Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris immaculada almiñana malivern. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris immaculada almiñana malivern. Mostrar tots els missatges

22 d’octubre 2017

LES CASES DELS SANTS PATRONS

      La confraria de Sant Bartomeu i Santa Tecla comptava amb uns administradors, els quals  tenien cura d’organitzar la Festa Major.  Era quan la imatge de sant Bartomeu era propietat de la família Robert que de primer, segons cròniques, la situen  a Campdàsens,  i després al carrer Nou . Una ubicació, aquesta última,  que els  descendents la troben molt més de lògica que no pas la  d’aquells verals als quals es fa referència...La casa esmentada del carrer Nou era la que donava accés a l’edifici de la Fragata,  i per tant era considerada  l’entrada principal. En el baixos de  davant de mar, només s’accedia al celler . Uns dies abans de la festa la imatge era dipositada a casa del corresponent administrador.
    La imatge de Santa Tecla era custodiada pel secretari municipal. Durant la guerra civil la imatge de Sant Bartomeu va ser salvada gràcies a una encertada reacció. A els  milicians que la van anar a buscar se’ls hi va donar una imatge d’un altre sant, la qual es van afanyar a destruir pensant-se que era la del patró. No va tenir la mateixa sort la de santa Tecla que la van trobar a l’Ajuntament i la van cremar. A l’any 1945 es va beneir una reproducció obra de l’escultor Josep Mª. Camps Arnau. Les dues imatges són propietat municipal i feia uns anys es guardaven a la sagristia de la parròquia, fins que es van col·locar a cada costat de  l’altar de la Puríssima.
      Dissolta la confraria i per tant sense comptar amb la col·laboració dels administradors , la imatge de Sant Bartomeu, els dies previs a la Festa Major, era dipositada al domicili de l’alcalde de torn i la de Santa Tecla al del secretari . En el transcurs de la processó cívica de la vigília eren recollides  i  traslladades  a l’església. Durant la processó en honor a Sant Bartomeu sortien les dues imatges. Antigament acabat el recorregut, la processó  tenia continuïtat, però més simplificada, per retornar les imatges a ca l’Alcalde i al domicili del secretari.  Cap al final de la dècada dels setanta només surt la imatge del patró, amb la comitiva corresponent,  des de la plaça de l’Ajuntament. Per la festivitat de Santa Tecla, la seva imatge,  s’anava a buscar el mateix dia de casa la pendonista.  A partir del 1980, el tabernacle de sant Bartomeu  és recollit en el domicili  del Sr. Antoni Mirabent i Muntané, cap de protocol de l’Ajuntament i membre de la comissió organitzadora.
   l’Antoni estava casat amb  la Gloria Baqués Tutusaus. I aquesta  casa del carrer Jesús on han viscut sempre  la va adquirir l’avi de la Gloria, el Sr. Vicenç Baqués Olivella, quan en ella hi  havia una carboneria. El nou propietari, que es va casar amb la Teresa Miret Escofet, la  va reformar i en el fons hi va disposar el forn on amassava i enfornava el pa que despatxaven a la  l’entrada . Va continuar l’ofici el fill del matrimoni, en Lluís Baqués Miret que a la vegada estava  casat amb la Rosa Tutusaus Martínez, nascuda a Campdàsens.
     El matrimoni Baqués- Tutusaus va tenir dues filles, la Gloria i la Neus,aquesta última casada amb en Domènec Martorell.  Principalment la Gloria va despatxar el pa junt amb la seva mare fins que aquesta es va jubilar . Sobresortint la seva estima i dedicació a les tradicions sitgetanes, de manera especial a la festivitat de Corpus de la qual encara ara resta amatent  per a que el carrer Jesús, i el seu veïnat, segueixin sent un referent de continuïtat en quant a confeccionar les catifes. La seva modèstia, el tenir cura del més mínim detall, li ha valgut l’estima i el reconeixement de tots els seus veïns més propers i de la gent del poble que sabem de la seva generositat i disposició per les coses de casa nostra.
    Com ara que una veïna sobrevinguda al carrer, tot i portar-hi molts anys vinculada a ell,  la Immaculada Almiñana Malivern, al ser designada pendonista de Sant tecla, li va demanar si   la imatge  podia ser exposada darrera aquesta finestra de casa la Gloria   i que reflecteix, quan s’escau, el pas del temps i les tradicions que l’acompanyen.  Així és com la copatrona ocupa un lloc preferent de l’entorn de la família Mirabent  - Baqués. Recordant els anys que havien compatit vida familiar  amb la presència de la imatge de Sant Bartomeu junt amb el tabernacle, del qual s’encarregava de posar les  flors el recordat Joan Capdet. Degut a que encara despatxaven pa, la imatge la disposaven en el menjador de la casa.  l’Antoni i la Gloria, també les seves filles,  a l’apropar-se la Festa, sabien que comptarien la seva intimitat amb  un convidat d’excepció.
     Així va ser fins que per la festivitat de Santa Tecla de l’any 1999, sent designada pendonista la també recordada Olga Mestres Soca, es va iniciar l’exposició rotativa per les cases dels pendonistes de torn.  Una exposició que, des d’aquella data, compta amb la col·laboració  de   l’Esteve Ferré Planas. Per la Festa Major del següent any, el 2000, la imatge de Sant Bartomeu, per voluntat del pendonista, Sr. Joan Marsal, va ser exposada a la casa de la seva consogra, la Sra. Rita Vidal al carrer Espalter.
    Al pas del temps les cases que han acollit als  sants patrons, han estat diverses i a totes han estat ben rebuts. Avui mateix la imatge de Santa Tecla, sortirà de casa de la Glòria de can Vicenç forner, per a la família serà reviure aquella presència de la imatge del nostre patró, tot i que ara hi falta l’Antoni que era també una institució del poble. I ostentava el mèrit d’haver sabut trampejar i sortir airós als designis de  les corporacions municipals, de diferent ideologia política, que s’han alternat a la Casa de la Vila.

     Molts honors i records coincideixen en aquesta sitgetana que és testimoni del bategar del poble i on la seva màxima preocupació sempre ha estat mimar els petits detalls, aquests que  tant contribueixen  a fer gran el nom de Sitges.  
                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de setembre de 2017)

15 d’agost 2017

EN PEPI






      Les persones som fràgils en tots els aspectes, i aquesta fragilitat ja es fa palesa entre el complex procés de gestació dintre el ventre de la mare. Perquè  a la més mínima, un cromosoma de més,  i ja incideix en el resultat final. La vida guarda ombres a les quals l’aciençada  labor dels entesos, poc a poc, van aportant llum que permet avançar  en aquells aspectes que alteren la normalitat.
    En Pepi és un xicot que aporta una lliçó que costa d’aprendre quan les coses no han anat del tot bé. L’enteresa d’uns pares, dels germans i demés família,  la resignació i una comprensió molt ben assolida,  són el far,  la llum a la qual em referia, la mateixa que ha  d’il·luminar un recorregut que tampoc és fàcil. Perquè la normalitat de tot plegat és relativa i imprevisible, només l’amor, el saber interpretar el que volen transmetre, ajuda  a que la convivència sigui la més propera i planera i, fins i tot, gratificant possible. Un somriure, un petó, una carícia, poden arribar a ser tan importants com descobrir i gaudir d’ un petit tresor enmig del no res.
     En Josep Almiñana i Malivern  va néixer el 27 de novembre del 1958. Els seus pares l’Antoni Almiñana i Formento i la Carme Malivern i Sardà. És el petit dels cincs germans: l’Enric, en Toni, la Immaculada, la Carme i ell. El xicot està immers en un mon especial el qual sols ell hi sap trobar el sentit a cada situació, i desenvolupar-se amb una normalitat que és exclusivitat seva. La que ell sap interpretar i amb la qual s’hi troba bé i és feliç. Amb el seu posat de trapella el xicot passeja una popularitat fruit d’una simpatia i espontaneïtat molt seva. Detalls pels quals es fa estimar.   Es passa la major part dels mesos de l’any en una residència especialitzada que es troba a la població de Vilaseca, Villablanca, que depèn de la Fundació Pere Mata de Reus, amb cinc-cents residents i, com altres, treballa en un taller d’ocupació.      
     En el transcurs de festes  importants, alguns caps de setmana i les vacances  es trasllada a casa de la Immaculada, on els dos s’entenen només interpretant una mirada de complicitat. Quan en Pepi torna a casa, potser després de visitar la Carme, la seva altra germana, on sovint hi va  a dinar, el dispeser, tip com un “guitllo” , arriba al pis del carrer Jesús disposat a fer la migdiada, o si més no a estirar-se al llit i escoltar música del seu ídol, el immortal Pavarotti. Abans, però ha d’intercanviar aquell diàleg sorneguer que entaulen els dos germans. La Immaculada el tira de la llengua i si li ha de recriminat alguna actitud ho fa sense miraments, com ha de ser. Ell, que sembla tenir cua de palla, li deix anar la lletania que sempre té a punt  i sempre vol tenir l’última paraula. Així el minyó s’engresca sense adonar-se’n i amb la germana que tampoc es deixa prendre el pel,  el sainet està servit. Fins que el personatge desapareix i es tanca a l’habitació, on no s’adorm sense abans haver deixat tot ben disposat, perquè  ratlla la perfecció en quant a ser una persona molt ordenada.    
    En Pepi no sap interpretar el rellotge, però viu a l’hora, fins i tot al minut. El que fa pensar que el pas del temps el mesura el seu rellotge biològic.  Acompanya a la seva germana Carme i a les amigues d’aquesta a la platja, i quan es cansa de ser-hi, després de manifestar que vol marxar, i d’haver portat a terme totes les seves rutines, monòleg inclòs,  llavors  li fixen una franja horària i vet aquí que quan falten uns minuts es comença a preparar i, amb una exactitud sorprenent a l’hora acordada ja està a punt, per admiració de totes les acompanyantes.
 Aquests dies observa que quelcom d’especial s’està planejant  en el seu entorn. La Immaculada ha estat escollida la pendonista de Santa Tecla i l’Anton, el seu fill, junt amb la Carme els cordonistes. Li expliquen i mostra  aquell posat de desentendre’ns quan sap que la cosa no va per ell. Tot i que guarda un record especial de quan la Loli Suárez va ser la pendonista, sembla ser que el va captivar tant, que des d’aquell dia la Processó de Santa Tecla i tot el que hi està associat,  ho identifica com la processó de la Loli...
  Ara, quan ja es comença a ensumar la Festa Major , en Pepi viu una mica a l’expectativa de tot plegat, intueix que s’està preparant alguna de grossa, però no sap ben bé el que. De segur que la Mare de Déu de la Loli, o “la virgen pequeña”, com també l’anomena,  li farà reviure aquell esdeveniment que tant l’ha marcat. El seu rellotge  interior li marcarà cada instant que ell interpretarà a la seva manera . I és que en Pepi, com tots els de la nostra edat, hem  estat sitgetans que vivim amb un interès especial tots aquests esdeveniments. Com l’arribada de la fira, que significava  l’avantsala de la festa més important del poble. Que per cert, ho continuen vivint amb la mateixa intensitat els veïns dels carrers  de  Gràcia. Per a  ells una altra  Mare de Déu,  la d’agost, coincideix amb  la  festa de la que havia estat una vila. I ho celebren al carrer, engalanant-los i aportant la  seva relació amical,  la més característica i fructífera  del veïnatge ben avingut . Aquest any, les Festes de Gràcia,  compleixen 200 anys, que es diu aviat, i això ens fa adonar-nos que el temps passa  de manera molt ràpida.
    El dia a dia ens porta  a vigílies festives. A coincidir amb amics, com en Pepi, que sembla que visquin en un altre món, i res més lluny de la realitat. El seus sentiments són tan purs i nobles que ens ofereixen una lliçó de com els petits valors fan possible la grandesa d’una existència curiosa però exemplar. Viscuda des d’una altra perspectiva, ni pitjor ni millor, diferent. 
                                                       J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 d'agost del 2017)

      

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez