Santiago Rusiñol va concebre el Cau Ferrat amb una distribució
molt peculiar. Pensat com a vivenda, però sobretot per disposar-hi les seves
col·leccions de ferro forjat, ceràmica, vidre, pintura... Per tant no es podia
plantejar com una casa convencional. No obstant el que més si assembla és la planta baixa, amb l’entrada, el menjador
amb la cuina incorporada i la llar de foc, la seva habitació, el despatx i la
sala del brollador abocada al mar.
Mestre Rusiñol
porta una vida social molt intensa i s’envolta dels artistes de més anomenada
del moment i també fa amistats aquí. Entre elles amb el Sr. Genís Muntané i
Barnils, a raó d’aquesta amistat esdevé l’home de confiança de l’artista i
prova d’això és que li deixa les claus perquè durant les seves llargues
absències en Genís tingui cura de la seva propietat. Aquest fet, el de guardar
les claus, obeïa a un costum que tenien les famílies que no vivien aquí de
forma permanent, es valien de veïns i coneguts per a que els hi guardessin les
claus de les seves propietats. I aquesta condició, la de guarda, es considerava
un honor per part del qui tenia a salvaguarda no solament unes claus, sinó tota
una propietat. És tanta la lleialtat d’en Genís que fins i tot se’l considera
el seu secretari.
L’home va fer
honor a la confiança que un dia li va posar el Sr. del Cau. I que aquest
n’estava agraït ho palesa la implicació mútua i també l’estar convidat a
participar en moltes d’aquelles tertúlies i àpats que tenien lloc a la casa de
l’artista i fins i tot l’acompanya en alguns dels seus viatges. Naturalment
aquesta amistat abraça a la resta de membres de la família Muntané. La seva
neta Rosa, tot sovint ens ha explicat, en aquestes pàgines, les seves estades
al Cau, quan era una nena. La seva presència fascinava a l’artista. Mentre, a
la Rosa, li feia respecte i fins i tot li havia arrancat algun ploricó.
Amb la mort de
Rusiñol i consolidat el llegat del seu
Cau ferrat al poble de Sitges , la seva casa passaria a ser destinada a museu.
I en aquesta nova etapa la família Muntané segueix tenint la consideració dels nous
administradors. Però aquesta obertura al públic requereix un reforç dels
responsables de vetllar per a la integritat de tot el que hi ha exposat. D’aquí
que la presència d’aquests serveix per a mantenir en bon estat de revista tots
els objectes i a més per guiar al visitants
per les dependències de la casa, explicant tot el més rellevant.
S’incorporen a
la plantilla gent de casa que aporten coneixement de causa i estima per tot el
contingut del llegat. Formen un equip tan entregat, que fa possible que durant
tots els dies de l’any i totes les hores del dia el Cau Ferrat no es quedi
sense ningú que resti amatent a qualsevol circumstància. De manera que fan
torns per anar a dinar i a las nits també mantenen aquesta tònica. Consideren
el Cau com la seva segona casa i la mimen amb tota mena d’atencions. Formen
aquell primer equip de guardes, els Sr. Paco Ribas, en Félix Hernández i en Josep
Vidal Navarro. A partir d’aquí la nova etapa del Cau té uns altres servidors.
Als quals la participació de les seves respectives famílies, guarden unes coincidències comunes a la vida
íntima del Cau.
Les filles d’en
Paco Ribas, l’Elisabeth i la Montse, tot sovint hi van de visita amb l’esposa i
mare, la Pepa Freixas. Allà si trobaven com en un conte de fades. Tota aquella
ben ordenada disposició les fascinava, mentre corren d’un cantó a l’altra però
ben conscients que la mirada del pare les retenia de tocar res, ho tenien ben
assolit. També hi acudia l’Amàlia, filla del Sr. Vidal amb la neta d’aquest la
Lídia Escámez, també una nena la qual,
degut a l’assiduïtat en quan a freqüentar el Cau i a conèixer tots els seus racons,
havia arribat a pensar que tot allò era patrimoni de la família. Aquestes petiteses,
com aquesta presència familiar, feia del Cau Ferrat un lloc on el visitant s’hi
trobava bé, mai millor dit, com a casa.
Perquè els
cuidadors s’ho estimaven d’una manera especial i ho encomanaven. I totes les
hores que es passaven allà era com un plaer correspost per tota mena d’atencions i d’admiració per part dels
visitants. Entre tot això, quan tenien
la feina enllestida, en quant a les tasques elementals de conservació, abans
d’obrir les portes, s’asseien a l’entorn d’aquesta tauleta i sillonets que encara
es conserva, tot i que pinades de nou, en la sala del brollador i allà llegien
La Vanguardia de la qual s’anaven passant els fulls i, el que és més curiós,
feien el mateix amb les ulleres. La Bet Ribas em comentava que quan s’arribava
a l’alçada del brollador l’espai desprenia olor a tinta, de tant refregar el
paper del diari per damunt el sobre de
la tauleta, a la qual ja no li quedaven restes de vernís i aquell flaire s’hi havia
impregnat per sempre més.
A aquesta
plantilla s’hi va afegir la del Sr. Josep Vidal Botella que era nebot del propi
Sr. Vidal, el qual va passar a ser el
sereno de nit. A partir d’aquí es van anar incorporant nous guardes, tots amb
la mateixa dedicació i estima. Els últims coneguts que s’hi han passat també
molts anys i hores: En Fermí Martínez, l’Ollé, en Daniel Monzó. En Joan Serra,
responsable també de tenir cura de l’ordre a seguir del Ram de tot l’Any,
ajudat per en Josep Jara . I durant molts anys guarda de nit, en Sergi Matías.
Sent el coordinador i encarregat de tots ells el net del Sr Genís, en Genís
Muntané i Estivill. I si el seu avi va ser un gran amic de Rusiñol ell ho ha
estat del Dr. Jesús Pérez Rosales.
Avui nous
guardes vigilen, conjuntament, el Cau i el Maricel, Entre uns i altres han
donat mostres que, des de sempre, el llegat de Santiago Rusiñol i del metge ginecòleg ha estat en bones mans
J.
Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de febrer del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada