompensada  per les nombroses curiositats que hi trobem.

   De la mateixa manera que la família Artigas va participar col·laborant amb detalls com els bancs de ciment que es troben en el recorregut. Els recordo que en  els respatllers hi havia rajoles que anunciaven diferents marques de productes. Com també van sortir del seu taller aquests bordons  de ciment que limiten els laterals del passeig, on de tant en tant s’intercalen unes boles. I per on, quan érem canalla, ens agradava caminar, fent equilibris, pel seu damunt.

   Jo m’imagino la gent de Sitges caminar per aquest passeig acabat d’estrenar, com un somni que era a l’abast dels pocs habitants que llavors tenia el poble i que van tenir també el privilegi de veure construir aquestes senyorials torres. Els seus propietaris van ajudar a propiciar un toc de distinció, que sobresortia de la normalitat del dia a dia.  Tenint en compte que la gent de casa nostra sempre hem estat avesats al tracte amb la gent. Quan aquests senyors passaven temporades aquí, es va establir un contacte molt proper entre uns i altres. Se’ls anomenaven els senyors de la colònia i com a tals les botigues els tractaven amb tota cortesia; que si el senyor tals, que si senyora qual...La burgesia catalana va aportar a la vila una categoria que es corresponia en les cases senyorials que habitaven. I també uns ingressos en els establiments que freqüentaven que no eren els mateixos que deixaven una família normal.

   Això va durar uns anys, en els quals tampoc tot era or el que relluïa, perquè no tots els que es feien anomenar senyors tenien la mateixa classe, potser perquè és allò que s’ha dit sempre “de porc i de senyor se’n ha de venir de mena”. La veu popular, moltes vegades, en feia ressò quan es referien al Sr. Ribot, que tenia la seva casa a la carretera, al costat on havia estat el també conegut pel “Rancho Grande”, i avui s’aixequen uns horribles simulacres de gratacels. La gent sovint  feien aquesta pregunta:  “Qui mana a cal senyor Ribot, l’amo o el porc?” .

   Van ser els anys daurats del Passeig i per les famílies que habitaven aquestes torres. Poc a poc el nivell adquisitiu de la gent del poble, sortosament, va anar en augment i, amb ell, la disponibilitat de poder comprar més i millor, va anar consolidant-se i  començà a quedar desfasat que una botiga hagués de tenir un xicot amb la bicicleta a punt  per a quan truquessin de cal senyor fulano de tal, que demanava tres onces de pernil dolç i ja tens al xicot amb la bicicleta corrent per atendre l’encàrrec, perquè a més havia de ser servit al moment. Fins que va arribar un punt que qualsevol pelacanyes del poble comprava 150 grams del mateix pernil i se l’emportava ell mateix. Aquella desigualtat es va anar equiparant, al mateix temps que aquells senyors s’havien fet grans i a alguns se’ls hi havien aprimat les carteres. Però aquí també hi entra allò que diuen els castellans: “Genio y figura hasta la sepultura”.  Volien els mateixos tractes i mantenien les mateixes exigències de quan la bitllaven a cor que vols.  Que era quan ells pagaven al comptat, no tots, mentre molta gent del poble engrossien les llistes de fiats de les botigues a l’espera de fer bones.

     La repartidora no va arribar mai, però mentre als més senyors se’ls hi reduïa el nivell, a la classe obrera els hi bufaven vents favorables. Tampoc arribava a nivells d’igualtat però pel que fa a la cartera ja no es deixaven guanyar així com així. Pràcticament es  van acabar els repartidors  i ara una, ara l’altra, les torres, van anar canviant de propietari.

   Tot això ha passat en aquest període de cent anys. Una celebració que, de la mà de l’Alba Gràcia,  que és la comissària d’aquest centenari, s’han programat un seguit d’actes, els quals van ser presentats  a la Biblioteca Santiago Rusiñol, i on  també es va presentar  el cartell anunciador que és obra de la Natàlia Butí. Molt original i a la vegada molt representatiu. Amb els colors de les flors i amb  el puput que nia per aquell entorn.

    Uns jardins que van estar dissenyats  sota la influència del noucentisme i que van ser un altre al·licient afegit a tot el que es va projectar en aquells anys. Dissortadament  van estar molts anys tancats, mig abandonats,  i es van poder recuperar  i obrir al públic, destacant les bases, on l’amic Jesús Coines Suñé ha dedicat un estudi de les especies que hi viuen, i un treball de regeneració de la flora i fauna de les esmentades bases  Ell que a més és un apassionat i estudiós dels ocells.

   Anirem i tornarem de Terramar com tantes vegades ho hem fet, si més no el nostre passeig tindrà l’al·licient afegit que ho fem per un Passeig i un entorn centenari. Que desprès de tants anys transcorreguts, no ha perdut el seu encant ni nosaltres les ganes de transitar-hi com tantes vegades també ho havien fet els nostres avantpassats, els residents, i la gent que ens visiten.

                                                                                            J. Y. M.