Si el mes d’agost
és prolífer es esdeveniments i festes, aquest de setembre no queda enrere. Però
no sempre ha estat així, perquè la feina de la verema era molta i implicava a
tanta gent del poble que no hi havia quasi temps pel descans i menys per a
dedicar-se a activitats lúdiques. A mesura que aquesta activitat,
dissortadament, ha anat perdent contingut i dedicació, s’ha guanyat temps al
temps. I d’això em planyo, d’aquesta quasi bé nul·la activitat vinícola en el
nostre poble, pel simple fet que ha desaparegut
de l’àmbit local una dedicació
que aportava moltes singularitats. Una de les principals, que es
comptava amb un ampli cens de cellers, amb els corresponents cups i botes i a ells hi acudien els carros
carregats de portadores amb el raïm que la gent, repartida entre les moltes
vinyes del terme, s’afanyaven a collir, de forma manual. Eren les tasques
exclusives de la verema, quan entre els ceps sorgia una gran xerinola que durava
fins que els pàmpols quedaven despullats
del seu fruit.
Eren, també,
dies d’una abundant proliferació de mosques que resultaven del tot empipadores.
I que s’aferraven als cavalls, per a desesperació de les besties . El temps transcorria entre hores
d’un acompanyament, compassat, del clic-clic
característic, produït pel retrocés del llarg mànec de fusta de les premses, el
qual accionaven uns quants encarregats. Així com el trepitjar dels veremadors,
amb els peus nus, pantalons arremangats fins els genolls i les mans agafades a les cordes que
penjaven per tal de no relliscar.
Es tractava
d’una feina excepcional que ja l’esperàvem per tal de poder guaitar en aquelles
interioritats que es passaven la major part de l’any tancades i que per
setembre aconseguien un protagonisme en el qual tothom hi tenia cabuda. Els
carrers enregistraven un intens tràfec de carros, només en aquest mes
s’aconseguia una circulació que superava a la de la resta de l’any. De la mateixa que es diferenciaven les rutines
de comandar animal i carro. Els carreters que durant l’any ho feien muntats al
carruatge, durant la verema tenien per costum anar-hi dues persones, una
agafant les rendes des de
l’alçada del cap de l’animal i l’altra tenint cura del fre de carro, aferrat a les
cordes amb les quals tensava o afluixava el mecanisme que servia per accionar
la sabata que frenava la roda. Això obeïa a que es transportava molt càrrega i
es tenia d’estar molt amatent que el cavall en cap moment donés senyal de
desbocar-se, la millor manera era que el carreter estigués a prop seu, que la
bestia notés la seva presència i així influir confiança entre aquella complicitat
tan ben entesa i acoblada.
Van anar
desapareixent els cellers, al mateix temps que ho feien els carros i els
cavalls. Les vinyes emmudien i la seva verdor estival és avui, com un rebrot d’homenatge
a la gent de la pagesia que encara en tenen cura. Com ho és també el paisatge
que s’albira des dalt la creu, tot guaitant cap a Ribes, o quan s’entra per la banda de Vilanova i de Barcelona per les Costes. En moltes
d’elles, quan el raïm és a punt per a ser collit, la verema té, ara, un protagonisme
mecànic. És la maquinaria la que escorcolla entre les seves interioritats i
mentre avança s’emporta el raïm. Ni cants ni xerinola, només el soroll del
motor. Mentre el vi que dormia en els cups dels cellers de la vila, a l’espera
de passar a les botes, ara s’emmagatzema en unes grans tines metàl·liques i amb
fermentació sota control. La modernitat s’ha implicat també amb l’elaboració
del vi, convertint el procés en una industria com qualsevol altre que no vol
dir que els vins resultants no siguin d’una qualitat excel·lent. Tot el
contrari, en aquest aspecte, potser millor que abans.
A mena de
testimoni de la verema sitgetana, es dedica una festa que enguany tindrà lloc
el cap de setmana del 3 d’octubre. Prèviament, a la festa, tenia lloc l’elecció
de la Pubilla i, recentment, s’hi s’ha incorporat la proclamació de l’Hereu.
Aquest any es desvincula la Festa de la Verema de la susdita elecció del
pubillatge i també es trasllada de marc, de ls Societats a un e més popular, en tots els aspectes,
com és la Plaça Catalunya. I on són
convidades a participar pubilles i hereus d’arreu.
Just amb el
ressò latent del pubillatge, arribarem a les vigílies de la festa major petita
que no per aquest qualificatiu, pugui semblar que sigui menys important. És una
repetició de la que fa just un mes omplia els carrers. Aquesta, si més no, amb
un simpàtic protagonisme atorgat a la mainada que ho viu amb tanta o més il·lusió que els grans. Uns i altres honoren
a la patrona, Santa Tecla, ella que poca representació té a Sitges, a part d’un
carrer que porta el seu nom, en el qual en Jordi Rossell i el seu germà, que hi
tenien interessos, van poder poc o molt, fins aconseguir portar els balls a
quest carrer curt i bulliciós. Un cop acabada la processó, era quan la comitiva es dirigia fins allà, produint-se
una gran encesa per part dels diables, i aquella olor a pólvora tan intensa, el
so de les gralles sobresortint per entre l’oci nocturn, aportava un sentiment
col·lectiu i unes ganes de que el carrer assolis el compromís que la diada li
clamava. Això tenia lloc quan el dia de Santa Tecla no era festiu i la processó
tenia lloc just acabada la jornada laboral.
Aquest any
la imatge de la Santa serà recollida en una casa del carrer Sant Sebastià, nom també
aclucat dintre la tradició sitgetana. Fins aquest moment haurà estat custodiada
per les dues germanes bessones, la Joana i la Mª. Rosa Alexandre i Milà. Un bon
lloc des on, elles, les cordonistes i tot el seguici, emprendre el camí. Obrint
la porta a una altra festa. Amb les dues germanes contentes de poder portar el
penó, símbol de la patrona sitgetana, tot un honor per a dues noies de Sitges
que viuen cada instant de la vida local amb la mateixa il·lusió i satisfacció que els produeix haver nascut en
aquesta Vila. Bressol de tants actes i festes compartides.
Bona Festa !
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de setembre del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada