DE L'ESGLÉSIA PARROQUIAL AL VINYET

      Al complir-se els tres-cents cinquanta anys de la que acabaria sent l’església parroquial tal com és actualment, en Blai Fontanals, juntament amb l’equip que hi ha col·laborat, acaben de treure un magnífic llibre, compost de dos volums, on queda explicat i documentat fins el més mínim detall. 

   L’enclavament on està situada,  com la seva forma, l’han convertit en una icona del nostre paisatge. Quants milers de fotografies, repartides per tot el món, donen testimoni d’aquesta ubicació que, al mateix temps, s’associa amb el nom de Sitges.

   I si ens referim al nombre incalculable d’imatges que queden guardades per sempre més. Tampoc ens podem arribar a imaginar el nombre de parenostres que s’han resat dintre de les seves interioritats. S’hi referia mossèn Josep Pausas en el transcurs de la celebració de la Missa Solemne que va presidir, junt amb el vicari mossèn Josep Ramon, el dia de la festivitat de Sant Jaume per commemorar aquests 350 anys. 

   Unes paraules, les seves, que ens han permès no només reflexionar sobre aquestes manifestacions, esporàdiques i íntimes, de  professió de fe, sinó també amb moltíssims altres aspectes que, relacionats  amb l’àmbit parroquial, s’hi han alternat. 

     Centrant-nos només amb el que nosaltres hem viscut, ens adonem de com han canviat molts aspectes i costums. Quan vaig néixer el  rector de la parròquia  era mossèn Pascual Prats Boira,  l’últim rector que va tenir majordoma, l’Amparo. El vicari  Salvador Nonell Bru va ser qui em va batejar. Davant la  presència d’un sacerdot, encara que no coneguéssim, ens afanyàvem per anar  a besar-li  la mà. 

   Les misses  es feien d’esquena als feligresos i en llatí. A la nostra parròquia amb missa diària a les 6 del matí, amb assistència prou participativa on hi predominaven més les dones, amb la preceptiva mantellina que els hi cobria el cap. Malgrat l’hora tan matinera,  no els eximia que els hi  cobressin la cadira per seure. En el moment de la comunió l’escolà, que anava vestit com a tal,  disposava la patena a l’alçada de la barbeta per si queia la Sagrada Forma, que no es podia agafar amb els dits. Arribada la Quaresma, es  tapaven les imatges amb un vel de color morat. Desprès de la Pasqua, en el mes de maig, es celebrava el que es coneix com el mes de Maria, de suma importància per l’església, que agafava protagonisme durant totes les tardes del mes. També era molt  significatiu el primer divendres de cada mes. Com aquests tants altres costums que, si no s’han perdut del tot,  passen desapercebuts. 

      La Missa Solemne, cantada, que és com també les diferenciàvem d’altres misses. Amb olor d’encens que s’afegeix a realçar aquesta solemnitat. Bé pot servir com exemple de les moltes que dintre la nostra parròquia s’han celebrat, la del passat dilluns. I que hi va posar el colofó la Maria Loreto Almirall Malivern, la qual va llegir les  boniques i emotives estrofes, escrites per ella, que sintetitzen tota una trajectòria. Resumint-les en aquesta concreció de temps: “Avui faig 350 anys”.

 “ No cal que bufem espelmes/ n’he cremat tantes.../ No cal compartir pastís, / el pa, fruit del treball de dones i homes,/ ha saciat cors i ànimes./ Brindem amb el vi/ que dona força i sentit a les Benaurances. / No perdem l’Esperança/ mentre la Paraula/ es faci sentir/ dins la meva caixa de ressonància./ No perdem la Fe/ en les mans esteses/ capaces de multiplicar peixos i pans. / No ens espantem/ quan les meves portes s’obren/ a la Babilònia de la diversitat./ 

Bona gent que us arrecereu/ a la meva ombra:/ tant per fer festa,/ per la pregària/ o l’airada  protesta./ Soc la vostra Casa Pairal, / des d’on contemplo:/ dolor, bondat i bellesa.” 

  A l’exterior, amb el campanars dintre de la mateixa coordenada, albirem el del Santuari del Vinyet. L’edifici actual es va construir el 1727, desprès d’enderrocar-ne un altre, per tant cinc anys els separen  per assolir els 300. 

   Avui festivitat de la Mare de Déu del Vinyet,  tornem al seu recer amb la mateixa devoció que va acompanyar a totes les sitgetanes i sitgetans que ens han precedit. I amb la mateixa invocació: “Socorreu-nos, nit i dia, Verge Santa del Vinyet”. 

                                          J.Y.M.

  

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'agost del 2022)

     

AMB EL RESSÓ DE LA MÚSICA ARRIBEM AL VINYET

  Fa una setmana que al  Retiro va tenir lloc una vetllada memorable. Pensada per presentar el CD amb la  música de ballables que interpretava en Janio Marti amb les seves respectives formacions orquestrals. La iniciativa ha sorgit del seu fill, en Pinyu Martí amb el recolzament de la seva família; el seu germà   Jordi Marti, amb les respectives parelles i  la Sílvia Camps Gumà, la mare dels dos xicots  i l’esposa d’en Janio. Ressò

    Amb només cinc músics i la cantant, damunt l’escenari, n’hi va haver prou per estigmatitzar al nombrós públic existent. I és que en Janio, la música del seu repertori tenia molta  força de convocatòria. I quan entre ballable i ballable en Pinyu presentava, el veia a ell acompanyat d’aquella sorna que el caracteritzava davant el públic.  A darrera els escenaris el músic es transformava i es convertia en un mag. Perquè amb aquesta faceta, desconeguda per molts, en Janio entretenia als seus fent jocs de mans i explicant acudits, tot i que potser amb tant temps d’estar junts els companys de l’orquestra ja els sabien com el mateix repertori de ballables que interpretaven. Si més no en els locals on anaven a actuar hi acostumava  haver el cafè del poble, que precedia a  la sala de ball, allà ell aprofitava per desplegar les seves arts de mag, per admiració de tothom.

   El mateix Pinyu també és un home espectacle, la seva manera de tocar la bateria és tot un art que meravella al públic. Emprant  moviments i tècniques de mag , perquè  en uns instants, fa sonar timbals plats i bombo, i ho fa quadrar en el temps que marca el compàs. Manera de ser que de jove ja va esdevenir un ídol d’aquella mainada que el tenien com un geni, com sorgit d’un conte. Quan s’esqueia capitanejava una colla de geganters que, amb gegants i col·legues, es presentaven  a la guarderia de la Maria Teresa Olivella, al carrer Sant Sebastià, a la qual ajudava la Pepa Pañella. La seva arribada produïa un esclat de joia entre la mainada que  res més els hagués fet tan feliços com la presència d’en Pinyu  que de seguida la tenia armada. Si no recordo malament fins i tot hi va acoblar gralles i els sants patrons perquè no hi va ser a temps. Es va fer gran abans d’arribar a aquest extrem.

   Amb aquesta edat va començar els estudis de percussió, amb ells invertia moltes hores tancat on ara hi ha el Janio’s  i els redobles dels timbals s’escapaven fins al Cap de la Vila i tothom de Sitges ho relacionava amb en Pinyu que els hi fotia pels descosits . Sortosament tots els veïns de la casa eren família i prenien paciència tot i que a ells els hi anava com anell al dit l’expressió : “m’ha deixat el cap com un bombo”.

    Tornant  a la vetllada musical va ser emotiva, pels molts records que ens situaven en una època, la de l’exitosa trajectòria musical del protagonista.  Curiosament dos dies després, el divendres, en la meva col·laboració a l’Eco  em referia als cinquanta anys de la primera passejada de l’home per  lluna,  tancava l’article amb la típica cançoneta de: “la lluna, la pruna...”. Una cançó que de ben segur es cantava a la guardaria de la Teresa, mentre no hi apareixia en Pinyu amb tot el seu seguici festiu. Passats els anys, aquell mateix promotor de la moguda infantil,   a la sala del Retiro, on havia triomfat el seu pare, sonava un èxit d’aquell repertori inspirat en les novetats més destacades del moment, ni més ni menys que la : “Tintarella di luna,/ tintarella  color latte/ tute notte di  luna pliena , tu diventi candida”. Fantàstic colofó d’una setmana amb la lluna com a protagonista en les altures  i  aquí, en la terra, en aquest raconet del món, a Sitges, la música d’en Janio.

      Moltes de les músiques que sonen són sinònim de festa i, a casa nostra, parlar de festes es referir-se a un dia sí  i a l’altre també. I aquest dilluns s’escau anar  al Santuari del Vinyet. I anar-hi el dia de la seva festa , és  abraçar-se a la tradició i a la devoció. Una tradició molt antiga, que ha mobilitzat  a un bon nombre de generacions que s’hi han desplaçat de moltes maneres.

    El més normal  ha estat anar-hi a peu, però també,  sobretot la gent de la pagesia, hi anaven en carro. Els temps han evolucionat i s’hi ha afegit altres alternatives, totes elles mecanitzades ,  cosa que fa que avui anar al Vinyet ho trobem a prop.

    Envoltada, com havia estat, de masies i sínies, just ara celebrem els cent anys d’un gran projecte que va tenir el seu punt d’inici en uns jardins que porten el nom que aglutina tot aquell ambiciós projecte, Terramar. A partir d’aquí el paisatge d’aquell indret va anar canviant. Camps i vinyes van acabar parcel·lats i en aquells terrenys es començaren a construir torres senyorials.    El sector que més ha tardat ha transformar-se ha estat on estava situada la masia de can Pei i per sobre d’aquesta la de  can Lleuger . Allà, darrera la casella de la via del tren, l’únic nucli de població que va  sorgir va   ser la barriada que tots coneixem per les Cases del Sord. I davant mateix de l’ermita, la masia dels de can Marcé de la Plana.

   Apunt per emprendre el camí, ens acompanyaran  les noves tecnologies que ens permetran fer fotografies dels moments més significatius i, desprès, els hi enviarem a les amistats per “Watssap”. I com que també s’ha posat de moda això de penjar-ho tot, ho penjarem a “facebook”. Però aquesta, la modernitat, no ha pogut suplir la devoció, que fa que ens hi apropem, qualsevol dia de les nostres vides,  envoltats de solitud, de silenci. Perquè l’estima, la devoció no s’ha afeblit  tot i el pas del temps i dels nous invents que l’han acompanyat.        

LES CAMPANES DEL VINYET TOQUEN A FESTA

    En el campanar del Vinyet hi han disposades quatre campanes i ofereix  la curiositat  d’assentar-se a damunt una biga de fusta de considerables  dimensions, no tant per la seva llargada, sinó per la seva amplada i gruix. Entre els elements curiosos  que es guarden a l’ermita s’hi troba una maqueta en la qual se’ns representa tal com era a l’any 1870, el detall  més destacat el trobem en el campanar que apareix adossat a la banda dreta del la casa dels ermitans. A partir d’aquesta data  es construeix en el lloc on nosaltres sempre l’hem vist.   

    I  posats a buscar coincidències, el campanar del Vinyet es troba situat perpendicularment amb el campanar de la nostra església parroquial, que també és un campanar afegit a l’antiga construcció, quan aquesta constava d’una campanar pla, sense lloc per a les campanes. Si van afegir les arcades corresponents en el transcurs d’un projecte posterior. Fins que  a l’any 1863 es finalitzen les obres d’ampliació  i es col·loca, en la  part superior, una majestuosa imatge de pedra de la Immaculada, a la qual tots coneixem per la Mare de Déu del Campanar.

     Una altra coincidència, el campanar de l’ermita de sant Sebastià es va fer a l’any 1870. Així que quasi a les acaballes del segle XIX , en pocs anys de diferència,  es pot dir que es van vestir els tres campanars que es troben  en línea recta, d’un extrem a l’altre del poble.

    El so de les campanes és majestuós, i ho és més segons siguin les  mesures. Per tant les de més sonoritat són les del campanar de l’església parroquial, detall que podrem comprovar dintre de poc, durant el repic  de la vigília de la Festa Major i en el transcurs del dia de la festivitat de Sant Bartomeu, gràcies a l’equip de campaners que en tenen cura. A mi, en particular, m’agraden tots els tocs, però  sento predilecció pel que acompanya el recorregut  de la processó de Sant Bartomeu. Potser per la sobrietat que el fa elegant i majestuós. Simple, però de molt calat.

     El so de les campanes de l’ermita de Sant Sebastià, és fràgil,  molt de poble, que es fa notar el dia de la festa, quan s’ anuncia  que és a punt de començar l’Ofici.  D’aquest repic en són testimonis, no ens apartem de les curiositats, dues Vinyets que viuen molt a tocar de l’ermita, em refereixo a la Vinyet Ferrer Panyella de “can Terradeu” i a la Vinyet Cuatrecases Tomas de “can Lliberato”. Amb el mar molt proper i amb el lligam familiar que les dues han mantingut amb aquest, quan els seus avantpassats hi feinejaven.

   Més enllà, el senzill campanar de l’ermita de la Trinitat, també aixecat damunt la casa dels ermitans,  acull les dues campanes que repiquen el dia de l’aplec. El bosc no em deix veure més enllà, per poder comprovar si la seva situació està en la mateixa línea dels altres tres campanars. Potser massa obsessionat, com estic, en voler fer-los coincidir. Quan el més important és el motiu pel qual han estat construïts i pel missatge que transmeten els tocs de les seves respectives campanes.

      Demà, festivitat del Vinyet, el seu campanar tornarà a tenir el protagonisme que assoleix en les grans ocasions. El punt de referència que, des de lluny, fa possible la seva ubicació.

    Un fet destacable serà el retorn de l’escolanet centenari al seu lloc habitual, al peu de l’altar. Després que en Josep Pascual hagi enllestit una impecable restauració. La  seva presència fa possible que segueixi sent l’element testimonial més admirat per la mainada. Sobretot  quan, entre el silenci, s’escolta  aquest sorollet metàl·lic que, amb pulcre  nitidesa,  s’escapa des de  l’interior de la caixeta que custodia, cada vegada que s’hi deixa caure  una moneda.

    El Vinyet atresora detalls que, per la seva simplicitat o importància, tot i no ser del tot visibles, ens aporten elements imprescindibles per conèixer millor la part  d’història que li correspon en tots els aspectes. Així com altres detalls més simples, no per això deixen de ser importants, com  pot ser el repic de les campanes per anunciar-nos la joia de seva festa. Aquesta que, cada any, esperem amb renovat i encomanadís entusiasme.

                                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitgesel 4 d'agost del 2017 )