La festivitat de la Puríssima despunta només començar el mes de desembre. I en el dia a dia d’aquest recorregut arribarem també a una festa molt entranyable, la de Santa Llúcia. Per la seva proximitat amb Nadal, s’abraça a una de les tradicions més simpàtiques del calendari. Hi contribueix el protagonisme de les modistes que festegen el dia de la seva patrona. D’una manera com es venia fent des de fa molt temps: acudint a Barcelona a fer un tomb per la Fira de Santa Llúcia, que compte amb 231 anys d’antiguitat, venerar la relíquia en la capella lateral del claustre de la Catedral i anar a dinar en algun dels restaurants emblemàtics de la capital.
Em vaig referir fa un parell de setmanes al carrer Sant Sebastià com a
paradigma d’un indret de la vila on, en el seu dia, hi van coincidir un bon nombre d’artistes.
Entre músics, pintors i aficionats a la fotografia. Neguits, o aficions, que
transcorrien en paral·lel a l’art de la costura a la qual s’hi dedicaven unes veïnes.
Degut a la proximitat amb la festa de la seva patrona, torno a aquest carrer.
Un retrobament que ve precedit per una altra curiositat digne de mencionar: les
cinc modistes que s’alineaven en una mateixa vorera .
Testimonis d’aquest veïnatge
m’han explicat que sempre hi havia qui demanava informació : “m’han dit que en aquest carrer hi ha una
modista...? Resposta : “ Quina
d’elles ? Perquè en aquest tram concret de carrer en total n’hi ha set “.
Baixant el carrer, des del carrer Jesús, de dalt cap a baix, la primera
que es trobava era la Nuri Milà, esposa d’en Ramon Serra que era pintor de
parets i treballava amb el seu sogre. Al cap dels anys van anar a viure al
carrer Parellades. El matrimoni va obrir una drogueria a les Cases Noves.
Al costat, la Vinyet Fontanals que havia nascut en la casa de davant de
la Biblioteca on la seva família despatxava carbó. La Vinyet estava casada amb
en Pere Termes. Els pares d’en Pere vivien al carrer Sant Francesc en un dels
pisos de les cases de can Zera, veïns de la popular Pepa Sanahuja que també era
modista, especialitzada en la confecció de cortines. Van deixar el carrer Sant
Sebastià per anar a viure a Vilanova, on encara hi resideix la Mª. Vinyet.
Al costat mateix, la Mª Dolors Vives Comas, filla de la Filomena que antigament havia
tingut dispesa. Quan els germans Montornès van arribar a Sitges, procedents
d’Ascó, hi anaven a menjar. La Dolors es va dedicar a la costura i amb els anys
va comptar amb l’ajuda de la seva filla, la Dolors Noguero Vives. Mare i filla,
la una cosia i l‘altra desfilava els fils que es descabellaven dels repunts.
L’Andreu Noguero, marit i pare,
respectivament, de les Dolors, era un
gran amant de la muntanya i els dies de festa hi anava a fer caminades. A la
tornada la imatge es repetia, de la motxilla sobresortia un flairós pomell de
farigola. El colorit d’aquelles herbes boscanes ressaltava al costat de la
blancor de les robes de la costura que tan acuradament tractava la Dolors.
Seguia l’Engracieta Martín la
qual mentre el seu marit, en Marianet, pintava quadres de flors i paisatges del
poble, ella cosia vestits per la boutique de La Parada que es trobava al carrer
Jesús.
A continuació la Montserrat Riart. Els seus pares havien estat de portes
a la casa del Comte Rueda a baix a mar. El pare de la Montse, en Joan, que era
paleta, era un eficient encarregat de transmetre els encàrrecs dels amos a tots
els industrials que hi treballaven. La Montserrat va disposar d’un taller de
costura on hi anaven a cosir un bon nombre de noies. Era molt amiga d’una altra
modista, la Rosa Ballester Carbonell, popularment coneguda per “la millones” . Ofici, aquest de modista, que no feia honor als
modelets que portava la Rosa. La Montserrat es va casar amb un vidu i se’n va
anar a viure a Sant Pau d’Ordal.
Aquestes són les cinc modistes que es
trobaven costat per costat una de
l’altra. Però vet aquí que la representació de l’ofici no a acabava aquí, a l’altra
banda del carrer hi havia la modista Teodora Aparicio que estava especialitzada
en fer pantalons .
Abans d’anar a viure a un pis de la casa de can Prieto, a davant de
l’estació, en aquest mateix tram de carrer hi va viure la Carme Malivern,
casada amb l’Antoni Almiñana. Ella durant un temps també va fer de modista. I per
sempre més vam trobar a la Carme cosint dintre de l’àmbit familiar, on és molt apreciat poder disposar de modista
particular.
I com que el tema de les modistes es presta a filar molt prim, em
permeto ultrapassar els límits del carrer. Ho faig sense anar massa lluny. Allà,
al cantó mateix, ja en el carrer de les Ànimes, amb el de Jesús, quasi a tocar amb una altra
carboneria, la d’en Salvador Martínez, hi vivia la Joana Àlvarez que era
madrilenya. També feia pantalons i era la modista oficial de can Carbonell de
la roba. Botiga emblemàtica del mateix carrer Jesús.
Davant les evidències al carrer Sant Sebastià li podem afegir a
l’enunciat, que fa poc el presentava com un carrer d’artistes, el de les
modistes. El nombre de totes elles el fa més que mereixedor d’aquest títol aglutinador.
Aquestes, en apropar-se la festivitat de
la Puríssima, havien d’atendre els encàrrecs que els hi feien les respectives
clientes que volien estrenar una peça de roba, la qual ja els hi serviria per
vestir en les imminents festes de Nadal.
Ara ja no hi queden modistes. Però sí artistes, que s’apleguen en el
taller que hi disposa la Núria Corretgé. Quan uns i altres, davant la blancor
de la tela: la del quadre i la de la
roba, els exigeix el repte d’enllestir una obra on cal menester ofici i
habilitats artístiques.
Pinzells i agulles, que
s’acompanya de l’advocació a la patrona, quan ens hi adrecem: Que Santa Llúcia
ens conservi la vista.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de desembre del 2017)
