ELS MATXOS DEL VEÏNAT

     

    Estic convençut que si els hi preguntéssim  als joves pel significat d’aquesta paraula, de segur que ho relacionarien amb els mascles que es tenen cregut que ho són molt. Si ens alineem amb aquesta teoria, aquest encapçalament  també es pot interpretar com si em volgués referir a l’espècia humana, d’aquestes característiques, que s’han alternat entre el veïnat. Per a la gent de pagès, però, el matxo era  una part de l’engranatge familiar,  indispensable per a desenvolupar les  tasques del camp.

       L'anomenaven així perquè era el resultat de l'encreuament entre un cavall i una somera. I ho feien amb una familiaritat que s’interpretava com si es tractés d’un més de la família. El cert és que, assumint les diferències existents amb els humans, ho venia a ser. Perquè quan el matxo es posava malalt, passaven les mateixes angoixes com si es tractés d’un familiar. 

    Els de casa havien compartit amistat i atès molts encàrrecs que els hi feien en Ramón Masip i l’Angeleta Lluís de can Mas. Una de les vegades la família havia encarregat  uns mobles i al cap de pocs dies va venir a casa la seva filla Angelina que, seguint les indicacions de la seva mare, ens venia dir que paréssim les gestions, perquè el matxo s’havia posat malalt i estaven passant un gran disgust. No desitjaven altra cosa que poder-lo veure amb la salut restablerta i la resta no tenia la més mínima importància. 

    Quan vaig venir al món, en la casa del carrer Sant Francesc, de bon matí s’escoltava el pas dels cavalls arrossegant els carros, de camí al tros o els que venien de pagès i es desplaçaven cap a la plaça. Aquest soroll era el primer batec  del dia, en un poble on la calma només era pertorbada per la servitud d’aquestes bèsties, que feien camí sense que els amos els comandessin, de tan bé com el coneixien.

      És el que passava amb el matxo dels de ca l’Eixut, que tenien la quadra i la vivenda un  parell de cases al costat de la nostra. Quan arribaven a la porta el deslliuraven del carro i ell tot sol entrava a l’estable, passant pel menjador i fins que s’aposentava en el seu espai.  També a la casa de l’Andreu i  la Remei, que vivien al costat mateix de la d’en Panxito i la Francisca,  l’animal feia igual recorregut, circulant per entre la taula del menjador i el moble del mirall per arribar a l’estable que es trobava al fons.

    I només tombar al cantó del carrer Sant Bonaventura, hi havia la quadra d’en Joanet de can Mas. Potser la més reduïda de tot el carrer.  Una mica més enllà el cavall de cal Torrat, també el matxo de can Mas, al qual ja m’he referit. I en el cantó del Sant Bonaventura amb el de Sant Josep hi havia les quadres de la família Matas, que disposava d’un bon nombre de cavalls i carruatges. Ja cap el final del de  Sant Bonaventura, el burret d’en Sellarès que, com ja vaig explicar, quan el va tenir acostumat a no menjar se li va morir. 

     A més de les quadres en molts  baixos d’aquestes cases, també hi havia el celler. Motiu pel qual, durant els dies que durava la verema, el transit de carros i cavalls era intens. 

      Amb tants matxos distribuïts en aquest espai, alguns el coneixien com el carrer del femer. Quan els fems eren molt apreciats com adob per a les plantes. I tot i que els carreters no s’entretenien a recollir els excrements, ni els recriminaven per no fer-ho, perquè eren els mateixos veïns els qui se’ls disputaven per a desprès portar-los  a l’hort.

    Al final del carrer Sant Francesc el burret que tenia la família Solé els servia per a anar a repartir els sifons i les gasoses que embotellaven. Quan molt a prop, en el començament del carrer Espalter, el burret de can Selva anava carregat de capses de cartró. 

    Altra cosa era la quadra d’en Pepito gitano, on avui hi ha un abeurador de persones amatents a que l’aixeta ragi, era una quadra expositora de cavalls. Els propietaris que el volien vendre li portaven a en Pepito i ell feia d’intermediari.

    Només girar en direcció cap a l’estació hi havia les quadres de can Gori, per completar aquest inventari dels matxos del veïnat. Que tenien el seu protagonisme en. En un poble on aquests, els matxos i els burrets,  eren quasi bé majoria. D’entre les especies animals, Eh!

                                                J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de gener del 2022)

   

LES PLATGES

       Anar a la platja ha estat un dels al·licients més ben considerats de l’estiu. Per a la gent de Sitges, segons la nostra situació de lloc, hem  freqüentat més una platja  que l’altra. Amb tot, la platja de les barques de sempre va tenir una certa preferència, potser perquè les moltes que hi havia a la sorra, el seu costellam, oferien un bon respatller per a les esquenes que s’hi repenjaven. Altres aprofitaven la manera en què estaven col·locades per estendre un tendal entre una i altra. 

    Els costums anaven també en consonància amb les elementals normes  de vestir amb una certa decència, tot i que s’anés  a banyar. Els homes hi arribaven amb pantalons llargs i camisa, a sota portaven el banyador. Però és clar aquest quedava mullat i per tal de que la humitat no traspasses al pantaló, es treien el banyador amb la complicitat de la tovallola que es cenyien a la cintura. Les barques els hi anava molt bé per tal de no perdre l’equilibri i per tapar una mica la delicada operació.

    Barques que configuraven un paisatge característic del referent mariner del poble. I que a més de les petiteses que s’avenien amb les preferències dels banyistes, era la temàtica preferida pels pintors i fotògrafs. En Bruno i en Victorino Berbegal, per enumerar-ne un parell, van immortalitzar la imatge bucòlica de les barques amb l’església al fons. En Bruno acostumava a emprar la tècnica del dibuix amb llapis, amb un traç perfecte i que al ser tan simple, però precís, li conferia una categoria extraordinària. Per la seva proximitat amb el carrer Carreta, en Francesc Ferret Farreras, havia dibuixat  infinitat de vegades aquell paisatge, el Sitges mariner. I també pintant les seves pulcres composicions, la silueta de l’església  hi apareixia, tot sovint, com imatge de fons. En Berbegal  ho havia pintat  a l’oli, amb una lluminositat que semblava extreta dels pintors de l’Escola Lluminista.

    Els aficionats a la fotografia, aquella imatge, tan marinera,  els portava d’escorcoll. En un temps en què la fotografia era en blanc i negre, d’aquí que ells preferien que tot plegat estigués acompanyat per un cel blau i un pomell de núvols blancs, perquè aquests ressaltaven en el resultat final. I com les barques portaven aquelles llums de vidre i forma acampanada, aquest detall i el de la barca en si: amb la silueta de l’església al fons, el núvols, les veles o els tendals que es preparaven els pescadors damunt la barca... sempre trobaven l’angle i el conjunt de tots els detalls, amb els quals les fotografies oferien un encant diferent.

      La imatge es va anar fent més atractiva a mesura que a la sorra s’hi plantaven ombrel·les  de diferents colors. Quan anar a banyar era una festa i els de la meva edat vam poder gaudir d’unes platges que encara no estaven massificades. Fins que amb l’arribada dels turistes, les tovalloles van anar tapant la sorra i es van anar disposant uns tendals fets amb quatre pals i una lona que acabava en punxa. A sota, les anomenades “gandules”, molt característiques, que oferien diferents posicions d’assentada . Entre els que van ser els primers concessionaris, hi havia descendents de pescadors, com els de can Jamà. Al mateix temps que es van disposar unes casetes arrecerades  a la barana del passeig. Això facilitava que la gent podien arribar  a peu de platja mudats i es canviaven en el seu interior. Generalment les feien servir els qui venien de fora, pel costum que els hi explicava que la gent, els dies de festa, es mudaven. Els més primmirats ho seguien el peu de la lletra, encara que la destinació fos la d’anar a banyar.

    Quan les platges van aconseguir el ple absolut, passaven unes avionetes, amb un gran cartell propagandístic enganxat a la cua. Els més joves restaven expectants, perquè algunes vegades llençaven pilotes de plàstic inflables. Quan succeïa això, es formava un gran rebombori.

     I de les primeres en passar oferint, en aquest cas, vestits, van ser les gitanes de casa nostra, l’Antonieta Serra, muller d’en Pepito gitano,  les seves germanes  i nebodes. Les quals acostumaven a moure’s pel passeig amb els vestits penjats dels dos braços, però també trepitjaven la sorra. Eren bona gent i noble. Que oferien  vestits que feien honor als enunciats generalitzats  en el ram de la costura: “ pret a porter”.  Que ben mirat també feien deslleial competència amb els comerços del poble, però en aquells anys tothom es guanyava la vida i no venia d’aquí.  

    En la seva venda ambulant no disposaven d’emprovadors, els era suficient el seu afinat cop d’ull, els hi presentaven per la part de davant i si molt convenia els hi posaven damunt el que portaven i la seva conclusió era el resultat de molts anys d’experiència: “nena, et queda que ni fet a mida.  

     Fa  anys que  l’Associació Turística de Serveis de Platges,  que actualment presideix en Manel Martínez, ofereixen un servei molt acurat; amb tendals, hamaques i guinguetes. A la platja, podem dir, que hi trobem tots els serveis per fer més agradable la nostra estada. Però en algunes  hi  falta el més essencial, la sorra. S’ha de vetllar per a que no sigui pitjor el remei que la malaltia.

    

                                                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de juny del 2020 )

DOS PEPITOS I UNA PEPITA

  La setmana passada dedicava el meu article a l’hort del Baix Fondac, on han dominat els Siscus. I vet aquí que  només traspassar la carretera ens trobàvem  amb el mas d’en Lliri. El conjunt oferia una imatge molt camperola, amb els pollastres i les gallines campant al seu aire  per davant la casa. Un dels masovers que va mantenir una popularitat heretada va ser en Josep Milà, més conegut per en Pepito del Mas del Lliri. En Pepito passejava un posat de camperol que conferia categoria a  la professió. Sobretot pels tres elements que conformaven la seva vestimenta, la boina, la generosa i ample faixa negra i les espardenyes de betes. Un homenot que per la seva corpulència li va permetre afrontar, si cap amb més alleugeriment, les dures feines que van associades a l’ofici de pagès.

   Degut a aquesta fortalesa en Pepito, per la Festa Major, es carregava amb el pes dels gegants i per aquesta activitat  tampoc canviava la indumentària, continuava amb la faixa i  les espardenyes. Indumentària que compartia amb els altres geganters. Un bon planter d’homes fornits que feien ballar la parella de gegants i cadascú amb el seu propi estil, de tal manera que només veure’ls evolucionar la gent del poble sabia qui estava a sota.

    Fills d’en Pepito del mas d’en Lliri eren en  Josep   i la Isabel Milà Ràfols. Curiosament el fill es va decantar més pel mar que per la terra, anava a pescar amb la seva barca. Tot i que la manera de vestir no diferia de la del pare: la boina, la faixa i les espardenyes de betes. L’home treballava a  Vilanova i, fora d’hores, es dedicava a fer nanses que igual li compraven els pescadors que aquells que les volien com element de decoració. Havíem vist a en Josep, en els baixos de casa seva, amb acurada mestria, donar  forma amb la meticulositat d’un artesà que és conscient que aquest treball té pocs continuadors que l’exercitin.

   La Isabel va passar de la calma del mas, al bullici d’un incipient ressorgir de gatzara diària en un carrer, aleshores  anomenat  2 de maig,  on   havia planat la tranquil·litat més absoluta. Ella  es va emmaridar amb en Joaquim  Canalda Solé i, en aquest  indret, van obrir un bar, al qual van posar per nom un dels més braus que podien escollir. “Los Toros”. Darrera la barra, desafiant, s’abalançava  el cap d’un brau que, junt amb els cartells anunciadors de corrides, que  es podia interpretar com un reclam als turistes àvids de trobar aquesta mena d’incentius . L’establiment va aconseguir una ben guanyada fama. Més que per l’enunciat, pel tracte d’en Joaquim i la Bel i pels aperitius i altres beuratges que servien.

   Curiosament a poca distància hi havia la vaqueria de l’Artur Massó i la Juaneta Alemany, amb la filla de la casa, la Pepita Massó i el seu marit, en  Pepito Mora, coincidències amb el nom. Ells també despatxaven carn a la plaça.  Amb el paradigma del contrast que oferia la llet i el vinet que es despatxava unes portes més enllà. La vida sitgetana sempre s’ha destacat pels seus contrastos i altres aspectes de caire més  estrafolaris 

        Molt més  asserenada    era l’activitat a la qual es dedicava l’altre Pepito, protagonista de l’encapçalament, en Pepito Batista, més popularment conegut per en Pepito gitano, activitat que va estar envoltada per una elegància més pròpia d’un alt executiu que la d’un tractant de cavalls. Casat amb l’Antonieta Serra, el matrimoni tenia el privilegi de viure davant per davant de l’ajuntament. Per tant en Pepito no desentonava quan sortia de casa seva vestit de vint-i-un botó. Amb una puntualitat meticulosa es dirigia a la quadra situada al començament del Passeig de Vilafranca. La casa està igual, l’únic que ha canviat  ha estat l’abeurador, de la galleda a l’aixeta on hi raja, fresqueta, la cervesa. En Pepito s’asseia en un silló de vímet i ens creiem  que ja tenia la feina feta, res de tot això. Fer tractes comercials amb cavalls per entremig  sembla ser que requereix més del convenciment de la paraula que altra cosa. I aquest era el món del veí de la Casa de la Vila, el seu tracte, el posat d’home de negocis, li va permetre fer bones operacions en aquella quadra on sempre hi tenia visites i on no calien signar  documents de cap mena, quan arribaven a un acord, es donaven la mà i la seva paraula anava a missa.  Tot i que els paios han malfiat sempre.  Fins que van passar uns mals aires i la família se’n va ressentir molt, d’aquí que la quadra va restar tancada per sempre més.

     Una de les Pepitas més populars del poble, va ser la dona que sens dubte més hores va passar darrera el taulell de l’establiment que regentava,  només començar la pujada del carrer Major. La Pepita, tant el seu nom com el primer cognom feien honor al Sant de demà, Josefa José. Per a nosaltres, la Pepita del forn. Muller d’en Marià Camps de can “Ploraire”, el qual estava al comandament de l’obrador que tenia l’entrada pel carrer Nou. En Marià i el fill del matrimoni, en Carles, elaboraven les llaminadures que després despatxaven la Pepita i la seva jove, la Núria Curtiada Roses.  I per la festivitat del diumenge de Rams,  elaboraven aquestes típiques figuretes fetes amb pasta de galeta, conegudes per “senyores i senyors, que es penjaven en les palmes. Combinant amb la confecció de les “mones”. Eren dies de molta feina, tant a l’obrador com a la botiga, però a la Pepita no li venia de nou, hi estava molt acostumada i la clientela també, perquè sabien que sempre trobaven la porta oberta. 

    Demà, festivitat de Sant Josep,hem tingut sota la seva protecció des d’un asil, que coneixíem per “la casa dels pobres” a un carrer, passant pel convent de les monges vetlladores. Com no podem deixar de fer menció a tots i totes que també fan honor al nom del Sant.

  Que sigueu molt feliços.

                                                         J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de març del 2016 )