CINE, VI I NIT DE LLUNA PLENA

   El cinema i el vi han coincidit, moltes vegades, com un complement  en les escenes on es converteix en  un protagonista passiu però efectiu.Són dos mons completament diferents però que tenen en comú la universalitat, d’un i altre, que els fa atractius.

    Aquest cap de setmana cine i vi coincideixen en el nostre poble, on l’art i ell mateix aporten els complements necessaris per convertir la vila en un festiu plató cinematogràfic i en un original i únic  celler que, per la seva situació, marca la diferència amb els de sempre,  aquells que tant havíem freqüentat  i que han  desaparegut  del nostre entorn més proper.

     Una cosa i l’altra amenitzat per la singular i original  vigília on predomina el terror,dintre la plàstica i ben assolida caracterització en la massiva participació dels “zombis”, els quals aporten una imatge molt d’acord amb l’essència d’aquest 50 Festival de Cinema Fantàstic.

     Quan Sitges, m’atreviria a dir, que és dels pocs pobles que encara ofereixen una programació de cinema estable en les dues sales de projecció de sempre, Retiro i Prado.  La trajectòria es remunta a quan les pel·lícules no es complementaven amb el so corresponent, es coneixia per  cine mut. Per tal de que no fossin tan ensopides les acompanyaven amb música. Els mestres locals, i amb ells els músics de les seves respectives formacions orquestrals,  havien participat en aquelles sessions.  En una època en què la gent, els dies de festa, s’afanyaven a dinar aviat per no perdre’s el començament de la pel·lícula.

   El cine, com tot, ha evolucionat i la tecnologia que avui es fa servir ofereix una nitidesa d’imatge i un so sensacional. Les bobines del cel·luloide que transportaven, dins aquelles peculiars saques, els recaders des de les cases distribuïdores fins a les sales de projecció , han quedat reduïdes a un disquet, detall que ha contribuït a que s’hagin acabat els talls tan inoportuns, que es produïen  quan s’esquinçava  la pel·lícula i que sempre passava en el moment més interessant.

    Han passat els anys, com a mínim cinquanta que són els que comptabilitzen aquesta recent estrenada edició del nostre Festival de Cinema. La supera en sis un altre esdeveniment molt relacionat amb una activitat de la pagesia del nostre poble,  la 56 Festa de la Verema. Una mena d’homenatge a la tradició vinyataire que ha comptat amb la implicació de molts sitgetans que tenien cura de la vinya i que després elaboraven el vi en els cellers que es trobaven  repartits pel poble. Un procés que era seguit, amb expectació, per la resta de convilatans, fins que el vi novell passava a la bota i tenia lloc el fet esperat de posar  l’aixeta. Un detall que era anunciat, a toc de trompeta, pel popular Rupert Roca.

     Ara, just quan per l’entorn del terme donen per finalitzada la verema, aquest proper diumenge tornarà a ubicar-se aquest improvisat celler en el marc incomparable de la Fragata. Un celler a l’aire lliure, on es trepitjarà el raïm i en lloc de posar aixeta a la bota es posarà a la font, que hi brollarà vi per admiració de tothom. I si com comentava la setmana passada que en  el certamen preliminar  del Festival de Cinema hi van haver mastegots, durant el transcurs de la primera Festa de la Verema, amb la font ubicada a la plaça de la Industria, també hi van haver bufetades. Va succeir quan  un personatge  es va treure la sabata i la volia omplir de vi. Els efectes que produeix,  quan se’n abusa, són imprevisibles.

     Una festa, aquesta de la Verema, organitzada per l’antic Foment de Turisme, amb la col·laboració del nostre Ajuntament  i patrocinada per Bodegues Torres.  

     Però avui, divendres, desconec si al vesprejar tindrem el privilegi de poder comptar amb la presència de la lluna plena, i és que de les llunes potser és la més apreciada per la seva majestuositat i per la claror que desprèn. Contemplant el seu encanteri sobren les paraules, potser algun xiuxiueig a cau d’orella per a no desbaratar el silenci que és el seu més entranyable aliat. Sigui com sigui la forma de la lluna d’aquesta nit de divendres, per als qui recordem a en Pol, sempre ens la imaginem plena. Perquè ha esdevingut el símbol que manté viu el seu record. El d’un jove esportista que es preparava per a ser gran. Era fort, física i mentalment, i li va tocar  haver d’afrontar la inoportuna malaltia. Davant la incertesa, raonava que aquestes coses es pensava que només li passava a la gent de més edat. Si més no aviat  es va adonar que en aquell desconegut  camí l’acompanyaven molts infants que es trobaven en les mateixes circumstàncies que ell. La seva lluita no va acabar amb derrota, faltaria més, ho podem considerar com un triomf que va activar una solidaritat permanent.

    Perquè els seus pares, en Xavier Lahoz i l’Estela Campañà, en lloc  d’abandonar-se a una tristesa punyent, es van aferrar a la idea de que la dissort d’en Pol seria un triomf que havien de compartir totes aquestes criatures de l’Hospital de Sant Joan de Déu. Amb aquesta finalitat, conjuntament amb altres col·laboradors, organitzen la cursa de la nit de lluna plena, que aquest any celebrarà la cinquena edició.

     Ja els hi deia jo que la forma d’aquesta  lluna ofereix moltes possibilitats. No obstant no importa que estigui núvol o que se’ns presenti  d’una altra manera, perquè quan ens referim a  ella, a la plena, tenim present a en Pol i a tants que, com ell,  esperen a l’hospital un senyal d’esperança, l’alè de vida que aporta la generositat de tots els qui, corrent o mirant al cel, col·laborem amb una causa tan humanitària com és poder tornar el somriure  a molts infants,  quan el seus febles cossos  reaccionen als efectes dels avenços de la medicina, que es van produint poc a poc,  a mesura que la lluna, la seva màgia, ens fa més generosos.

     Guaitem-hi més sovint, enmig d’una pau i una concòrdia que ara, més que mai, desitgem per continuar endavant, quan les circumstàncies són les que són. Que res enteli la llum nítida de la lluna que guaita, des de el seu lloc de privilegi, al mon.     

                                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 octubre del 2017) 

50 ANYS FANTÀSTICS

Des de sempre he tingut admiració per aquella Agrupació Fotogràfica que portava per nom Sitges Foto - Film. De ben segur perquè  l'he relacionat a l'afició per la fotografia que tenia el meu pare. Al seu costat em va encomanar el interès per aquest art.

    Fotografia i cinema tenen moltes seqüències en comú, les més bàsiques les trobem en l'enquadrament de la imatge, on cal buscar  sempre el millor angle possible  i també que tot plegat quedi ben enfocat. Fotografia i cinema, però,  són dos móns diferents, tot i que poden convergir quan el fotògraf busca en el cinema la fotografia perfecte i el cineasta busca en la fotografia el missatge que aquesta vol transmetre.

   Precisament el Festival de Cinema Fantàstic i de Terror, aquest afegit terrorífic es va incorporar  després,  es va gestar va  durant la celebració del I Saló Internacional de Fotografia de Sitges, el qual va comptar amb la participació de destacats fotògrafs d’arreu. Dintre del que es va anomenar la I Setmana Internacional de Cine - Foto i Audio . Al susdit saló de fotografia s’hi va afegir la projecció de curts cinematogràfics, que s’aglutinaven dintre les Jornades Internacionals de Cinematografia, amb projeccions de pel·lícules, sorgides de l’àmbit universitari, al Prado. Tot plegat  es complementava amb unes conferències que impartien rellevants personalitats del món del cinema. Certamen que es va celebrar en la primera setmana d’octubre del 1967.  Era alcalde de la Vila el Sr. Josep A. Martínez Sardà.

   Va ser durant la clausura del certamen que va tenir lloc a l’Hotel Calipolis, quan es va produir un fet insòlit. Com que la majoria dels participants eren universitaris, aquests van esperar el moment culminant de l’acte per llegir un manifest amb el qual demanaven la supressió de la censura pel que feia al cinema. La protesta dels estudiants per un dret legítim va provocar una airada reacció per part d’algunes personalitats assistents a la vetllada. Tan va ser així que es va lliurar una autèntica batalla campal, en la qual fins i tot l’alcalde va repartir algun que altre mastegot.

   Com és de suposar no va tardar gens a arribar la notícia de  l’enfrontament a les autoritats competents  i aquestes van sentenciar que als organitzadors no els hi donarien més permís per portar a terme un altre certamen d’aquestes característiques. Les parts afectades  es van afanyar per anar a parlar amb el ministre corresponent que era el Sr. Manuel Fraga i Iribarne. Els va rebre amb presses, però el just per fer-los saber  que no obtindrien el permís si volien continuar amb aquell projecte. Però que s’avindria a autoritzar, per exemple, un altre festival que no incités al desordre.   Només sortir del despatx, la delegació van començar a barrinar i de tot plegat va sorgir l’embrió del Cinema Fantàstic  i de Terror, Una idea que, com ja els havia anticipat , va recolzar el ministre.

    El Sitges Foto-Film, comptava amb un  nombre important de sitgetans apassionats per la fotografia i tenia el seu domicili social  en el carrer Sant Francesc, concretament  on hi havia la impremta del Sr. Joan puig Mestre, també un gran aficionat a la fotografia. A ell hi acudia el pare amb alguna que altra ampliació a sota el braç per a que opines al respecte i per a ser alliçonat pels seus  coneixements en el tema. Paral·lelament a l’afició fotogràfica que en aquells moments encapçalaven sitgetans com:  en Josep Tutusaus Zarran, Baltasar Ramon, Antoni Corella, Josep Mª. Jornet, el propi Joan Puig, Carles Guillen, Manel Vericart, Francesc Barnés,  Joan Olivé, Félix Lorenz, Josep  Barnad,  Joan Manel Marcè,   Antoni Rafàles Gil, Pere Sarramalera Cosp... Aquests dos últims a més tenien inquietuds cinematogràfiques i gràcies a elles van donar el tret de sortida a questa ja important trajectòria dintre un gènere molt concret, la fantasia lligada al terror.

  El primer festival es va celebrar sota la direcció d’Antoni Rafales  Gil. Pere Serramalera Cosp i Joan Manel Marce Gea. Aquell any va comptar  amb el suport tècnic del director cinematogràfic, l’Antoni Cervera. Es celebra  a l’octubre de l’any 1968 i coincideix també amb una nova edició del  Saló de Fotografia Internacional. Les projeccions continuen tenint lloc  a la sala del Prado i pocs anys després, degut a l’èxit, es van fer projeccions simultànies també a la sala del Retiro. Una oportunitat que va permetre que el centre de la Vila  fos també l’epicentre  de l’ambient que generaven els cada vegada mes nombrosos seguidors . Potser mai com aquells anys el Festival de Sitges va estar tan a prop de la gent del poble, afavorint un clima de convivència ben entesa. L’acte de clausura continuava tenint  lloc  als salons de l’Hotel Calipolis. Els premis consistien en  “Els Clavells de Sitges”, com el seu nom indica eren uns clavells de ferro forjat que realitzava l’artesà sitgetà el Sr. Llorenç Garcia, emmarcats i sobre un fons de vellut  verd claret.

     Als pocs anys de celebrar-se va deixar de formar part de l’organització en Josep Manel Marcé, si més no van continuar sent els màxims responsables l’Antoni Rafales i en Pere Serramalera , fent les funcions de secretària la Pilar Rafales Escalona i el marit d’aquesta el Ignasi Marín d’ajudant de la complexa organització.

     Fins que a l’any 1982  l’Antoni Rafales  deixa la direcció al mateix temps que el Festival s’allunya del poble i estableix la seva seu principal en un establiment hoteler de les afores del poble, que compta amb auditori  on es porten a terme les estrenes i els reconeixements  als artistes convidats . El poble de Sitges, el nucli central, no ha perdut contacte amb la gent del cinema que ens visita, però no és el mateix que abans, quan les dues sales  on es feien les projeccions eren Retiro i Prado.  Tanmateix  el pitjor que va perdre pel camí va ser el nom Sitges, estant substituït pel de Catalunya .

      Amb tot, cinquanta anys fantàstics . Un bon motiu de celebració i de fer honor a la memòria d’aquella gent del Sitges Foto – Film  que es van convertir en els pares de la criatura, en uns moments difícils.

                                                          J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de setembre del 2017)

LES CASES DELS SANTS PATRONS

      La confraria de Sant Bartomeu i Santa Tecla comptava amb uns administradors, els quals  tenien cura d’organitzar la Festa Major.  Era quan la imatge de sant Bartomeu era propietat de la família Robert que de primer, segons cròniques, la situen  a Campdàsens,  i després al carrer Nou . Una ubicació, aquesta última,  que els  descendents la troben molt més de lògica que no pas la  d’aquells verals als quals es fa referència...La casa esmentada del carrer Nou era la que donava accés a l’edifici de la Fragata,  i per tant era considerada  l’entrada principal. En el baixos de  davant de mar, només s’accedia al celler . Uns dies abans de la festa la imatge era dipositada a casa del corresponent administrador.

    La imatge de Santa Tecla era custodiada pel secretari municipal. Durant la guerra civil la imatge de Sant Bartomeu va ser salvada gràcies a una encertada reacció. A els  milicians que la van anar a buscar se’ls hi va donar una imatge d’un altre sant, la qual es van afanyar a destruir pensant-se que era la del patró. No va tenir la mateixa sort la de santa Tecla que la van trobar a l’Ajuntament i la van cremar. A l’any 1945 es va beneir una reproducció obra de l’escultor Josep Mª. Camps Arnau. Les dues imatges són propietat municipal i feia uns anys es guardaven a la sagristia de la parròquia, fins que es van col·locar a cada costat de  l’altar de la Puríssima.

      Dissolta la confraria i per tant sense comptar amb la col·laboració dels administradors , la imatge de Sant Bartomeu, els dies previs a la Festa Major, era dipositada al domicili de l’alcalde de torn i la de Santa Tecla al del secretari . En el transcurs de la processó cívica de la vigília eren recollides  i  traslladades  a l’església. Durant la processó en honor a Sant Bartomeu sortien les dues imatges. Antigament acabat el recorregut, la processó  tenia continuïtat, però més simplificada, per retornar les imatges a ca l’Alcalde i al domicili del secretari.  Cap al final de la dècada dels setanta només surt la imatge del patró, amb la comitiva corresponent,  des de la plaça de l’Ajuntament. Per la festivitat de Santa Tecla, la seva imatge,  s’anava a buscar el mateix dia de casa la pendonista.  A partir del 1980, el tabernacle de sant Bartomeu  és recollit en el domicili  del Sr. Antoni Mirabent i Muntané, cap de protocol de l’Ajuntament i membre de la comissió organitzadora.

   l’Antoni estava casat amb  la Gloria Baqués Tutusaus. I aquesta  casa del carrer Jesús on han viscut sempre  la va adquirir l’avi de la Gloria, el Sr. Vicenç Baqués Olivella, quan en ella hi  havia una carboneria. El nou propietari, que es va casar amb la Teresa Miret Escofet, la  va reformar i en el fons hi va disposar el forn on amassava i enfornava el pa que despatxaven a la  l’entrada . Va continuar l’ofici el fill del matrimoni, en Lluís Baqués Miret que a la vegada estava  casat amb la Rosa Tutusaus Martínez, nascuda a Campdàsens.

     El matrimoni Baqués- Tutusaus va tenir dues filles, la Gloria i la Neus,aquesta última casada amb en Domènec Martorell.  Principalment la Gloria va despatxar el pa junt amb la seva mare fins que aquesta es va jubilar . Sobresortint la seva estima i dedicació a les tradicions sitgetanes, de manera especial a la festivitat de Corpus de la qual encara ara resta amatent  per a que el carrer Jesús, i el seu veïnat, segueixin sent un referent de continuïtat en quant a confeccionar les catifes. La seva modèstia, el tenir cura del més mínim detall, li ha valgut l’estima i el reconeixement de tots els seus veïns més propers i de la gent del poble que sabem de la seva generositat i disposició per les coses de casa nostra.

    Com ara que una veïna sobrevinguda al carrer, tot i portar-hi molts anys vinculada a ell,  la Immaculada Almiñana Malivern, al ser designada pendonista de Sant tecla, li va demanar si   la imatge  podia ser exposada darrera aquesta finestra de casa la Gloria   i que reflecteix, quan s’escau, el pas del temps i les tradicions que l’acompanyen.  Així és com la copatrona ocupa un lloc preferent de l’entorn de la família Mirabent  - Baqués. Recordant els anys que havien compatit vida familiar  amb la presència de la imatge de Sant Bartomeu junt amb el tabernacle, del qual s’encarregava de posar les  flors el recordat Joan Capdet. Degut a que encara despatxaven pa, la imatge la disposaven en el menjador de la casa.  l’Antoni i la Gloria, també les seves filles,  a l’apropar-se la Festa, sabien que comptarien la seva intimitat amb  un convidat d’excepció.

     Així va ser fins que per la festivitat de Santa Tecla de l’any 1999, sent designada pendonista la també recordada Olga Mestres Soca, es va iniciar l’exposició rotativa per les cases dels pendonistes de torn.  Una exposició que, des d’aquella data, compta amb la col·laboració  de   l’Esteve Ferré Planas. Per la Festa Major del següent any, el 2000, la imatge de Sant Bartomeu, per voluntat del pendonista, Sr. Joan Marsal, va ser exposada a la casa de la seva consogra, la Sra. Rita Vidal al carrer Espalter.

    Al pas del temps les cases que han acollit als  sants patrons, han estat diverses i a totes han estat ben rebuts. Avui mateix la imatge de Santa Tecla, sortirà de casa de la Glòria de can Vicenç forner, per a la família serà reviure aquella presència de la imatge del nostre patró, tot i que ara hi falta l’Antoni que era també una institució del poble. I ostentava el mèrit d’haver sabut trampejar i sortir airós als designis de  les corporacions municipals, de diferent ideologia política, que s’han alternat a la Casa de la Vila.

     Molts honors i records coincideixen en aquesta sitgetana que és testimoni del bategar del poble i on la seva màxima preocupació sempre ha estat mimar els petits detalls, aquests que  tant contribueixen  a fer gran el nom de Sitges.  

                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de setembre de 2017)

QUAN EL SETEMBRE FEIA OLOR A MOST

   

    Quan els pobles perden els seus olors més personals o influents, abandonen part de la seva identitat. Un detall, els dels olors, que sense adonar-se'n, contribueixen a personalitzar racons, paratges, carrers que flairegen a aromes diverses sorgides entre  una existència col·lectiva i allunyats de les grans ciutats i, per tant, de les pestilències del progrés.

   N’hi han on només arribar percebies un flaire d'olor de bestiar, degut a que la gent acostumava a tenir, en els baixos de les cases, el matxo i fins i tot la xoll amb el porc, això si no hi disposaven  també alguna que altra vaca. Aquestes olors als habitants  de les ciutats i pobles grans, més que fàstic ens produïa una certa satisfacció, perquè eren olors gens  comunes  a l'entorn habitual. De la mateixa manera que ho és coincidir amb els cagallons de cabra, d'ovella,  o amb una voluminosa tifa de vaca. De sempre els excrements de determinat bestiar han despertat una desmesurada, no diré admiració, però sí curiositat als pixa pins, poc acostumats com estem  a caminar entre les necessitats espargides de besties que pasturen en l'àmbit rural.

   Sense apartar-nos de l'espai camperol, quan deixava de ploure  en aquests paratges  de pagès, l'olor que predomina és la de terra humida i, filant més prim, d'herba molla. La combinació resultant és d'una puresa sensacional, olor de fragància fresca i alhora delatadora de la proximitat de la terra, del sembrat, de les herbes i, si és el cas, de la pinassa del bosc.

    Depenen  si la visita es produeix a l'hivern, a l'ambient si gronxa una altra olor molt característica, és la que desprèn el fum provinent  de la llenya quan es crema en  la llar de foc o en la interioritat de l'estufa i que s'escapa, enjogassat, per la xemeneia. Apreciar, des de la distància,  com fumegen les xemeneies d'un poble, per damunt les teulades, és una imatge delatadora de vida, quan  la sensació és tot el contrari, d'absoluta solitud.

   Una de les olors més gratificants quan passegem per aquests carrers, és el flaire que surt dels forns de pa. Una olor característica quan aquest és cuit amb llenya. I ja no dic quan l'olfacte sap distingir entre l'olor de pa i el de coca.  Un autèntic regal pels qui busquen, en els pobles, olors que fa temps que hem deixat d’ensumar.

   Quan les pedres mil·lenàries basteixen parets ombrívoles, un verdet inquisidor s'aferra entre les juntes i tot plegat deixa escapar una olor d'humitat, de florit. L'olor dels anys segrestats entre les escletxes de les pedres.

    En el nostre habitat més proper, Sitges, bona part d'aquestes olors, per no dir totes, les hem perdut. Sobretot una que era característica d'aquest mes de setembre, l'olor de most que s’escapava dels cellers. A això hi anava associada la presència de les mosques, les quals arribaven a ser emprenyadores i encara més mortificadores pels cavalls, mentre esperaven a la porta del celler que descarreguessin les portadores del carro. La pobre bèstia no parava de moure el cap  per treure-se-les de damunt. La seva batalla era perduda, no li donaven treva , el perseguien allà on anava. I pel camí entraven amb facilitat a les cases, una evidència que la verema ja havia començat, que els cellers eren oberts. Una incursió que les mestresses de casa s'afanyaven a combatre  a cops de matamosques i amb puntuals flitades amb aquella singular manxa. Avui les mosques semblen una espècie en extinció, potser perquè no queden cellers. Però sí que hi han mosquits, de picades persistents i molestes, els quals sembla com si haguessin innovat el seu sistema de vol per a fer-lo més silenciós per tal  de que no tinguem temps de protegir-nos de les seves intencions. O serem nosaltres, que d'orella ja no estem massa fins i no els escoltem apropar-se ?

  El flaire de most era l'olor de la tardor que s'associava a la verema, la mateixa que ara té lloc a les vinyes de Malvasia de l’Hospital. Era i és  garantia que el resultat final serà el vi, després del procés de fermentació. Arribat el moment de posar aixeta a la bota, els hi tornava el protagonisme que els hi corresponia i els seus responsables es mostraven cofois de poder oferir el resultat del seu treball.

      I el vi tenia molts seguidors, els quals freqüentaven les bodegues del poble i que preferien un gotet a aquestes combinacions que ara es fan amb altres licors i begudes refrescants. Tot i que ja se'n feia d’estrambòtiques i potents, com la popular "barreja", una combinació de moscatell i cassalla o anís. Un costum que van portar els emigrants  del Sur que van venir a treballar. S'ho prenien en dejú, com el qui ingereix una medicina,  d’efectes no tan guaridors. A l’esgotar els  cellers les existències del vi, la clientela acudia a les bodegues, com a can Percala. Allà, l’eficient Manolo Reyes, fent honor al cognom, els servia vi del rei i de la reina. Una monarquia, aquesta,  que sí tenia molts adeptes i simpaties, la qual propiciava més alegries que penes. Si se'n abusava massa igual donava per riure com  per plorar. Curiosament el vi, el  costum del tastet, s'ha tornat a posar de moda, com podem comprovar en les freqüentades vinacoteques locals.

   Sitges fa temps que ha perdut quasi totes les bones olors  de poble. Ara les que predominen és el desagradable ferum a orins. I és que a qualsevol lloc i a qualsevol hora es  pixen els gossos i els óssos. Aquests darrers amb unes pixarades que recorden a la dels cavalls. Fins fa un temps quan algú es notava que el neguitejaven els pixats al ventre, i no disposava del lloc adient per alliberar, s'aguantava fins a trobar-lo. Avui la gent no aguanta res de res.

     Tampoc siguem catastrofistes, potser sí que encara queda alguna  que altra  olor impregnada de sitgetanisme. Com se’ns fa perceptible en aquest raconet del carrer d'en Bosc,on hi respira l'obrador de can Sabaté, en el moment en què els pastissers enfornen els muflons... Com sempre dic, no està tot perdut.

                                                                            J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de setembre del 2017 )

D'HOTEL A CÀTEDRA D'ART

L’hotel Miramar havia estat un establiment de categoria  superior pel que s’estilava en aquella època. Els clients també mostraven una classe  molt en consonància amb tot plegat. Fins i tot els propietaris,  els germans Vidal i Quadres, en Manuel, la Mercedes  i l’Elisa, transmetien una personalitat més d’acord amb els costums i maneres de fer i vestir dels anglesos. Vaig tenir el plaer  de mantenir-hi un tracte molt proper. Ignoro i no giraré la vista més enllà dels tres germans, solters, en quant a altres detalls dels seus avantpassats. El que sí puc donar testimoni  de les maneres de comportar-se  dels descendents, els quals  estaven influenciats per  una educació exquisida, molt respectuosa amb tothom.

     L’últim director va ser en Josep Correa casat amb la Lucia que era gironina i desenvolupava les funcions de   governanta de l’hotel. En Josep era germà d’en Manel Correa, un bon mecànic, que estava casat amb la Caritat Masip la qual encara viu a l’avinguda Artur Carbonell, en el pis de la casa propietat de la família de Joan Duran Ferret, que vivien en els baixos. Aquest va ser el impulsor de la construcció de la  Casa del Poble, la qual es va inaugurar  el 1 de maig de 1912 amb l’assistència de Pablo Iglesias.

   Ara que ve al cas, explicaré una anècdota que exemplifica la picardia que es feia servir, simplement per a sobreviure. En una de les dissertacions que es portaven a terme  en el local del carrer Nou, tenia la paraula en Joan Duran, aquest en un rampell d’exaltació de  la generositat, com a base de  la “repartidora “ ,  s’expressava així: “....el qui té ha de donar al qui no té...”. Una recomanació que no es va voler perdre un assistent  que, mentre l’orador s’omplia la boca de consells solidaris, l’home corria a casa d’en Duran. Li va obrir la porta la seva muller, la Manaleta Capdevila, que despatxava gallina a la plaça. El visitant, persona coneguda per la família, li va comunicar a la dona que el seu marit el feia anar per a que  li lliures els dos pollastres més macos que tingués. La dona , de ben segur coneixent al marit, li manifestava, amb una certa incredulitat: “vols dir, noi,vols dir”, però li va lliurar. Quan va arribar el marit a la Manaleta li va faltar temps per a recriminar-li la seva generositat, per estranyesa de l’home que no sabia de que li parlava. Sentint-se estafat, el líder socialista va córrer a l’encontre  del barrut i aquest  li va recordar que ell només va posar en pràctica  la recomanació que des de la tribuna feia a la gent treballadora que havien acudit  per a ser alliçonats amb seves teories .   Davant la reacció airada de l’orador, es feia palès que moltes vegades es predica el que un mateix no es creu.

    Tornant a l’Hotel Miramar, la distribució de la planta baixa ja delatava que es tractava d’una antiga mansió senyorial. Només entrar per la majestuosa portalada de pedra, hi havia la recepció a l’esquerra i la consergeria a la dreta. A peu d’escalinata hi havia una gran consola isabelina amb el corresponent mirall. En l’avantsala  una silleria  de caoba i des d’aquí s’accedia al bar a mà esquerra i el menjador a la dreta, on avui està situat l’auditori. Però de tot plegat el que sobresortia en aquesta planta baixa era el jardí, amb entrada també per la banda de la Torreta.  Les moreres estaven repartides per l’espai i oferien una ombra sensacional. A sota s’hi disposaven taules i sillonets i la gent s’hi parava a assaborir algun refresc, s’hi estava a la glòria.  No trobo explicació del per què les van treure , deixant l’espai cobert de ciment on hi bat  un sol que no hi pots parar. Avui s’hagués pogut aprofitar per acollir tota mena d’actes sense esperar que el sol  es retiri.

    Amb  l’enunciat he volgut palesar la transformació d’un establiment  hoteler en diferents espais polivalents. La majoria d’ells destinats a sala d’exposicions, les quals  he elevat a la categoria de càtedra. Perquè ve a ser una tribuna oberta als neguits dels artistes, gràcies als quals ens permet aprendre,com si es tractés d’una càtedra il·lustrativa,  els coneixements de l’art.

    Amb la Dolors Luján i la Carme Parellada es dona per acabat el cicle Binomis que com el nom indica ha aglutinat a parelles d’artistes els quals entre pintura, fotografia, joieria creativa i diferents tècniques pictòriques, han estat protagonitzats per artistes locals. Sota coordinació de l’Anna Monzó i Almirall que ha portat a terme una tasca sensacional, amb el suport de la regidoria de Cultura de la qual és responsable la Rosa Tubau i Llorià.

   L’evolució artística a que em referia, és molt representativa en l’obra tant de la Dolors Luján com de la Carme Parellada. També elles, en aquesta exposició conjunta, ens han sorprès a la vegada que es fa latent que l’estil dels artistes evoluciona a mesura que es van avançant etapes de la vida.

     A  la Carme i a mi ens va passar el dia que li vam encarregar un quadre a la Florència Coll, artista sitgetana que també exposa aquests dies al Miramar. El nostre quadre venia limitat per unes mesures concretes per haver d’encaixar entre dos mobles integrats. Anàvem  fixats  amb la pintura que realitzava en aquella època, quan pintava romàtics cafès, amb aquella personalitat que caracteritzava el seu estil. Així li vam exposar i en el moment que anem a buscar-li l’encàrrec quina no va ser la nostra sorpresa al trobar-nos amb un nodrit repartiment de senyores pomposes lluint abrics de solapa ample, un altre element característic de la seva obra. Vam quedar tan sorpresos que ella ho va notar,  ens va aclarir que just poc temps abans del nostre encàrrec havia canviat l’estil. Ens hi hem acostumat i avui és el nostre quadre preferit.

     Entre la Festa Major gran i la petita queda aquest impàs de temps per poder gaudir dels petits grans plaers i que millor que l’obra de les tres artistes sitgetanes, que coincideixen al Miramar, per fer més agradable i profitós el pas del temps.

                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de setembre del 2017 )

CRÓNICA D'UNA ALTRA FESTA MAJOR

     Tan apassionats com estem amb la nostra Festa Major ja només ens faltaria comptar els anys depenen del nombre de festes majors passades:  “tinc tantes... Festes Majors”, d’aquesta manera potser no es faria tan feixuc el recompte  global d’anys viscuts. O si més no el gruix dels anys no semblaria tan  demolidor arribada l’edat del si no fos. 

    Tots els qui comptem amb un extens currículum de festes majors viscudes, hem estat testimonis de l’evolució de la nostra Festa, de quan aquesta era aprofitada per viure-la d’una manera diferent a ara, quan l’entrada de gralles era acollida amb respecte i no interferia en el significat de la tocada que es feia en honor dels fundadors .  

    Uns actes  relativament nous,  són els dos pregons que marquen el inici: el pregó satíric i el pregó oficial. El primer organitzat per l’Agrupació de balls Populars,  que va comptar, durant unes 23 edicions, amb un pregoner únic , en Jordi Cubillos, a qui aquest llarg recorregut avala la conclusió  que ho feia bé.  El va succeir l’Anton Rafecas i aquest any l’encarregat ha estat en David Lanau, “Ratxu”, el qual ha volgut incidir en el tarannà de la gent de Sitges, amb un detall molt adequat a certes extravagàncies de la nostra personalitat, aportant uns embuts per posar  com a barrets. Aquest detall ja va donar a entendre que el seu pregó seria divertit i desenfrenat. Com així va ser. Un riure continuat, fins acabar fent servir el mateix embut per emular  la gralla i  interpretar la peça que toquen tots els grallers, ens referim al “Gener” que va compondre el músic Manel Rius i Ramos, flabiolaire que va ser de la Cobla Sitgetana. De la mateixa manera que el propi David tocava el tible amb la Cobla Miralpeix i, sigui dit de pas, tenia bona disposició com per haver sobresortit amb aquest instrument.

   Aquell dilluns, degut a la suspensió  per respectar el dol decretat, era atapeït d’actes. Va coincidir el trasllat de la imatge de Sant Bartomeu de l’església a l’Escorxador, lloc triat pel pendonista en Ramon Soler i Fernández. Seguidament la inauguració d’una altra edició dels Binomis, amb la participació de les artistes locals, Dolors Luján i Carme Parellada. A la mateixa hora inici del pregó satíric i tot seguit cantada d’havaneres, per continuar amb el pregó seriós a càrrec de les Veïnes. Elles ens van fer passar una estona molt agradable i van coincidir detalls molt  emotius, el sorgits del seu pregó i quan en Cisco Arbonès, president de la Comissió es, va dirigir als assistents des del balcó d’una veïna que havia esdevingut una institució en aquesta plaça de l’Ajuntament, la Montserrat Ferré que feia pocs dies que ens havia deixat. Amb el balcó tancat se’ns feia més evident que la vida és una successió d’etapes, a ella també el nombre de Festes Majors viscudes li va acabar fent el paquet. A baix, a peu de plaça, un balcó improvisat acollia a les tres protagonistes encarregades de pregonar la Festa. Un balcó que és la talaia  que potser més bé ha representat el tarannà de la dona sitgetana. Quan aquesta tenia cura del seu, disposant cossis amb flors i abocant-se damunt la barana per guaitar  el que passava al carrer. Com que la majoria de cases disposaven de balcó o finestra gran, les sitgetanes tenien per costum dirigir-se, des allà, a les seves veïnes més properes per establir  interessants  converses. Ho han exemplificat,  a la perfecció, les tres protagonistes del pregó, les quals ens han recordat aquesta actitud contemplativa o  comunicativa que es produïa en tots els balcons de les cases sitgetanes i que, quan s’esqueia, també hi penjaven domassos. Fantàstica la  recreació de les tres veïnes, com també l’acompanyament musical.

    I quan al cel feia poc que s’hi havia deixat de projectar un altre espectacular castell de foc, la matinal s’obre pas entre la foscor decadent d’aquest i la feble llum d’un nou dia. És un dels moments en què trobo  que la Festa Major es desperta sense quasi haver anat a dormir i posa a prova aquells que no ens volem perdre res. Perquè s’ha de tenir força de voluntat, després  d’anar a dormir tard, deixar el llit. Allà, en el Racó de la Calma, en la baixada del Cau, l’espectacle és sensacional i el moment, màgic.

     La Festa Major sembla repetitiva però sempre és diferent. Un any passa ràpid si més no poden succeir  moltes coses. Sitges ha perdut en el camí a un sitgetà molt estimat  que vivia la festa del seu poble des de la vesant religiosa. A en Jaume Berdoy com a sacerdot sitgetà li agradava concelebrar l’Ofici,  el qual ofereix la solemnitat pròpia de les grans ocasions. Una absència molt sentida  perquè era de  tarannà senzill,  comprensiu, amable i entusiasta també de la seva Festa Major. 

    La Sortida d’Ofici és  un dels moments més intensos, on tot fa feix i es converteix en un espectacle dels millors que podem lluir, per a admiració nostra i dels  visitants. Com així ha estat en la visita del President de la Generalitat que poc s’imaginava el rebombori que organitzem.

    Arribada la processó a l’església, hi ha a qui l’entrada del Sant la troba més emotiva que la de les gralles. Quan érem  jovenets aquets final de festa ens entristia,  se’ns havia fet curt, passava massa ràpid. Amb el pas dels anys la cloenda se’ns fa més suportable, ja no és el mateix deliri de quan esperàvem la Festa Major, perquè amb ella coincidien molts detalls que la diferenciaven d’altes celebracions. De ben segur, en aquesta era de sofisticats avenços tecnològics, influeix tenir tantes eines a la nostra disposició que permeten estar en contacte amb la  festa si ets lluny de casa i durant tot l’any. Sobretot els més menuts als quals, per a que mengin, els hi posen el DVD que transmet les imatges més influents per a motivar les ganes de menjar. I mentre, als més grans, per si de cas la desgana ens assetja, el testimoni audiovisual manté el fil conductor que ens connectarà, si no passa res, amb la del proper any. Abans, però, celebrarem la de Santa Tecla.

                                                                        J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de setembre del 2017)

A LES BOTIGUES TAMBÉ ÉS FESTA MAJOR

      La direcció del setmanari, a l’afrontar la nova singladura, va anunciar que arribaria als lectors totes les setmanes de l’any sense excepció. Un objectiu que s’està complint malgrat que, com aquesta setmana, de Festa Major, es fa difícil anar a la processó i tocar campanes, una conclusió que  avui ve com anell al dit. Prevenint que es solapava la festa amb el compromís de fer sortir al carrer el setmanari, la mateixa redacció va demanar als col·laboradors  avançar el dia de lliurament dels originals. Previsor, vaig enllestir el “tomb” amb prou antelació per així poder gaudir de tots ela actes previs a les intenses 36 hores.

   Malauradament  els fets de la Rambla de Barcelona i els succeïts a  Cambrils,  han colpit els nostres sentiments i principis, de tal manera, que els ànims no estan per a gaire festa. Davant la reacció extraordinària de la gent, de tornar a omplir aquesta universal arteria barcelonina i també els espais públics de Cambrils, com a mostra de normalitat i de no doblegar-se davant les urpes imprevisibles i malèfiques del terror,  he cregut convenient mantenir el contingut  de l’article i la capçalera que vaig deixar enllestit. No ho puc justificar com una mostra de pretesa normalitat, perquè encara tot és molt recent. Deixem-ho en aquest repunt de vida que ressorgeix entre la tristor i que vol ser  una aposta ferma per a  vèncer el terror. Aquesta vegada,  entremig del so de les gralles i l’olor de nards.   

     Avui, l’endemà de la festivitat de Sant Bartomeu, coincideix que la festa es diversifica. La setmana anterior a aquesta, celebraven la seva festa els veïns del poble de Garraf, que es troba dintre el terme de Sitges. Amb dues parts destacades, la banda de mar, amb una costa abrupta que, des del mateix mar, se’ns ofereix una visió molt diferent a la que estem acostumats a veure des de terra,. Amb un conjunt de cales i sobresortits rocosos de gran calat en la toponímia local, que va des del Port Ginesta, el port de Garraf,  al d’Aiguadolç. Enclavaments on el mar  s’entretén entrant i sortint  de entre les formacions rocoses i barrejant-se amb l’aigua dolça de la Falconera.  Amb el record  dels musclos de la Ferrosa, per haver estat els més apreciats d’aquest litoral. Un mar que, entre aquest anar i venir , besa els peus de  l’ermita blanca de la Trinitat.   

      Decantant cap a la muntanya, bordejant les runes d’una antiga fortificació , la ferida que han deixat les pedreres en el terreny és el resultat d’un progrés que ha portat  a no parar de gratar la muntanya. Només aquesta incursió a peu ens permet veure la magnitud d’un desastre del qual no se’n parla gaire. En mig de la devastació arribem a can Lluçà , la masia i vinyes de referència, d’un lloc encara habitat i on la terra es treballa. Des d’aquí ens podem dirigir a qualsevol indret del Massís, sabedors  que no tardarem gaire a  deixar el nostre terme per abraçar-nos al d’Olivella.

    I tornant a la voreta del mar,  a l’última llenca del terme, ajuntant-se ja amb el de Castelldefels, es troben les Botigues de Sitges. Situades just quan s’acaben els revolts de les  Costes  de Garraf. Sobre l’espadat que s’alça damunt de la carretera es troba la masia de Vallbona, que agafa el nom de la riera, una casa que  va fer construir Eusebi Güell, propietari també del celler de Garraf obra d’Antoni Gaudí. De masovers s’hi han alternat la nissaga dels Lloret, els últims, en Miquel Lloret i la seva muller Roser Congost.

     A mesura que es va anar fent assequible poder disposar de cotxe, aquest indret va tenir molt protagonisme, sobretot quan anant de Sitges cap a Barcelona s’havia de passar per aquestes Costes, un suplici per a les persones que es maregen. Arribats a aquest últim tram que acaba en baixada i que ens situa a les Botigues, és un alliberament, el pitjor ja ha passat. La gent que venia de Barcelona, amb la voluntat de passar el dia a la platja, molts feien parada en aquesta platja llarga a frec del túnel del tren. Aquesta afluència va conduir a la família Lloret a disposar un xiringuito a peu de platja. Els va secundar la família d’en Vicenç Lázaro  que van regentar  el Casablanca, un referent en la cuina especialitzada en peix que va tenir continuïtat en El Vivero de Sitges, situat als peus de l’ermita de Sant Sebastià, junt amb l’Alfons Sánchez i la seva família.

     Avui a les Botigues hi viuen un bon nombre de residents , vinguts d’arreu. Són gent amb neguits que mantenen viu l’esperit associatiu a aixopluc de l’Associació Cultural de les Botigues de Sitges , de la qual n’és el president el Sr. Francesc Garcia,  secretària la Sra. Conxita Salvador i president d’honor, el Sr. Llorenç León. Ells, junt amb la resta de components de la junta, organitzen la seva Festa Major i durant tot l’any porten a terme tota mena d’actes culturals i lúdics. Sobresortint el certamen literari que celebren coincidint amb la festivitat de Sant Jordi, el qual ha assolit un bon nivell de participació i de qualitat dels treballs presentats, signats per autors, novells i altres de consolidats.

    Quan el remor de les gralles de la Festa Major de Sitges s’afebleix i queda sospès en l’aire  un flaire decadent de pólvora, a les Botigues de Sitges encenen la metxa que precedeix a un esclat de renovades il·lusions festives, les d’uns veïns que, vet aquí,  han encarregat al Cronista els hi pregoni  la seva festa.  Que té com a base fonamental  la complicitat i l’estar ben avinguts. Només així   ens farà pregonar, a uns i altres, que el sitgetanisme també comença allà on sembla que s’acaba.

     El nostre terme no és gaire gran, però a cada raconet hi germina, com la farigola i el romaní, un rebrot  que  creix fins a donar els seus fruits. Aquests que els vivim amb tota la intensitat . Mimem tots els detalls d’aquesta convivència, gaudim-ne,  i treballem tots plegats per a que aquest mon pugui ser millor, sense els estirabots que, en el moment menys pensat,  tan mal ens fan.

                                                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 d'agost del 2017)

PETIT SANT BARTOMEU

    

       Un 25 de setembre d’un d’aquests anys passats, ens trobaven de pas per la ciutat de Pamplona i quina no va ser la nostra sorpresa quan vam coincidir amb un seguici festiu, amb gegants i tot el folklore corresponent. Ens afanyarem a preguntar el motiu de la celebració i ens van assabentar del que es tractava: “San Fermín chico”. Commemoren el martiri del Sant  i sembla ser que aprofiten per celebrar la festa petita.

     Això de les mides, quan es tracta de mesurar la magnitud de la festa, és molt relatiu. Perquè no hi ha cap celebració festiva que no sigui magnificada. A nosaltres ens passa, tenim una gran predilecció per la Festa Major, que celebrem en honor de Sant Bartomeu, però només amb un mes de diferencia tornem a estar de celebració, la festivitat de Santa Tecla, amb un seguit d’actes que poc es diferencien  entre una festa  i  l’altra.

     Tornant a les mides, ara ens centrarem en les mesures de la imatgeria. La imatge més alta que es venera a la comarca del Garraf és la de sant Pau, que a Sant Pere de Ribes celebren la seva conversió el 25 de gener i és considerada la festa major petita. Per la corpulència i alçada de l’Apòstol s’ha convertit en un referent, quan ho comparem amb una persona d’alçada  considerable , dient-li: “ets alt com un Sant Pau”.

    Si més no la  que aquests dies s’exposarà  on ha designat el pendonista i  sortirà al carrer en processó, la imatge de Sant Bartomeu, és una bonica talla d’estil barroc que es trobava a Campdàsens per ser propietat de la família Robert, fins que va passar a ser-ho del poble. Les mesures no són gaire grans.

    De les mans del nostre artista, en Daniel Monzó i Bertran, ha sorgit aqueta imatge de Sant Bartomeu, la fotografia de la qual he volgut que il·lustrés el meu article. En Daniel ens ha delectat amb totes les figures del nostre folklore, especialment  les parelles de gegants, el drac i l’àliga... i ara ens sorprèn amb una reproducció exacta d’un  Sant Bartomeu  petit. És una aportació més al conjunt de la seva obra festamajorenca.

    Com ho han fet altres artistes locals els quals han pintat la Festa. Com el propi Felip Masó i Falp amb la seva espectacular i fantasiosa  obra de la Processó de Sant Bartomeu. Un altre ha estat l’Agustí Ferrer Pino, autor del drac que el va pintar amb uns colors que van desaparèixer al repintar-lo de nou. Després dels anys, en Josep Pascual, el va restaurar i li va tornar el colorit original . Com que la moda de la fotografia està tan secundada, he pensat afegir-me a les pinzellades dels pintors/res que han dedicat obra a la nostra Festa. Entre altres el mateix Agustí Ferrer, que  va deixar pintats quadres d’aquesta temàtica, amb preferència pel ball de bastons i del  mític flabiolaire en Pep Capelles. Un altre artista que va pintar la Festa va ser el recordat Salvador Marcet, en”Teio” . També l'Agustí Albors, autor de les esperades i sensacionals portades de l'Eco dedicades a la festa. En  Ramon Cenzano, en Pere Ros . En Rafel Monzó, germà de l’autor d’aquesta petita i extraordinària obra d’art. La Núria Bartés i la Núria Corretgé, la Núria Fortuny. Així com la Blanca Benitez Montané, autora del cartell d’aquest any i el de la Festa Major del 2007. Que ens fa recordar a la seva mare,  la Blanca Montané que havia pintat amb aquarel·la els llocs més significatius de casa nostra. La filla ha superat a la mare, com ha de ser, i ens delecta  pintant  la nostra Festa amb una inspiració sublim.

  El Petit sant Bartomeu, obra d’en Daniel Monzó, el meu veí, és fruit del bon record que va deixar la presència del  gran, quan aquest va estar exposat al taller de casa. Allà on l’ombra dels plataners va acollir a la gent amiga que s’hi va apropar. Entre ells la Rosa, la mare de l’artista, a qui el detall de tenir la imatge tan a prop de casa seva la va fer molt feliç i en va gaudir plenament.  Ha passat un any i ara Sant Bartomeu i després Santa Tecla,  aquesta imatge obra de l’escultor Pere Jou, tornaran a tenir el seu protagonisme. Quan s’escaigui  seran exposades per a complaença i admiració de la gent del poble.  Després  d’intervenir-hi  les bones arts i el gust exquisit  amb el qual ens té acostumats l’amic Esteve Ferré i el seu equip.

   Que tinguem tots, una bona Festa Major.      

                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el18 d'agost 2017)

EN PEPI

      Les persones som fràgils en tots els aspectes, i aquesta fragilitat ja es fa palesa entre el complex procés de gestació dintre el ventre de la mare. Perquè  a la més mínima, un cromosoma de més,  i ja incideix en el resultat final. La vida guarda ombres a les quals l’aciençada  labor dels entesos, poc a poc, van aportant llum que permet avançar  en aquells aspectes que alteren la normalitat.

    En Pepi és un xicot que aporta una lliçó que costa d’aprendre quan les coses no han anat del tot bé. L’enteresa d’uns pares, dels germans i demés família,  la resignació i una comprensió molt ben assolida,  són el far,  la llum a la qual em referia, la mateixa que ha  d’il·luminar un recorregut que tampoc és fàcil. Perquè la normalitat de tot plegat és relativa i imprevisible, només l’amor, el saber interpretar el que volen transmetre, ajuda  a que la convivència sigui la més propera i planera i, fins i tot, gratificant possible. Un somriure, un petó, una carícia, poden arribar a ser tan importants com descobrir i gaudir d’ un petit tresor enmig del no res.

     En Josep Almiñana i Malivern  va néixer el 27 de novembre del 1958. Els seus pares l’Antoni Almiñana i Formento i la Carme Malivern i Sardà. És el petit dels cincs germans: l’Enric, en Toni, la Immaculada, la Carme i ell. El xicot està immers en un mon especial el qual sols ell hi sap trobar el sentit a cada situació, i desenvolupar-se amb una normalitat que és exclusivitat seva. La que ell sap interpretar i amb la qual s’hi troba bé i és feliç. Amb el seu posat de trapella el xicot passeja una popularitat fruit d’una simpatia i espontaneïtat molt seva. Detalls pels quals es fa estimar.   Es passa la major part dels mesos de l’any en una residència especialitzada que es troba a la població de Vilaseca, Villablanca, que depèn de la Fundació Pere Mata de Reus, amb cinc-cents residents i, com altres, treballa en un taller d’ocupació.      

     En el transcurs de festes  importants, alguns caps de setmana i les vacances  es trasllada a casa de la Immaculada, on els dos s’entenen només interpretant una mirada de complicitat. Quan en Pepi torna a casa, potser després de visitar la Carme, la seva altra germana, on sovint hi va  a dinar, el dispeser, tip com un “guitllo” , arriba al pis del carrer Jesús disposat a fer la migdiada, o si més no a estirar-se al llit i escoltar música del seu ídol, el immortal Pavarotti. Abans, però ha d’intercanviar aquell diàleg sorneguer que entaulen els dos germans. La Immaculada el tira de la llengua i si li ha de recriminat alguna actitud ho fa sense miraments, com ha de ser. Ell, que sembla tenir cua de palla, li deix anar la lletania que sempre té a punt  i sempre vol tenir l’última paraula. Així el minyó s’engresca sense adonar-se’n i amb la germana que tampoc es deixa prendre el pel,  el sainet està servit. Fins que el personatge desapareix i es tanca a l’habitació, on no s’adorm sense abans haver deixat tot ben disposat, perquè  ratlla la perfecció en quant a ser una persona molt ordenada.    

    En Pepi no sap interpretar el rellotge, però viu a l’hora, fins i tot al minut. El que fa pensar que el pas del temps el mesura el seu rellotge biològic.  Acompanya a la seva germana Carme i a les amigues d’aquesta a la platja, i quan es cansa de ser-hi, després de manifestar que vol marxar, i d’haver portat a terme totes les seves rutines, monòleg inclòs,  llavors  li fixen una franja horària i vet aquí que quan falten uns minuts es comença a preparar i, amb una exactitud sorprenent a l’hora acordada ja està a punt, per admiració de totes les acompanyantes.

 Aquests dies observa que quelcom d’especial s’està planejant  en el seu entorn. La Immaculada ha estat escollida la pendonista de Santa Tecla i l’Anton, el seu fill, junt amb la Carme els cordonistes. Li expliquen i mostra  aquell posat de desentendre’ns quan sap que la cosa no va per ell. Tot i que guarda un record especial de quan la Loli Suárez va ser la pendonista, sembla ser que el va captivar tant, que des d’aquell dia la Processó de Santa Tecla i tot el que hi està associat,  ho identifica com la processó de la Loli...

  Ara, quan ja es comença a ensumar la Festa Major , en Pepi viu una mica a l’expectativa de tot plegat, intueix que s’està preparant alguna de grossa, però no sap ben bé el que. De segur que la Mare de Déu de la Loli, o “la virgen pequeña”, com també l’anomena,  li farà reviure aquell esdeveniment que tant l’ha marcat. El seu rellotge  interior li marcarà cada instant que ell interpretarà a la seva manera . I és que en Pepi, com tots els de la nostra edat, hem  estat sitgetans que vivim amb un interès especial tots aquests esdeveniments. Com l’arribada de la fira, que significava  l’avantsala de la festa més important del poble. Que per cert, ho continuen vivint amb la mateixa intensitat els veïns dels carrers  de  Gràcia. Per a  ells una altra  Mare de Déu,  la d’agost, coincideix amb  la  festa de la que havia estat una vila. I ho celebren al carrer, engalanant-los i aportant la  seva relació amical,  la més característica i fructífera  del veïnatge ben avingut . Aquest any, les Festes de Gràcia,  compleixen 200 anys, que es diu aviat, i això ens fa adonar-nos que el temps passa  de manera molt ràpida.

    El dia a dia ens porta  a vigílies festives. A coincidir amb amics, com en Pepi, que sembla que visquin en un altre món, i res més lluny de la realitat. El seus sentiments són tan purs i nobles que ens ofereixen una lliçó de com els petits valors fan possible la grandesa d’una existència curiosa però exemplar. Viscuda des d’una altra perspectiva, ni pitjor ni millor, diferent. 

                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 d'agost del 2017)

      

LES CAMPANES DEL VINYET TOQUEN A FESTA

    En el campanar del Vinyet hi han disposades quatre campanes i ofereix  la curiositat  d’assentar-se a damunt una biga de fusta de considerables  dimensions, no tant per la seva llargada, sinó per la seva amplada i gruix. Entre els elements curiosos  que es guarden a l’ermita s’hi troba una maqueta en la qual se’ns representa tal com era a l’any 1870, el detall  més destacat el trobem en el campanar que apareix adossat a la banda dreta del la casa dels ermitans. A partir d’aquesta data  es construeix en el lloc on nosaltres sempre l’hem vist.   

    I  posats a buscar coincidències, el campanar del Vinyet es troba situat perpendicularment amb el campanar de la nostra església parroquial, que també és un campanar afegit a l’antiga construcció, quan aquesta constava d’una campanar pla, sense lloc per a les campanes. Si van afegir les arcades corresponents en el transcurs d’un projecte posterior. Fins que  a l’any 1863 es finalitzen les obres d’ampliació  i es col·loca, en la  part superior, una majestuosa imatge de pedra de la Immaculada, a la qual tots coneixem per la Mare de Déu del Campanar.

     Una altra coincidència, el campanar de l’ermita de sant Sebastià es va fer a l’any 1870. Així que quasi a les acaballes del segle XIX , en pocs anys de diferència,  es pot dir que es van vestir els tres campanars que es troben  en línea recta, d’un extrem a l’altre del poble.

    El so de les campanes és majestuós, i ho és més segons siguin les  mesures. Per tant les de més sonoritat són les del campanar de l’església parroquial, detall que podrem comprovar dintre de poc, durant el repic  de la vigília de la Festa Major i en el transcurs del dia de la festivitat de Sant Bartomeu, gràcies a l’equip de campaners que en tenen cura. A mi, en particular, m’agraden tots els tocs, però  sento predilecció pel que acompanya el recorregut  de la processó de Sant Bartomeu. Potser per la sobrietat que el fa elegant i majestuós. Simple, però de molt calat.

     El so de les campanes de l’ermita de Sant Sebastià, és fràgil,  molt de poble, que es fa notar el dia de la festa, quan s’ anuncia  que és a punt de començar l’Ofici.  D’aquest repic en són testimonis, no ens apartem de les curiositats, dues Vinyets que viuen molt a tocar de l’ermita, em refereixo a la Vinyet Ferrer Panyella de “can Terradeu” i a la Vinyet Cuatrecases Tomas de “can Lliberato”. Amb el mar molt proper i amb el lligam familiar que les dues han mantingut amb aquest, quan els seus avantpassats hi feinejaven.

   Més enllà, el senzill campanar de l’ermita de la Trinitat, també aixecat damunt la casa dels ermitans,  acull les dues campanes que repiquen el dia de l’aplec. El bosc no em deix veure més enllà, per poder comprovar si la seva situació està en la mateixa línea dels altres tres campanars. Potser massa obsessionat, com estic, en voler fer-los coincidir. Quan el més important és el motiu pel qual han estat construïts i pel missatge que transmeten els tocs de les seves respectives campanes.

      Demà, festivitat del Vinyet, el seu campanar tornarà a tenir el protagonisme que assoleix en les grans ocasions. El punt de referència que, des de lluny, fa possible la seva ubicació.

    Un fet destacable serà el retorn de l’escolanet centenari al seu lloc habitual, al peu de l’altar. Després que en Josep Pascual hagi enllestit una impecable restauració. La  seva presència fa possible que segueixi sent l’element testimonial més admirat per la mainada. Sobretot  quan, entre el silenci, s’escolta  aquest sorollet metàl·lic que, amb pulcre  nitidesa,  s’escapa des de  l’interior de la caixeta que custodia, cada vegada que s’hi deixa caure  una moneda.

    El Vinyet atresora detalls que, per la seva simplicitat o importància, tot i no ser del tot visibles, ens aporten elements imprescindibles per conèixer millor la part  d’història que li correspon en tots els aspectes. Així com altres detalls més simples, no per això deixen de ser importants, com  pot ser el repic de les campanes per anunciar-nos la joia de seva festa. Aquesta que, cada any, esperem amb renovat i encomanadís entusiasme.

                                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitgesel 4 d'agost del 2017 )