DELS PEUS AL CAP

   

 Fotografia del C/ Sant Francesc, la primera casa de l'esquerra, és on havia estat la casa de la família Alemany i a 

la dreta la fàbrica dels germans Benazet

    

   Existeixen espais en el poble on hi coincideixen algunes curiositats, de les quals n’hem perdut els protagonistes i fins i tot els testimonis més evidents, com poden ser els edificis que els han aixoplugat. Per a molts el carrer Sant Francesc comença a partir d’on ho fa el Passeig de Vilafranca i no és cert, en aquest punt en concret és on s’acaba, doncs el seu inici el trobem  al Cap de la Vila. 

    Curiosament en aquest final de carrer és on començava  la nostra Festa Major. Haig de puntualitzar que això va ser així fins quan l’entrada de gralles era considerat  el primer acte que obria les celebracions en honor a Sant Bartomeu. Des de l’any 1985 és el pregó, amb el seu  convit a la festa, el que dona el tret de sortida.

      Un petit detall  de com les coses canvien en el transcurs dels anys. I si observem l’entorn ens adonem que la progressiva transformació ha reemplaçat els edificis d’abans  per noves construccions. L’única que conserva intacta part de la seva façana  és la casa que havia estat propietat d’en Manel Benazet, i que fa escaire entre aquest carrer i el de Sant Bonaventura, on al costat mateix d’aquesta hi trobem la casa pairal dels Benazet, on hi a viure l’Antoni amb la seva família  i que també conserva la mateixa estructura de la façana original.  El  germà dels dos, en Ventura Venazet, vivia a la del costat d’en Manel,  paret amb paret amb la fàbrica  de sabates, propietat dels germans que s’estenia  cap ben entrat el carrer Espalter. 

    En aquest final del carrer, davant de la porta d’entrada  a la fàbrica, com m’hi referia fa un parell de setmanes, la família Solé embotellava sifons i a la porta del costat mateix  hi havia  el local de l’Orfeó Sitgetà. Que limitava amb la casa de la família Alemany, descendents de can Joan del mas d’en Puig. La família eren carnissers i venien carn a la plaça, on  darrera el taulell s’hi havia alternat la Pepeta, esposa d’en Marià Alemany i les filles i el fill del matrimoni:  la Juanita despatxava el xai, en Joan la vadella i l’Eva els menuts. L’altra filla, l’Àfrica,  es va casar amb en Mascaró de Vilafranca i va anar a viure a aquesta població. L’únic continuador del negoci va ser en Joan, que va estar al front de la parada fins que va obrir una carnisseria al Camí dels Capellans junt amb la Dori, la seva esposa.

      El pare, en Marià, quan acabava la jornada laboral es mudava amb un traje blau marí i a l’hivern ho complementava amb un barret i guants de pell, i així de ben vestit anava a prendre cafè. Un costum que també secundava el seu veí més proper, en Felipe. Aquest treballava a can Roca, el barber del carrer Parellades cantonada amb el de Sant Pau. Era en els anys en què a les barberies hi treballaven un bon nombre d’empleats i els dissabtes a la tarda no donaven a la bast.

     L’Eduard Roca era un barber molt peculiar que al final, de la que en teoria havia d’ésser la seva vida laboral, a la barberia només van quedar ell i en Felipe, que esperava arribar a la jubilació per deixar de treballar. Mentre això succeïa, en Roca es planyia de no poder-se retirar abans per culpa del treballador, argumentant que si no fos per ell ja hauria plegat. Va arribar el dia en què l’operari es va jubilar i l’amo va seguir treballant. Fins l’extrem que en Felipe ja feia anys que es passejava  i en Roca, a cada any que passava, argumentava que si s’esperava a que en passes un altre  ho notaria en la paga de la jubilació. Va esperar tant que no hi va ser a temps a cobrar, es va morir  en plena activitat laboral, sense ser conscient que la prorroga se li acabava i el que feia era apropar-se al que seria l’últim any de la seva vida, com així va passar. 

    De les sabates dels germans Benazet, als caps que exteriorment ordenava en Felipe i en mig de  tot, la “txitxa”- com s’acostuma anomenar la carn- que despatxava la família Alemany. En només aquest tros de carrer se’ns mostrava alguns dels oficis amb certa influència en el teixit comercial de la vila d’aquells anys. Fins arribar als nostres dies on, en la majoria dels casos, s’escau -comercialment parlant- aquella reflexió que feien servir els castellans quan deien: “esto no es ni xixa ni limoná.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de Febrer del 2022)

GANES DE SORTIR DE CASA

  Els dies festius de la Setmana Santa hem viscut una mena d’invasió de personal. Els qui ens ho miràvem atordits, ho justificàvem dient: “la gent té ganes de sortir de casa”. Una conclusió que es produeix després d’haver passat mesos confinats i també molts caps de setmana sense pràcticament poder anar enlloc. Des de que va començar aquest malson estem a l’expectativa de l’aspecte sanitari i l’econòmic. Potser amb la vacunació que ja és una realitat que avança, s’ha volgut injectar, per una banda la vacuna i per l’altra vitamines que han agraït els comerços, bars i restaurants. I que davant aquesta allau que ha col·lapsat el poble i sobretot la restauració, ens permet arribar a la conclusió que l’economia potser no està tan malament, perquè la butxaca encara permet tirar de veta.

   Quan jo era jovenet no hi havia aquest costum generalitzat de sortir de casa, em refereixo que poques vegades ens movíem del poble. Hi influïa que les economies familiars no estaven com per estirar més el braç que la màniga. Un altre aspecte que hi influïa era que no disposàvem de mitjans, com el cotxe, per a desplaçar-nos. I la veritat és que tampoc passava res, sortíem mai millor dit, a fer un tomb per casa. De vegades decantàvem cap el passeig i altres cap a la muntanya. Només pujant cap a la Creu de Ribes hi havia el mas d’en Liri i allà començava la muntanya. Endinsar-nos per entre els pins, triscar com a cabretes,  era un petit  plaer que et feia feliç. I fins i tot ens podíem permetre el luxe de menjar-nos una arengada, cuita desprès d’haver encès un petit foc, el just per coure la susdita  arengada, que menjada en aquell àmbit sabia a glòria.

    Una de les sortides més celebrades era anar a passar el dia a Barcelona, el sols fet de pujar a  aquells trens amb màquina de vapor ja representava un extraordinari, que es complementava amb la visita a la capital amb un dels atractius més apreciats, el Parc Zoològic. Un espai gran amb molts al·licients i que a l’hora de dinar aquest transcorria asseguts en un banc i menjant el que ens havíem portat de casa. Quedava el retorn, que representava tornar a pujar al tren, en aquells vagons de bancs de fusta que havíem vist a les pel·lícules de “cowvois”  i més feliços que unes pasqües.  

    La paraula vacances es feia més evident en les escoles que en les cases particulars. Doncs poca gent les gaudia i ja no dic  amb la dèria de sortit de casa, com a molt a unes destinacions que eren aprofitades per anar a visitar a la família que vivia en altres poblacions.  

    Veïns de casa nostra eren la família Benazet, en Manel Benazet i la seva esposa la Maneleta Lluís i els seus fills. A l’estiu, com feien altres famílies benestants, tenien per costum anar,  el que en deien, a prendre les aigües en algun dels balnearis de Catalunya. La família esmentada anaven a Vallfogona de Riucorp. Amb el cotxe i el xofer de la fàbrica a la porta de la seva casa, era un no parar de carregar equipatge a dintre el vehicle. El veïnat s’ho mirava amb curiositat i amb un certa admiració i a la vegada amb ganes de poder imitar aquell privilegi. Els preparatius requerien un temps bastant prolongat. I una vegada tot era enllestit, el matrimoni aixecava les mans en senyal de comiat. Adreçat a tot el veïnat que havia sortit a les finestres o que ho contemplaven des de la porta de les seves respectives cases.

     Quan ja vaig ser més gran els avis, sense tanta pompositat , em sembla recordar que van anar un parell d’anys a un balneari de Caldes de Montbui. Si desplaçaven uns mesos abans per  tal de fer els tractes i en un d’aquests viatges jo els vaig acompanyar. Un cop ja estava tot lligat l’àvia li va preguntar a l’home que quant els hi cobraria si em portaven a mi. Abans de deixar que el responsable taxes l’import, recordo que li va fer la reflexió: “el nen menja molt poc”. L’hostaler que d’això ja en tenia experiència va estibar una sentència: “Ai! Senyora tothom diu el mateix i quan són aquí mengen més que els grans”. Per si de cas em van deixar a casa.

    Altres sortides obeïen a prescripcions mèdiques, quan el facultatiu aconsellava un canvi d’aires. Ja sigui a conseqüència de dolors reumàtics o per problemes pulmonars. La tuberculosi va ser una malaltia que requeria moltes precaucions i sobretot freqüentar indrets amb poca humitat ambiental, quan més sec fos millor. Les persones que patien les seves conseqüències en deien que “estaven tocats dels pulmons” i la destinació més propera que complia amb tots els requisits esmentats era el poble de Begues, fins allà s’hi havia desplaçat sitgetans i sitgetanes els quals hi passaven llargues temporades.

  En les circumstàncies actuals els metges aconsellen no moure’s de casa, i n’hi ha prou amb aquesta recomanació per a que la gent tingui més ganes de sortir que mai. Deu ser per prevenir que no et caigui la casa a sobre, que ja seria el súmmum de la desgràcia.

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 d'abril del 2021)