SITGES-SANT PERE DE RIBES

   Fa un parell de setmanes, en un d’aquests apartats singulars i universals de les xarxes socials,  hi vaig penjar una fotografia  de l’estació de fa uns anys. Com a detall suplementari, la imatge mostrava una visió original, si més no, diferent d’aquest lloc. Era una presa feta a la nit, i entre la foscor hi sobresortia una feble il·luminació que resultava suficient per fer-la encara més atractiva. Tampoc era cap hora, el rellotge marca les 19’15, no obstant la solitud del lloc es presta a endevinar que correspon a un dia d’hivern. Els bancs encara són de fusta i més enllà, la foscor no ho deixa veure amb prou precisió, s’insinua la campana. 

   Fins aquí un retrat de la nostra estació que entre les penombres, malgrat la poca activitat que registra en aquella hora, pel pensament hi aflueixen altres imatges relacionades en aquest espai tan concret. De quan el responsable principal l’anomenàvem el “jefe”. Paraula, no càrrec, que amb la normalització lingüística, ha estat substituïda per “cap d’estació “.  I tot i que es diu que l’hàbit no fa el monjo, determinats uniformes contribuïen a conferir prestigi, ni que fos a una estació de tren. El responsable i els factors vestien amb  pulcritud i elegància, com de funcionari de ministeri: pantalon i americana blaumarí i gorra de plat amb la coberta de color vermell. Recordo que els botons de l’americana eren daurats i portaven gravat una locomotora de tren.

   Degut a que no existia la megafonia, la gent estava amatent al quarto del comandament, perquè, prèviament, el maquinista demanava entrada i el senyal corresponent era una trucada interna i aquest timbre  posava en sobre avis de la proximitat del comboi. Ho oficialitzava la presència de la persona encarregada de donar l’arribada i la sortida, el qual feia repicar la campana avisant de la immediatesa. Una vegada tots els passatgers havien accedit als vagons, l’home aixecava una banderola, de color vermell, replegada, a la vegada que feia sonar un xiulet. Quan es feia fosc, substituïa la banderola per un fanalet, amb llum de petroli, en el qual un vidre era tintat de vermell i un altre de verd. 

     Amb el temps el xiulet de l’encarregat de donar les sortides es va com a sofisticar, aconseguint una tonalitat característica. So que no va trigar gaire a imitar el lloro que tenia la família  Verdú-Garcia, engabiat i penjat a la paret del balcó que dóna davant mateix de l’estació. Un lloro al qual li vaig dedicar, fa  anys, un article. Tanta n’era la perfecció que els trens marxaven, el maquinista pensava que provenia de la persona encarregada. Les habilitats de la bestiola van sen censurades per l’autoritat ferroviària corresponent, quasi ordenant la reclusió a l’interior de la casa. Mesura que sembla ser va durar poc, perquè els maquinistes també reberen instruccions de no marxar fins a comprovar la presència del ferroviari, els quals ja vestien de manera més informal.

     La fotografia mostra un altre detall que no ha passat desapercebut per a la gent de Ribes. Aquest  punt de llum que propaga el cartell lluminós que anuncia: Sitges– Sant Pere de Ribes. En Lluís Giralt i Vidal que és ribetà amb pedregui, músic i ha estat alcalde del seu poble, en les mateixes xarxes on vaig penjar la fotografia, es lamentava  de que  havia estat suprimit  l’acompanyament informatiu del poble veí. L’omissió potser es deguda a que actualment no calen altres especificacions de lloc, doncs tothom està informat dels destins que volen emprendre. Avui Sitges i Ribes, per aquells que no disposen de mitjà de locomoció propi, estan units per un servei públic de transport. Abans oferia aquest mateix servei en Rupert Rafel  que posava a disposició l’autocar corresponent.

  Tot i que més d’un, per estalviar-se el import del bitllet, feien el trajecte en bicicleta. O com en Peret de Puigmoltó que venia o anava caminant fins el seu destí. L’home, junt amb altres companys tenia cura de la neteja del poble, era quan s’escombrava a mà i es recollia la brossa amb una senalla, sense fer soroll, ni aixecar pols. Aprofito ara que m’hi refereixo,  fer esment a una normativa  aprovada per l’equip municipal corresponent, en la dècada dels quaranta, on es feia palès  que es sancionaria als estadants de les cases que no escombressin el tros de carrer que els pertocava. Un costum que ha desaparegut, com la pròpia normativa. Tot i això, pel fet de  tenir ben assolit la responsabilitat de la netedat, dues veïnes molt properes, la Maria Matas i la Ramona Vendrell, les quals comparteixen veïnatge, en aquest començament del carrer Jesús, encara avui escombren i reguen el tros de carrer de davant de les seves  respectives cases. Com també ho fan les bessones, la Joana i la Rosa Maria Alexandre, les quals, a més, són continuadores del costum d’emblanquinar  la façana de casa seva. Ho hem pogut descobrir gràcies a questes tecnologies que ho xafardegen tot. Tenia lloc en els dies previs a rebre la visita de la imatge de Santa Tecla, l’escampall de pots, galledes i brotxes a les seves mans, ofereixen una visió gens freqüent en els costums de les famílies actuals.

    El nom de Sitges apareix com a únic anunciat en la nostra estació i als ribetans de soca-rel es planyen de l’omissió del nom del seu poble, com a identificació de proximitat. Que tot i aquesta, cal emprar un mitjà de locomoció. Resulta que en Lluís Blay, que s’havia casat amb la Carme Roig de ca la cadiraire, van anar a viure a Ribes i  l’home  va trobar feina a la brigada municipal de Sitges, quan aquesta pavimentava el carrer Illa de Cuba. De manera que en Blay es feia portar fins a la feina amb taxi. Un detall que va captivar la curiositat de la gent d’aquí, perquè els resultava com a surrealista que el manobre arribés a la feina amb xofer particular. Com si de l’empresari es tractés.

    Queden pocs dies per a que passi un tren amb una nova destinació. Sortosament les persones som lliures de prendre les nostres pròpies decisions: hi podem pujar o deixar que passi.

                                                                                            J. Y. M.  

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de setembre del 2015 )

VIGÍLIES D'UNA ALTRA FESTA MAJOR

  Si el mes d’agost és prolífer es esdeveniments i festes, aquest de setembre no queda enrere. Però no sempre ha estat així, perquè la feina de la verema era molta i implicava a tanta gent del poble que no hi havia quasi temps pel descans i menys per a dedicar-se a activitats lúdiques. A mesura que aquesta activitat, dissortadament, ha anat perdent contingut i dedicació, s’ha guanyat temps al temps. I d’això em planyo, d’aquesta quasi bé nul·la activitat vinícola en el nostre poble, pel simple fet que ha desaparegut  de l’àmbit local una dedicació  que aportava moltes singularitats. Una de les principals, que es comptava amb un ampli cens de cellers, amb els corresponents cups i  botes i a ells hi acudien els carros carregats de portadores amb el raïm que la gent, repartida entre les moltes vinyes del terme, s’afanyaven a collir, de forma manual. Eren les tasques exclusives de la verema, quan entre els ceps sorgia una gran xerinola que durava fins que  els pàmpols quedaven despullats del seu fruit.

   Eren, també, dies d’una abundant proliferació de mosques que resultaven del tot empipadores. I que s’aferraven als cavalls, per a desesperació de les  besties . El temps transcorria entre hores d’un acompanyament, compassat, del clic-clic característic, produït pel retrocés del llarg mànec de fusta de les premses, el qual accionaven uns quants encarregats. Així com el trepitjar dels veremadors, amb els peus nus, pantalons arremangats fins els  genolls i les mans agafades a les cordes que penjaven per tal de no relliscar.

   Es tractava d’una feina excepcional que ja l’esperàvem per tal de poder guaitar en aquelles interioritats que es passaven la major part de l’any tancades i que per setembre aconseguien un protagonisme en el qual tothom hi tenia cabuda. Els carrers enregistraven un intens tràfec de carros, només en aquest mes s’aconseguia una circulació que superava a la de la resta de l’any.  De la mateixa que es diferenciaven les rutines de comandar animal i carro. Els carreters que durant l’any ho feien muntats al carruatge, durant la verema tenien per costum anar-hi dues persones,  una  agafant les rendes  des de l’alçada del cap de l’animal i l’altra  tenint cura del fre de carro, aferrat a les cordes amb les quals tensava o afluixava el mecanisme que servia per accionar la sabata que frenava la roda. Això obeïa a que es transportava molt càrrega i es tenia d’estar molt amatent que el cavall en cap moment donés senyal de desbocar-se, la millor manera era que el carreter estigués a prop seu, que la bestia notés la seva presència i així influir confiança entre aquella  complicitat  tan  ben entesa i acoblada.

      Van anar desapareixent els cellers, al mateix temps que ho feien els carros i els cavalls. Les vinyes emmudien i la seva verdor estival és avui, com un rebrot d’homenatge a la gent de la pagesia que encara en tenen cura. Com ho és també el paisatge que s’albira des dalt la creu, tot guaitant cap a Ribes, o quan s’entra  per la banda de Vilanova  i de Barcelona per les Costes. En moltes d’elles, quan el raïm és a punt per a ser collit, la verema té, ara, un protagonisme mecànic. És la maquinaria la que escorcolla entre les seves interioritats i mentre avança s’emporta el raïm. Ni cants ni xerinola, només el soroll del motor. Mentre el vi que dormia en els cups dels cellers de la vila, a l’espera de passar a les botes, ara s’emmagatzema en unes grans tines metàl·liques i amb fermentació sota control. La modernitat s’ha implicat també amb l’elaboració del vi, convertint el procés en una industria com qualsevol altre que no vol dir que els vins resultants no siguin d’una qualitat excel·lent. Tot el contrari, en aquest aspecte, potser millor que abans.

    A mena de testimoni de la verema sitgetana, es dedica una festa que enguany tindrà lloc el cap de setmana del 3 d’octubre. Prèviament, a la festa, tenia lloc l’elecció de la Pubilla i, recentment, s’hi s’ha incorporat la proclamació de l’Hereu. Aquest any es desvincula la Festa de la Verema de la susdita elecció del pubillatge i també es trasllada de marc, de ls Societats a un e més popular, en tots els aspectes, com és  la Plaça Catalunya. I on són convidades a participar pubilles i hereus d’arreu.

   Just amb el ressò latent del pubillatge, arribarem a les vigílies de la festa major petita que no per aquest qualificatiu, pugui semblar que sigui menys important. És una repetició de la que fa just un mes omplia els carrers. Aquesta, si més no, amb un simpàtic protagonisme atorgat a la mainada que ho viu amb tanta o més  il·lusió que els grans. Uns i altres honoren a la patrona, Santa Tecla, ella que poca representació té a Sitges, a part d’un carrer que porta el seu nom, en el qual en Jordi Rossell i el seu germà, que hi tenien interessos, van poder poc o molt, fins aconseguir portar els balls a quest carrer curt i bulliciós. Un cop acabada la processó,  era quan  la comitiva es dirigia fins allà, produint-se una gran encesa per part dels diables, i aquella olor a pólvora tan intensa, el so de les gralles sobresortint per entre l’oci nocturn, aportava un sentiment col·lectiu i unes ganes de que el carrer assolis el compromís que la diada li clamava. Això tenia lloc quan el dia de Santa Tecla no era festiu i la processó tenia lloc just acabada la jornada laboral.

       Aquest any la imatge de la Santa serà recollida en una casa del carrer Sant Sebastià, nom també aclucat dintre la tradició sitgetana. Fins aquest moment haurà estat custodiada per les dues germanes bessones, la Joana i la Mª. Rosa Alexandre i Milà. Un bon lloc des on, elles, les cordonistes i tot el seguici, emprendre el camí. Obrint la porta a una altra festa. Amb les dues germanes contentes de poder portar el penó, símbol de la patrona sitgetana, tot un honor per a dues noies de Sitges que viuen cada instant de la vida local amb la mateixa il·lusió i  satisfacció que els produeix haver nascut en aquesta Vila. Bressol de tants actes i festes compartides.

    Bona Festa !

                                                                                    J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de setembre del 2015 )

HAN PASSAT MOLTS TRENS

   N’hi ha que paren i altres passen de llarg. A l’estació de  casa nostra aquesta alternança ha estat una constant . Des de l’època de les màquines de vapor fins als nostres dies.

   Si més no l’estació de sitge, requereix d’un servei que és atès pel personal corresponent. Aquest es regia per ordre d’escalafó: el jefe, els factors, els guarda agulles, els mossos... Avui això de l’estació és com un parc impersonal, no coneixem el grau de responsabilitat dels pocs empleats que es mouen pel recinte. Potser ha desaparegut el càrrec de “jefe” i el de factor..., segur que deu existir un responsable, al qual se li pot atribuir la funció d’encarregat. De la mateixa manera que ha deixat de ser una norma l’elegància de les persones que es personaven a l’andana per rebre i donar sortida al tren. Ara dóna la sensació que el comboi marxa sol, sense cap més protocol que el senyal acústic que avisa del tancament de les portes.

    De les funcions de l’exercici ferroviari en sabia molt en Francesc Busom i Aguilar, perquè vivia a l’estació en el pis del “jefe”, càrrec que ostentava el seu pare. El mateix pis que van ocupar el meu avi Martínez i família. Durant l’estada a l’estació contemplava la casa de Can Prieto, com a paisatge més proper, mentre la construïen.

   En Francesc es va casar amb la Isabel Piquer i Bayot  que havia nascut al carrer Jesús, davant per davant de la senyorial casa de la família Canals. I, curiositats de la vida, van anar a viure a la casa de Can Prieto.

      Resulta que la Isabel té lligams familiars amb el pintor sitgetà Joaquim Sunyer i de Miró, atenent que els besavis de la Isabel eren en Francesc Sunyer i Juncosa i la Marina Bertran Hill. La seva àvia, l’Antonia Sunyer Bertran, era cosina germana del pintor. Casada amb en Josep Bayot Esteve, van tenir dos fills.  La filla, la Rita Bayot Sunyer, es va emmaridar  amb en Josep Piquer i Serrano,  pares de la Isabel, de la Maria Rosa i de l’Antoni que viu a Mollet. I el fill, en Joan, casat amb la Josefa Sánchez Madrid,   pares de la Marina i en Lluís Bayot.

    Entre l’important i interessant  obra pictòrica d’en Sunyer destaquen uns retrats de noia, quasi sempre asseguda i amb diferents elements a les mans, una de les les models era la Rita Bayot Sunyer, filla de l’Antonia Sunyer i, a la vegada, mare que va ser de la Isabel.

   Germanes del pintor eren la Maria i la Rosa que vivien al carrer Bonaire, davant de la redacció del setmanari. Tenien uns cosins amb domicili en el carrer Illa de Cuba. La Mercè i la Josefina, aquesta última es va casar amb en Pepito Vidal, artista i catedràtic de perspectiva, amb l’estudi al carrer d’en Bosc. El germà de les dues dones era en Pepe Sunyer, que es va fer popular pels títols nobiliaris, dels quals presumia: marqués d’Alaix, bescompta  de Bergara i marqués de Miraflores. Quasi més que la popular duquessa. Títols comprats com aquell que compra a tant el quilo. A en Pepe li agradaven les antiguitats i anar a fer companyia, les tardes dels dies de festa, a les amigues solteres. Obsequiant-les amb el detall d’un tortellet per endolcir la trobada. L’home era detallista i encuriosit per trobar oportunitats, fossin mobles o propietats, amb les quals poder fer algun negoci.

    Els trens continuaven parant a Sitges i més d’una vegada hi pujaven passatgers amb un destí  allunyat. La primera parada i inici d’una llarg viatge, que els portava fins al port de Barcelona i d’allà, en vaixell, a Cuba. Com així va fer en Josep Bertran Hill, germà de la besàvia de la Isabel. A Guantánamo l’home va fer fortuna, i fins i tot la condició de milionari va constar al costat del seu nom en l’esquela mortuòria. Solter i amb gran estima per la família, van poder més, però, els consells d’una ordre, de dubtoses finalitats, que el van enllepolir, donant-li a entendre que si l’administraven els bens, en el més enllà, es trobaria amb els guanys. Encara els deu buscar ara.

    Hi ha els destins de la vida que recalen en les coincidències. Resulta que en Jaume Sunyer Bertran, germà de l’àvia de la Isabel, igualment passatger del tren, va anar a parar al Brasil, i allà es va casar. Transcorreguts uns anys, la filla del matrimoni, Sunyer- Mader, la Marina Mader Sunyer, amb el cognom de la mare anteposat al del pare com tenen per costum, aconsegueix una beca d’estudis i la destinen a la universitat de Madrid, però com té  família a Sitges, demana el trasllat de l’expedient a Barcelona. Una vegada  aquí, puja sovint al tren per venir a visitar la seva família sitgetana. De manera que en aquestes estades en Josep Sentís i Figuerola, de cal Valent, que es casaria amb la Marina Bayot Sánchez, li presenta a un amic que resultava ser en Josep Guinart i Costa. Un sitgetà molt avesat a viatjar i d’aquesta amistat en sorgeix un festeig que acaba en casori al Brasil, quan la Marina ja era doctora en filologia. Del matrimoni neixen quatre fills, cap d’ells han perdut mai el contacte amb Sitges. Però el mateix destí els hi juga una mala passada, en Josep té un accident de cotxe de tornada de deixar a la seva mainada a l’escola i mor a l’acte.

    No sempre els viatges tenen un final feliç, no obstant quasi tots guarden una història particular. Avui he intentat aportar la d’una família emparentada amb el pintor Sunyer i amb els Piquer i Bayot de Sitges. Amb la Isabel, els seus descendents. I també amb els cosins ja esmentats i, a més, l’Antonet i l’Avelina  Plana Piquer, la Nuri Carbonell Piquer i en Francesc Piquer i Rodríguez , encarregat del Prado. Com també en Jaume i en Josep Mª. Piquer i Montornés i la Paquita Guinart Costa.

   A l’estació el moviment de trens és constant, tot haver perdut personalitat. Com també ha desaparegut el relat de tantes histories, com les que desgranaven aquells usuaris que no viatjaven, només eren testimonis de les arribades i les sortides, mentre restaven asseguts en els bancs. Fins el dia que, ara un ara l’altre, tots,van anar pujant a l’últim tren.

                                                                                           J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de setembre del 2015 )

 

SOTA LA CAPA DEL CEL

   Aquest bocí de cel tan lluminós, tacat  d’aquest blau tan  de Sitges, fa de sostre a un poble que evoluciona al compàs del temps. I de les moltes coses que han canviat l’única que no ho ha fet és aquesta gran capa de blau que ens pertoca. Avui és d’un blau intens, però potser dintre de poc els núvols blancs l’aniran cobrint i acabin deixant anar ruixats i precipitacions. Això fa que sempre hi estem  pendents, sobretot quan ens interessa, a mode general o particular, que la bonança sigui el que prevalgui per sobre les inclemències. I això passa quan s’apropa la Festa Major, de manera especial durant els dos dies més intensos. Rarament, però, es veu deslluïda pel mal temps, generalment sempre acostuma a fer bo, llevat excepcions. No ha tingut la mateixa sort la celebració de la Festa de Santa Tecla, potser va  estar tres anys consecutius que plovia cada any en aquest dia.

    Ben poques vegades he assistit a una Sortida d’Ofici sense sol, i sempre amb la xafogor que l’acompanya. No es pot dir el mateix del Castell de Foc que en més d’una ocasió, degut a la pluja, s’ha hagut d’aplaçar. Igualment ha succeït que durant la sortida d’ofici s’ha mantingut un cel net de núvols i a mesura que avança la tarda es va cobrint i la processó es veu amenaçada per la pluja.  Recordo que quan va ser pendonista en Joan Martí i Romagosa, just en el moment previ de la sortida de l’església va arrancar un xàfec, molt important, que va inundar el Baluard. El pendonista i cordonistes es van haver de conformar amb un improvisat acte, íntim, a aixopluc   del temple.

   Aquest any el cel ha estat, una vegada més, complaent amb la celebració i, a més, la nit dels focs ens va acompanyar un començament de lluna plena que va resultar una aportació extraordinària al Castell de Foc. A l’acabar es produeix una conclusió que supera totes les edicions anteriors, quan desprès de l’últim tro, meravellats per l’espectacle, exclamem una frase que es pot considerar mítica dintre el vocabulari festamajorec. Una opinió generalitzada i que es resumeix en aquests termes: “ aquest any com mai “.  Resolució  potser massa agosarada, perquè de fet ja no recordem, amb la mateixa exactitud, com va ser l’anterior. De totes maneres aquest any, per lo vist i escoltat, verament ha superat totes les expectatives, davant les evidències, sí s’escau el com mai.

   Aprofito, al referir-me a l’espectacle pirotècnic, per comentar un detall que `per a molts deu passar desapercebut, si més no formava part de la planificació de tot l’espectacle. La primera anotació fa referència a quan es podia fer el seguiment de les persones responsables d’encendre, manualment, les metxes dels coets. Aspecte que es feia més visible quan el cel s’il·luminava i el resplendor permetia observar els moviments d’aquesta gent els quals, exposant la seva integritat física, havien d’encendre i córrer per tal de no patir cap adversitat. L’altre detall es feia encara més visible i del tot intel·ligible, quan un o dos individus traçaven, subjectant amb la mà un punt lluminós de color verd, cercles ininterromputs a l’aire, amb el qual anunciaven el final del Castell de Foc. Un apunt notori d’un final que tot i els coets preceptius, no es donava acabat de manera oficiosa, fins que els cercles apareixien davant el marc de l’església, quan aquesta encara es mantenia a les fosques. De fa un temps els tres trons, espaiats un de l’altre, ens ha familiaritzat amb aquest senyal, on no hi calen altres consignes. És el final del final, tot i que de vegades, sense saber ni com ni per a quin motiu, pot passar que un dia, a les tantes de la nit, s’engegui un Castell de Foc que agafa a tots desprevinguts. Potser seria bo anunciar-ho per a qui els vingués de gust poder sortir a gaudir-lo. O si més no, no ens despertaríem tan sobresaltats.

   Un altre element que precisa una atenció i que va estar al servei de la causa, quan encara les normatives contra el foc no s’havien regularitzat des duna prevenció amb normes estrictes i per a ser obeïdes. Em refereixo a la presència de la regadora de l’Ajuntament que comandava en Josep Duran i Camps, fill d’en Rallo .

   La regadora formava part del panorama  estival, quan després de dinar, transitava pels carrers més cèntrics del poble. Prèviament havia carregat d’aigua en el pou que hi havia adossat a la fàbrica de can Bota en el llavors torrent avui anomenat carrer de Santa Bàrbara. En Josep en tenia cura i els ruixims d’aigua es dispersaven, a pressió, damunt l’asfalt on, amb el contrast del fred i calent, en sorgia fum. L’home, quan arribava la Festa Major, mentre els seus serveis no eren requerits, com a mesura de prevenció, portava el gegants de la Vila. I mentre durava el castell de Foc, restava amatent de “la manguera”. Per sort em sembla que mai va ser necessària la seva intervenció, ja que el contingut de la cisterna de la regadora hauria estat insuficient   per apaivagar  un foc massa virulent.  És clar que més poc era res.

     Sota el nostre cel, la vida sitgetana ha transcorregut i evolucionat segons cada època. El seu color blau continua dominant i aportant aquest lluminositat tan de Sitges. Les previsions a partir d’ara, quan escric, són de  cel encapotat i pluges. Potser sigui el comiat d’aquest sufocant calor que fa dies estem suportant. El setembre ens saluda i sota aquest mateix cel,  té lloc la verema i el resultat d’aquesta serà el vinet que presidirà la taula i potser enterbolirà alguna mirada. Com li passava aquell conegut personatge de casa nostra, el qual tenia l’habilitat, de moure magistralment, els fils d’aquell diminut personatge, “en Jaimito”  inventat i comercialitzat, allà al cantó on havia estat la casa del poeta Trinitat Catasús pel no menys popular Sr. Serra. Aquell còmplice dels moviments d’en Jaimito, mostrava uns ullets petits, on en prou feines podia aixecar les parpelles. I cada matí,  quan s’aixecava de dormir,  preguntava: “Que ha salio el sol. ? “ 

                                                                           J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de setembre del 2015 )

  

  

QUAN ENTRA EL SANT

                                 

   Quan entra la imatge de Sant Bartomeu a l’església, acompanyada de la processó, ho fa d’una manera espectacular. Es pot considerar un dels moments més especials, el darrer, de la Festa Major que irradia una barreja de solemnitat, eufòria ambiental i folklorista que a la vegada serveix de colofó  a una altra Festa Major. Quedant per a l’opinió de cadascú si ha estat millor o pitjor si les comparem amb altres de passades. Per a tots aquells que a raó  dels anys ens ha permès viure festes molt més antigues, un privilegi o una dissort, segons es miri, es presten encara més les comparacions i de ben segur que el que més trobem a faltar és aquella familiaritat amb les quals les celebràvem. Sobretot sense tanta gent, ni tant de foc ni tampoc tants timbals, Els timbalers de la meva generació es limitaven als germans Ferret, en Tolu del gas i el Xic de l’Esca i l’Agustí Serra. Tot era més simple, no tan recarregat, un ball de cada i prou. Tanmateix  per damunt de tot prevalia la il·lusió. S’esperava  amb moltes ganes perquè es podia escoltar el so de  les gralles, un privilegi reservat a tan sols uns dies a l’any: Corpus, Festa Major i, ja més cap aquí, per Santa Tecla. I a raó d’aquests detalls, hi té cabuda  tota la resta de preferències  que la gent de casa nostra en sabrà treure conclusions segons hagin estat les seves. Podria ser:  El vermut, el dinar, estrenar alguna peça de vestir... Coses simples que si més no com que tampoc tenien una continuïtat la resta dels dies, avivaven aquesta il·lusió amb la qual es vivia la festa d’una manera diferent a les altres.

     Veiem i gaudim de l’espectacularitat de l’entrada del Sant a l’església, però no hi coincidim quan en surt per anar a la casa del pendonista. Un costum també bastant recent perquè el tabernacle de Sant Bartomeu es recollia casa del batlle i el de Santa Tecla a la del secretari de l’ajuntament, Passava quelcom semblant amb la bandera, sortia de la parròquia, com aquell que diu, plegada a sota el braç fins arribar a la casa de la persona que presidia la corresponent Comissió. Fins  que a l’any 2004, quan era el president  en Ramon Soler i Fernández, van fer una proposta al Sr, Rector, que en aquells moments era  mossèn Josep Nicolau, per tal de donar un caire més solemne a questa sortida de la bandera de l’Apòstol Sant Bartomeu, del redós del temple,  amb la finalitat de convertir-ho en un acte més i que no  passes desapercebut. El protocol va ser acceptat i des d’aquell any es produeix aquesta cessió per part del responsable de la parròquia a qui correspon presidir la Comissió. D’aquesta manera el lliurament d’un símbol destacat es porta a terme en el transcurs d’un acte  acomboiat d’una certa solemnitat. Després de les paraules de mossèn Pausas, la lectura dels poemes i del cant dels goigs, el Sr. Rector acomiada la bandera a la porta mateix del temple, sabedor que està en bones mans i que hi tornarà ben aviat. Al carrer ja és de nit, amb l’acompanyament del poble, de la banda de música, tots plegats, recorren  els carrers fins arribar al domicili de la persona encarregada de presidir, aquesta vegada al domicili de l’Aroa Llorens i Pellicer. I un cop allà és desplegada al balcó i la seva presència honora a qui tan dignament presideix  i té cura de l’organització  i a tot el veïnat que està content de tenir la bandera, que es belluga al compàs de l’airet, tan a prop de les seves encuriosides mirades.

    No obstant a la casa  hi està poc temps, a l’endemà mateix es torna anar a buscar, aquesta vegada l’acompanyament és molt més representatiu  i escollit: els balls populars, autoritats, pendonista... I al mateix temps aprofiten per passar a recollir  la imatge del Sant que ha estat exposada a casa del pendonista, enguany el Sr. Josep Ramon Sentís i Julià,  entre la  decoració exquisida, amb la qual ens tenen acostumats  l’Esteve i la Fina. Bandera i Sant tornen junts a casa, on són rebuts pel Sr. Rector. Hi romandrà, també,  poc temps, el just per a presidir l’Ofici del dia i  quan s’acosta la vesprada es produeix un altre lliurament de la imatge als portadors acreditats i la bandera al pendonista, assistit pels cordonistes. És la Processo de Sant Bartomeu.

     Tot segueix un protocol  establert d’acord amb la tradició popular, compartida amb la parròquia . I vet aquí que l’única que surt de casa sola, des d’una estricta intimitat,  és la imatge del Sant camí del seu destí festamajorenc.

  S’han instaurat, en el programa, nous actes en la Festa, però també se’n han suprimit. Alguns amb un marcat contingut descriptiu que hi apareixien escrits, any darrera any, amb la mateixa redacció . Com un de molt curiós en l’apartat de l’Ofici, on es llegia: “Glosará la vida del santo un elocuente orador sagrado”. Sortosament un altre també molt apreciat en els anys de les penúries, el que es referia al: “Reparto de bonos de viveres a las famílias necesitadas.”.  Com aquesta  que més o menys tenia la mateixa finalitat:  La entrega  de la libreta Dotal,con 500 pesetas al niño sitgetan más necesitado, instaurada por el benemérito Hijo Predilecto, Don  José Roig i Raventós “. Degut a un progressiva bonança econòmica, va anar desapareixent del programa aquesta deferència vers a les persones més necessitades. Si més no la vida fa moltes voltes i es tornen a fer paleses determinades necessitats, situacions  que fan reflexionar en aquests dies de tanta festa, quan no tothom les viu amb la mateixa alegria.

    Per la mateixa necessitat d’aconseguir uns calerons, tenia lloc “El Llevant de Taula “, amb els balls que anaven per les cases, feien l’evolució del ball corresponent i eren recompensats amb una propina. A la nit, abans del Castell de Foc, tenia lloc un concert de la  Banda local, per allà al capdavall del carrer Sant Pau .I un cop acanat el focs s’anunciava: “Animada verbena popular de  cobla i orquesta, en el Paseo de los plátanos”.

   D’aquí a poc hi tornarem.

                                                                              J. Y. M.

    

    

 ( Article publicat a l'eco de sitges el 28 d'agost del 2015)

     

LA IMPORTÀNCIA DELS DIES I LES HORES

Curiosament a les pàgines d’aquest setmanari, la meva col·laboració surt publicada en la secció anomenada Els dies i les hores. Certament és un títol molt genèric perquè no concreta ni dia ni hora. No obstant som en unes vigílies on sí que els dies i les hores que es succeiran tenen un gran simbolisme en la vida sitgetana. Les molt pregonades 36 hores guarden, en el temps i en l’espai on es  desenvolupen,  tot el que la Comissió de Festes i el Sr. Rector ens ha preparat per a celebrar una nova Festa Major.

   La novetat rau en la immediatesa, perquè la festivitat de Sant Bartomeu a la vila ve de lluny. Ni més ni menys que de l’any 1353. Segons un document que la investigadora Carme Muntaner i Alsina ha trobat a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, en el qual segons anotacions que apareixen en el llibre de comptes de la  Pia Almoina, senyora del castell de Sitges, durant el segle  XIV, es fa esment a  la festivitat de Sant Bartomeu com a festa solepna a Ciges.  Davant aquests evidència hom es pregunta: I com era Sitges a l’any 1353. Un poble, com tants altres, on la vida es desenvolupava a l’entorn de la seva fortificació, amb el privilegi de comptar amb el mar que, igual que ara, contribuïa a emmarcar,  segur que també, una  bonica imatge.  

   Han  passat  molts anys, total 662, fins arribar a aquest 23 d’agost del 2015. Diumenge, a les 12 del migdia, dia i hora,  ni abans ni després., el so dels sacs de gemecs, de les gralles i flabiols comencen a escoltar-se en aquest cantó del carrer Sant Francesc, just on havia estat ubicada l’entrada a la fàbrica de  sabates dels germans Benazet. Un espai on també el paisatge ha canviat. De la quasi intimitat del carrer, s’ha passat  a una afluència massiva de personal amb ganes de participar d’aquest primer acte folklorista de la Festa. Avancen els grallers, fent-se pas entre la gran multitud de gent, fins arribar al Cap de la Vila, on dediquen les seves tocades a la gent del poble i, en especial, als fundadors de la Festa Major. És un clàssic que consta escrit en tots els programes de la Festa. M’encurioseix una altra pregunta: I quins van ser els fundadors de la Festa Major ? Ens ho podem imaginar, gent senzilla, de l’àmbit  de la pagesia i de la pesca, gent que vestia amb faixa i espardenyes i alguns portarien fins i tot barretina. La seva iniciativa ha permès una continuïtat que ha evolucionat i transformat fins arribar als nostres dies. També atrau la curiositat que aquesta entrada de gralles té una antiguitat relativa, doncs data de la Festa Major de l’any 1944 que és quan  es va programar la primera entrada de gralles.

   Degut a  que la Vila no comptava amb grallers, s’havia de recórrer als vinguts de fora. Això no suposava cap garantia, tenint en compte que les comunicacions eren molt deficients en quant els mitjans. Uns grallers amb aparença de persones d’edat molt avançada als quals no els feia mandra participar en les festes d’arreu i en acabar una es desplaçaven, a peu, fins al poble on s’havien compromès. Les seves febleses i el fet d’haver de recórrer camins i dreceres, no garantia que arribessin en optimes condicions i que ho fessin amb la puntualitat desitjada. Això feia que els organitzadors i majorals dels balls, els anessin a esperar en punts estratègics de les entrades al poble. I quan de lluny els veien venir, una sensació agradable de tranquil·litat els alliberava  de tots els temors. Segons expliquen les cròniques de l’època, tenien per costum d’entrar al poble tocant els seus instruments, d’aquí la idea d’organitzar una entrada de gralles com a acte d’inici. Ens podem imaginar, però, amb les condicions que aquella gent arribava; mal engiponats, amb higiene sota mínims i amb cabells i barbes  poc presentables. Calia, abans de res, posar ordre estètic on aquest no existia

    Sortosament hem avançat, tecnològicament, d’una manera increïble, però per tocar la gralla encara s’ha de bufar i tenir l’agilitat suficient per  moure els dits per tal de tapar els forats i aquesta entrada requereix, sobretot, el domini del instrument. Al voltant de tot això, i com ara domina  la tècnica, aquesta ens permet gravar  i fotografiar des del mòbil qualsevol aspecte de la Festa. Lluny queda quan, els pocs que disposaven de telèfon a les seves cases, despenjaven l’auricular i li demanaven a l’operadora: Magdalena, posem a can Quildu  que necessito encarregar  uns quants dolços. Altres, la mateix petició, la dirigien pels de can Bruguera o l’Estrella . I tot seguit demanaven connexió directa amb la Candelària, amb el noi de can Cafetó per a que els hi posessin una ampolla de cava en fresc.

    I amb tot això, un element imprescindible de la Festa, havia estat la síndria i el meló i una mica després les neveres de gel. Tecnologia de la més simple, però era tant l’entusiasme, la il·lusió que la cosa bé valia un bon dinar de Festa Major, petits grans plaers d’un dia on qualsevol detall servia per gaudir-lo a cor que vols.

   Davant tants avanços, les generacions futures, potser es trobaran amb que la Festa Major els hi entrarà a casa seva, amb un mitjà des on es podrà guaitar-hi com si obrissin la finestra. Que permetrà fins i tot ensumar l’olor a pólvora, a l’encens de l’ofici i la oloreta de rostit a l’hora de dinar, quan potser engolint una pastilleta es quedarà tip.

     De moment la Festa Major ja disposa de pàgina Web, per poder consultar-la des de casa i de qualsevol lloc del mon. En certa manera ja ha irromput en la nostra intimitat, només falta poder rebre, des de casa estant, el flaire dels nards. Tot arribarà.

     El que no s’aconseguirà mai, crec, és suplantar  l’ambient a peu de carrer, les sensacions que es desprenen: aquesta pell de gallina que s’embotorna amb el contacte directe..Deixem que la tecnologia avanci, però no ens oblidem de viure la Festa Major, com sempre l’hem viscuda, nosaltres i els nostres avantpassats: amb aquest esclat de joia amb la qual la rebem quan aquesta entra i avança carrer enllà, puntualment, a les 12 del migdia de la vigília.

                                                                                        J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 d'agost del 2015 )

EL 15 A

Seguint amb el costum establert, la d’escriure una data amb el disseny actual,  que consisteix en apuntar el número i la lletra del mes al qual es fa referència, la meva intenció ha estat identificar aquesta brevetat de l’encapçalament amb 15 d’agost que és quan celebrem l’Assumpció de la Mare de Déu. Una festa important en el si de l’església i igualment per a totes les que celebren la seva onomàstica. El nom de Maria va ser un dels més comuns, avui desconec si és gaire freqüent posar aquest nom, vist que ens hem decantat cap a altres de més rebuscats. 

   Un nom que també s’ha  complementat formant-ne un de compost, fins i tot entre el gènere masculí: Josep Maria, Ignasi Maria, Lluís Maria... I més encara quan es tracta del nomenament del santoral femení: Maria Antonia, Rosa Maria, Maria Mercè, Maria Lluïsa, Maria Josep,  Maria Concepció, Maria Vinyet.. Amb aquests dos exemples últims em ve a la memòria  una veïna de casa, del carrer Sant Francesc, que va anar a viure a un altre carrer, la Maria Concepció Comas, casada amb en Vicenç Lluís. Un cognom amb nom de Sant. Però els  dos germans Lluís eren més coneguts  pels de can Lleuger. Tornant a reprendre el fil, tot el veïnat estava convençut que la Maria celebrava la seva onomàstica en aquest dia de la Mare de Déu, quan  la realitat obeeix a que el nom Maria s’anteposa al de Concepció que és quan celebra la seva onomàstica, del dia 8 de desembre. Una altra veïna on les finestres de casa seva s’aboquen en aquest començament del carrer Sant Francesc, tot i tenir l’entrada pel carrer Parellades, era la Sra. Maria Vinyet Llansó, muller del Sr. Enric Massó de la pastisseria, a ella també l’anomenàvem Sra. Maria i prou, quan en realitat el seu nom era el de Vinyet.

     Per Santa Maria, coneguda la Mare de Déu d’agost, hi coincideixen molts detalls. Sobretot que un bon nombre de pobles celebren la seva Festa Major i, per aquesta data, a nosaltres ens visitava la fira. Un suculent atractiu en uns anys en què no anàvem sobrats d’enjogassades petiteses, ens podem imaginar quin goig ens feia aquell escampall, amb un ordre molt peculiar. Joguines gens sofisticades, però que ajudaven a fer la felicitat, ni que fos prement  el gatell d’una simple escopeta que llençava un tap de suro, el qual anava lligat a la mateixa culata  per tal de no acabar de seguida amb la munició. L’encarregada de satisfer el meu deliri firaire  era la tia Maria, amb la qual passaven molt temps anant d’un cantó a l’altra, guaitant a tota la rengla de parades, amb aquells venedors de frondosos bigotis i panxes portentoses, amb els elàstics creuats  que  aguantaven el pantalons i les dones amb amples bates i un curt davantal, dotat d’unes grans butxaques on hi guardaven els diners.

     L’àvia i la tia, dues Maries, vivien a la carretera, al costat de la casa de can Gori i el dia del seu Sant hi anàvem a dinar. Un parell de portes més enllà hi vivia una altra Maria, la mare d’en Joan Ossó del Bar Espanyol. L’àvia era gran i cada dia havia de creuar la carretera, quan aquesta passava per la cruïlla de can Perico i enfilava cap a les barreres. Com que els passos de vianants al nostre poble no es coneixien, la dona tenia de travessar sempre amb l’ai el cos. Quan tornava el de can Ferri ja la veia i sortia al seu encontre, l’agafava del braç i l’acompanyava fins a la porta de la casa on vivia. Volia explicar que el dia de la seva festa l’àvia posava l’olla gran dintre la xica   i si el dinar era bo, no menys esperat era el postra, aquella barra de “mantecau” de tres colors de la casa Frigo. En deien de “corte”, perquè es tallava i s’encabia entre les dues fines galetes. Tot un plaer i una innovació , quan fins llavors predominava el “cocoruchu” amb la bola de gelat que aquí va popularitzar el Che. A qui  tota la canalla li feia festes per a que els obsequies amb aquella desitjada  xorraeta, com un pessic de gelat damunt un tros de galeta.

   Per aquells anys tenia la representació de la marca la família  d’en Mirabent Magrans, amb magatzem al barri de Sant Crispí, del qual n’era l’encarregat en Josep Almirall, casat amb la Lolita Viñola i que vivien al costat de l’avia damunt el magatzem de les rajoles d’en Panxito Pagès de can Percala. A més tenien també la representació de la Pepsi-Cola i gràcies a l’amabilitat d’en Josep, al seu tarannà tan bo i complidor, tot sovint m’obsequiava amb viseres i xapes d’aquelles que portaven una agulla a la part de darrera i només la fixaves i ja et senties important. Eren els petits detalls que servien per a valorar les coses més insignificants. Quan s’apropava la fira de  Vilanova, que es celebra el segon diumenge de novembre, la marca disposava d’un estand i em regalava una invitació per fer una degustació  Un altre al·licient per a no deixar d’anar-hi. Hi arribava acompanyat del pare i l’oncle, amb “mosquit” per la carretera, tapat amb passamuntanyes  de llana i bufanda  que només se’n veien una mica els ulls i allà descanviava el tiquet  pel refresc que me’l lliuraven a temperatura freda. A aquella hora del mig matí, amb un ambient gèlid  i sobretot amb poca set, la feina era meva per acabar-me-la.

   Vaig anar escola amb un dels fills de la casa, en Francesc, bon amic, que ens va deixar jove, com també el seu germà Josep. El destí ens guarda aquestes injustícies, per a desconsol d’uns pares i de la filla i germana més jove, la Carme Almirall, flamant regidora de la Casa de la Vila. Era el veïnat més proper el qual, en dies de festa com aquest, després de dinar i tancar una mica els ulls, uns i altres sortíem als balcons per a veure les cues de cotxes que es formaven, sobretot quan baixaven les barreres del pas a nivell, el caos era total. Doncs  els automobilistes arribaven fins allà amb sol i s’anava fent fosc i la cua avançava poc. I és que els més grans, acostumats a anar només una hora per davant del sol, ja deien que per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc.

                                                                                         J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'agost 2015 )

L'HOME DE LES ALICATES A LA BUTXACA DE DARRERA

    Tots els oficis requereixen de les seves eines per poder treballar. N’hi ha que són comunes a tots ells, com per exemple: el martell, les tenalles el destonillador, la clau anglesa... Altres estan més acord amb una activitat concreta. Així el paleta aportava dues peces inseparables, la gaveta de fusta  i la corresponent paleta.

   Els fusters disposaven el metre de fusta, plegable sobre si mateix, a la butxaca de darrera el pantalon, la destinada a la cartera, on una part queda amagada i l’altra sobresurt, exterioritzant el costum, molt generalitzat, entre la gent de l’ofici. A la canaleta superior de l’orella hi disposaven el llapis, aplanat, de color vermell. Transportant la resta d’eines en una senalla que li reservaven a l’aprenent.

   En quant als pintors de brotxa, aquells que portaven bata grisa, se’ls identificava amb l’ofici per aquesta característica en el vestir i perquè disposaven l’escala plegada, de tisora, a la part superior del braç a l’altra mà portaven una galleda i les brotxes en el seu interior.

   Els electricistes, també anomenats lampistes, fontaners, tenien com a base de l’ofici el de llauner. Que igual et feien un recipient de zenc, on hi acoblaven una aixeta i una carxofa per dispersar l’aigua pels foradets i el conjunt el disposaven a una certa altura per a que fes el servei de dutxa. Prèviament es bullia aigua i es barrejava amb la freda.  Venia a dir que a més d’aquests invents, propis de l’ofici, igualment reparaven pots i cassoles foradades. A l’estar avesats en soldar amb estany, no els va venir de nou quan van haver de soldar els tubs de plom de les conduccions. I com que tot encara no estava inventat, amb el zenc feien qualsevol mena d’enginy destinat a diferents  utilitats que permetien fer fàcil el que semblava difícil.

     El cognom Marcet té un lligam molt estès entre l’ofici  de llauner, de fontaner i electricista a Sitges, que  ha passat de generació en generació. Fa poc ens acaba de deixar en Rafael Marcet i Almirall, sitgetà que ha viscut de prop totes aquestes il·luminades avenços i intervencions, amb les quals ha evolucionat la seva feina. Un dels pocs, em refereixo a aquest ofici, on es desenvolupen tres activitats en una, com així ho anuncien els qui s’hi dediquen:  Aigua, gas i electricitat. D’aquí ve la progressiva implicació dels llauners. Tenint en compte que l’arribada de la llum, l’aigua i el gas a l’interior de les cases  es va anar fent, de manera esglaonada , a partir del començament del segle XX. Abans, el gas, provinent de la fàbrica que es va inaugurar a l’any 1881, havia substituir l’enllumenat públic de petroli  i l’aigua va arribar primer a les fonts publiques que a les cases. Fins que els tres serveis estigueren a l’abast de tothom van passar uns anys. El més apreciat de tots va ser l’electricitat, si més no als consumidors els amoïnava de manera exasperant el costant moviment de la rodeta del comptador. L’obsessió no ha minvat, si més no els de la nostra generació ja ens hi hem acostumat, som conscients que és una despesa, molt cara, a la qual s’hi ha de fer front. Sobretot quan a un li toca fer el gest, ja que mentre paguen els altres no ve d’un pam , els llums els deixàvem encesos  per arreu on passàvem de la casa, però quan toca pagar ja es procura que no en quedi cap d’encès.

     En Rafael entrava i sortia de la casa del carrer Jesús, on vivia amb la mare i amb la seva muller, la Pepita de l’Eco, amb els fills, i ho feia sempre amb les alicates que li sobresortien de la butxaca de darrera del pantalon. Un signe evident de què es trobava permanentment  de servei. I és que el Prado no podia prescindir dels seus servis. La proximitat amb la casa de can Parcerises, feia possible que el professional estigués tan a l’abast.  Aquesta ha estat de les poques cases que han conservat, fins no fa gaire, aquelles peculiars portes, amb el mateix color original, amb les qual a la nit es tancaven les interioritats de la botiga i la vivenda a la part interior. Un establiment dedicat a la venda de material elèctric i bombetes de la llum. Amb la remodelació que s’ha fet de tot el seu interior, en certa manera s’ha conservat aquest detall de les portalades exteriors.

     Quan deixava les alicates en segon pla, l’home ballava sardanes i altres balls  com a component de l’Esbart Sitgetà i també s’encarregava de programar les audicions i les cobles que les amenitzarien en el transcurs de la Festa Major. Home també de teatre i, sobretot, un apassionat de la música folklorista, havia dirigit la part musical dels nostres balls, quan aquests eren representats damunt un escenari. Sense oblidar-nos de les Caramelles quan, degut a les limitacions del mestre Manel Torrents, aquest assajava els cants dintre de la Societat i en Rafael els dirigia al carrer. Ho va fer durant molts anys, fins quan  també se’l va fer seu el si no fos...

      Els curtcircuits és una desconnexió que obsessiona als electricistes, més quan no es troben les causes que l’han ocasionat. Posar llum a la foscor, avui, és, més que un luxe, una necessitat. Som uns consumidors insaciables del servei. Hi anem endollant aparells dotats de noves tecnologies i no hi trobem el fi. Però aquest existeix, és quan un curtcircuit  ens desconnecta de la vida i la foscor domina. Amb aquesta apagada no hi ha lampista capaç de retornar la llum, ve a ésser com guaitar a aquell ble del llum d’oli que es va apagant, lentament, fins a perdre’s. Tan sols una  fe interior fa presagiar que allà a dalt una altra llum  il·lumina, sense necessitar manteniment. Per això en Rafael no s’ha endut les alicates, perquè  sabia  que  no les necessitaria.

                                                                            J. Y. M.

     

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de juliol del 2015)

SARDANES APLEC DEL VINYET 2015

LES TRES PORTES DEL VINYET

      

       Desprès de tants anys escrivint en les pàgines de l’Eco i, per consegüent, amb molts articles dedicats al Vinyet, quan s’apropa una nova festa, fa que es vagin esgotant els temes i així, una vegada més, costa retrobar el fil de l’escriptura per intentar escriure sobre el mateix però intentant no repetir. A la primera llambregada a l’encapçalament sobtarà aquesta concreció tan exacta, la de les tres portes, quan en realitat i, com és de suposar, el recinte de Vinyet, compte amb moltes més. Fent menció a aquest detall em ve al pensament que a Barcelona un prestigiós restaurant s’anuncia amb el nombre de portes que disposa, una al costat de l’altra, en el seu perímetre exterior, fins el punt de que les seves 7 portes s’han convertit en una icona  d’identitat reconeguda arreu.

     En el cas que ens ocupa, hem entrat i hem sortit del Vinyet com si fos a casa nostra. Però no sempre ho hem fet per la mateixa porta. Una excepció la qual, en el moment de produir-se el fet, ens ha semblat la cosa més  normal. Els qui hem tingut el goig de casar-nos als peus de la Mare de Déu, hi hem entrat per la porta principal, la que dóna a la placeta. I aquesta imatge, avançant cap a l’altar, agafat dels braç del pare o la mare, segons sigui el protagonista, és recordada per vida. Com també la sortida, ja convertits en marit i muller, junts en el llindar de la gran arcada, és quan la parella és rebuda amb l’alegria compartida de familiars i amics. I on el fotògraf deixa constància gràfica dels recent casats i de les seves respectives famílies. Vist des d’aquesta perspectiva  les portes de l’entrada principal  del Vinyet limiten un abans i un desprès. Quan s’hi entra cadascú per separat i s’hi surt amb un compromís adquirit, desprès del sí que en deixa constància. La panoràmica que s’albira  des de  aquesta entrada és molt limitada, si més no és el punt d’inici d’una nova vida

    Durant la resta de l’any coincidir amb la portalada gran oberta  significa que té lloc una cerimònia religiosa de la mateixa índole o potser  la missa sabatina del primer dissabte de cada mes. Llevat d’aquestes coincidències no és gaire freqüent poder accedir a l’interior per aquesta part frontal. Tenim al nostre abast l’entrada lateral que és d’una bellesa molt a conjunt  amb el seu interior. Amb el medalló de la part superior, on  si pot llegir uns estrofes en un català molt antic. Travessar la vidriera interior ens trasllada al recolliment, on la penombra interior hi posa un toc el testimoni mut de l’escolanet que sembla que ens miri i  si l’obsequiem amb una moneda ens respondrà amb un sonor i peculiar senyal que irromp en aquest silenci tan ben compenetrat amb tot el que l’envolta. I a dalt, en el seu pedestal, la imatge de la Mare de Déu del Vinyet.

    Només sortir a l’exterior una altra porta, aquesta complementa les tres de l’encapçalament, és la que més es desmarca del  contingut religiós tot i que sense deixar del tot la seva influència. És la que s’obra a una interioritat, al mercadeig de l’ermita. On es poden comprar les llànties, estampes, imatges i tota mena de records. I és  també la porta per on s’accedeix a la casa dels ermitans que s’hi ha anat alternant.

       Just al costat d’aquesta portalada s’estén  un llarg banc de pedra. El complement perfecte a aquet espai tancat i cobert amb bigues de fusta pintades de color blau que aguanten la terrassa superior. Que en dies assenyalats, com la festa del Vinyet, serveixen de talaia perfecte per observar la convivència sitgetana mentre es descansa. En ell s’hi ha assegut totes les classes socials de la vila: la gent del poble, arquebisbes, bisbes, Srs. Rectors, capellans i escolans, autoritats locals, administradors,  ermitans, organistes...

      El proper dimecres les tres portes principals del Vinyet restaran tot el dia obertes, de bat a bat, i totes  acolliran l’afluència de la gent del poble que hi entraran i sortiran, en un dia tan especial dintre el calendari de les festes sitgetanes.

   I com el calendari, el pas dels dies,  no s’atura, l’endemà l’església celebra la festivitat de Sant Salvador. I Aquesta coincidència també té un apunt en aquest carrer Sant Francesc, del qual l’altre setmana escrivia sobre les veïnes del tram de baix. Si ara el completem de dalt a baix,  durant uns anys, quatre Salvadors hi han coincidit. El primer, començant pel capdamunt, era en Salvador Satorra, el popular Xatet que regentava el negoci  que portava per nom la característica de la seva peculiaritat nasal i que, com he dit altres vegades, pel seu Sant obsequiava amb orxata.

   Ja en el tram de casa meva hi vivia en Salvador Raventós, espòs de la Juanita Pacios, el qual sense saber el perquè i el com, en l’article de la setmana passada, li vaig canviar el nom pel de Jaume. Una errada que encara no hi trobo explicació. Ja que abans d’apuntar la seva identitat em vaig informar amb el veí, l’Antoni Olivé, el qual té una memòria privilegiada pels noms i cognoms de la gent de Sitges. Amb tot i això se’m cola el Jaume, per a sorpresa meva.

   A casa nostra hi trobem el Salvador Nieto, casat amb la meva germana Montserrat. I on hi havia, fins fa poc, una pastisseria, el propietari de l’edifici es deia Salvador Albareda que era oriünd  de per allà les Gunyoles d’Avinyonet. Un personatge molt peculiar però excel·lent persona.

     Ja en aquell mateix tros del Passeig de Vilafranca, entre ca la Josefa i la casa de la Rosa Ballester, hi vivia i tenia el taller de baster, en Salvador Bové. En un temps encarregat també de cobrar els impostos dels productes que entraven a la vila. Com ho anunciava un cartell que sobresortia de la façana i on es llegia: “Arbitrios”.

   L’errada amb el nom d’en Salvador Raventós, ha brindat que la coincidència amb la festivitat del Sant, hagi estat ni fet expressament per a que la rectificació quedi prou digna. Compartint l’article amb aquestes tres portes que han servit de tema principal. I vet aquí que davant l’alternança en els temes i l’error, es fa palesa la paradoxa  que vaticina  que quan es tanca una porta  se n’obra una altra.

                                                                                     J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de juliol del 2015 ) 

LES ÚLTIMES DEL CARRER

Els de la meva generació encara tenim la satisfacció de poder indicar el carrer i la casa on hem nascut, tot i que aquesta hagi estat remodelada. Jo vaig néixer en el carrer Sant Francesc, concretament en aquest tram que va des on hi havia la fàbrica de sabates  dels Benazet fins al cantó de can Castro, l’Arnabat, can Dandi i la botiga de la Maria Ràfols, muller d’en Joan Olivé. Un tros de carrer que fins i tot tenia convent de monges, el de les germanes vetlladores.

  Els vailets, els de la meva edat, havíem heretat,de les nostres respectives famílies, la complicitat veïnal. Amb la diferència que entre nosaltres predominaven els minyons i a l’època dels nostres pares potser més les mosses. Allà mateix, a ca l’Eixut, hi van néixer la Paquita i la Teresa. Més enllà l’Àfrica, l’Eva i  la Juanita de can joan d’en Puig. La Plàcida de can Felipe. I de can Vergés era la Lali que va néixer en la casa on després hi van viure els Fontanals. A la casa del costat de les propietats de la Juanita i la Teresina de la Sínia Robert en el pis de dalt de tot, hi van viure les tres filles de can Pacios: la  Juanita,  la Celia  i la Carme. I davant, en el forn de can Bosch,  la Mª. Teresa i la Lali.  A la casa de la Sinia Robert, on hi va haver la granja, hi va néixer, durant la guerra, la Conxita Marín, neboda de l'Anglisani. Degut a que s'havien tret els noms de sants dels carrers, el de Sant Frances s'anomenava, carrer de Francesc Guardia.Vist aquest curiós cens, podem arribar a la conclusió que el gènere femení predominava en les estadístiques veïnals.

     A casa nostra, com disposaven d’un pati interior, hi havia costum que hi acudissin minyons i mosses del veïnat i com que l’avi Joan era molt polifacètic, amb uns dots artístics molt creatius,  organitzava divertides vetllades teatrals, amb telons i cortinatges inclosos. Això per una banda, i quan els hi venia de gust s’organitzaven ballarugues amb l’al·licient que els minyons no havien de patir per la falta de balladores. Si més no igualment tots campaven per les cases veïnes, fins que un parell de crits desbaratava la calma. Succeïa quan l’àvia Consol sortia al balcó i, amb un crit ensordidor, cridava: Pepet!, Joan!. La seva veu s’escoltava potser fins al Cap de la Vila i n’era suficient per a que els dos germans hi acudissin immediatament.

   En el pis de can Pacios, a mesura que les filles es van casar,  s’hi va quedar la Juanita que vivia amb el seu pare, assidu tertulià  d’aquella singular reunió de retiristes que cada tarda s’ajuntaven darrera el finestral de la Societat. Amb el  seu espòs, en Salvador Raventós, oriünd de Vilanova i un gran aficionat al ciclisme. I amb l’Angelina que era la filla de tots dos. Una casa que es conserva igual  com sempre l’hem coneguda.

  Compartien veïnatge amb els veïns també de sempre: en Faust i la Conxita i la filla que vivien la major part del temps a Andorra, perquè l’home treballava allà, però encara va acabar la seva vida laboral aquí, en el taller de ferrer que havia estat del seu pare, en el  Passeig de Vilafranca, entre la botiga de la Josefa Rufete i la bodega de can Diego, al final regentada per en Juanillo. Quantes vegades no ens havíem embadocat contemplant com, a sota la figuera del pati, ferraven els cavalls, amb la destresa que hi esmerçava el Sr. Trillo que en Faust tenia d’encarregat.

  Un altra vivenda  l’ocupaven la família Muñoz, amb el fill i la filla. Com també hi tenien vivenda  la família Valera.  Pocs veïns i ben avinguts, mentre a cada costat del portal d’entrada hi havia dues botigues de queviures, la dels germans Ferret, coneguts pels  Hermanitos i la botiga de la Presenta. Ara, a l’estiu, el veïnat aprofitaven les últimes hores de la tarda per a sortir  a seure a la vorera, ajuntant-se amb les veïnes més properes com eren la Teresina de la Sínia Robert i la Teresina del la fleca de davant.

    Just fa uns dies que ens ha deixat, una de les últimes estadants, de les més antigues, d’aquest tram del carrer Sant Francesc, la Juanita Pacios. Ella ha mantingut, fins al darrer moment, el costum de vestir  amb una elegància exquisida. I podem dir que hem perdut una veïna que encara gaudia del plaer de baixar a asseure’s al portal de casa seva, arrecerada de porta cap endins, però a frec de la vorera. I, junt amb la seva filla, contemplava la desfilada de gent i més gent, fins que coincidien amb la  presència d’algun/a de Sitges.

   La Juanita Pacios, junt amb la Paquita Mirabent de ca l’Eixut han estat de les més longeves  del carrer, nascudes en ell. Ella tenia el mèrit afegit que mai s’havia mogut d’aquest tram, no pot dir el mateix la Paquita. Perquè  des de  que es va casar amb en Joan Montroig ja no hi va residir, tot i que  sempre que surt al carrer no torna a casa seva sense abans no haver fet una visita a la casa pairal . La resta dels veïns de la Juanita,  passegem el pedregui que té la ubicació en un espai tan concret, tot i que alguns tampoc hi vivim. I altres que, malgrat no haver-hi nascut, hi han passat molts anys de la seva vida. Uns i altres guardem d’ella un record entranyable. El d’una persona afable, elegant i un testimoni objectiu de tot el que succeïa en el seu poble. Tanmateix, ells, aquells que també hi han nascut, em recriminaran que no els hi faig cap menció, però l’article d’avui és dedicat a la Juanita i a totes  les seves veïnes que van venir al món per aquells anys.

    Els carrers, poc a poc, van perdent els veïns que hi van néixer, cada vegada en van quedant més pocs i amb ells desapareix un bocí de la petita història local: la popular, la viscuda per cadascú. Aquesta que no té prou interès com per a ser escrita en els llibres especialitzats, però que tant ha contribuït a fer de cada raconet del poble una parcel·la íntima. Com un exemple social de la convivència que representa la proximitat. Avui els carrers acostumen a ser impersonals. Fa falta, encara, que tornin a passar molt temps per a que el nou veïnat  arreli i faci germinar una convivència tan integradora.  Com la que representava la Juanita de can Pacios.

                                                                                      J. Y. M.

 

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de juliol 2015 )