Aquest bocí de cel tan
lluminós, tacat d’aquest blau tan de Sitges, fa de sostre a un poble que
evoluciona al compàs del temps. I de les moltes coses que han canviat l’única
que no ho ha fet és aquesta gran capa de blau que ens pertoca. Avui és d’un
blau intens, però potser dintre de poc els núvols blancs l’aniran cobrint i acabin
deixant anar ruixats i precipitacions. Això fa que sempre hi estem pendents, sobretot quan ens interessa, a mode
general o particular, que la bonança sigui el que prevalgui per sobre les
inclemències. I això passa quan s’apropa la Festa Major, de manera especial
durant els dos dies més intensos. Rarament, però, es veu deslluïda pel mal
temps, generalment sempre acostuma a fer bo, llevat excepcions. No ha tingut la
mateixa sort la celebració de la Festa de Santa Tecla, potser va estar tres anys consecutius que plovia cada
any en aquest dia.
Ben poques
vegades he assistit a una Sortida d’Ofici sense sol, i sempre amb la xafogor
que l’acompanya. No es pot dir el mateix del Castell de Foc que en més d’una
ocasió, degut a la pluja, s’ha hagut d’aplaçar. Igualment ha succeït que durant
la sortida d’ofici s’ha mantingut un cel net de núvols i a mesura que avança la
tarda es va cobrint i la processó es veu amenaçada per la pluja. Recordo que quan va ser pendonista en Joan
Martí i Romagosa, just en el moment previ de la sortida de l’església va
arrancar un xàfec, molt important, que va inundar el Baluard. El pendonista i
cordonistes es van haver de conformar amb un improvisat acte, íntim, a
aixopluc del temple.
Aquest any el
cel ha estat, una vegada més, complaent amb la celebració i, a més, la nit dels
focs ens va acompanyar un començament de lluna plena que va resultar una
aportació extraordinària al Castell de Foc. A l’acabar es produeix una
conclusió que supera totes les edicions anteriors, quan desprès de l’últim tro,
meravellats per l’espectacle, exclamem una frase que es pot considerar mítica
dintre el vocabulari festamajorec. Una opinió generalitzada i que es resumeix
en aquests termes: “ aquest any com mai
“. Resolució potser massa agosarada, perquè de fet ja no
recordem, amb la mateixa exactitud, com va ser l’anterior. De totes maneres
aquest any, per lo vist i escoltat, verament ha superat totes les expectatives,
davant les evidències, sí s’escau el com mai.
Aprofito, al
referir-me a l’espectacle pirotècnic, per comentar un detall que `per a molts
deu passar desapercebut, si més no formava part de la planificació de tot
l’espectacle. La primera anotació fa referència a quan es podia fer el seguiment
de les persones responsables d’encendre, manualment, les metxes dels coets. Aspecte
que es feia més visible quan el cel s’il·luminava i el resplendor permetia
observar els moviments d’aquesta gent els quals, exposant la seva integritat
física, havien d’encendre i córrer per tal de no patir cap adversitat. L’altre
detall es feia encara més visible i del tot intel·ligible, quan un o dos
individus traçaven, subjectant amb la mà un punt lluminós de color verd, cercles
ininterromputs a l’aire, amb el qual anunciaven el final del Castell de Foc. Un
apunt notori d’un final que tot i els coets preceptius, no es donava acabat de
manera oficiosa, fins que els cercles apareixien davant el marc de l’església,
quan aquesta encara es mantenia a les fosques. De fa un temps els tres trons,
espaiats un de l’altre, ens ha familiaritzat amb aquest senyal, on no hi calen
altres consignes. És el final del final, tot i que de vegades, sense saber ni
com ni per a quin motiu, pot passar que un dia, a les tantes de la nit,
s’engegui un Castell de Foc que agafa a tots desprevinguts. Potser seria bo
anunciar-ho per a qui els vingués de gust poder sortir a gaudir-lo. O si més
no, no ens despertaríem tan sobresaltats.
Un altre element
que precisa una atenció i que va estar al servei de la causa, quan encara les
normatives contra el foc no s’havien regularitzat des duna prevenció amb normes
estrictes i per a ser obeïdes. Em refereixo a la presència de la regadora de
l’Ajuntament que comandava en Josep Duran i Camps, fill d’en Rallo .
La regadora
formava part del panorama estival, quan
després de dinar, transitava pels carrers més cèntrics del poble. Prèviament
havia carregat d’aigua en el pou que hi havia adossat a la fàbrica de can Bota
en el llavors torrent avui anomenat carrer de Santa Bàrbara. En Josep en tenia
cura i els ruixims d’aigua es dispersaven, a pressió, damunt l’asfalt on, amb
el contrast del fred i calent, en sorgia fum. L’home, quan arribava la Festa
Major, mentre els seus serveis no eren requerits, com a mesura de prevenció,
portava el gegants de la Vila. I mentre durava el castell de Foc, restava
amatent de “la manguera”. Per sort em
sembla que mai va ser necessària la seva intervenció, ja que el contingut de la
cisterna de la regadora hauria estat insuficient per apaivagar un foc massa virulent. És clar que més poc era res.
Sota el nostre
cel, la vida sitgetana ha transcorregut i evolucionat segons cada època. El seu
color blau continua dominant i aportant aquest lluminositat tan de Sitges. Les
previsions a partir d’ara, quan escric, són de
cel encapotat i pluges. Potser sigui el comiat d’aquest sufocant calor
que fa dies estem suportant. El setembre ens saluda i sota aquest mateix
cel, té lloc la verema i el resultat
d’aquesta serà el vinet que presidirà la taula i potser enterbolirà alguna
mirada. Com li passava aquell conegut personatge de casa nostra, el qual tenia
l’habilitat, de moure magistralment, els fils d’aquell diminut personatge, “en Jaimito” inventat i comercialitzat, allà al cantó on
havia estat la casa del poeta Trinitat Catasús pel no menys popular Sr. Serra.
Aquell còmplice dels moviments d’en Jaimito, mostrava uns ullets petits, on en
prou feines podia aixecar les parpelles. I cada matí, quan s’aixecava de dormir, preguntava: “Que ha salio el sol. ? “
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de setembre del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada