CRÍTIC DE MISSES

   Tinc la satisfacció de poder compartir pàgina amb la màxima autoritat eclesiàstica del poble, com ho és  el Sr. Rector de la nostra parròquia, mossèn Josep Pausas. Coincidint que quan surti al carrer el setmanari tan sols hauran transcorregut unes hores de la festivitat de Sant Josep, els hi vull fer arribar, tan a ell, també  a  elles i  a tots els que s’identifiquen amb el nom, la meva felicitació.

    Amb un record molt especial a un Josep que va tenir molta complicitat amb el Ral·li de cotxes d’època  que tindrà lloc aquest  diumenge, em refereixo al Sr. Josep Casanova i Termes. Eficient secretari del Foment del Turisme de Sitges i persona detallista al cent per cent. Com també una altra de les peces de l’engranatge d’aquesta prova, que té lloc entre Barcelona i Sitges, és l’amic Eduard Carbonell i Targa que sap la vida i miracles del Ral·li, per tants anys com ha col·laborat amb l’organització de la prova.

   Vet aquí, però, que amb les felicitacions  i els records que van associats a l’esdeveniment d’aquest cap de setmana m’he apartat de l’enunciat de l’article. Encapçalament que ha vingut motivat per una crònica que vaig llegir en el diari El Periódico de Catalunya del divendres passat, escrit per Carles Cols, sobre una especialitat molt poc coneguda, com ho és els del crític de missa. Una curiositat que es remunta entre els anys 1983 i 1997, període de temps en què el diari madrileny “ABC” , va estar publicant, cada dilluns, ni més ni menys que la crítica de missa. Escrita per Ricard Herrero que era un sacerdot que es dedicava a visitar esglésies, durant la celebració de l’eucaristia,  amb el més estricte anonimat, per a desprès escriure  la corresponent crítica. Copio textualment  de l’article, unes línees d’aquesta col·laboració: “El salmo lo cantó solo el organista. Al aleluya no contesto casi nadie. Ya digo que es una pena de la que el cura no tiene culpa” . El sacerdot ho escrivia  en les mateixes pàgines del diari entre les crítiques de teatre, cinema, música, de literatura... Obeint  a l’encàrrec de Luís María Ansón, com així ho explica Victor Olmos en el llibre “Historia del Abc“.

     Avui, ens consta imaginar-nos que un diari pugui incloure en les seves pàgines una crítica d’una missa. Altra cosa  és l’opinió que hi pugui expressar el sacerdot, com ho fa el meu company de pàgina, així com arquebisbes i bisbes que escriuen  en altres diaris de prestigioses capçaleres. Per la seva part el crític, o  cronista, Ricard Herrero apuntava, ja fa anys, una crítica de caire generacional: “La misa  de una y media a la que he asistido es una misa pobrecita, de poca gente, de gente mayor y un poco en pelo”.  Un comentari que volia reflectir una realitat que pot semblar anar contra la lògica,  si tenim en compte que, en el seu dia, a les persones de més de 65 anys,  la pròpia església els va eximir del deure d’assistir a missa els diumenges i festes de precepte. De ben segur perquè a partir d’aquesta edat consideraven que sobrevenien desgavells de la salut que podien fer inviable acudir a la celebració religiosa. Sortosament la mitjana de vida s’ha allargat i avui una persona de 65 anys el que acaricia amb més entusiasme i il·lusió és la jubilació i, amb ella el poder fer els que més li plagui. Sense que l’edat sigui un impediment per  assistir a missa. Perquè amb la jubilació hi ha temps per a tot.

    En certa manera la crítica continua vigent,  sense la presència de cap crític especialitzat en el tema, perquè tots ens sentim capacitats per opinar, sobretot quan les paraules del sacerdot aconsegueixen acaparar l’atenció dels feligresos i això és produeix en el moment del sermó, on es fa palesa l’habilitat oratòria del predicador. Antigament en molts pobles els sermons assolien una influència crítica, aquesta vegada, però, per part de l’oficiant, quan aprofitava per posar en evidència determinades actituds que desafiaven la bona entesa entre els veïns del poble i que el Sr. Rector adequava la seva intervenció per a denunciar-ho amb un esperit crític. Algunes vegades aquest  arremetia contra els músics que participaven en la festa major del poble. Com va passar en un de la província de Tarragona. Els components de l’orquestra que participaven en l’acompanyament dels cants litúrgics, escoltaven atònits, des del cor, les paraules del sacerdot, més o menys en aquests termes: “Vosaltres, que digueu que no teniu diners per a fer obres de caritat, per a sufragar les despeses de la parròquia, no us sap greu gastar-vos els diners amb els músics que se’ls emporten a canvi de res de profit.... Mala propaganda pels bufadors d’instruments. Però la cosa no acabava aquí, sinó que continuava a l’hora de dinar, era quan els músics eren repartits per les cases del poble. Tenir assegut a taula un músic representava tot un honor que distingia a la família que l’havia acollit. I si més coincidia amb la presència del Sr. Rector, la veu corria per tot el poble. En aquests dinars, curiosament, el sacerdot, en un moment o altra, feia sortir el tema del poc encaix dels balls amb les coses de l’església.

       Existeixen, però, uns Oficis religiosos que a falta de crític oficial, obtenen una rellevància que distingeix el programa d’actes. Assistir a l’Ofici de Festa Major de casa nostra forma part d’un costum que marca determinades preferències. Quasi sempre per la solemnitat de l’acte. M’ho deia una senyora: “ Fa goig veure l’altar envoltat de tants capellans”. És el mateix referent amb els qual es guiaven els organitzadors de festes passades, quan en el programa, en l’apartat de l’Ofici, hi feien constar: “Glosará la vida del Santo, un eminente orador sagrado”. Un protocol que es repetia cada any.

     A falta de crític de missa, les persones expliquem la missa segons ens va i sempre fem curt. Perquè, segons la veu popular: “de la missa no en sabem ni la meitat”.

                                                                                                     J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de març del 2015 )

COSES DE CASA

   Les coses i la gent de casa nostra aconsegueixen una influència que va en consonància amb les preferències de cadascú. Parlar, en aquest cas, escriure del present de Sitges és moure’ns entre una temàtica tan diversa, on l’actualitat segueix important no tan sols a tots els convilatans, sinó també a totes aquelles persones, en són moltes, que se senten atretes per totes les singularitats de la Vila. Gent que ve tot sovint a passejar i aprofita per recrear-se i gaudir dels esdeveniments i d’aquesta oferta cultural tan variada com interessant. Ho demostra el nombre de visitants, més de 20.000, que han passat pel Cau Ferrat i Maricel des de la nova singladura.

    Les noves tecnologies ofereixen i faciliten el poder  estar informats, en tot moment, del que, en aquest cas concret, té lloc a la Vila. I aquest interès es recrea, com he dit, amb l’actualitat del dia a dia i també per saber més del passat. Els nostres museus exposen l’evolució d’una Vila, la projecció de la qual, ja va interessar a artistes i personalitats del món de la cultura. Entre les curiositats, s’exposa en l’espai fronterer que separa el Cau ferrat del Maricel, l’anell que es va trobar enterrat entre la terra del Sitges d’abans, a recer dels fonaments del Palau. Un petit i valuós  testimoni del Sitges del passat.

     Entre aquest ahir i avui, la història del nostre poble s’adequa a totes les situacions que han estat comunes i sobretot a aquesta identitat  tan particular en un poble que marca diferències.

   De les moltes persones que, tot i no haver nascut aquí, han tingut una predilecció especial, destaca la influència d’un amic que ha aportat molts neguits i passió per les coses del Sitges d’abans. En Marcel Maluquer i Barceló, que ens acaba de deixar, va arribar a Sitges de jovenet de la ma dels seus pares. El pare va venir com a director, gerent... d’un espai recreatiu anomenat Oasis Parc, ubicat en uns terrenys de davant de la piscina, amb uns frontons i un reclam molt singular, per a la mainada,  poder passejar amb uns  burrets pel recinte. D’aquest entreteniment en tenia cura l’Enric Ballester  que l’anomenaven en Pocholo . Que desprès va passar a ser porter del local de la piscina i barman.

    El pare d’en Marcel tenia també un local a la platja Sant Sebastià, potser on el Sr. Esteve, en Mamita va tenir després un bar. El Sr. Maluquer  els deixava una part del local als Iberos del Jazz, que va fundar i dirigir en Magí Almiñana, per a que poguessin assajar. Aleshores en Marcel era un xicot molt jove a qui li agradava la música i s’ho passava d’allò més bé en aquells assajos de l’orquestra amb la interpretació dels ballables del moment. Aquells moments viscuts li van quedar gravats a la memòria i tot sovint en feia referència.

   En aquelles estades a Sitges es va aficionar als cotxes antics i a totes les rareses  d’èpoques passades. Així, els diumenges, es passejava per damunt el passeig amb una bicicleta molt singular, amb una roda molt alta a la part de davant i una altra de més petita al darrera. Ell quedava enlairat i oferia una perspectiva d’un Sitges antic. Era una bicicleta igual que l’exposada a l’entrada del museu Romàntic, sembla ser que el fons del museus en té inventariades dues, una d’elles va ser donada pel Sr. Joan Gené i Recasens de cal Carreter. I ara als fills els agradaria saber, amb exactitud, quina és la del seu pare.

     Entre aquestes en Marcel es va aficionar als cotxes antics i era un clàssic  en la prova del Ral·li de cotxes d’època Barcelona – Sitges. La seva indumentària era sempre la mateixa: gavardina de l’època i gorra a l’estil Sherloch Holmes. Un cotxe que un dia, durant una visita a la província de Sòria, a l’entrar en el local del poble, el nom del qual no recordo, vam veure reflectit en un pasquí emmarcat, amb una nota que feia referència al seu propietari, en Marcel Maluquer, amb motiu d’una adhesió del poble als amics dels cotxes antics. Va seu una coincidència que em va satisfer molt per la troballa en si i per l’amistat amb el propietari del cotxe en qüestió.

    En Marcel ens ha deixat  a les portes d’una nova edició del Ral·li, ell que era un apassionat i conservador de les coses antigues. Just ara quan les tecnologies més avançades de la telefonia s’han reunit, un any més, a Barcelona amb un èxit de participació i novetats que ens deixen meravellats. Ell que va viure de prop els començaments dels Iberos del Jazz, quan la seva cantant, la Beatriu Álvarez, es valia d’aquells embuts tan peculiars que van ser els predecessors dels micròfons. I que per no haver-hi, no estava a l’abast de tothom poder fer gravacions.

     Aquesta manca de tecnologia era suplantada  per l’enginy de la gent. El mateix Magí es valia de la capacitat de captació i retentiva que tenia en Quimet Bielsa. El qual, abans de fer de cambrer al Prado es va dedicar a l’ofici de recader, com la seva família. Cada vegada que l’Almiñana necessitava determinades partitures de ballables, requeria la presència d’en Quimet i, sense més preparació, li tatarejava la melodia de la cançó i després d’un parell de vegades li feia repetir i de seguida es quedava amb la melodia. Sense cap altra referència es dirigia a la casa Beethoven i allà a la servicial Sra. Antonia li cantava la melodia i la gent de la casa que l’escoltaven  de seguida li treien, d’aquelles grosses carpetes, les partitures del ballable que sol·licitava. Fins i tot algunes vegades havien complimentat al recader amb el testimoni sonor que l’empleat li dedicava al piano que hi ha en l’estreta botiga adossada al Palau de la Virreina de les  Rambles.

        Són les coses de casa de les quals n’han tingut i en tenen cura, la nostra gent. En Marcel Maluquer era un conservador i entusiasta de les coses antigues. I a alguns de nosaltres, com un servidor, ens agrada donar tombs per un  Sitges íntim i portar fins aquestes pàgines fets, protagonistes i detalls de tots els temps.     

                                                                                           J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de març del 2015 )

SITGETANA, 50 ANYS

              

   Aquest és el títol de la sardana que el mestre Jordi Paulí va compondre per encàrrec de la Cobla,  per tal de deixar constància musical dels 50 aniversari de la formació.

   Va ser estrenada el dia de la Festa de la Trinitat, el 16 de juny del 2014. Els components van voler estrenar-la en aquest indret tan bonic del Massís a mena d’homenatge a l’administració de l’ermita, que des de la seva fundació han comptat sempre amb la Cobla per amenitzar la ballada en la seva era. Per aquesta ocasió també vam comptar amb l’autor i les autoritats de la Vila.

   No obstant la presentació oficial es va fer, gràcies a la complicitat de la Comissió de Festa Major que presideix l’Aroa  Llorens, al Saló d’Or del Palau de Maricel també amb motiu de la presentació del Programa Oficial. Les dues presentacions van comptar amb la presència de moltes sitgetanes i sitgetans, els quals van gaudir de la prèvia de la Festa Major entre la programació d’actes a celebrar i una breu pàgina musical, a càrrec de la Cobla,  que va servir per amplificar el ressò de la sardana que va ser interpretada, per primera vegada, dintre aquest marc privilegiat com ho és tot el conjunt de l’ermita que guaita al mar.

   A partir d’aquí l’hem interpretat en  totes les audicions que hem realitzat per arreu. Mentre en Jordi la presentava a la convocatòria de la Sardana de l’Any. D’aquesta manera començava una nova motivació i a la vegada un nou repte per a una sardana que havia estat composta per homenatjar els 50 anys d’una trajectòria, iniciada per uns músics amics i bons companys.

    Durant aquest període de selecció ha anat passant eliminatòries, fins a quedar finalista, junt amb altres de diferents autors. En certa manera ens sentim protagonistes d’aquest periple, tot i que el mèrit és per a en Jordi Paulí que és el pare de la criatura.  La final de la Sardana de l’Any tindrà lloc a la ciutat de Figueres el 16 de maig. Sigui quina sigui la sort que li espera a la Sitgetana, 50 anys, arribar fins aquest punt ja és tot un repte que ens fa molt feliços. Alegria que volem compartir amb tot l’àmbit sardanista que, d’una manera o altra, sempre ens han donat suport.

    A tots moltes gràcies. Crits i amunt!

   

ELS MÚSICS EN TEMPS DE QUARESMA

   Els costums dels músics tenen, socialment parlant, la virtut de coincidir en molts aspectes. En quant a la part musical bàsicament i necessàriament han de quadrar el  valor de les notes atenent al compàs que marca el seu desenvolupament. És un art que a banda de la bellesa de la melodia no  s’interposen paraules, sinó les habilitats i el bon gust  durant la interpretació. No existeix cap més secret, simplement la bona lectura de la partitura i sobretot aquesta quadratura a la qual em referia. D’aquí que les persones de diferent procedència i llengües  es poden entendre perfectament mitjançant la música.

    Els del nostre àmbit també coincideixen en un costum que encara preval, com ho és el de limitar l’any musical entre una Quaresma i la següent. Vull dir amb això que els músics aprofiten aquest temps per a fer les renovacions en les formacions orquestrals. Els components, amb intencions de canviar d’aires anuncien que després de Carnaval ho deixaran. I aquesta pràctica s’atribueix al fet que durant la Quaresma estava prohibida qualsevol ballaruga i aquest parèntesis de  set setmanes l’aprofitaven per a fer les remodelacions i per a descansar.

    Quan els músics es dediquen a altres activitats durant la setmana i  a les hores lliures i sobretot els dies de festa fan de músic, representa un cert sacrifici. Per a comprendre-ho millor ens hem de situar quan la gent treballava  fins a la tarda del dissabte. Per tant solament disposaven del diumenge per a descansar. El qui a més era músic quan més festa pitjor, perquè havia d’atendre el compromís adquirit amb la formació orquestral. Això equivalia a que pràcticament la festa es limitava al diumenge al matí, perquè a la tarda, després de la migdiada, s’havia de preparar per acudir a aquells populosos balls de tarda que tenien lloc en les dues societats. Així durant totes les festes de l’any i entre els mesos de juny a setembre a diari en aquells singulars balls de nit als respectius jardins.

    L’amic Francesc Borderia assimila la Quaresma als records cinematogràfics, perquè el cinema suplantava el temps que es destinava al ball. Això equivalia a unes llargues sessions, on es podien veure fins a tres vegades la mateixa pel·lícula. Per la seva part els músics podien sortir a passejar amb les seves famílies i, acostumats com estaven a la rutina del ball de tarda, fins i tot  trobaven a faltar aquell ambient.

    Va coincidir aquesta activitat en uns anys que no existien gaires distraccions, o si més no, els mitjans per poder desplaçar-se d’un lloc a l’altre eren els que eren i tampoc s’havia inventat això del cap de setmana. Un diumenge, un dia de festa, donava per molt poc. Tan sols la missa de dotze, el tortell, sessió de cinema i ball de tarda. Els petits plaers.

     Quan van deixar d’existir les orquestres locals, els músics que les formaven ja havien deixat enrere els anys més entranyables de la vida familiar i els seus fills havien crescut. Tot i amb això encara van tenir l’oportunitat de pujar al tren de la modernitat, més que aquest als cotxes que començaven a ser assequibles a les economies familiars. Aquell buit deixat en quant a l’obligació, ben portada, d’anar amenitzar els balls, el van suplir amb viatges i visites a llocs que fins llavors no havien pogut realitzar. I va arribar el dia que els semblava que mai no havien fet de músic, si no hagués estat pels records i les hores viscudes al compàs de la música.

     La majoria  d’ells es van mantenir, per sempre més, al marge de la música en quant a la faceta d’intèrprets, llevat excepcions. Com en Josep Vadell que va seguir  interpretant al piano de casa seva escollides partitures de música de jazz. Desenvolupant sensacionals improvisacions, sense ser component de cap formació estable, i que oferia esporàdicament en alguna que altra actuació en públic. La seva afició al jazz l’ha mantingut en contacte directe amb les novetats d’aquest gènere i poder interpretar sense necessitar a ningú és un altre plaer.

   Un altre músic que ha continuat amb la seva vessant de cantant, però des de la intimitat de casa seva, és en Francesc Freixas, Qui desprès del seu pas per conjunts tan diversos com: “Los Chicos de Sitges”, “Suburs Combo” i “Iberos del Jazz”, aprofita la seva capacitat i bon gust interpretatiu per a enregistrar cançons i peces de caire més líric, en el seu improvisat estudi de gravació. Els resultats obtinguts després els deixa escoltar a les seves amistats. Una afició que ha tingut continuïtat més enllà dels escenaris i dels anys de joventut.

  Un company seu, en Josep Nebleza, va tocar els últims acords amb l’acordió amb el grup d’Havaneres de casa nostra: Platja d’Or. I potser ha continuat  desplegant els seus plecs també en la intimitat de la llar. No obstant amb el que ara ocupa el temps en Pepe és amb la pintura, aconseguint una acurada tècnica tant en l’especialitat de l’oli com en l’aquarel·la.  Dues arts, la música i la pintura que es complementen i mostren la sensibilitat d’un músic que ha passejat pels escenaris el seu domini del instrument  i un tarannà que connecta amb la gent.  Fins que  ara sobresurt en la presentació d’una obra pictòrica que l’apropa a la tècnica dels artistes professionals dels pinzells. Ja diuen que on n’hi ha  hagut sempre en queda.

    Quan els músics de casa nostra es van retirar de la seva altra activitat musical, van haver d’aprendre una cosa tan simple com és anar a passejar, perquè no n’estaven acostumats. El temps que dura la Quaresma era insuficient per habituar-se a la vida familiar dels dies de festa. Un dia, però, amb el comiat tan característic, aquell que el vocalista anuncia:  “I amb aquestes melodies...”, van ser els músics que no hi van tornar més. Els uns han  passejat i voltat món, altres han descobert noves aficions i així poder continuar satisfent els seus neguits artístics.

   Amb aquests detalls ens adonem  que la Quaresma, en alguns aspectes,  ja no és el que era.

                                                                                                                      J. Y. M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de març del 2015)

ELS GUARDES DEL CAU

   Santiago Rusiñol  va concebre el Cau Ferrat amb una distribució molt peculiar. Pensat com a vivenda, però sobretot per disposar-hi les seves col·leccions de ferro forjat, ceràmica, vidre, pintura... Per tant no es podia plantejar com una casa convencional. No obstant el que més si assembla  és la planta baixa, amb l’entrada, el menjador amb la cuina incorporada i la llar de foc, la seva habitació, el despatx i la sala del brollador abocada al mar.

    Mestre Rusiñol porta una vida social molt intensa i s’envolta dels artistes de més anomenada del moment i també fa amistats aquí. Entre elles amb el Sr. Genís Muntané i Barnils, a raó d’aquesta amistat esdevé l’home de confiança de l’artista i prova d’això és que li deixa les claus perquè durant les seves llargues absències en Genís tingui cura de la seva propietat. Aquest fet, el de guardar les claus, obeïa a un costum que tenien les famílies que no vivien aquí de forma permanent, es valien de veïns i coneguts per a que els hi guardessin les claus de les seves propietats. I aquesta condició, la de guarda, es considerava un honor per part del qui tenia a salvaguarda no solament unes claus, sinó tota una propietat. És tanta la lleialtat d’en Genís que fins i tot se’l considera el seu secretari.

    L’home va fer honor a la confiança que un dia li va posar el Sr. del Cau. I que aquest n’estava agraït ho palesa la implicació mútua i també l’estar convidat a participar en moltes d’aquelles tertúlies i àpats que tenien lloc a la casa de l’artista i fins i tot l’acompanya en alguns dels seus viatges. Naturalment aquesta amistat abraça a la resta de membres de la família Muntané. La seva neta Rosa, tot sovint ens ha explicat, en aquestes pàgines, les seves estades al Cau, quan era una nena. La seva presència fascinava a l’artista. Mentre, a la Rosa, li feia respecte i fins i tot li havia arrancat algun ploricó.

     Amb la mort de Rusiñol  i consolidat el llegat del seu Cau ferrat al poble de Sitges , la seva casa passaria a ser destinada a museu. I en aquesta nova etapa la família Muntané segueix tenint la consideració dels nous administradors. Però aquesta obertura al públic requereix un reforç dels responsables de vetllar per a la integritat de tot el que hi ha exposat. D’aquí que la presència d’aquests serveix per a mantenir en bon estat de revista tots els objectes i a més per guiar al visitants  per les dependències de la casa, explicant tot el més rellevant.

   S’incorporen a la plantilla gent de casa que aporten coneixement de causa i estima per tot el contingut del llegat. Formen un equip tan entregat, que fa possible que durant tots els dies de l’any i totes les hores del dia el Cau Ferrat no es quedi sense ningú que resti amatent a qualsevol circumstància. De manera que fan torns per anar a dinar i a las nits també mantenen aquesta tònica. Consideren el Cau com la seva segona casa i la mimen amb tota mena d’atencions. Formen aquell primer equip de guardes, els Sr. Paco Ribas, en Félix Hernández i en Josep Vidal Navarro. A partir d’aquí la nova etapa del Cau té uns altres servidors. Als quals la participació de les seves respectives famílies,  guarden unes coincidències comunes a la vida íntima del Cau.

    Les filles d’en Paco Ribas, l’Elisabeth i la Montse, tot sovint hi van de visita amb l’esposa i mare, la Pepa Freixas. Allà si trobaven com en un conte de fades. Tota aquella ben ordenada disposició les fascinava, mentre corren d’un cantó a l’altra però ben conscients que la mirada del pare les retenia de tocar res, ho tenien ben assolit. També hi acudia l’Amàlia, filla del Sr. Vidal amb la neta d’aquest la Lídia Escámez,  també una nena la qual, degut a l’assiduïtat en quan a freqüentar el Cau i a conèixer tots els seus racons, havia arribat a pensar que tot allò era patrimoni de la família. Aquestes petiteses, com aquesta presència familiar, feia del Cau Ferrat un lloc on el visitant s’hi trobava bé, mai millor dit, com a casa.

    Perquè els cuidadors s’ho estimaven d’una manera especial i ho encomanaven. I totes les hores que es passaven allà era com un plaer correspost per tota mena  d’atencions i d’admiració per part dels visitants. Entre tot això,  quan tenien la feina enllestida, en quant a les tasques elementals de conservació, abans d’obrir les portes, s’asseien a l’entorn d’aquesta tauleta i sillonets que encara es conserva, tot i que pinades de nou, en la sala del brollador i allà llegien La Vanguardia de la qual s’anaven passant els fulls i, el que és més curiós, feien el mateix amb les ulleres. La Bet Ribas em comentava que quan s’arribava a l’alçada del brollador l’espai desprenia olor a tinta, de tant refregar el paper del diari  per damunt el sobre de la tauleta, a la qual ja no li quedaven restes de vernís i aquell flaire s’hi havia impregnat per sempre més. 

    A aquesta plantilla s’hi va afegir la del Sr. Josep Vidal Botella que era nebot del propi Sr. Vidal, el qual  va passar a ser el sereno de nit. A partir d’aquí es van anar incorporant nous guardes, tots amb la mateixa dedicació i estima. Els últims coneguts que s’hi han passat també molts anys i hores: En Fermí Martínez, l’Ollé, en Daniel Monzó. En Joan Serra, responsable també de tenir cura de l’ordre a seguir del Ram de tot l’Any, ajudat per en Josep Jara . I durant molts anys guarda de nit, en Sergi Matías. Sent el coordinador i encarregat de tots ells el net del Sr Genís, en Genís Muntané i Estivill. I si el seu avi va ser un gran amic de Rusiñol ell ho ha estat del Dr. Jesús Pérez Rosales.

    Avui nous guardes vigilen, conjuntament, el Cau i el Maricel, Entre uns i altres han donat mostres que, des de sempre, el llegat de Santiago  Rusiñol i del metge ginecòleg  ha estat en bones mans

                                                                                             J. Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de febrer del 2015 )

EL XATÓ I ELS SEUS PROTAGONISTES

   Deuria començar molt abans del que ens pensem, això del gustet pel xató. Perquè se suposa que era un plat, en principi, elaborat  pels pescadors, tot i que se li pugui atribuir a altres personatges. Com al fondista Sr. Francesc Carcolse que quan el va presentar als seus  comensals, el Sr. Santiago Rusiñol, a qui acompanyaven unes distingides amistats,  l’exclamació d’admiració, d’aquests, diuen que va sorgir la denominació.  Tingués nom assignat o no, sóc de l’opinió que en Carcolse no en va ser l’inventor, perquè en aquell temps no hi havia una cuina tan innovadora com ara, on els grans xef presenten uns plats anomenats de laboratori, degut a que són el resultat d’una complexa investigació i, per tant, es poden considerar com una exclusivitat, un invent culinari. Res d’això tenia a veure amb el que es condimentava a cada casa, menjades senzilles, el que no significa que fossin poc atractives al paladar. Tot el contrari, amb poca matèria  eren capaços de fer menjades delicioses. L’exemple del xató pot servir de fil conductor per adonar-nos de la disponibilitat  d’aquella gent. I com el poble era com una gran família, també té crèdit la idea de pensar que allò que preparava, per exemple, la Sra. Maria... ho compartia amb les seves veïnes i les receptes casolanes eren tan públiques com ho podia ser qualsevol altra.

    Si més no, amb això del xató s’observa una curiositat que també va  lligada amb el ranxos que preparaven els pescadors, quan eren ells  els qui condimentaven tota mena de variació de menjades de peix. Doncs amb el plat que avui ens ocupa passava el mateix i el costum continua vigent. Perquè en moltes cases és l’home qui s’encarrega de preparar la xatonada. Potser es deu a que a molts els agrada remenar el morter.

    Tant el Prado com el Retiro s’han distingit per oferir a la seva gent unes populoses xatonades que han marcat un començament i un final. La del dijous gras obre les portes a una nova edició del Carnaval i la del dimecres de cendra es caracteritza per posar el colofó a uns dies de disbauxa, de mal dormir i, malauradament, de mal beure. Amb l’enterro de la sardina les dues societats acullen en els seus locals a  bona part dels seus respectius simpatitzants i plegats, mentre assaboreixen les excel·lències de la xatonada, parlen del què i el com del carnaval que ja ha passat. De la mateixa manera que és el moment per a convocar als cantaires que ho desitgin per a participar, durant la Quaresma, de l’assaig de les tradicionals Caramelles.

     No obstant aquestes societats centenàries, aglutinen potser el major nombre de xatonades servides en les seves respectives dependències. En la preparació s’han alternat els respectius cafeters que han tingut cura de llurs cantines i també socis que hi han col·laborat de forma espontània i decidida. En el Prado el matrimoni format per en Joan Ramon Gimeno i la seva muller l’Engracieta Serrano a qui tots, curiosament, li canviaven el seu nom original pel de Carme, van tenir cura de la cantina durant 18 anys i en aquest temps s’encarregaren de condimentar les preceptives xatonades, ajudades per l’Angeleta, mare de la Isabel casada a can Clarà i una tia d’aquesta, germana de la seva mare. Un cop van deixar la cafeteria es van establir en un local del baixos de casa seva en el carrer Sant Francesc, on van continuar elaborant el xató, conjuntament amb el fill de la casa, en Joan Manel. Tots amb una experiència xatonaire de llarga trajectòria.

    Eren uns anys en què el xató començava a servir-se fora de les esmentades Societats i de la intimitat de les cases sitgetanes. Fins aquell moment no era gaire  freqüent, tampoc no existia la Ruta del Xató, que aquest plat estigués inclòs en la carta dels establiments de restauració. I si al Prado la família Joan Ramon n’era la responsable, al Retiro va condimentar, durant bastants anys, el Sr. Joan Mellado, sabater d’ofici, qui a més de les xatonades cuinava, ajudat pel seu equip,  aquells suculents ressopons de sípia ofegada i carn amb pèsols. Quan va deixar l’ofici de sabater en aquell taller del carrer Barcelona, davant per davant, va obrir La Guineu i el xató va continuar sent el seu plat fort.  

   Coincidien amb aquestes xatonades, diguem-ne, populars les que es feien al Pati que estava ubicat al carrer Parellades, allà una de les  filles de la casa, la Dolors i el seu marit , en Franz, posaven a les mans d’en Peret Montaner de ca l’Animer la massa del morter. Ell, amb la supervisió de la seva muller, la Mercè Masdeu, era l’encarregat de l’elaboració de les xatonades que es servien a l’establiment, el qual va posar de moda la joventut sitgetana. En Peret treballava de xofer a can Gori i durant el temps lliure, quan era temps de xatonades, feia la salsa amb gran mestria. Perquè cada establiment podia presumir de la seva particular patent xatonaire.

    Ara que em refereixo a aquesta destresa dels sitgetans, em ve a la memòria la sublim dedicació que hi esmerçava en Joan Ferrer de can Terradeus, ell, quan s’esqueia alliberava a la Toni, que també era una molt bona cuinera, dels fogons i si posava ell. Sobretot quan calia preparar la salsa del xató i l’allioli, del qual n’era un expert. D’aquest acompanyament en podem donar constància els amics que compartíem taula a can Lluça, durant l’esmorzar que seguia després de l’ofici a la capella de Campdasens el dia de la festa. A vegades renegava d’algun fracàs quan, sense trobar l’explicació, s’havia tallat la barreja i no hi havia hagut manera de tornar-ho a lligar. Per a ell, que n’era un especialista, aquestes anomalies ferien el seu honor i l’emprenyamenta es feia notòria  enmig  d’una variada i rebuscada lletania.

      Ha començat la Quaresma i amb ella continua el protagonisme de les xatonades, és quan entren en acció els qui són destres en remenar el morter. Bé siguin ells o elles.

                                                                                                                   J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de febrer del 2015 )

                                                              

DE GUANTÁNAMO AL CEL PASSANT PER SITGES

   El mestre va néixer a Cuba, lluny de la plaça de l’ajuntament de la vila, concretament a la població de Guantánamo, i va arribar a Sitges quan tenia uns 5 anys. Casualitats de la vida, la família, durant un temps, va compartir veïnatge amb la Josefa esposa d’en Pepito, fumador de pipa, ella també va venir al món en aquells verals. Amb els anys, van avivar un desig, poder fer una visita a aquella ciutat. Ell li mantenia la il·lusió : “Sí, un dia hi anirem”. I la veïna vivia amatent de poder realitzar el somni. Però en Jordi malfiava dels governants d’aquell país, recelós que els deixessin entrar i després es trobessin amb dificultats per sortir. Davant la incertesa va preferir esperar. Mentre la Josefa ens va deixar sense veure complert el seu desig. Ara ha emprés el viatge en Jordi, just quan s’obren noves expectatives a Cuba i pels cubans, amb les quals s’haguessin pogut diluir aquells temors i realitzar, amb totes les garanties, el viatge que tan havien planejat.

   De Guantánamo al cel, però abans passant per Sitges que ve a ser com un paradís terrenal. Durant aquest pas per la vila, en Jordi ha calçat els peus de la flor i nata de la societat i també, amb més modèstia però amb tota honra, els de molts sitgetans i sitgetanes. Les sabates del seu establiment han trepitjat tot el mon. L’amic pensava en els peus i treballava amb el cap. Exigències del seu ofici.

     Aquesta amplia visió de la seva ment li va permetre trobar amb la música una sortida als seus neguits artístics i creatius i així va ser com va escriure boniques pàgines musicals. I just ara que som a les portes d’un altre Carnaval, era costum del mestre deixar passar els dies de disbauxa, sabedor que després tornaria la calma. Amb l’arribada de la Quaresma, feia avivar del piano enjogassades  melodies que  s’envoltaven de poesia i cants. A redós de la institució, un ambient cordial  s’encarregava  de retenir cada estrofa acoblada amb les indicacions del director. En Jordi em va fer debutar en el conjunt de l’acompanyament musical. M’hi vaig estar més de trenta Pasques i, entre aquestes, li va escriure un paper fàcil de trompeta  al meu fill que començava i també li va donar l’oportunitat de participar-hi.

      L’experiència ha estat inoblidable i aquesta complicitat ens ha permès compartir les excentricitats dels músics i també la dels cantaires que no queden enrere. Caramelles sensacionals, música i lletra d’inspirada composició que han anunciat la Pasqua, l’encant de les donzelles sitgetanes i la beutat de la primavera. Cants que assoleixen la perfecció durant la nit del dissabte de Glòria, quan ja l’hora decanta cap a la matinada del diumenge,  A ell li agradava el moment, fins i tot tancava els ulls mentre dirigia per escoltar-ho sense distraccions. Quantes cantúries compartides que desprès tenien la seva compensació gastronòmica al restaurant de can “Gumercindo”del carrer Bonaire. Allà es posava al descobert l’altra faceta que no per ben dissimulada, ja se sabia  la bona disposició del mestre i  d’altres aliats els quals, reconeixent el seu bon paper a la taula, fins i tot s’havien atrevit a introduir canvis en l’enunciat de la procedència de la colla, canviant el de Schola Cantorum del Patronat, pel de Schcola  Fartorum.

    I els qui no cantaven o no ballaven sardanes que també va compondre, o feien les dues coses, quan s’esqueia anaven d’excursió sota el patronatge de l’Ecce Homo. En el transcurs d’aquestes sortides igualment a ell li havia tocat haver de trampejar les excentricitats dels viatgers. Sensacionals són els records d’aquells rumbs desconeguts, on es sabia l’hora de sortida i res més, els viatgers pujaven a l’autocar desconeixent on anirien a fer cap.

    Amb l’arribada de la tardor feien la sortida llarga. Va ser en una de les tantes excursions, quan va succeir un imprevist que en Jordi, mentre ho explicava, sabia conferir-li aquella ironia tan ben mesurada i amb humor fi i brillant, que del relat en feia una petita obra de teatre. L’escena passa a l’interior de l’autocar en marxa, quan tot d’una la Filomena de can Mas, amb veu cridanera, exclama: “Pareu, pareu, que em sembla que m’he ferit”. Moments d’angoixa i incertesa. Mentre la Filomena raonava la seva conclusió: “Perquè em pessigo la cama i no ho noto”. Certament motiu de preocupació. Però que tot seguit la Carmeta de can Sabaté s’encarrega d’aclarir la situació: “ Que carai has de notar, si estàs  pessigant la meva “. Feridura resolta de manera ràpida i satisfactòria.

   Al fill del Sr. Isidre i la Sra. Adela, des de ben jovenet,  li agradava freqüentar l’església que tenia tan a prop i s’embadalia amb el so de l’orgue, mentre el seu germà Isidret ja trafegava amb pólvora. Era el començament de dos aprenentatges, l’un arribaria a tocar l’orgue durant l’ofici de la Festa Major, just poques hores desprès que el germà hagués il·luminat el nostre bocí de cel amb el resplendor de les palmeres i traca final, per a deliri dels espectadors que després de l’últim tro, exclamem una conclusió repetitiva : “aquest any com mai”.

       Com mai seria cada etapa de la vida si aquesta transcorregués sempre com en una bassa d’oli. Però el temps passa i aquest marca el ritme. Mentre en Jordi i la Maria Rosa, acompanyats de les filles, gendres, nets i besnéts, contemplen l’obra feta: les figures de pessebre que ell pacientment coïa i pintava amb un gust exquisit. La participació en els Pastorets, en la Passió, Setmana Santa, les Caramelles, les sardanes, Festa Major, el Patronat, l’Ecce Homo, el Vinyet...  Família, negoci, música, tradicions i festes, bona feina feta.

    I resulta que quan no són les sabates les causants de no poder caminar del tot bé, s’asseu  a la cadira i es deixa portar. Recórrer tots els carrers del poble i sense adonar-se n’emprèn un  que el porta de Sitges al cel. Era allà on volia arribar.

                                                                                                                                                                                     J.Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de febrer del 2015 )

L'ECO DE SITGES I UNA MICA DE RIBES

    El veïnatge entre Sitges i Ribes  s’ha distingit per estar a la que salta. Perquè no sempre la condició de veïns ha estat sinònim de bona entesa. Les rivalitats s’han fet paleses amb qüestions que poc contribuïen a la concòrdia . 

    Si més no de les notícies de Ribes n’ha donat puntual informació l’Eco , en quant a aspectes culturals i sobretot quan en aquestes pàgines s’ha anunciat la programació d’actes organitzats per a celebrar les seves festes. La de Sant Pau ha tingut sempre un ressò molt ampli en la premsa sitgetana, perquè és molt diferent a totes les altres, guarda un encant especial. Hi contribueix l’enclavament de la seva ermita i el interès  que ha demostrat la gent de Sitges per compartir els moments més influents i atractius d’aquesta anada a Sant Pau.

    Altres actes que han despertat el mateix entusiasme, han estat els respectius balls de Festa Major. Sobretot a mesura que van desaparèixer les empaitades per la carretera amb acompanyament de ràfegues de pedres. Aconseguida la pau, els de la meva generació vam continuar amb el costum de freqüentar terres ribetanes, i en elles vam fer bones amistats, però a diferencia de la gent d’abans que no els amoïnava anar i venir de Ribes a peu, nosaltres ni una cosa ni l’altra, massa sacrifici, agreujat per no disposar de vehicle propi. En una d’aquestes vigílies de Sant Pau al meu cosí i a mi ens va agafar per anar al ball de nit. El que ara sembla fàcil en aquell temps era complicat, començant perquè anàvem prims d’armilla i on calia afegir-hi la dificultat de la tornada. Arribat el moment de pressupostar la sortida ens va fer d’informador el ros dels Albareda, que venia amb assiduïtat per casa, al preguntar-li pel preu de l’entrada del ball, la seva conclusió va posar més ombres a les nostres intencions. El recader, amb la parla característica de la gent de Ribes i amb signes de valoració quantiosa, exclamava : “compta, compta”. Fou el primer interrogant sense resoldre. Amb la butxaca desmantellada, davant les previsions de l’amic, el pressupost festiu no semblava que pogués obtenir  massa rendiment. I la idea d’anar amb el cotxe de línia i tornar a peu, en les gebrades hores de la matinada, tampoc semblava prou influent al sentit comú de les nostres respectives famílies. Total, les amigues ribetanes no van poder presumir dels galans sitgetans.

     Precisament la música ha estat un dels grans vincles entre ribetans i sitgetans. Els músics de Ribes havien col·laborat en formacions orquestrals sitgetanes i al revés. Un dels més destacats impulsor de formació va ser  el Sr. Rossell, més popularment conegut per en Quirico de Ribes, l’home amb la seva orquestrina amenitzava balls de tota mena, al  quals hi participaven músics sitgetans. Precisament a les darreries del segle passat els germans Molero, músics ribetans,  van formar una orquestrina amb la idea de tocar els ballables que componia, arranjava i interpretava el mestre Rossell, també li vam posar pern nom “L’Orquestrina la Moderna”. Entre el seus components es trobava l’actual alcalde de Ribes, l’amic Lluís Giralt que hi tocava el clarinet. Va ser una formació pensada per a fer unes quantes actuacions i prou, debutant una nit d’estiu al Castell de Ribes i, degut a oferir un repertori molt adient i a una sonoritat força acceptable, van atendre a alguns compromisos més que els hi van anar sortint, fins donar per acabada la seva curta trajectòria.

     Un dels músics més populars de Ribes va ser en Josep Rafel, de can Maurici, el qual va deixar un molt bon record per allà on va actuar com a component de les diferents orquestres. En l’etapa dels Iberos del Jazz, portava en el seu cotxe al mestre d’escola de Ribes, el Sr. Benito Rivero Cabalgate, ell i família vivien a dalt de tot de l’ajuntament, el músic tocava el saxofon.  

    En un temps en què en Josep Mª. Ramos va formar part del consistori ribetà tenint, entre altres càrrecs la regidoria de festes. Com a tal s’encarregava de llogar la banda de música de Sitges, per acompanyar la comitiva camí de l’ermita de Sant Pau. L’home gaudia de la música, fos quina fos, i davant la presència dels músics sitgetans, amb la confiança que ens tenia, a cada cercavila ens feia la corresponent observació : “sempre toqueu la mateixa” A la qual cosa li responíem: “però cada vegada més carregada de bombo”. Acabat els dos cercaviles tenia lloc a la plaça una audició de sardanes amenitzada per la Cobla Sitgetana. I a la tarda, desprès del rosari,  una altra a l’ermita. Aquesta oferia un encant especial, hi contribuïa la posta de sol i la beutat que oferien les vinyes i els ametllers florits.

     Actuacions que hi prenien part els músics, Sadurní Mestre de can Paf, oriünd de la terra i en Manuel Rius que tot i ser de Ginestar, hi va anar a viure desprès del seu pas per Sitges. En Ramos tornava la visit el dilluns de Pasqua. Acompanyat pel seu oncle, que també tenia neguits musicals, seguien les colles de Caramelles i es delectaven amb els seus cants. El seu lloc preferit era el fals escaire entre ca la Lucia i l’Estrella que segons els seus raonaments, deien que es on s’escoltava millor.

    Gent de Ribes han vingut a viure a Sitges i de Sitges han fet cap a Ribes, potser amb més proporció d’aquests últims. Una de les persones que recordo amb molta estima, és la Sra. Teresina  que es va casar amb el mestre d’obres Sr. Gaspar Virella. Com a bona ribetana, tot i els anys que va estar entre nosaltres, no va perdre mai l’accent ribetà.

    Per tantes afinitats i complicitats és bo que l’Eco dediqui unes pàgines a la població veïna i les anuncií com l’Eco de Ribes. Amb aquesta estratègia la redacció també pretén acollir els neguits dels ribetans. Molts anys enredera potser hagués estat impensable. No hi ajudava que els sitgetans els hi cantessin estrofes tan poc conciliadores com són aquestes: “ribetà banyut i calces de granota, quan estàs tipot fots mala carota”. Amb aquesta cantarella, qui no s’emprenya ?

                                                                                                                                                                                        J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de febrer del 2015 )

50 ANIVERSARI COBLA SITGETANA

    Breu reportatge de la celebració del 50 anys de la Cobla Sitgetana a l'ermita del Vinyet el dia de Sant Esteve del 2014.

EL PINTOR DE VESTIT BLANC

    És costum en els pintors de brotxa vestir de blanc, una particularitat que a mi sempre m’ha encuriosit, perquè el blanc, per segons quins oficis, és molt delicat, la més mínima taca de seguida ressalta damunt  la blancor. Però els pintors ho prefereixen, potser per distingir-se dels altres oficis. A diferència dels pintors d’altres temps que protegien les seves robes amb unes bates de color gris. Una imatge molt particular i gremial. Els pintors  de quadres també han fet servir una d’aquests uniformes, però molt més curts i més amb aparença d’americana, amb solapes grosses i amples.

    El pintor de l’enunciat va començar des de baix, vull dir amb els pantalons i els jerseis apedaçats  com la majoria de la canalla, i gent  del seu temps.  Un aprenent de pintor que va visionar la llum de Sitges, mentre jugava per entre les barques que estaven varades a la platja de la Fragata, uns dominis que tan sols freqüentaven els pescadors, la mainada i els curiosos. Quan la canalla hi acudia amb molta assiduïtat a aquests indrets, la mateixa veu popular  els hi plantificava la desencertada denominació de:  “pillets de platja”. Quan l’únic pecat era molt conciliador amb el tracte que els pescadors els hi dispensaven, en un temps en què la gana els feia córrer. La generositat de la gent del mar no tenia límits, a la més mínima ajuda que rebien, els hi donaven algun peix i s’apressaven per portar-lo a les seves cases, on ja ho esperaven.

     Aquesta imatge de les barques, servia de fil conductor entre baix a mar i els carrers adjacents. Ha estat una visió molt singular d’un Sitges que li donava vida l’activitat dels pescadors, dels pagesos, dels artesans i la de tants artistes. Tots contribuïen a testimoniar que en el poble es vivia d’aquestes activitats i de la industria del calçat. Però és que la llum, aquest blau tan intens, captivava a la gent de l’art. La resta ja tenia prou feina a no treure la vista de la màquina de cosir i de la fulla de tallar pell,  com per a badar a un paisatge el qual tan sols uns quants privilegiats podien seguir contemplant a diari.

   Al vailet de la platja  el que verament l’atreia, més que la llum, eren les formes harmonioses de les barques. La gran quantitat de detalls: el pal, les veles, els rems, les nanses, els doblecs de les cordes.... Anava a casa i ho dibuixava. Primer amb un traç senzill, però força descriptiu i, desprès, amb una meticulositat que ha ratllat la perfecció. Perquè en Bruno ha dibuixat i pintat infinitat de barques.

   Durant un temps l’artista, en plena etapa bohèmia, es va arrecerar en una mena  d’estudi a Sant Miquel d’Olèrdola, allà va fer amistat amb el veïns, L’Agustí Quadras  i la Maria la seva muller. Una etapa de la seva vida que sempre va tenir present i quan tenia oportunitat els anava a visitar per recordar moments sublims. Sovint ho feia acompanyat del matrimoni Peradalta, el Sr. Bartomeu i la Sra. Mercè del Park Hotel, junt amb altres amistats.

    En Francesc Ferret i Farreras va viure al carrer Carreta i en la seva casa hi va pintar uns plats que després va incrustar en la façana del baixos. I com homenatge a un veïnat quasi exclusivament dedicat a la pesca, a l’any 1962, en la paret d’una de les cases més singulars del carrer, amb espectacular portalada, en Bruno hi va plasmar una temàtica de barques i caixes, que encara es pot admirar, al costat on hi havia la vivenda d’en Cañameras, a sota de la de tots aquells populars “cuñaos”.

    A partir d’aquí el pintor sitgetà es va especialitzar amb una pintura surrealista, realitzada amb una meticulositat extraordinària, on les seves esferes transparenten i ofereixen unes perspectives que impressionaven al propi Salvador Dalí, el qual quedava meravellat amb l’obra del pintor sitgetà. Era un temps que a l’artista li agradava compartir els consells del mestre i aquest, en més d’una ocasió, li havia dit: “pintes millor que jo”. Coincidien aquestes anades i vingudes amb la presència d’un altre sitgetà, en Miquel Utrillo i Vidal. Aquest, amb el seu instint oportunista, anava a l’encontre de Dalí per aconseguir algun  autògraf, per a desesperació de la Gala, per a qui  no era sant de la seva devoció.  

      Malgrat la lluminositat de la Vila, a Bruno li agradava pintar de nit, potser perquè el que necessitava, més que llum, era concentració. Dormia poc i quan es despertava agafava la bicicleta i emprenia la ruta de les Costes de Garraf i d’allà es decantava, pel camí de la Trinitat.  Allà dominava l’univers: la calma, el paisatge, el blanc i el blau... De retorn, arribat al poble, passava per la granja de la Tresina de la Sínia Robert i d’en Joan de ca l’Olivé, i  feien petar la xerrada. Quan el sol anava perdent força es vestia d’un blanc immaculat i amb la Dorrit anaven a fer un tomb. I si l’ocasió ho requeria, complementava la indumentària amb l’americana blau marí, cenyida amb gran quantitat de botons daurats i un mocador blanc a la butxaca.

     Aquests dies el Miramar acull l’obra d’en Bruno, des dels primers dibuixos i pintures, fins a una obra inacabada. Va ser quan l’artista, endevinant que el temps se li anava de les mans, decideix pintar les esferes tapades amb uns llençols, com si volgués preservar un dels elements més emprats en la seva obra. Sabedor que el seu viatge seria de llarga durada. L’exposició que  tan bé ha comissionat en Joan Pi  i amb uns racons tan ben escenificats per en Xavi Pasqual,ens recorda, a més de l’obra de l’artista, la personalitat d’un sitgetà que no va abandonar mai la seva senzillesa, ni el tracte afable amb els amics. Un veí del poble al qual li agradava vestir de blanc, un detall que el deslliurava dels pedaços de  la infantesa, fins poder arribar a vestir com un senyor. Per aconseguir-ho va haver de fer-se  un camí, un nom, resultant d’un estil que li ha valgut un reconeixement universal, però sempre amb Sitges com a teló de fons.

                                                                                                               J. Y, M,
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de gener del 2015 ) 

UN CARRER CURT

    Al qual cal afegir-hi, i sense sortida al trànsit rodat. Que forma part del que la gent de Sitges també coneix pel torrent. Les importants riuades que s’hi han abocat, avalen la denominació. El carrer Pau Benazet i Molàs ha estat un referent de la transformació experimentada a la Vila, perquè en aquest carrer, en l’adjacent, Passeig de Vilanova, en  el carrer Joaquim Espalter i començament del carrer Sant Francesc, s’estenien els dominis de la fàbrica de calçat de la família Benazet. Per tant bona part d’aquest indret estava ocupat per les dependències de la fàbrica que, com la de can Termes, per anomenar les més grans, ocupaven a un bon nombre de les famílies sitgetanes. Concretament, on visc, hi havia el garatge i la vivenda del xofer. Amb el tancament de la fàbrica, es van enderrocar les antigues dependències i en el seu lloc s’hi van construir pisos i algun que altre establiment comercial. De la representació dels Benazet, només la va continuar perpetuant la filla del qui ha donat nom al carrer, la  Lluïsa Benazet,. En el local que li va correspondre, hi van construir un edifici de pisos que llogaven, mentre ella, el marit i el fill, ocupaven la vivenda de la planta baixa, que l’habitaven els estius, fins que se’n van anar a residir a Andorra i van vendre tota la casa.

    En la cruïlla de la carretera la família Balcells  tenien el seu taller mecànic. Dos fills de la casa, en Manel i en Pepito, van fer construir les seves respectives vivendes, de tal manera que la d’en Pepito té l’entrada per aquest carrer, en ella hi van viure els seus dos fills, en Josep Lluís i en Pere. Dues maneres de viure i entendre la vida, molt diferenciada  una de l’altra. Primer ens va deixar en Josep Lluís i no fa gaire en Pere. Per tant el carrer i la Vila perdien dos veïns i un referent de suma popularitat, els “Pericos”. Aquests dos germans, no han deixat descendència, però sí que han contribuït a perpetuar el nom de la toponímia local, aquesta en concret, coneguda per tots com:  “el cantó de can Perico”.

      Un carrer on hi ha conviscut dos tallers, el de casa i el de sabates d’en Pablito Garcia que també va ser dels darrers supervivents de la decadent indústria del calçat. A la cantonada, ocupant un bon tros del començament del carrer Espalter hi havia la fàbrica de capses de can Selva. Amb tot, però, un carrer tranquil, ara no ho és tant. I on ara hi viu la Rosa i el seu fill en Daniel Monzó, van viure-hi en Francesc Tormos i la Teresa, la seva muller, que compartien, a més de veïnatge, amistat  amb la família Ramírez i també amb la família Ballester, mare i filla.

     Un carrer on, degut a les contínues riuades, es va anar malmeten el terra i, amb la progressiva implantació del progrés es va anar omplint de cotxes, on els nombrosos gats que hi campaven es refugiaven a sota, a la recerca de l’escalforeta del motor. Fins que, amb bon criteri de l’Ajuntament, el carrer va ser remodelat. El resultat encara llueix ara, convertint-se, malgrat les seves limitacions, en un dels carrers més bonics del centre del poble.

    La darrera setmana el va deixar la última veïna de les anomenades antigues. De les que havien vist passar espectaculars riades, i havien viscut de prop la seva transformació, com el canvi experimentat en les dependències de la fàbrica, que de sabates es va passar a una ocupació massiva de turistes, degut a que la majoria dels pisos que s’hi van construir els llogaven a l’estiu. Ella ha  estat un dels tants  referents del Sitges popular, popularitat aconseguida en vida de la seva mare que es dedicava a deixar diners a canvi d’un interès pactat. I, com fan els bancs, si no els hi retornaven, es quedava amb la propietat que cobria el import.  La Rosa Ballester i Carbonell era filla d’un capità de la marina mercant que havia aconseguit fer-se una posició econòmica estable. La noia havia aprés de costura i cosia  en el quarto de reixa de la casa. Soltera i sense compromís, a la Rosa li va arribar el dia que li va sortir un bon partit, en Josep Gual, qui també arrossegava una solteria crònica. El seu festeig oferia una imatge molt singular, més pròpia dels anys de la picor. Sortien a passejar en comitiva, primer la parella i just darrera les dues mares respectives, també una al costat de l’altra; la de la Rosa i l’Esperança de Miralpeix. Aquesta actitud propiciava tota mena de jocosos comentaris.

    Casats a Montserrat, la paella va iniciar una nova vida, potser massa tard per adaptar-se als tics d’un i l’altre. Amb tot, en Josep va ser més visionari, quan li repetia a la Rosa: “primer gastem el teus i després ja gastarem els meus”. Tot i la benedicció benedictina, per allò que diuen que  si vols estar ben casat has d’anar a Montesrrat, en la seva unió, no va funcionar. El casori va acabar com el rosari de l’aurora.

      La Rosa, com que no s’havia mogut dels seus dominis, va continuar atenent als gats i els gossos que li feien companyia i, si no en tenia prou, també era benefactora de tots els del carrer. Curiosament els veïns del poble sempre l’havia associat a una hipotètica fortuna. Ja se sap, la gent acostumem a portar les comptes de la casa dels altres. Resultat de tot aquest inventari imaginari, la mateixa veu popular no va tardar en apropiar-li la suculent categoria com ho és aquesta generosa  denominació: “la millones”.

     Fos quin fos el seu caché , vivia de manera molt senzilla i discreta, últimament reclosa a casa seva, però els veïns sabíem que hi era. No podem dir que ha deixat un buit, perquè feia molt temps que no es relacionava amb el veïnat, però el carrer i el poble han perdut un referent, una sitgetana de denominació d’origen milionària. A qui, amb raó de causa o per simples suposicions, el cas és que“la millones” li van plantificar.

                                                                                       J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de gener del 2015 )

                                Comentari al pròleg del llibre d’en Borderia en el dia de la presentació

                                                          ( 17 de gener 2015 )

        

       Quan un amic et demana un escrit o , com és el cas, un pròleg per a un llibre, l'encàrrec no et condiciona perquè saps que serà comprensiu amb el resultat. Quan en Cisco em va proposar escriure el pròleg per el seu llibre Sitges Plató de Cinema  la idea em va seduir, perquè va associada amb l’encant que té el nostre poble i amb l'afició que ell, des de ben jove, ha tingut pel cinema.  I si és Sitges és un poble de pel·lícula i també hi ha sitgetans  amb aquest neguit cinèfil, ens trobem amb una combinació encara més seductora. Si més no, paradoxes de la vida, estem presentant un llibre de cinema, quan les dues sales de projecció que actualment tenim estant passant per uns moments de suma dificultat per poder continuar endavant.

    He intentat fer un pròleg original, molt cinematogràfic, on el lector esdevingui al mateix temps espectador d’una fantasiosa projecció, on s’alterna el protagonisme del poble amb els neguits de l’autor del llibre. Que ha viscut de prop l’enrenou que comporta la filmació d’una pel·lícula. I que ara  ha inventariat en aquestes pàgines que avui presentem.

    De totes les enregistrades a la Vila la  que  més expectació va  crear va ser Rapsòdia Real. En aquell temps l’amic era jovenet, anava a col·legi i es delia de no poder anar a tafanejar, fins i tot a participar d’extra, com van tenir l’ocasió d’experimentar molta gent del poble. Quan es va estrenar a la Vila va suscitar molta expectació, no hi van faltar els artistes ocasionals, però el món de la cinematografia ja ho té això, es filmen moltes seqüències  i a l’hora de la veritat es resumeix i d’aquesta manera ni va haver molts que ni tan sols es van reconèixer.

     En Francesc Borderia vivia en un lloc privilegiat on la informació de les coses del poble hi arribava puntualment. Degut a la proximitat amb la redacció de l’Eco sabia quan s’enregistraria una pel·lícula i, sobretot, quines es projectarien en les sales de cinema local. Però estar tan familiaritzat amb l’Eco,  que vol dir amb la família Soler, també  es convertia en una peripècia  en el moment de decidir on anar a veure una pel·lícula. Tots coneixem les simpaties que la família Soler  professa per la Societat el Retiro, d’aquí que quan els dies de festa en Cisco, els comunicava: “me’n vaig al cine...” La resposta era una pregunta: “ I a quin vas?” O ja ho donaven per fet: Deus anar al Retiro?  Diuen que les mentides quan no són mal intencionades o poden comprometre a algú són més perdonables. La concreció d’un sí pronunciat,  sense gaire convenciment, deixava oberts altres interrogants. I la seva família era conscient que no podia posar limitacions a una afició que no estava sotmesa a preferències de caire social. En uns anys que ser independent en la qüestió de Prado i Retiro era una rara excepció.

    En el pròleg i en aquest afegitó a la presentació he intentat donar relleu a una afició, la d’en Francesc Borderia i Soler, que com ell totes les persones podríem fer una pel·lícula de les nostres vides. Un compendi diversificat de moments que acaricien la fibra de l’emotivitat, amb escenes de fer riure i amb altres de fer plorar. Tot forma part d’un cúmul de seqüències viscudes. Avui, en aquests moments, tots els qui som aquí, també els qui no han pogut venir, som protagonistes actius i contemplatius,  i d’això ens hem de congratular i sobretot del nostre poble  que,  per tantes belleses atresorades i tanta moguda cinematogràfica, en Francesc l’ha declarat Sitges Plató de Cinema.

Que sigui per molts anys.