DEL TEATRE AL CARRER A UN PALAU

     

     La gent de La Cubana han mostrat la seva original manera de fer teatre des d’una perspectiva més costumista, amb idees inspirades en la vida quotidiana i sobretot amb les maneres d’actuar i reaccionar de la gent del carrer. Per tant els seus orígens els trobem en les seves divertides posades en escena, fruit de la improvisació i centrades amb la reacció de la gent més diversa. Gent anònima que en un moment donat es sent atreta per una altra gent que fan parodia de les singularitats del viure quotidià.

    Com va passar en el seus començaments quan, per exemple, van muntar una parada al carrer, fora del mercat. Aquest fet no tenia res d’especial, però sí que ho tenia el producte que oferien les venedores, ni més ni menys que pedres. Unes pedres que tenien la propietat de curar tots els mals, una per a cada un d’ells. Influïa en la gran acció de convocatòria, les qualitats d’oratòria que feien gala les responsables de la parada les quals, sense tallar-se ni un pèl, anunciaven les propietats que atresoraven  cada una de les pedres que hi havia en aquell escampall.

    I aquí es produïa l’efecte crida, que no és cap altra que atreure l’atenció, així primer s’atura una persona, desprès una altra, fins a aconseguir reunir un nodrit grup. Comença el teatre, on una part dels protagonistes són la mateixa gent que, badocs com som de mena, quan veiem un moviment fora del normal, ens hi adrecem i en quedem enganxats. És el que pretenien els artistes, envoltar-se de la gent que en aquell moment transitaven pel carrer i, vist el que passa, es resisteix a marxar, encuriosits per ser testimonis de com s’acabarà la cosa.

    Una situació semblant a la que van ser testimonis els nostres avantpassats, quan Santiago Rusiñol va muntar, en el mateix lloc, una parada que oferia duros a quatre pessetes, sembla ser que també va fer corro i la gent es va malfiar que aquells duros fossin legals, amb la conclusió que ha perdurat en el temps, que ningú ofereix duros a quatre pessetes. En la parada de Rusiñol aquesta inversemblant oferta resultava que era una realitat. I com passa sovint, sempre surt l’espavilat de torn, o les persones que reaccionen a temps. En aquell cas quan alguns hi van tornar amb la intenció de comprar-li, l’home ja havia plegat la paradeta.

    Tornant a la Cubana, aquella parodia de les pedres no només va servir per treatalitzar una situació, sinó que a més va propiciar que la gent en parlés quan van arribar a casa, o mentre esperaven el torn per a que els despatxessin a la botiga. I aquest teatre de carrer va anar a més, fins i tot es va desplaçar a la capital, on els components de la companyia , per exemple, simulaven que havien quedat tancats darrera les persianes d’un gran establiment comercial, en un cèntric carrer de Barcelona, despertant la curiositat dels vianants que s’hi anaven aturant i on cadascú hi interactuava dient la seva. 

    Això ens vol demostrar que la vida mateix encadena un seguit d’escenes que ens apropen als valors i als paral·lelismes d’una comèdia, o obra teatral, a voltes convertida en drama, altres transmeten alegria... i cadascú ho vivim a la nostra manera. Els de La Cubana fa 45 anys que fan aquest teatre participatiu i de proximitat on hi retraten el dia a dia, com en la sèrie de les Teresines. 

    Darrera de tot això hi ha un sitgetà, en Jordi Milán, que des de ben jove va sentir passió pel teatre i es va envoltar de persones que tenien els mateixos neguits, com la gent del Gall Groc, entre altres, i a partir d’aquí van canalitzar les seves imperioses ganes de compartir les mateixes sensacions davant els espectadors. Plegats van interpretar grans obres, si més no en Jordi i els seus, no es van apartar del teatre que sorgeix en ple carrer i amb ell han crescut i els ha acompanyat  un públic que li és fidel. Els mateixos que els han acompanyat des del carrer fins a entrar en un Palau. El Robert de Barcelona on, com el seu dia ho van fer a Sitges, mostren unes interioritats plenes de curiositats, que han acumulat durant tants anys de trajectòria i gràcies a ser un mica drapaires, amb tots els honors que es mereix aquest ofici. 

 

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de febre del 2025)

 

ADÉU SI TE'N VAS

    

   La Cubana sempre ens sorprèn. La seva creativitat, la manera de desenvolupar el concepte de la vida quotidiana i en tots els aspectes més concurrents del dia a dia. Creant unes situacions que per ser tan normals a voltes passen desapercebudes i ells ens les fan reviure, fins i tot fent servir un vocabulari que resulta molt col·loquial i familiar. Costums i maneres d’afrontar, amb la més sublim senzillesa, detalls de tota mena que es van perdent en aquests temps, on dominen les tecnologies en detriment de les essències més nostrades de les maneres de ser i de fer de cadascú.

     I  és en aquest aiguabarreig de petites coses on la companyia, nascuda a Sitges i amb l’amic Jordi Milán al capdavant,  que amb una manera de fer teatre tan apropiada a la condició humana, es distingeix per saber interpretar el paradigma de tot plegat, amb un humor fi i brillant que s’aboca a la definició que més se’ls hi escau: “se’n en foten del mort i de qui el vetlla”.

    Una conclussió que ni pintada en aquest comiat d’un personatge, l’Artur Cirera. Persona de bona posició social i econòmica, seductor, artista, home de món i totes les virtuts de bon vivant que se li vulguin associar. Ell ha mort i totes les amistats li volen expressar el seu més sentit adéu. Un comiat alegre i divertit, on no hi falten les situacions picants i compromeses, ni tampoc l’obssessió dels familiars que vetllen per l’herència. Uns quants ingredients de tots els que afloren en aquestes situacions. 

     Quan es fa la fi del cagalastics,  molts ja ho han pronosticat amb una sentencia força entenedora: “Al final, quan jo la guinyi, merda pels qui quedin”. Que no vol dir que abans, quan encara s’està viu, segons les penques de les qual hagi fet gala, se li vaticini: “ja en portarà de capellans a l’enterro “. 

     El tema de la mort és molt seriós, si més no també té la seva part còmica, com ens ho demostren els de La Cubana i  que a nosaltres mateixos sovint ens agrada recrear-nos en paròdies semblants a les que interpreten els artistes de la companyia. Com és el cas dels  castellans que fan servir una expressió que retrata la realitat, quan diuen: “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”. O aquesta altra de ben catalana: “vesten Anton que el qui es queda ja es compon”. 

    L’adéu que se li dedica a l’Artur es presta a recòrrer a expressions que van associades amb la mort i que tenen com un doble sentit, que fa que un aspecte tan seriós com aquest deixi de ser-ho una mica per deixar-se encomanar de la vessant còmica de la situació, aquesta que tan bé saben transmetre damunt l’escenari del teatre Coliseum de Barcelona.  

    I vist el que hem vist, podem assegurar que el tal Artur no ha mort “sense pena  ni glòria”, tot el contrari: “ha mort fent el que més li agradava”. Per arribar al final i compartir amb les seves amistats l’inventari d’una vida viscuda amb intensitat i valorada positivament per tots els qui han compartit amb ell moments i genialitats. Deixa tants bons records que ningú li passa pel pensament pronunciar la frase dirigida a algú que no ha estat sant de la seva devoció: “Que Déu el tingui allà on vulgui”. No és el cas. I vist el que es veu en l’obra, tampoc no es pot dir que: “ha mort més sol que la una” . 

      Ben poques vegades un tema tan luctuós apassiona tant als espectadors, que tenim un concepte molt desigual en aquest tipus d’acomiadaments, però que té certa semblança, sense ser tan exagerat, a la realitat. On s’acostuma arribar al lloc amb cara de pena i desprès de donar el condol als familiars, s’acaba parlant i rient de tot amb els qui allà coincideixes.

    Al comiat de l’Artur s’hi arriba de manera molt diferent, sabent que La Cubana ens divertirà i  ens farà passar una bona estona amb un tema tan sensible. I els puc assegurar que ho aconsegueixen, perquè tothom surt convençut que aquest adéu seria el  que desitjaríem per a nosaltres. Però massa arrelats a uns costums que ens acompanyen fins l’últim moment i perquè encara queda el pudor del “que diran”. També en altres temps, quan haguessin dit: “s’ha mort l’Artur”, no hagués faltat qui hagués respost: “que a la terra caigui”.  

                                             J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de Febrer del 2022)

CINC ANYS DE TITELLES

  

    
L’origen de les titelles és antiquíssim, ja formaven  part de les tradicions de les primeres civilitzacions i, curiosament, malgrat que el món ha evolucionat, sobretot en la vesant tecnològica, les titelles conserven l’originalitat de sempre. Les formes primitives, les quals delaten la creativitat i la manera de confeccionar-les que manté intacte aquest repunt artesanal que encara les fa més atractives.

    Aquests dies tenim l’oportunitat de tornar a delectar-nos amb la recreació artística que porta a terme el grup sitgetà La Tija. Ells, aprofitant la celebració dels primers cinc anys de trajectòria, ens ofereixen poder entrar en contacte en aquest suggestiu món de les titelles. Ho fan exposant,a la sala de l’Escorxador, els muntatges més carismàtics d’aquesta encara curta però prometedora trajectòria. I també ho acompanyen amb puntuals representacions de tots els fils, mai millor dit, que hàbilment mouen.  De les tres representacions programades queda l’última que tindrà lloc el diumenge 19 de novembre amb la participació d’unes titelles dissenyades per la Pilar Mena.

   Una dels mèrits afegits és que ells mateixos ho fan tot, seguint els dissenys de diferents artistes. Aquesta implicació en un projecte, al qual se’l hi escau la resolució castellana que diu: “yo me lo guiso, yo me lo como”. A l’hora de la veritat, però,  han de comptar amb la participació de molts col·laboradors, els noms dels quals es fan constar en el programa  que es troba a disposició del visitant. Tots ells de la mà d’en Josep Milán, la Montse Gu, la Bel Suñé i en Florenci Salesas. Que són els que es poden considerar els caps visibles de la companyia.

   Tots els participants aporten les seves habilitats que tenen una base consolidada en l’arrelament al teatre, perquè jo que no soc cap entès dintre de  l’àmbit teatral, considero que les titelles formen part d’aquest món tan complex com ho és la mateixa posada en escena. Quan potser els neòfits considerem les titelles com un espectacle destinat només als infants i sí que en certa manera ho és,  potser perquè les temàtiques escollides són més pensades pel públic infantil, no obstant   aquests encara són massa joves  per saber valorar el treball i les tècniques que fan servir els responsables de moure els fils al mateix temps de donar veu i vida als personatges que dominen amb l’acció dels dits. Reconèixer aquest mèrit és, sens dubte,  més propi dels més grans.

    Com per exemple el saber donar projecció  a través de les ombres, com la sessió  amb qual es van delectar el darrer diumenge. Els artistes de La Tija, com deia, s’han especialitzat en molts aspectes d’aquest teatre tan proper. Diferent. A simple vista sembla envoltat d’una senzillesa de caire didàctic però que aconsegueix uns resultats sorprenents. Són els que  ens fa adonar-nos que les aparences enganyen. Conclusions a que arriba   l’espectador d’una certa edat que li permet valorar l’art i la perícia  que és menester  per a desenvolupar  tot plegat.

  Entre els detalls i vivències viscudes en aquestes representacions també hi són presents   les habilitats d’en Florenci Salesas. Ell,  amb un instrument molt simple, el Theremin,  aporta uns efectes sonors sorprenents, sorgits de l’esteròfon inventat per un rus, Léon Theremin . Un instrument que es fa sonar sense contacte físic i d’una simplicitat sorprenen, només consta d’una vareta col·locada en posició vertical a la banda dreta i una mena de simple graella a l’esquerra. Amb la mà dreta, una mica en la distància, davant la vareta, es modela  el so i amb la mà esquerra, apropada a la graella, es controla el volum. En Florenci, que és un mestre de tot, hi aporta un gran domini  i juga amb les ondes fins aconseguir sorprenents melodies. Segons ens explica és un instrument que es fa servir sobretot en el cinema per aconseguir efectes de so especials i per crear el clímax de suspens que moltes pel·lícules requereixen.

    Quan jo era un vailet a casa disposàvem  d’un curiós teatret de guinyol, que ja havia sigut del pare i de l’oncle.  Els dies de festa, allà al terrat, l’aprenent del taller, en Carlitos Palma, ens delectava amb una sessió de putxinel·lis a la qual hi acudia tots els amics del veïnat. Un d’ells era en Jordi Milán, director de La Cubana, que ja llavors mostrava moltes inquietuds teatrals. Sempre que entro en contacte en aquest món de les titelles em ve a la memòria aquells records d’infantessa a l’entorn d’aquests suggestius apunts teatrals, als quals en Jordi hi fantasiejava projectes, il·lusions i multitud d’idees. Uns periples teatrals que el pare i l’oncle ja havien experimentat en el mateix recinte del terrat, a prop del galliner,amb la participació dels  amics i amigues del mateix carrer.

   La gent de  La Tija han fet possible el seu somni i gràcies a la seva meritosa tasca, ens apropen al complex i fascinant món de les titelles. Amb en Josep Milán que ha begut del mateix elixir teatral que el seu cosí Jordi. I que ha mamat l’art al mateix temps que es nodria  entre l’obra pictòrica que sorgia de la mà de la seva mare la Carme Parellada.

    Si ho analitzem tot té un rerefons. I de titelles n’hi ha per tot arreu. Però com aquestes, fetes amb tanta delicadesa i accionades amb la destresa sorgida de les mans i la intel·ligència dels nostres artistes, d’aquestes, escassegen. La més sincera felicitació a totes i a tots.

                                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de novembre del 2017 )