Quan entra la imatge de Sant
Bartomeu a l’església, acompanyada de la processó, ho fa d’una manera
espectacular. Es pot considerar un dels moments més especials, el darrer, de la
Festa Major que irradia una barreja de solemnitat, eufòria ambiental i
folklorista que a la vegada serveix de colofó
a una altra Festa Major. Quedant per a l’opinió de cadascú si ha estat
millor o pitjor si les comparem amb altres de passades. Per a tots aquells que
a raó dels anys ens ha permès viure
festes molt més antigues, un privilegi o una dissort, segons es miri, es
presten encara més les comparacions i de ben segur que el que més trobem a
faltar és aquella familiaritat amb les quals les celebràvem. Sobretot sense
tanta gent, ni tant de foc ni tampoc tants timbals, Els timbalers de la meva
generació es limitaven als germans Ferret, en Tolu del gas i el Xic de l’Esca i
l’Agustí Serra. Tot era més simple, no tan recarregat, un ball de cada i prou.
Tanmateix per damunt de tot prevalia la
il·lusió. S’esperava amb moltes ganes
perquè es podia escoltar el so de les
gralles, un privilegi reservat a tan sols uns dies a l’any: Corpus, Festa Major
i, ja més cap aquí, per Santa Tecla. I a raó d’aquests detalls, hi té cabuda tota la resta de preferències que la gent de casa nostra en sabrà treure
conclusions segons hagin estat les seves. Podria ser: El vermut, el dinar, estrenar alguna peça de
vestir... Coses simples que si més no com que tampoc tenien una continuïtat la
resta dels dies, avivaven aquesta il·lusió amb la qual es vivia la festa d’una
manera diferent a les altres.
Veiem i gaudim
de l’espectacularitat de l’entrada del Sant a l’església, però no hi coincidim
quan en surt per anar a la casa del pendonista. Un costum també bastant recent
perquè el tabernacle de Sant Bartomeu es recollia casa del batlle i el de Santa
Tecla a la del secretari de l’ajuntament, Passava quelcom semblant amb la
bandera, sortia de la parròquia, com aquell que diu, plegada a sota el braç
fins arribar a la casa de la persona que presidia la corresponent Comissió.
Fins que a l’any 2004, quan era el
president en Ramon Soler i Fernández, van
fer una proposta al Sr, Rector, que en aquells moments era mossèn Josep Nicolau, per tal de donar un
caire més solemne a questa sortida de la bandera de l’Apòstol Sant Bartomeu,
del redós del temple, amb la finalitat
de convertir-ho en un acte més i que no
passes desapercebut. El protocol va ser acceptat i des d’aquell any es produeix
aquesta cessió per part del responsable de la parròquia a qui correspon
presidir la Comissió. D’aquesta manera el lliurament d’un símbol destacat es
porta a terme en el transcurs d’un acte acomboiat d’una certa solemnitat. Després de
les paraules de mossèn Pausas, la lectura dels poemes i del cant dels goigs, el
Sr. Rector acomiada la bandera a la porta mateix del temple, sabedor que està
en bones mans i que hi tornarà ben aviat. Al carrer ja és de nit, amb l’acompanyament
del poble, de la banda de música, tots plegats, recorren els carrers fins arribar al domicili de la
persona encarregada de presidir, aquesta vegada al domicili de l’Aroa Llorens i
Pellicer. I un cop allà és desplegada al balcó i la seva presència honora a qui
tan dignament presideix i té cura de
l’organització i a tot el veïnat que
està content de tenir la bandera, que es belluga al compàs de l’airet, tan a
prop de les seves encuriosides mirades.
No obstant a la
casa hi està poc temps, a l’endemà
mateix es torna anar a buscar, aquesta vegada l’acompanyament és molt més
representatiu i escollit: els balls
populars, autoritats, pendonista... I al mateix temps aprofiten per passar a
recollir la imatge del Sant que ha estat
exposada a casa del pendonista, enguany el Sr. Josep Ramon Sentís i Julià, entre la
decoració exquisida, amb la qual ens tenen acostumats l’Esteve i la Fina. Bandera i Sant tornen junts
a casa, on són rebuts pel Sr. Rector. Hi romandrà, també, poc temps, el just per a presidir l’Ofici del
dia i quan s’acosta la vesprada es
produeix un altre lliurament de la imatge als portadors acreditats i la bandera
al pendonista, assistit pels cordonistes. És la Processo de Sant Bartomeu.
Tot segueix un protocol establert d’acord amb la tradició popular,
compartida amb la parròquia . I vet aquí que l’única que surt de casa sola, des
d’una estricta intimitat, és la imatge
del Sant camí del seu destí festamajorenc.
S’han instaurat,
en el programa, nous actes en la Festa, però també se’n han suprimit. Alguns
amb un marcat contingut descriptiu que hi apareixien escrits, any darrera any,
amb la mateixa redacció . Com un de molt curiós en l’apartat de l’Ofici, on es
llegia: “Glosará la vida del santo un
elocuente orador sagrado”. Sortosament un altre també molt apreciat en els
anys de les penúries, el que es referia al: “Reparto
de bonos de viveres a las famílias necesitadas.”. Com aquesta que més o menys tenia la mateixa finalitat: La
entrega de la libreta Dotal,con 500 pesetas
al niño sitgetan más necesitado, instaurada por el benemérito Hijo Predilecto,
Don José Roig i Raventós “. Degut a
un progressiva bonança econòmica, va anar desapareixent del programa aquesta
deferència vers a les persones més necessitades. Si més no la vida fa moltes
voltes i es tornen a fer paleses determinades necessitats, situacions que fan reflexionar en aquests dies de tanta
festa, quan no tothom les viu amb la mateixa alegria.
Per la mateixa
necessitat d’aconseguir uns calerons, tenia lloc “El Llevant de Taula “,
amb els balls que anaven per les cases, feien l’evolució del ball corresponent
i eren recompensats amb una propina. A la nit, abans del Castell de Foc, tenia
lloc un concert de la Banda local, per allà al capdavall del
carrer Sant Pau .I un cop acanat el
focs s’anunciava: “Animada verbena
popular de cobla i orquesta, en el Paseo
de los plátanos”.
D’aquí a poc hi
tornarem.
J. Y. M.
( Article publicat a l'eco de sitges el 28 d'agost del 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada