AMB LA MERCÈ S'ACABAVA LA TEMPORADA

He conegut diferents formats de la festivitat de Santa Tecla, de quan de Festa Major, dedicada a Sant Bartomeu, sempre ha estat dia festiu al poble. En canvi la festivitat de la Santa era dia de treball, tot i amb això es van anar alternat diferents programacions, la que no acostumava a fallar  era el  Castell de Foc de la vigília. Durant uns anys, el dia de la festa, al matí es feia ofici i per allà a les set de la tarda, sortia una processó de curt recorregut  i això era pràcticament tot. I cada any s’encenia una certa polèmica que deixava un mal  regust de boca. Els integrants dels balls demanaven que un cop entrada de la imatge de la Santa a l’església poguessin fer una processó cívica per passar pel carrer que porta el seu nom, al final es va aconseguir i durant uns quants anys seguits es baixava per les escales de la Punta fins al susdit carrer i d’allà cap l’Ajuntament.

    Mentre es perfilava aquesta processó cívica, els diables,  algun any, quan s’acabava la processó religiosa, havien anat a fer una passada al carrer, que semblava que s’encengués. Tot quedava il·luminat per la llum encegadora del foc i al mateix temps enterbolit per un fum dens i flairós a forta olor de pólvora. 

    Quan s’acabaven les carratilles, cap a l’infern falta gent. Contents dels poders de Satanàs que els hi havia concedit un permís negociat, que de lluny s’avenia amb les normes establertes per l’autoritat competent, però que vistes les seves bones intencions i, de manera excepcional, podien passejar el foc amunt i avall del carrer, sense sortir dels seus límits.  I així s’acabava aquella festa tan discreta, per arribar a com la coneixíem fins a l’any passat.

   L’endemà, festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, Festa Major de Barcelona, es produïa un fet relativament curiós, a Sitges es donava pràcticament  per acabada la temporada d’estiu. Els senyors de la colònia marxaven a les seves residències habituals. També  els balls de nit, amb espectacle, que es feien al Retiro i al Prado, es convertia en realitat  l’anunci  amb el qual coincidien totes les orquestres: “ i con estas melodías, nos despedimos...” Un comiat que s’allargava fins al proper any, pels voltants de Sant Joan. 

    Mentre Sitges es retrobava  amb una tranquil·litat, desprès d’un estiu alegre, sense gaires incidents remarcables, potser perquè ens visitava un turisme d’una certa categoria, tornàvem a la normalitat amb una mica d’enyorança, perquè l’ambient de l’estiu transmetia aquesta alegria, a la qual em referia i s’aplicava en tots els aspectes. La gent del poble havia fet uns quants calerons; fent d’hoteler, altres llogant les habitacions de casa seva,  També els que feien de cambrers a fora d’hores. I els fotògrafs, com en Damián Martínez, que no fa gaire que ens ha deixat, en Josep Soto, en Joan Domingo, en Tomàs Carbonell...

    L’enyorança es feia encara més  palesa   entre els balladors que aprofitaven la temporada per mostrar les seves aptituds  de galans, quan les noies d’aquí els hi donaven carabasses cada vegada que els hi demanaven per ballar. Per a ells l’estiu era la seva salvació, a la nit es mudaven i feien goig. Es repartien entre el Retiro i el Prado, on les famílies estrangeres hi acudien per gaudir dels balls i els espectacles. Els nostres balladors es trobaven còmodes , cada vegada que anaven a demanar per ballar a la noia que estava asseguda amb els seus pares. I com ningú, d’aquests turistes,  no coneixia el prediguí d’aquests balladors, ni les mares mostraven preferències, les noies accedien a sortir a la pista per ballar. Ells es mostraven feliços i procuraven fer passades  per davant de les balladores que, la resta de l’any, els rebutjaven, mostrant  un somriure picaresc i una expressió que no quedava curta , com volent dir: “què et sembla l’èxit que tinc ?” I a més tenien l’avantatge que aquelles turistes se’n anaven i en venien unes altres i així tenien la qüestió del ball assegurada . Per això dic que quan s’acabava la temporada, esperar la propera els suposava  haver de fer front a una quarantena més llarga que les que  estem passant ara.  

    En la data de l’enunciat, dia més dia menys, igualment  tancaven hotels i  altres negocis dedicats al turisme. Hi havia el costum de pintar els vidres de l’entrada de blanc i penjaven el cartell: “tancat per reformes”, encara que no fessin res.

     Era el moment de passar comptes, de pagar tot el que quedava pendent i de posar en practica el que diuen els castellans: “”borrón y cuenta nueva”. Els qui potser s’havien d’espavilar més eren els proveïdors d’alguns  senyors de la colònia, perquè si no cobraven abans que marxessin, el cobro acostumava a quedar aplaçat fins quan tornaven per Setmana Santa.  I per llavors tot eren dubtes: “vols dir què no t’ho vaig pagar? L’únic que ho recordava molt bé era l’interessat. 

    Temporades com aquelles, poques.  Venien gent d’arreu a treballar a l’hoteleria, el que se’n deia: “anar a fer la temporada” . I se’n tornaven amb alguns calerons estalviats i alguns i algunes amb el que seria l’amor de la seva vida, si per entremig no s’hi cagava la mosca.

                                                                                      J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 2 d'octubre del 2020 ) 

    

    

SOTA LA CAPA DEL CEL

   Aquest bocí de cel tan lluminós, tacat  d’aquest blau tan  de Sitges, fa de sostre a un poble que evoluciona al compàs del temps. I de les moltes coses que han canviat l’única que no ho ha fet és aquesta gran capa de blau que ens pertoca. Avui és d’un blau intens, però potser dintre de poc els núvols blancs l’aniran cobrint i acabin deixant anar ruixats i precipitacions. Això fa que sempre hi estem  pendents, sobretot quan ens interessa, a mode general o particular, que la bonança sigui el que prevalgui per sobre les inclemències. I això passa quan s’apropa la Festa Major, de manera especial durant els dos dies més intensos. Rarament, però, es veu deslluïda pel mal temps, generalment sempre acostuma a fer bo, llevat excepcions. No ha tingut la mateixa sort la celebració de la Festa de Santa Tecla, potser va  estar tres anys consecutius que plovia cada any en aquest dia.

    Ben poques vegades he assistit a una Sortida d’Ofici sense sol, i sempre amb la xafogor que l’acompanya. No es pot dir el mateix del Castell de Foc que en més d’una ocasió, degut a la pluja, s’ha hagut d’aplaçar. Igualment ha succeït que durant la sortida d’ofici s’ha mantingut un cel net de núvols i a mesura que avança la tarda es va cobrint i la processó es veu amenaçada per la pluja.  Recordo que quan va ser pendonista en Joan Martí i Romagosa, just en el moment previ de la sortida de l’església va arrancar un xàfec, molt important, que va inundar el Baluard. El pendonista i cordonistes es van haver de conformar amb un improvisat acte, íntim, a aixopluc   del temple.

   Aquest any el cel ha estat, una vegada més, complaent amb la celebració i, a més, la nit dels focs ens va acompanyar un començament de lluna plena que va resultar una aportació extraordinària al Castell de Foc. A l’acabar es produeix una conclusió que supera totes les edicions anteriors, quan desprès de l’últim tro, meravellats per l’espectacle, exclamem una frase que es pot considerar mítica dintre el vocabulari festamajorec. Una opinió generalitzada i que es resumeix en aquests termes: “ aquest any com mai “.  Resolució  potser massa agosarada, perquè de fet ja no recordem, amb la mateixa exactitud, com va ser l’anterior. De totes maneres aquest any, per lo vist i escoltat, verament ha superat totes les expectatives, davant les evidències, sí s’escau el com mai.

   Aprofito, al referir-me a l’espectacle pirotècnic, per comentar un detall que `per a molts deu passar desapercebut, si més no formava part de la planificació de tot l’espectacle. La primera anotació fa referència a quan es podia fer el seguiment de les persones responsables d’encendre, manualment, les metxes dels coets. Aspecte que es feia més visible quan el cel s’il·luminava i el resplendor permetia observar els moviments d’aquesta gent els quals, exposant la seva integritat física, havien d’encendre i córrer per tal de no patir cap adversitat. L’altre detall es feia encara més visible i del tot intel·ligible, quan un o dos individus traçaven, subjectant amb la mà un punt lluminós de color verd, cercles ininterromputs a l’aire, amb el qual anunciaven el final del Castell de Foc. Un apunt notori d’un final que tot i els coets preceptius, no es donava acabat de manera oficiosa, fins que els cercles apareixien davant el marc de l’església, quan aquesta encara es mantenia a les fosques. De fa un temps els tres trons, espaiats un de l’altre, ens ha familiaritzat amb aquest senyal, on no hi calen altres consignes. És el final del final, tot i que de vegades, sense saber ni com ni per a quin motiu, pot passar que un dia, a les tantes de la nit, s’engegui un Castell de Foc que agafa a tots desprevinguts. Potser seria bo anunciar-ho per a qui els vingués de gust poder sortir a gaudir-lo. O si més no, no ens despertaríem tan sobresaltats.

   Un altre element que precisa una atenció i que va estar al servei de la causa, quan encara les normatives contra el foc no s’havien regularitzat des duna prevenció amb normes estrictes i per a ser obeïdes. Em refereixo a la presència de la regadora de l’Ajuntament que comandava en Josep Duran i Camps, fill d’en Rallo .

   La regadora formava part del panorama  estival, quan després de dinar, transitava pels carrers més cèntrics del poble. Prèviament havia carregat d’aigua en el pou que hi havia adossat a la fàbrica de can Bota en el llavors torrent avui anomenat carrer de Santa Bàrbara. En Josep en tenia cura i els ruixims d’aigua es dispersaven, a pressió, damunt l’asfalt on, amb el contrast del fred i calent, en sorgia fum. L’home, quan arribava la Festa Major, mentre els seus serveis no eren requerits, com a mesura de prevenció, portava el gegants de la Vila. I mentre durava el castell de Foc, restava amatent de “la manguera”. Per sort em sembla que mai va ser necessària la seva intervenció, ja que el contingut de la cisterna de la regadora hauria estat insuficient   per apaivagar  un foc massa virulent.  És clar que més poc era res.

     Sota el nostre cel, la vida sitgetana ha transcorregut i evolucionat segons cada època. El seu color blau continua dominant i aportant aquest lluminositat tan de Sitges. Les previsions a partir d’ara, quan escric, són de  cel encapotat i pluges. Potser sigui el comiat d’aquest sufocant calor que fa dies estem suportant. El setembre ens saluda i sota aquest mateix cel,  té lloc la verema i el resultat d’aquesta serà el vinet que presidirà la taula i potser enterbolirà alguna mirada. Com li passava aquell conegut personatge de casa nostra, el qual tenia l’habilitat, de moure magistralment, els fils d’aquell diminut personatge, “en Jaimito”  inventat i comercialitzat, allà al cantó on havia estat la casa del poeta Trinitat Catasús pel no menys popular Sr. Serra. Aquell còmplice dels moviments d’en Jaimito, mostrava uns ullets petits, on en prou feines podia aixecar les parpelles. I cada matí,  quan s’aixecava de dormir,  preguntava: “Que ha salio el sol. ? “ 

                                                                           J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de setembre del 2015 )