LA RUTA DEL CÍSTER

Resulta interessant trobar, més enllà de pobles i ciutats, les muntanyes que envolten les comarques, termes i municipis, que tenen els seus camins ben ordenats i, un aspecte molt important, ben senyalats. Una situació que plau enormement als amants del muntanyisme en totes les seves modalitats. Però d’una manera més populosa i més apropada, degut a la manca d’una extrema dificultat, a tots aquells, homes i dones, sense limitació d’edats, a qui ens motiva practicar el senderisme.

Aquesta ordenació, a la qual em referia, permet establir unes rutes que a través de pistes, camins i corriols, ens portaran d’un extrem a l’altra de la nostra Geografia, tot travessant muntanyes, les poblacions que les limiten i les comarques corresponents. L’afició del caminant acostuma a ser perseverant i amb ella es fa palesa la projecció de la formigueta, poc a poc es fa camí. Vull dir amb això que no es tracta de caminar fins l’extenuació, sinó que el més còmode consisteix en seguir les pautes que, classificades per etapes, agrupa qualsevol dels recorreguts, ordenats sota la denominació de GR, que a la vegada van acompanyats per una numeració que els identifica i els ordena per territoris.

Això és el que fem un nombre determinat de socis del nostre Centre Excursionista que presideix en Joan Tutusaus, responsable de l’entrevista de la contraportada del setmanari, quan un diumenge al mes retornem a la muntanya i s’estableix el punt de sortida, després d’arribar-hi amb autocar, en el lloc on hem acabat l’etapa anterior. Us parlava de la perseverança i és aquesta la que ens permet anar avançant i anar culminant recorreguts, fins aconseguir la finalització d’un altre GR. Aquest objectiu es pot allargar uns quants anys, dependrà de la distància total.

Cada sortida requereix una preparació prèvia per part dels organitzadors, els quals tenen cura d’extreure la informació pertinent del indret on es desenvoluparà una nova etapa, d’això entre altres s’encarrega la Núria Sanahuja. I com a caps visibles tenim la sort de poder comptar amb l’experimentat muntanyenc Xavier Massana i la seva muller, la Mª. José Garcia, com a relacions públiques i eficient col•laboradora, entre altres detalls, amb els quefers , no menys important, de contactar amb el lloc d’avituallament. Quinze dies abans de cada sortida un altre grup té per comesa, en diuen, anar a marcar. Aquest avançament garanteix que en el moment de l’excursió, malgrat estar tot ben senyalat, no es produeixi el dubte, per exemple, davant la intersecció de dos camins i de ser així que s’agafi el correcte. Una visualització de terreny que aporta seguretat al grup i ens estalvia la incomoditat que suposa haver de tornar a desfer el tros recorregut després d’haver estat caminant una bona estona en una direcció que no es correspon.

Activats i posats de moda, entre cometes, aquests recorreguts de llarga distància, n’existeixen altres de molt més propers. Ben a prop nostre s’estén el que s’anomena la Ruta del Sentits, que es desenvolupa per les interioritats del Massís del Garraf i fins i tot en determinades hores de la nit, per afegir-hi un atractiu sobreposat. Un altre d’emblemàtic és la sortida de Sitges a Montserrat que també organitza el Centre i altres experimentats excursionistes, com en Ricard Baqués, en Josep Surià, per anomenar-ne uns quants. Ells, quan els hi plau, s’envolten d’una colla i van i venen de Montserrat, com qui va a la cantonada. Fins i tot i també com a al•licient afegit, quan els hi plau, fan el recorregut, bé de anada o de tornada, en plena nit. Per allò dels sentits i és que comenten que no té res a veure amb el dia, d’una manera especial quan llueix una bona lluna que imparteix llum i ombres i, per tant, un bé de déu de contrastos.

Tornant a aquesta ordenació de camins i recorreguts, arribo al motiu principal de l’article: a l’anomenada Ruta del Císter que s’estableix a mena de circular i surt des de Santes Creus i torna al monestir havent caminat, prèviament, pel Pla de Santa Maria, Montblanc, fins al majestuós monestir de Poblet i d’allà a Vallbona de les Monges, tornant per Forès, Rocafort de Queralt i finalitzar al deshabitat, en quant a que no hi ha vida monàstica, monestir de Santes Creus. Evidentment el recorregut a peu no es pot fer en un dia, sinó que és necessari fraccionar les etapes, detall que està contemplat en la disposició del recorregut que s’ordena amb unes localitzacions que estan contemplades en la credencial editada amb la finalitat d’establir el recorregut i per poder testimoniar que si ha arribat. En queda testimoni mitjançant el corresponent segellat de la credencial.

Una d’aquestes etapes, la que va de Poblet a Vallbona de les Monges, té determinades connotacions sitgetanes. Es tracta d’apartar-nos una mica del camí per tal de visitar el Santuari del Tallat, que obre els diumenges al matí. Allà en el pòrtic d’entrada hi trobem la replica exacta de l’arc que es troba en el saló d’or i que dóna accés a la capella. Allà el podem veure en el lloc on estava ubicat abans del seu trasllat. El santuari es troba, des de fa anys, en un lent procés de restauració, on hi destaquen aquest elements ornamentals, com alguna finestra o porta que junt amb la susdita arcada es troben al Palau de Maricel.

I seguint la ruta arribem a Vallbona, monestir habitat per monges també de l’ordre del cister. Curiosament Vallbona té uns vincles amb Sitges, degut a que una abadessa portava cognoms molt annexionats amb terratinents de la vila, em refereixo a Mª. Lluïsa Dalmau i Falç. La seva mare de la branca familiar dels Falç de Sitges. Ella va néixer a Montbrió del Camp a l’any 1774. De ben jove va entrar a formar part de la comunitat de religioses del monestir i el 1815 va ser nomenada abadessa. Durant la seva trajectòria com a capdavantera del monestir, diuen les cròniques del temps, va aconseguir portar a terme moltes millores, però també va haver de trampejar guerres i revoltes, en cada una d’elles es va veure obligada a treure la comunitat fora del monestir. En una d’aquestes fugides, en el 1835, algunes es van refugiar a la casa dels Falç a Sitges. Va morir al 1853 i està enterrada en una de les tombes a tocar del cor de l’església.

Ens trobem just en aquest epicentre de la Ruta del Císter, després d’haver caminat, tot admirant el paisatge i detalls, com aquests de repunts sitgetans. On sobresurten l’arc del Tallat i l’historia d’una abadessa amb lligams a la vila. Fins i tot, sense marxar del lloc, en un moment o altre, coincidirem amb un altre sitgetà, en Manel Garcia Muñoz, emparentat amb els Sardà que és l’agutzil de Vallbona de les Monges. Un càrrec de relleu en poblacions de no gaires habitants. Com també ho és el d’una abadessa per a la seva comunitat. I mentre aquesta és la capi visible i màxima responsable de la comunitat, dintre les mil•lenàries parets del recinte, l’agutzil ve a ser l’enllaç entre l’autoritat i el poble, amb un comandament relatiu, però sí amb una tasca molt polifacètica.

I és que Sitges té representació arreu on vagis. I ja ho diuen els castellans: “A dónde vayas de los tuyos tengas”.

J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de febrer del 2013 )

VEÏNA DEL CARRER DE SANT MUÇ

Tots els que vivim a Sitges perquè hi hem nascut i també els residents, tenim certes preferències per a determinats carrers. A mi, particularment, el de Sant Muç n’és un dels preferits. Li trobo un encant especial, el qual no sabria descriure per no poder argumentar els motius més sobresortits de tal preferència. El trobo tranquil, ordenat i amb un toc de distinció. Aquest que li confereixen les cases senyorials que s’hi arrenglen a cada costat. I sobre tot, cèntric. A tan sols pocs metres dels carrers més freqüentats, la calma planeja per aquest carrer que a mena de drecera, va del de mossèn Llopis a l’avinguda Sofia i, allà, s’encara amb l’avinguda del Vinyet. Per tant, no gaire transitat pel tràfic rodat i espaiat en quant al pas de la gent. Això contribueix a la solitud que el caracteritza i el fa diferent.

Sant Muç també se’l coneixia a Macedònia, on va néixer i a Bizanci on va morir el 304, com a Muci de Bizanci. Fou prevere i va ser perseguit per haver destruït un altar dedicat a Bacus.. Torturat i llançat a les bèsties, per no voler renunciar al cristianisme, va poder escapar dels torturadors, si més no va tornar a ésser apressat i va morir decapitat. A partir d’aquí es venerat, com a sant, per tota la cristiandat.

A Catalunya, segons es segueix llegint a l’enciclopèdia , el seu culte es va introduir durant l’expansió bizantina del segle VI. Hi ha capelles dedicades al sant a : Cànoves, a l’Hospital de la Santa Creu, al santuari de la Mare de Déu del Coll a Barcelona i una ermita a Rubí, on li dediquen una de les dues festes patronals amb aplec inclòs.

A casa nostra la seva memòria es perpetua en aquesta original capelleta, l’última que queda d’aquelles que es trobaven en el recorregut del Camí Fondo que anava d’aquí fins al Vinyet. Adossada en un lateral de la casa on s’hi va allotjar una nit Joan Josep d’Àustria 13.9 1660, segons fa constar Ignasi Mª. Muntaner, perquè a la susdita placa avui si llegeix 1668 potser degut a una malformació del material.

Molt a prop d’aquesta cantonada una llàntia cremava al costat d’una bonica imatge de sant Muç. La seva propietària ha mantingut, durant tots aquests anys una ferma devoció vers el sant que dóna nom al carrer on hi ha casa seva. En un lloc destacat del saló, les interseccions a la seva memòria assolien la privacitat que destaca en una vivenda particular que acull i acarona aquest record permanent a un sant que a Sitges hi té dedicat el carrer i una original capelleta al seu honor. Malgrat la intimitat d’aquest recer, la porta sempre era oberta a les amistats, on eren rebudes amb la cordialitat que distingia a la senyora Lluïsa la qual, fent gala d’un tracte planer, gens fingit, aportava uns coneixements amplis i alliçonadors dintre el món de l’art, la música en particular, la literatura i de totes les corrents artístiques i culturals que havien niat entre aquestes parets, com un clar exponent dels ambients culturals de la vila.

Fruit d’un llegat que havia iniciat el seu espòs Josep Mirabent i Magrans i la resta de la família. En Pepet de Can Gori, acumulà al llarg de la seva vida una modèlica i curosa sensibilitat i en honor a ella es va envoltar d’artistes , escriptors, gent de les arts, i altres especialitats. I el seu instint de mecenatge, d’implicació amb la cultura sitgetana, en tots els camps, ho va inculcar als seus i va ésser així com la casa del carrer sant Muç, va esdevenir un espai obert a totes les inquietuds del moment. Sempre sota la presència de l’imatge que la senyora Lluïsa ha prioritzat a altres decoracions que l’acompanyen, com a penyora de records i moments viscuts.

Fa pocs dies que la senyora Lluïsa de Diego, aquesta veïna del carrer, esposa i mare exemplar, sense fer soroll, va iniciar un camí sense retorn. La dèbil flama de la llàntia resta tremolosa il•luminant, entre les penombres, la talla amb els hàbits del sant. I ell, testimoni de la presència d’una vida i una convivència plena d’inquietuds, continua en el seu lloc envoltat de molts records enmig d’un silenci sepulcral. Amb la solitud de la nit, amb el despertar d’un nou dia i amb l’aureola que planeja per cada racó, en cada un d’ells s’endevina el toc de la senyora Lluïsa, una persona que tenia la virtut de saber conversar, sense fer ostentació del seu saber i, sobretot, sabia escoltar i raonar sobre qualsevol temàtica sitgetana. Fidel lectora d’aquest setmanari, del qual acollia les opinions dels col•laboradors amb admiració, pròpia de la persona que sap valorar els neguits de tots aquells que el fan possible.

Des de l’altre dia el carrer Sant Muç sembla més solitari del que ja és. Un carrer de poc trànsit, si més no acollidor, de veïnat que es coneix i que quan cal s’ajuda. Un carrer amb connotacions i valors residencials ben reflectits, però que els seus residents més antics, fan de la convivència veïnal un bon exemple, el qual ens recorda a altres carrers del poble on, abans d’haver-hi tantes transformacions i canvis de residents, existia aquesta plenitud de convivència que fins i tot permetia deixar posada la clau al pany de la porta de l’entrada, com la cosa més normal.

Tots els carrers s’han transformat i aquest en concret, ha mantingut el seu estatus residencial, no obstant d’una manera discreta i ben portada, com el posat elegant de la senyora Lluïsa. El de sant Muç és i serà un carrer ensenyorejat, que és manté en una proximitat que el fa més assequible i transitable, per tots els qui l’escollim per apropar-nos al Passeig o per anar fins al Vinyet. I a partir d’ara, una drecera entre la vida i el record.

                                                                                                                              J.Y.M,
( Article publicat a l'Eco de Sitges el  8 de febrer del 2013 )

COLORS I SOROLL

El nostre Carnaval ha evolucionat a una tendència on predomina la versió de lluïment generalitzat, res a veure amb l’autèntic sentit d’aquests dies, on més aviat ha de prevaldre la sàtira i cert caire de crítica burlesca. Com aquella escenificació,que tan grat record va deixar, d’un consell de ministres, portat al carrer, entre altres, pels germans Muñoz de l’auto escola i també pel recordat Tirso Maldonado, amic d’infantessa i, malgrat la distància i no freqüentar més les nostres juguesques i aventures de joventut, sempre vam conservar el paral•lelisme d’una amistat recíproca. En aquella carrossa s’hi escenificava el susdit consell de ministres, on els seus components es mostraven asseguts en sendes tasses del inodor. Un muntatge molt ben caracteritzat i acord amb l’esperit d’aquests dies. I és que actualment les preferències han decantat, en certa manera, cap a una consolidació de l’espectacle grandiloqüent. Una senzilla imitació dels celebres carnavals brasilers. Però que també aporta entusiasme i molt treball a tots els participants.

És, ho hem de reconèixer, un carnaval molt més elegant, més treballat i, sobretot, permet la participació de grups més nombrosos. Cada any, però, aprofito aquest mateix espai, per retre record i homenatge al carnaval que a mi més m’agradava. Els lectors ja hauran notat un apunt de nostàlgia que aquest col•laborador, sense ànim, ni molt menys, de manllevar mèrit a la uniformitat de l’actual, quan tinc l’oportunitat, com ho és a cada retorn d’una nova festa, no m’estic d’enaltir la simplicitat d’unes disfresses que, amb enginy, reflectien situacions complicades que no podien ésser tractades amb la justícia que la veu del poble reclamava. Si més no capgirant i conduint el sentit de la mateixa a l’apartat satíric, es venia a dir el mateix però amb la gràcia d’una disfressa que sense paraules per entremig, exemplificava el missatge que en definitiva es volia transmetre. Al conjunt d’aquestes extravagàncies, la programació defugia del terme Carnaval, per ésser anunciades com a : “Fiestas de Invierno” .

Quan justament ara, amb l’aparent desfeta de la política i el patètic exemple que ofereixen els seus representants a la ciutadania, en aquests moments, quan la gent passem moltes penúries i maldecaps per seguir endavant, mentre vivim en la palestra de les més eixelebrades i rocambolesques malifetes, la sàtira i la burla aconseguirien una temàtica inesgotable. Aquests mateixos polítics, tampoc és just generalitzar, viuen immersos en un carnaval permanent, entre ells disfressen les seves maneres de fer i quan són descoberts i els hi treuen la disfressa, ens volen fer creure que el seu carnaval mai ha existit. Que alliçonador que seria que algun d’ells, donant mostres d’humilitat al haver estat descoberta la seva identitat, proclamés la veracitat dels fets que se li atribueixin, hauria donat mostres més que suficients per a ésser proclamat sa majestat Carnestoltes, el rei dels poca-soltes, per no fer servir una altra terminologia més adient però més ofensiva.

Tornant al Carnaval que avui ens implica, el seu desenvolupament , aconsegueix projectar els colors més espectaculars d’entre totes les games de tonalitats. Aquesta vistositat té connotacions específiques amb la identitat del poble, el qual sempre s’ha caracteritzat per la lluminositat del seu blau, però també pel colorit de les flors, de les quals la dona sitgetana té la suficient sensibilitat com per guarnir, quan s’escau, el seu balcó i, arribats a aquestes vigílies, passar-se hores donant forma i cosint les vistoses i acolorides robes de les disfresses. Un cop acabades, i integrades en la rua, la variació de color és tan cromàtica que ofereix un resultat sensacional. Aquest ben ordenat assortiment de colors s’integra, ni que sigui per uns quants dies, en la gama més intensa d’aquest Sitges lluminós, on s’escampen els colors, oferint un ampli ventall de tonalitats que s’associen amb una bulliciosa disbauxa .

I per lògica la disbauxa va associada amb soroll. Perquè un fet innegable és que a mesura que Sitges ha crescut, hem passat d’un cert silenci a un soroll que cada dia que passa va en augment. El poble dels nostres avis anava a dormir en silenci hi també s’hi despertava. El del nostres dies els sorolls es van imposant, sobretot durant els caps de setmana i en el dies permissius dels mesos d’estiu. És una qüestió a la qual els responsables municipals han de fer complir les normatives sense miraments, perquè no tot es fonamenta amb el sol, la platja i amb el que ha de ser un ben entès ambient de festa, sinó que el silenci també és un aspecte anhelat, sobretot quan toca descansar.

Generalment les nits dels mesos hivernals acostumen a integrar-se a un silenci generalitzat, el qual es trencarà en el transcurs d’aquests propers dies. Fins a cert punt uns sorolls que formen part de la que en podem definir com a normalitat carnavalesca. D’aquí que els qui tenen l’orella més sensible, si poden, marxen posant el remei més adient a la puntualització que es fa d’una malaltia imaginaria, quan hom reconeix que el seu mal no vol soroll. I tornen a la vesprada del dimecres de cendra. Unes hores que m’atreviria a catalogar com les més tranquil•les i silencioses que totes les de la resta de l’any. A mi que m’agrada observar aquests detalls ambientals, em plau plantar-me en el carrer i constatar el contrast de la nit de dimarts de Carnaval i aquesta del dimecres de cendra., quan s’escolta, amb tots els matisos, haguts i per haver, el silenci. D’entre tots, aquest el podríem catalogar com a sepulcral que em sembla a mi que no n’hi ha cap de més silenciós.

I aquesta complicitat observadora també m’ha fet adonar que, des de que les coses no van prou bé, nosaltres que vivim prop de la carretera, ens hem adonat que durant la nit i també a primera hora del matí, el silenci s’ha generalitzat, circulen molts menys vehicles de motor i per tant el silenci és perllonga més hores que les de costum. Un silenci, però, que fan reflexionar , ja no per la calma que impera, sinó perquè es tracte d’una objectivitat que va assimilada a una situació difícil.

Per altra banda, guaitant a una nova edició del Carnaval, podrem constatar que, malgrat circular en reserva, encara queda entusiasme i bona predisposició per lluir unes disfresses que han costat treball i diners. També deu obeir a la teoria que ironitza: “Un dia és un dia”. La veritat que com els dies de Carnaval n’hi ha pocs. On es barregen, a parts iguals, els colors i els sorolls. Si hi faltés un dels dos socis no estaríem parlant d’un carnaval, sinó d’una altra festa.

I si com he dit hi trobo a faltar ironia i sàtira, m’adono que és una caparrada meva, atenent que el Carnaval de Sitges ha estat valorat, per un diari de prestigi, entre els 10 millors carnavals del món. Una qualificació obtinguda entre colors, bones maneres de fer i disbauxa .

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de febrer 2013 )

ENTRE ELS CALÇOTS I EL XATÓ

Només començar un nou any, coincideix la tradició amb les petiteses i altres delicadeses de la cuina tradicional. Es fa palesa coincidint, en aquests dies del mes de gener, amb les festivitats celebrades a Vilanova, Ribes i Sitges. En quant al nostre poble, va tenir lloc una replica exacte, si no fos pel itinerari, de la comitiva folklorista de la Festa Major i de Santa Tecla. Per repetir-ho cada any em sembla poc adient, però quan la festivitat coincideixi en diumenge podria ésser un al•licient afegit i suggestiu. L’aspecte dels entreteniments culinaris abracen el Carnaval i s’allarga durant tota la Quaresma . Entre aquest interval de temps s’alternen, com ja he dit, les festes més rellevants del mes de gener, les acompanya la frescor ambiental propi del temps i també uns detalls ensucrats que les fan més típiques, com el tortell de Sant Antoni i els sabres de Sant Pau.

El darrer diumenge es pot dir que es va donar el tret de sortida de les populoses calçotades. De les quals ostenta la capitalitat la població de Valls i s’estén a bona part de la demarcació de la província de Tarragona. Que ofereix, a banda d’aquesta franja compresa entre el Baix Camp i la Conca de Barberà, també les especialitats marineres, pròpies del litoral tarragoní, que són acompanyades pel no menys suculent romesco, que tot i tenir afinitat amb la salsa dels calçots, no ho podem comparar. Perquè la salsa del calçot, com en el seu dia em va informar l’amic Joan Sella, es denomina “salvitxada” . Si més no més cap al interior com per exemple a Montblanc el romesco el fan sevir per acompanyar el bacallà esmicolat a mena d’esqueixada, si més no sense cap altre acompanyament que la susdita salsa. Servint per postra un complement que també és producte de la regió, les ametlles i avellanes, denominat postra de músic. La diferencia també rau en què la calçotada es complementa amb un altre postra simple, la taronja. Influeix en el costum la voluntat de facilitar una millor digestió.

A partir d’aquí els calçots predominen en aquest mapa d’especialitats “ manducàires” que ens són tan properes. No obstant a partir de la propera setmana, avançaran junts calçots i xató. La data de sortida d’aquest darrer plat està establert en el dijous gras i el dimecres de cendra i ve a ésser preceptiu allargar-ho fins un cop acabada la Quaresma. Tanmateix com que ara podem trobar escaroles durant tot l’any, el xató es pot preparar el dia més inversemblant de la resta de l’any, a gust del consumidor. Per a la meva família la primera xatonada acostuma a seguir el protocol de les convidades familiars de les festes nadalenques. El dia de Reis toca el torn a casa de la meva germana Montserrat i Salvador i llevat excepcions, ens ofereix una xatonada. Una bona manera de començar l’any, la temporada, mentre gaudim de la generositat dels Mags. Que es mengi el que es mengi, però, mana la tradició en quant a què el protagonista del postra sigui un altre tortell, aquest amb sorpresa, fava i corona, per tal de coronar al qui troba el petit tresor de la figureta.

Recordo que potser l’extravagància més fora de lloc en a preparar una xatonada, la vam fer palesa en una vigília del dia de la Festa Major, per tal d’obsequiar a uns parents de Saragossa que ens visitaven, amb una menjada d’aquest suculent plat, conscients que triomfaríem. Tot i saber que ho servíem en la temporada més poc escaient de tota la resta de l’any. Malgrat l’agosarament i trencar les regles de la tradició xatonaire, el plat, com era de preveure, va agradar molt, fins a l’extrem que els convidats van prendre bona nota de la recepta i ells a la vegada la van repetir quan van voler obsequiar als seus respectius convidats amb una menjada original, amb la fermesa, com així va ser, que no ho havien menjat mai i els anfitrions van quedar molt bé, tant per l’originalitat com per l’exquisidesa del plat. És així com el xató s’expandeix més enllà dels seus orígens. I qui no diu que al cap de molts anys els “maños” també proclamin, a les futures generacions, la paternitat del xató. Ja seria, com diuen els castellans: “El no va más”.

Comença, per tant, la temporada dels calçots i el xató. Un plat que, entre altres referències, es documenta en una visita de Santiago Rusiñol, per haver estat servit en el dinar que va tenir lloc entre amics, amb frase afrancesada inclosa. Un plat que, quan era el temps, era servit en totes les fondes del poble, com la que regentava la mare dels germans Pagès, a la cantonada amb la carretera De Ribes, la mateixa que després, durant mols anys en va tenir cura la família d’en Joan Ossó. Malgrat ésser molt catalanista, l’establiment, fins a les darreries de la seva activitat, portava per nom: “ Bar Espanyol”. Seria per donar-li un caire d’universalitat, perquè per ideologia no. Tornant als orígens a la propietària se la coneixia per la “Parcala”. Mot que va heretar la descendència. Quan a l’establiment preparava una xatonada en el plat abans, abans d’abocar-hi l’escarola, hi disposaven un llit de fesols. Costum que també els fills de la casa van continuar practicant, fins i tot quan els germans Pagès anaven a fer la xatonada al Prado, es portaven de casa una bosseta d’aquest llegum i l’estenien per damunt la seva ració. Idea que va agradar al meu pare i que va influir en nosaltres que també continuem amb aquest costum tan particular, copiat d’aquells músics amics de casa , com ja ho vaig apuntar en una altra ocasió.

Entremig d’aquest condiment tan nostra que té flaires com a celestials, de tan influents que són, hem arribat a la festivitat de la Candelera. Patrona, precisament, de la capital dels calçots, Valls. Població que cada deu anys celebra amb més repercussió que la resta, el que anomenen Festes Decennals . La Candelera simbolitza de la llum i es fa evident amb les populars candeles que es beneeixen per a l’ocasió. I també celebren la festa gremial els lampistes o electricistes. I ara que m’hi refereixo em ve al pensament el record d’en Magí Sadurní i Soler que ens va deixar l’any passat en el transcurs d’aquestes vigílies. Electricista de professió, veí de magatzem i home peculiar que fins i tot entenia de política, a qui li haig de reconèixer el mèrit de saber opinar, amb crítica constructiva, davant del desgavell que fa anys que dura. Aportava hipotètiques solucions al difícil panorama que ofereix el país, la llàstima que ho feia fora de la tribuna i en el lloc menys escaient, com ho és un simple magatzem. Un escenari on les seves conclusions tenien poc pes i poca influència amb la manera de fer dels polítics

Mana la tradició que fins aquesta festivitat s’ha de tenir parat el pessebre. Ho compleixen, a més de molts particulars, l’ermita del Vinyet on, en lloc destacat, se’ns mostra la disposició del pessebre.

Quan queden pocs dies per escoltar el frec insistent de la massa damunt la pedra del morter, durant l’elaboració de la picada de la salsa. Calçots i xató, unes menjades pròpies d’aquesta època de l’any que ofereixen renovades sensacions.

J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de febrer del 2013 )

UN TOMB PER RIBES

Coincideix la sortida del setmanari al carrer amb la festa major d’hivern de la veïna població de Sant Pere de Ribes. La celebració de la festivitat de Sant Pau aconsegueix reunir els elements més destacats d’una festa dedicada a honorar el Sant i també per oferir, a ribetans i als seus veïns més propers, les singularitats camperoles amb les quals ens obsequia el paisatge que envolta l’ermita. En un temps en què el camp, la vinya, els arbres, la natura en general, està dormida i regna una frescor ambiental que condiciona aquest paisatge.

Un dels actes que revestia un cert encant, era la ballada de sardanes que tenia lloc a l’era de l’ermita un cop finalitzat el res del rosari, el qual presidia el senyor Rector, mossèn Jesús Mañé i recolzat per una fluixa concurrència, la majoria de les allà presents eren ribetanes. Els músics de la cobla sempre pretenien gaudir del privilegi del sacerdot per tal que aquest enllestís aviat les preceptives avemaries. Contribuïa a magnificar aquell moment,la posta de sol. El seu resplendor fugaç, tenyia aquest recer amb una ampla pinzellada de color, barreja d’ocre i mangra. El resultat era una llum rogenca, impressionant, encisadora, a mena de colofó al protagonisme que havia tingut l’ermita, de manera especial, cap al migdia, quan el més atractiu del nostre folklore dansava entre vinyes i marjades. Tot passant per davant del petit oratori a qui els nadius anomenen Sant Pau xic, desconec si encara la vesant de les seves dues taulades inclinades són plenes de pedres, penyores d’un amor desitjat, després d’haver estat llençades amb el propòsit de trobar amb qui emmaridar-se. On el so de la gralla, els redobles dels tabals, els trons dels coets, esquincen un silenci empallegós, si més no, asserenat i extremadament dosificat durant la resta de l’any. Els mateixos balls s’havien apropat fins algunes de les masies del seu terme. L’evolució del ball, davant la porta d’entrada de la casa, ja ens podem imaginar la sublimitat del moment. Com si el temps hagués retrocedit més d’un segle enrere i volgués retre homenatge als amos i masovers. Perquè Sant Pere de Ribes conserva el privilegi de que encara pot presumir de tenir un bon nombre de masies habitades i nuclis tan ben endreçats com Sota Ribes, Puigmoltó. Un dels seus resident més popular, en Peret, anava cada dia a treballar a Sitges a peu . Ja més cap a casa nostra, les Torres, fent costat a les Casetes. En aquesta masia, ara sense masovers, hi acudien, el diumenge següent al de Pasqua, els components de la colla de Caramelles del Patronat, a fer-hi una costellada. Així, doncs, un indret també abraçat a la tradició sitgetana. Com ho era, pels aficionats al vi, can Baró de la Cabreta, a l’altra costat de la carretera., amb un celler impressionant. Una masia de la qual en van ésser masovers, durant molts anys, la família Grau-Paretas , de solides arrels sitgetanes.

Estava, però intentant descriure aquella audició de sardanes, subjecta a la perspectiva lluminosa d’una hora en la qual el sol inicia la seva retirada. Amb el so de la tenora, vençut per les estridències de les tibles, trompetes i fiscorns, expandien des de damunt d’aquest turonet, la identificació més sonora de la nostra dansa, com a contrapunt d’un festa que feia poc havia deambulat per aquests camins de terra que porten a les xarmades , masies i fonts d’aigua fresca i cristal•lina . I d’allà cap el Montgrós, espadat i símbol de la muntanya més emblemàtica del terme. Mentre, els dansaires s’entrellaçaven les mans en aquella anella de sardanistes de fortes arrels ribetanes, Com en Josep Roig, fill de Ribes i sitgetà adopció a qui la veu popular li va plantificar el mot, pel qual se’l coneixia, en “Cotxu”. Tot sota l’amatent mirada del Sr. Jacas, amb el seu inseparable traje fosc i un portentós cigar Havà.

Tanmateix la claror anava minvant, perquè el sol tenia pressa en marxar i res l’entretenia en la seva fugida, ja prou que havia escampat llum i escalforeta per damunt la solana que s’estén per aquesta porció de terra, conreada i amb una ermita aixecada damunt uns fonaments de fervor i estima popular, amb un disseny d’una rigorosa simplicitat que es fa visible des de lluny. Escortada per la majestuositat de la palmera i envoltada de figueres de moro. Ja era nit quan sonava l’ultima sardana. La llum de sobre la porta de la casa de l’ermità repartia més ombres que claror i la fredor del capvespre enravenava els peus dels músics.

Quedava tornar a desfer el camí i altre cop el silenci planava per cada racó del llogaret. Fins que aquesta calma es va imposar abans d’hora, degut a la manca d’assistència al rosari i per consegüent a la ballada de sardanes que s’havia de programar a una hora que ja comença a fer mandra sortir de casa, després d’un bon dinar, dels de festa major, com no podia ésser d’altra manera.

Tot tenia lloc en un dia on hi havia hagut soroll de sabres, si més no, en aquella hora del capvespre, el seu remor ja s’havia apaivagat. A prou feines se’n podia trobar algun de despariat en els obradors de les pastisseries. Els sabres de Sant Pau tenen ben assolit el seu rol en la tradició d’aquesta festivitat. Es converteixen en una arma convincent al paladar que ajuda a endolcir la vida , sense necessitat de fer ús de la força, ni d’haver d’esmolar el fil del tallant.

Sant Pere de Ribes, igual que Sitges, gaudeix d’unes interessants cases modernistes, promogudes pels seus indians. I curiosament projectades per l’arquitecte vilanoví Josep Font i Gumà . El mateix que també va projectar l’edifici de l’Hospital de Sitges, del qual fa ben poc que acabem de celebrar el seu centenari. Cases com ca la Brígida, can Quima. La casa Simón , la Casa de la Vila, també can Pau Artigas, can Punxes i així com l’artística font que dóna nom a la plaça on està ubicada.

Amb l’ermita de sant Pau coberta d’ombres i foscor, la música continuava a la població. On es celebra el concert i poc després el ball. Cal recordar que Ribes ha estat i ho continua essent poble de bons músics. Antigament el Sr. Josep Rossell, en “Quirico” amenitzava balls amb músics locals. També componia i feia arranjaments, l’home tocava el piano. I el fill va heretar del pare l’afició per la música i va estudiar la trompeta i el violí. Ja fa uns anys sota la iniciativa d’un altra músic ribetà, l’Esteve Molero, va organitzar una orquestrina, “La Moderna”, amb la finalitat de fer ressorgir els balls que interpretava el conjunt del Sr. Rossell. Fins i tot, en aquells anys, la població de Ribes es podia vanaglorià de tenir un professor de maraques i panderetes, mestratge difícil de trobar en altres llocs, em refereixo al popular Alfons Ramos, en “Xipennai”, gran aficionat a la música i que amb les targetes de presentació s’anunciava com a professor de maraques i panderetes. Una llicenciatura que no s’aconsegueix en cap conservatori, sinó a base de practicar i de bona oïda i sentit del ritme.

Dos dels músics de la cobla vivien a Ribes, en Manel Rius i Ramos, de Ginestar, hi va parar casa i en Sadurní Mestre que era ribetà de soca-rel i home de barret. I és que als ribetans els ha agradat lluir-ne. Han estat gent de barret. Una peça que confereix un toc d’elegància i fa senyor.

                                                                                                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de gener del 2013 )

L'APLEC DE SANT SEBASTIÀ

Feia molts anys que no tenia lloc l’aplec de Sant Sebastià, jo no el recordo, tot haver sentit comentar que per aquesta diada es feia festa a la placeta de l’entrada i a més dels corresponents oficis religiosos, sobresortida en aquesta tradició el costum de posar paradetes que entre altres entreteniments, venien el fruit del margalló, l’anomena’t pa de llop. Aquest any es vol aprofitar que s’escau en diumenge per celebrar els 150 anys de l’ermita, tot i que l’esdeveniment es portarà a terme fora de temps, em refereixo que quan va coincidir la data es feien les obres de restauració i condicionament de la teulada i per tant l’ermita no estava en condicions per ser visitada ni per oficiar actes litúrgics.

L’ermita blanca és una icona de l’entorn sitgetà. La seva situació, la simplicitat de la construcció i el blanc de la façana,, conjuntament amb la petita espadanya que salvaguarda la campana, s’ajusta als cànons de la bellesa paisatgista que presideix aquest turonet acariciat pel mar. La platja que s’estén als seus peus guarda l’encant d’un poble típic mariner. És molt adient en aquest entorn la disposició de les cases que han prevalgut a una modernització, la qual s’ha emportat per davant bona part de l’encant que prevalia en tot el seu conjunt. S’ha construït, però la construcció nova guarda una certa relació amb les antigues edificacions. Així es conserva intacta la casona del rellotge de paret, des don el recordat Ramon Planes guaitava, en l’estudi de dalt de tot, a aquest mar tan ben recollit dintre una mena de recolleta badia. I aprofitava aquest enclavament tan privilegiat per escriure llibres i també la seva col•laboració setmanal per aquestes pàgines, sota el títol genèric de Carnet de Caminant.

Platja i roques que han aportat el plaer del bany i l’afició dels pescadors de canya. Ells han llançat l’ham en totes les direccions i aquest desplegament amb la imatge de l’ermita al fons, ha ofert una visió molt singular i apreciada per tota la gent del poble, que ens hi apropàvem per seguir l’evolució de la tirada, formulant la pregunta de rigor: ¿Què piquen? Continua la presència d’aquests pescadors, tot i que no amb tanta assiduïtat, ni en nombre, perquè també han minvat el nombre de captures. Essent el lloc més concorregut l’espai de la Torreta, per estar tan a peu pla. Un lloc on s’ha assentat càtedra entre pescadors, curiosos i seguidors d’aquesta pràctica, uns i altres aprofiten l’espera per fomentar una agradable i esporàdica tertúlia, la qual ha aconseguit moments i situacions d’una algidesa sublim.

Entre aquells llançadors de canya, els germans Serra, els quals a més eren un experts en fer cucs per fer servir d’esquer. O en Capilla amb una afició tan gran que no deixava de plantar les canyes fins i tot el dia de Nadal. I en Daniel Monzó, ell que tan bé coneixia aquesta llenca de mar, per haver treballat, guaitant-la, mentre tenia cura d’ensenyar el Cau Ferrat als visitants. Porto el seu record a aquesta pàgina, per anomenar-ne una petita representació, perquè qui els coneix bé és en Genís Muntaner que ha entaulat llargues converses i ha estat testimoni de picades importants que desprès ha explicat sense l’apassionament del pescador que té per costum exagerar la mesura del peix que ha pescat.

L’aplec de Sant Sebastià s’afegeix a la llarga i popular tradició dels aplecs sitgetans. Com el de la Trinitat i el del Vinyet. I per rememorar la tradició ho farà amb processó inclosa per tal d’acompanyar l’imatge del Sant fins a l’ermita. En aquests moments de preparatius, trobo encertat dedicar un record a l’Enriqueta Pujades, ella, durant molts anys, en va ésser l’administradora. Amb un pressupost, minso havia de fer mans i mànigues per poder fer front a les més essencials tasques de conservació. Era quan les portes de l’ermita s’obrien només el dia de la festa i durant la novena que la precedia. Fins que també va arrelar el costum de celebrar l’ofici del dia de la festa de les Cases Noves.

Durant el transcurs d’aquests anys, va fer donació d’un dels altars laterals, els germans Vidal i Quadres que disposen d’un important panteó en el interior del recinte del cementiri i vivien en aquesta majestuosa casa que també guaita al mar i que sobresortia de les casones petites, les de pescadors, com la dels germans Lluís i Felicià Magrans i Almirall, can Malavida. Una mica més enllà, un dels primers bars que es va obrir en aquest sector el va regentar el Sr. Esteve de can Mamita. Quasi costat per costat es va obrir un dels primers establiments de restauració, encara existeix, sota el comandament del xef Albert Bigaire Paixó i la seva família.

En la platja que tots anomenem de Sant Sebastià, tenia lloc la benedicció dels animals, en la festivitat de Sant Antoni Abat que va coincidir ahir dijous. Fotografies d’aquells anys il•lustren la celebració, on si pot apreciar un bon nombre de carruatges amb la corresponent vela. I de totes les cases que si veuen la que sobresurt i encara conserva la façana principal, és precisament aquesta on està ubicat el restaurant de can Paixò Faig referència als anys en què el mitjà de transport més utilitzat en el poble era el carro. S’hi havien d’afegir tots aquells que venien de les masies del terme. Actualment aquesta tradició es conserva amb totes les seves essències a la veïna població de Vilanova. On els tres tombs han assolit una importància tal que la converteix en un dels principals atractius de les festes d’hivern de la comarca.

Tots aquests aspectes es succeeixen durant aquests dies del mes gener, en la setmana anomenada dels Barbuts. Quan una frescor ambiental ens recorda que estem en els dies més rigorosos de l’hivern. Mentre la claror del dia s’allarga de cara a la nit, tot i que a primeres hores del matí encara es mostra mandrosa, com a reticent que la llum diürna venci les tenebroses escorrialles de la foscor.

L’ermita de Sant Sebastià obra les portes desprès d’una acurada restauració. A recer de 150 anys d’història que la fan protagonista i testimoni d’excepció de l’encant d’aquest bocí de Sitges. I que millor per celebrar-ho que aquest esclat festiu que és apunt de començar. El qual, sense cap mena de dubte, aproparà a la gent de la vila a la blanca ermita dedicada al Sant. Envoltada de noves cases construïdes allà on hi havia vinyes de moscatell i on fins i tot una porció de l’aigua del mar era dolça, degut a que hi desemboca el riu subterrani de la Falconera. D’aquí la denominació d’Aiguadolç amb que es coneix aquest indret. Una altra singularitat del paisatge l’oferia la Bufera, un forat que es comunicava amb el mar i quan aquest estava una mica enfurismat, escopia cap a l’exterior la farigola que prèviament havíem llençat. Un entreteniment de molts diumenges a la tarda.

Aquest proper diumenge és dia d’aplec a l’ermita de Sant Sebastià, en coincidir amb festiu fa de bon celebrar. El de la Trinitat sempre s’escau en diumenge. El del Vinyet és variable però s’acarona en els primers dies d’agost i per tant es pot aprofitar la tarda. En canvi el de Sant Sebastia quan es celebra en dia de cada dia no llueix tant perquè a la tarda es fa aviat fosc i fa fred. Aprofitem, doncs, tantes coincidències per fer de l’aplec una festa ben lluïda.

J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de gener del 2013 )

EL FULL PARROQUIAL

Aquesta és la definició més emprada quan ens referim al full que setmanalment es complementa amb la fulla dominical que editen les corresponents diòcesis. El full parroquial sembla ésser que és una realitat des de l’any 1881, amb la denominació de Full Diocesà, el qual va fer sortir al carrer l’arquebisbat de Barcelona, essent el més antic del país. Aquests dies és notícia per haver estat modernitzat, en quant al contingut o la compaginació i, sobretot, la seva inclusió en les xarxes socials i també perquè, part de la informació es pot descarregar amb el mòbil mitjançant el innovador sistema de codis QR. Surt amb una tirada de 55.000 exemplars I es pot trobar, com és de suposar en els llocs destinats al culte. Cal dir que no totes les parròquies ofereixen aquest suplement, com ho fa la nostra, amb la temàtica relacionada a les activitats i fets destacats que tenen relació amb la comunitat de fidels.

El fet és que els feligresos l’han anomenat, indistintament, full i també fulla, segons l’àmbit, si fem referència a l’extensió local o al més general, quan el contingut abraça a tota la diòcesis. Ha tingut i segueix tenint fidels lectors, els quals aprofiten el compliment del precepte per fer-se amb aquesta breu publicació que els seus responsables posen en circul•lació cada cap de setmana. Ve a ésser el portaveu eclesiàstic de la demarcació d’àmbit provincial i també de l’entorn local. Amb la publicació de la Paraula i on també hi opinen des de l’arquebisbe, bisbes i els rectors de les parròquies, els quals informen dels batejos, defuncions, matrimonis i altres temes d’interès local concernents a les activitats de la parròquia i altres temes del seu interès.

A tot arreu s’acostuma a trobar en un lloc preferent de l’entrada principal. Al seu costat, la caixeta per dipositar-hi el import corresponent. Independent de l’aportació voluntària que s’aporti a la safata, tot i que recordo que havien passat oferint-la a qui l’interessava. Però d’aquesta manera el full no té unes limitacions en quant a horari i moment de venda, sinó que es pot adquirir en qualsevol moment en què l’església estigui oberta, sense necessitat d’haver d’assistir a missa.

El full parroquial s’ha modernitzat com, prèviament, ho han fet molts altres aspectes del format litúrgic i eclesiàstic. El més rellevant va tenir lloc quan el sacerdot va començar a oficiar la missa de cara als feligresos i es va canviar el llatí per la llengua pròpia de cada territori, mentre les sotanes també van ésser substituïdes per altres formes de vestir. Fins el punt que actualment un capellà no es distingeix d’un altre ciutadà, cosa que també el diferenciava la preceptiva “coroneta” que es feia visible en la part de darrera del cap. I no se si abans o entre aquestes, les senyores van quedar exemptes de cobrir-se el cap amb la, fins llavors, obligatòria mantellina. La sagrada Forma es pot aclucar damunt el palmell de la mà i s’agafa amb els dots dits, quedant en desús la patena. En quant a la pròpia demarcació local, entre altres singularitats, es va suprimir l’haver de pagar, en dèiem, la cadira. Una mena de simbòlic impost celestial que s’encarregava de cobrar la mare d’en Virgili Lanau i després el recaptava ell mateix.

Les innovacions han fet possible eliminar un dels formulismes previs al sagrament del matrimoni, el qual consistia a publica,r en un lloc visible de l’entrada del temple, ho anomenaven: les amonestacions, els noms i cognoms de la parella que acudia a l’església amb el convenciment de voler, com s’acostuma a dir, passar per l’altar. Aquesta exposició pública durava unes setmanes i es feia amb el propòsit que si algú podia aportar detalls que no s’ajustessin a les normes bàsiques de la moral, ho pogués manifestar abans que fos massa tard. Desconec si aquesta disciplina va aportar resultats satisfactoris, o va contribuir a embolicar més la troca. El que sembla clar és que ha prevalgut, per damunt de altres raons, el sentit de la discreció i la voluntat d’adaptar-se a la realitat, tot i emmirallant-se en la recomanació bíblica que diu: “Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra”.

En la vida parroquial, com és lògic, no tot són parenostres, avemaries i altres cerimonials propis de les complexes obligacions sacerdotals, també queda temps per a dedicar a les aficions del sacerdot que n’és responsable, en aquest cas, el senyor rector. Recordem la dèria que tenia mossèn Pasqual Prats Boira, el qual durant molts anys va ésser rector de la parròquia i acèrrim seguidor del Barça. No es perdia cap partit quan tocava jugar al camp de les Cols. Hi acudia vestit de sacerdot, càrrec que no l’eximia de poder fumar un bon cigar Havà. Tot i que no vaig arribar a ésser testimoni del seu comportament a la grada, estic convençut que, davant la situacions adverses, aquelles que provoquen acaloraments apassionats, la seva actitud s’avindria amb algun dels manaments, vull dir, que es de suposar que feia honor a l’hàbit que vestia. D’altra manera no seria ben vist a un capellà renegant, vociferant calúmnies, per molt maldades que anés el partit. Tot i que la processó anés per dins i amb el mateix capellà presidint-la. Una altra dels seus mèrits requeia en ser un gran defensor de la nostra llengua, era, en termes col•loquials, molt de la ceba. Fins l’extrem que el fet de no voler baixar del burro, li va ocasionar problemes amb els seus superiors, als quals els hi arribaven denuncies de part d’aquells que eren de l’altra ceba.

Per norma, però, tots els senyors rectors, han de fer gala de molta mà esquerra. Procurar tenir al costat tots els estaments del poble, socials i de caire polític. Acollir a tots els feligresos per igual. I aquests també han de mostrar respecte a la seva persona. L’exemple que més bé ens ho demostra, ha estat el protocol que ha perdurat amb la cantada de Caramelles de la nit del dissabte de Glòria. Les tres colles comencen a l’ajuntament, en honor a les autoritats i al poble. Després seguia a la rectoria, que ha estat durant molts anys, fins que l’horari de la missa ha modificat el costum, una tradició dintre una altra. D’un encant sublim, hi contribuïa la penombra i l’aureola del ble dels llums de carbur. Amb tota la cúpula sacerdotal en el peculiar balcó, amb majordoma inclosa.

Mossèn Josep Pausas , actual rector de la parròquia, domina la virtut de saber adaptar-se als nostres costums i a les tradicions que hi van aparellades. La seva bona disposició per fer costat a societats i entitats del poble, li ha valgut el títol de soci honorífic de la Penya Barcelonista, que no significa que hagi golejat a la espanyolista , res més lluny de la realitat. Perquè és allò que els comentava de la mà esquerra. Potser demà ho serà de la penya contrincant i si avui sopa al Retiro, un dia d’aquests també soparà al Prado.. Cosa impensable en aquells socis acèrrims d’una o altra entitat. I és que un senyor rector ha de fer gala d’una ostensible imparcialitat. I aquesta facultat, el saber trampejar, igualar, situacions i posicions, es correspon amb una merescuda popularitat.

Aspectes i observacions que no acostuma a detallar el full parroquial, però sí que ho reflecteixen les conclusions que s’extreu de les moltes reflexions que s’hi publiquen.

J. Y. M.

( Article publicat el 11 de gener del 2013 )

PREPARATS PER A REBRE ELS REIS

Hi ha nits que aixopluguen un interès especial. Una de les que arrosseguen un simbolisme majúscul és la nit de Cap d’Any. Els instants previs a les 12 de la nit arrastren un bagatge que resumeix, en l’ambient, l’any que s’acomiada. Després de les campanades s’inicia el marcador que anirà desenvolupant cada un dels 365 dies que el conformen. En aquest llindar hi caben les celebracions que no per tothom té el mateix interès per celebrar. Perquè aquests darrers anys la situació de les famílies s’ha complicat degut a un desgavell generalitzat que, principalment, els polítics amb les seves maneres d’actuar, la rauxa de la banca, i els humans que ens havíem cregut que érem rics, hem arribat a una situació molt delicada i complicada, on posar ordre costarà.

Fins el punt que les tornes s’ha canviat; els de la meva generació, personal que vàrem arribar quan els efectes de la postguerra ja s’havien moderat. Fins el punt que no passàrem gana i paulatinament la nostra joventut va gaudir d’unes certes prebendes que no era nedar en l’abundància, situació que també va propiciar que sabéssim valorar les petiteses. Per contra els nostres pares van patir els estralls de la guerra, gana i moltes dificultats per tirar endavant. Dificultats a les quals, amb el pas dels anys s’han sobreposat i han aconseguit acariciar una vellesa prou digna. Davant el panorama actual, nosaltres, de joventut més o menys gratificant, planera, se’ns preveu una vellesa complicada i als nostres fills els assetgen les dificultats d’aquest panorama complicat i incert que ens toca viure. Fins el punt que han de sortir a l’estranger a la recerca d’una feina acord amb els seus estudis i especialitats.

I entre ells estic segur que n’hi haurà de més preparats que els governants que regeixen qualsevol dels àmbits de comandament del país. Sembla com si el món girés al revés. La política i, amb ella, ells seus màxims representants, contribueix a malmetre les millores aconseguides i per consegüent ajuden a crear molt malestar. Totes aquestes circumstàncies, els temors que fomenten, fan que al començar un nou any un recel se’ns apodera en no saber, per tantes raons adverses, com l’acabarem. Aquesta situació és nova, o al menys no l’havíem viscut tan implicats. Tot i que sempre ha existit, en aquests començaments, una sensació de complicitat aventurera, per no saber com s’arribarà al final. No obstant la incògnita sempre acostumava a recalar en l’aspecte de la salut, perquè qualsevol desgavell pot malmetre la felicitat personal i familiar. En canvi es donava per fet que l’aspecte laboral continuaria sent favorable. Aspectes que han canviat perquè s’ha de fer front a unes obligacions contretes i si falla un bastió que sustenta l’economia familiar les repercussions poden arribar a ser dramàtiques.

Comencem aquest nou any amb tots els ingredients propis d’aquests primers dies del mes, amb les peculiars i meravelloses minves del mes de gener. Quan el mar sembla recular, amb una calma que fa que l’aigua a prou feines es bellugui. Una situació que ofereix una espectacularitat sensacional, a la qual s’hi afegeix, també, unes magnífiques postes de sol. Sitges en aquest inici d’any conserva tots els ingredients que el fan diferent. I aposta per una sensació més íntima, apropada al tarannà dels seus habitants. Com la sensibilitat que mostren alguns dels seus veïns, quan obren els pocs quartos de reixa que encara queden, a les mirades dels vianants, amb la disposició del pessebre a prop de la finestra. Aquest detall acumula molts anys de perseverança amb la tradició, amb el neguit per tenir bona cura d’aquests espais tan entranyables de la vida sitgetana. Com ho fa fer, durant molts anys, el recordat Sr. Sabater en el seu admirat “quarto de reixa”. On a cada esdeveniment hi mostrava un ben disposada representació del que més s’adaptava a la tradició.

Així també, les germanes Alexandre del carrer Sant Sebastià, amatents i entusiastes de tot el que fa referència al nostre poble, exposen en el seu ben endreçat “quarto de reixa”, el símbol més destacat del Nadal. Entre la blancor de les parets i l’entusiasme que es rebolca per les seves interioritats, sempre amb una renova il•lusió que tant distingeix el seu tarannà. En la mateixa planta baixa on la seva mare despatxava llet i elles l’ajudaven.

En el mateix carrer Jesús, veïns i comerciants, amb la col•laboració de l’Agrupació Pessebrista local, disposen un artístic pessebre, en el quarto de reixa de la casa de l’Antoni i la Gloria, just allà on amb la seva mare, la Rosita, despatxaven el pa que pesaven en una bascula, de peu de marbre, de la qual encara recordo la lluentor dels seus plats i el tarannà cordial i servicial de les dependentes.

No gaire lluny, en el carrer Sant Bartomeu, un altre “quarto de reixa”, el de la casa d’en Francesc i la Carme mostren un naixement amb unes boniques figures. Curiosament en un espai on també els familiars de la Carme, en el conegut forn de can Juanola, amassaven, coïen i despatxaven el pa.. Amb la remodelació de la fleca, els ha quedat aquest testimoni, el qual disposaven moltes cases sitgetanes i que els que queden quasi bé es podrien comptar amb els dits de la mà.

Això té lloc mentre esperem, amb il•lusió renovada, l’arribada dels Reis. Un esdeveniment que ha influït, enormement, en els anys més innocents de l’infantesa. Tot i que les nostres cartes difereixen molt de les actuals. També nosaltres, els de la meva generació, ja vam començar a escriure’n unes que es diferenciaven amb la dels nostres pares. Amb tot res a veure amb les actuals. Per demanar no quedàvem però la resposta acostumava a diferir de les peticions. El regal que més predominava era la cartera per anar a escola, el plumier i una capça de colors “Alpino”. Com és de suposar aquests tres presents no entusiasmaven gaire al personal. I fins i tot els Reis feien gala d’una singular picardia. De les poques coses que distribuïen per entre les sabates, d’haver-hi alguna a la qual no en fèiem massa cas, a la que ens adonaven desapareixia com per l’art de l’encanteri, sota el pretext que els Mags s’ho havien tornat a emportar. I com feien gala de molta memòria, al proper any tornava aparèixer entre l’escampall. Un regal més gràcies a una inversió, molt minsa, a llarg termini, que en el seu moment havia fet el seu efecte i que ho tornaria a provocar en el de la seva reaparició, aquesta vegada per sempre.

Som a les vigílies d’una festa molt peculiar. D’una altra nit única i màgica. Amb el predomini d’un son neguitós, mentre una remor llunyana de timbals contribueix a posar aquesta pàtina enigmàtica que tan caracteritza aquestes hores de la matinada, abans que la claror matinal il•lumini i ajudi a descobrir el contingut d’uns regals, darrera els quals hi ha la complicitat de petits igrans.

Que els Reis ens portin salut i bones perspectives de futur.

J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de gener del 2013 )

50 ANYS D'UN NADAL NEVAT

Per un poble de pescadors, també de gent arrelada a la pagesia, Nadal ha representat, en primer lloc el simbolisme d’una festa excepcional i, després, una implicació amb les diferents maneres de celebrar-ho, sempre segons els costums d’aquesta gent amb dedicació a una i altra activitat. També hi té a veure el marc, l’entorn; el mar, la muntanya, amb les masies disperses pel contorn. Amb les xemeneies fumejant, i nits abraçades a un silenci perdurable, tan sols desbaratat pel lladruc del gos que intueix que quelcom es mou dins la seva zona de vigilància. Entre nits, clares, estelades, però, fredes. I amb el llogaret de Jafre, per exemple, amb la seva senzilla i solitària capella. Vinyes, camps de conreu, horts, adormits. I barques varades a la platja. Carrers que acullen estables, cellers. I les espaioses entrades de les cases dels pescadors, on damunt l’humitat que desprenen les velles rajoles, si apilaven xarxes i nanses, a resguard d’una nit especial.

Quants escenaris per disposar-hi el pessebre, mentre esperem l’hora. Per caminar sota el vel espès d’una vesprada de la vigília, per entre camins amb les herbes gebrades. Abrigats i sense presses ni angoixes. Fins arribar al llogaret d’església senzilla, amb una foguera arrecerada a frec de l’entrada, cremant, amb guspires que espeteguen i salten al seu capritx, com volen fugir de tanta incandescència . Un trajecte que es repetia cada nit de Nadal, degut a la perseverança de gent que han estimat la muntanya, el Garraf i , sobretot, grans entusiastes de les tradicions. Ells en aquest punt d’inici del Nadal, organitzaven la Missa del Gall a Jafre i el resplendor de la foguera es feia notar sota un cel ennegrit, era com la llum de l’estel. Que durava mentre el volum de la llenya alimentava un foc que s’aniria apagant a mesura que els assistents a la Missa anaven emprenent el camí de retorn. Quedava, però, un rostoll que encara espurnejava durant les primeres llums de l’albada, era, ni més ni menys, que el caliu del Nadal, transportat a les llars sitgetanes que flairava a fum durant el dinar, tan carregat de simbolisme i emotivitat.

Arribades aquestes dates, pescadors, gent de la pagesia, menestrals... tots habitants del nostre poble, hem buscat un apropament al paisatge, el més acord possible amb un imaginari pessebre. Fins i tot la Trinitat també ha acollit, esporàdicament, alguna missa acomboiada pel seu significat en un marc muntanyenc, sense pastors, no obstant amb la panoràmica on una nit de lluna pot ajudar a magnificar el contingut.

Precisament els components de la secció gastronòmica del Prado, organitzaven, durant les vigílies de Nadal, un sopar a la Trinitat. Convidaven a compartir taula a una persona, sitgetà o sitgetana, que visqués sola. Un àpat nadalenc, anticipat, en un marc incomparable, i en companyia del convidat que presidia la taula a mena d’homenatge solidari i complaent per a qui havia recaigut l’honor de compartir estovalles en la taula de la sala gran de la casa dels ermitans. La posició enlairada, la solitud en aquelles hores de foscor, ha permès que la companyia, en aquests dies tan especials, pugui haver entusiasmat al protagonista. Gràcies a la idea d’un grup d’amics que, durant l’any, es reuneixen per preparar i degustar tot el millor que saben cuinar.

Cercant aquest ambient camperol i per assistir a la Missa del Gall, ens hem desplaçat fins a les ermites del contorn. Amb especial preferència per l’església d’Olivella. Així en la nit de Nadal de l’any 1962 algunes famílies sitgetans s’hi van apropar. I quina no va ésser la seva sorpresa que al sortir els va sorprendre una copiosa nevada. Hi ha haver les consegüents dificultats per poder tornar, perquè ningú anava preparat per una conducció en aquella circumstància. La neu és molt bonica veure quallar estant a aixopluc i ben climatitzat, altra cosa ben diferent, trobar-te en mig i no poder anar ni endavant ni fer marxa enrere. Sembla ésser que es va poder tornar, amb feines i treballs, i amb l’angoixa que propiciava la situació a una sitgetana embarassada.

La resta ens vam despertar el dia de Nadal amb la sorpresa d’una nevada que havia deixat uns bons gruixos. Es podia qualificar d’una gran nevada en el dia més adient. Deixant cobertes totes les figures dels pessebres a l’aire lliure. Com el que feien al peu del monument al Greco, l’Associació dels Amics dels Jardins, els quals s’implicaven molt en l’ornamentació nadalenca. A més del Foment del Turisme que s’encarregava d’organitzar la resta de la decoració.

La neu va caure, ininterrompudament, durant tot el dia. Fins el punt que amb la inclemència meteorològica van començar a sorgir els problemes, com va ésser el tall del subministrament elèctric i la nul•la viabilitat de poder viatjar amb tren i fins i tot en cotxe. Els propietaris de cases amb teulades i terrats no massa fiables, els hi va assetjar la por a que degut al sobrepès aquests es poguessin enfonsar. Afrontant el temporal, anaven treien amb pales la neu que s’acumulava.

Aquell any el dinar de Nadal va estar acompanyat per una blancor més pròpia d’altres països que del nostre poble. La sobretaula va ésser deliciosa i a mesura que es feia fosc es va haver de recórrer als quinqués i fou el moment més adient per explicar contes a la vora del foc. Van quedar sospesos els balls de tarda i nit de les respectives Societats. En aquelles vesprades, junt amb el Quinto , les ballarugues del dia de Nadal es portaven a terme amb molta concurrència .

Cinquanta anys enrere , tots els de la meva edat érem uns vailets que no havíem vist tanta quantitat de neu, encara no existia la moda d’anar a esquiar. Ni tampoc els més grans recordaven una cosa semblant. L’endemà, el dia de Sant Esteve, va lluir un sol dels més nets, l’acompanyava un cel blau espectacular. Una circumstància ideal per sortir al carrer per gaudir d’aquell Sitges tan engalanat de blanc. La gent acudia a baix a mar i tothom volia plasmar les imatges en les càmeres fotogràfiques, essent un protagonista destacat aquell pi, el més retratat de tots, el qual s’abocava cap el passeig i les seves branques encerclaven, de forma original, la imatge de la Punta. Tant trepitjar neu, tant estar en contacte amb el fred, les galipàndries es generalitzaren i encara recordo les conseqüències.

Després d’aquella data ha nevat altres vegades, però mai més per Nadal, ni tampoc amb tanta intensitat com ho va fer en el de 1962. Que també va coincidir en dimarts.

A mena de felicitació el nostre director, en Josep M. Soler i Soler, va publicar en el setmanari el vers; Nadal, 50 anys desprès em plau copiar les últimes estrofes: ... Si pogués fer ben meu el mot: Nadal!, / i comprendre’l, i veure’l sens temença, / i tenir-lo per escut contra l’asfalt / sens gens d’odi, amb amor... com qui comença.

Bon Nadal!

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de desembre 2012 )

LA LLUM DE LA COVA

La llum és el far de la vida. L’electricitat aplicada en la il•luminació de les llars, dels carrers, ens permet acomodar les vesprades a una panorama d’absoluta normalitat i claredat. Els nostres avis varen ésser testimonis de l’arribada de l’electricitat a les cases i per consegüent el poder prescindir dels llums d’oli, quinqués, espalmatòries i llums de carbur. Ja a l’any 1868 es va canviar l’enllumenat d’oli pel de petroli.. I a l’any 1880 s’instal•la el de gas. Fins que en el transcurs del 1913 l’electricitat arriba al poble. L’espetec de claror marcava una diferencia ostensible a la feble llum que propiciava aquells primitius mitjans.

El invent en qüestió, però, va significar haver de front a una nova despesa, com ho era els rebuts per l’import del consum que a partir de llavors ja mai més no han tingut cap interrupció. Acostumats a poca llum, però a la minsa despesa del carbur o del petroli que podia gastar-se amb la simple i feble il•luminació, l’aplicació d`haver de pagar pel subministrament, va venir de nou a aquella gent d’economies gens folgades. De manera que van començar amb unes bombetes d’una certa potència i al primer pagament van canviar-les per altres de més poc consum. Expliquen les veus presencials que el panorama que oferia aquell avanç, el qual va acabant tenint com a resposta un minsa voltatge que continuava aportant, malgrat el revolucionari invent, poca llum a l’ambient familiar.

Amb aquesta implantació llumínica també va desaparèixer el càrrec de fanaler municipal, el qual l’ostentava el Sr. Antoni Hill que tenia cura d’encendre i apagar l’enllumenat públic, consistent amb uns fanals supeditats al subministrament de gas. Amb el canvi tampoc parlem d’una il•luminació massa espectacular, tot el contrari, els punts de llum es trobaven distanciats l’un de l’altre i un braç amb una pantalla metàl•lica folrada de porcellana blanca encerclava la bombeta per tal que la mica de blancor del contorn servis per fer de reflector a la també minsa claror resultant d’un voltatge tampoc massa generós. Fet que propiciava que a certes hores de la nit, sobretot durant els mesos d’hivern, en els carres predominaven més les ombres que les clarors nítides.

I així va continuar fins que tant a les cases com en les vies públiques el voltatge va a anar pujant a mesura que l’economia de les famílies i els ajuntaments , es consolidaven una mica més generoses. Fins i tot ens podíem permetre el luxe de deixar la llum encesa d’una estança de l’habitatge mentre en freqüentàvem un altre. Aquesta llibertat, però, acostumava a enfrontar-se amb qui es feia càrrec del rebut de la llum. Als més joves ens semblaven exagerades les reprimendes per malbaratar l’energia, quan aquesta la pagaven els nostres familiars i com que això no anava amb nosaltres, no ens venia d’un pam. Curiosament quan ens hem fet càrrec de pagar la nostra particular aportació a la companyia subministradora d’electricitat, ens hem adonat de la raó que fonamentaven aquelles continuades exclamacions, perquè som ara, nosaltres, els recriminadors que apel•lem a fer-ne bon ús, perquè la despesa resulta una càrrega per l’economia familiar.

D’aquí que amb un criteri estalviador una lectora del setmanari, la setmana passada, en una carta dirigida al director, apel•lava a la necessitat d’estalviar llum per part del responsables d’administrar els interessos del poble. Des del seu respectable punt de vista, trobava poc encertada la despesa que s’ha de fer front pel manteniment de les llums de l’ornamentació nadalenca. No soc qui per rebatre o sumar-me a la seves teories i pretensions estalviadores, però sí que em sento facultat, degut al meu entusiasta esperit nadalenc, per poder opinar sobre el tema.

Desconec si la Montserrat disposa el pessebre en aquestes vigílies tan propicies per establir diferencies entres les rutines, avui angoixants, del dia a dia. Si no ho fa li recomano, sense cap apassionament, ni tampoc influencia, que ho tingui en compte. Perquè els preparatius són d’una simplicitat absoluta i, mentre persisteix tot el muntatge, s’estableix una complicitat fàcil de transmetre i d’assumir en un ambient engrescador, tot i tenir consciència plena i solidaria de les dificultats del moment. Contribueix a magnificar aquest ambient nadalenc, que també reconec i respecto que a molts no els hi agrada gens, la fragància de la humitat de la molsa, de les herbes boscanes que li confereixen un esquitx de verdor. Tot s’acobla al guió establert i quan l’entorn està a punt per rebre l’estaticisme de les figures, allà, en el fons de la cova, ben dissimulada en un raconet, s’hi disposa una bombeta que permetrà il•luminar als seus estadants, amb una llum molt dèbil, suficient per guiar la mirada a aquesta interioritat, senzilla però força carregada de simbolisme.

Arribat el dia, durant la sobretaula del sopar de la nit de Nadal, que és curta perquè nosaltres, els catalans, celebrem més el dia que la nit, jo li recomano que apagui totes les llums de la casa i que sols llueixi la llum de la cova. L’efecte és sensacional, les ombres predominen entre l’ambient pessebrístic i la silueta dels estadants del portal, aconsegueix els matisos de la rellevància, a pesar de la feblesa d’una claror somorta que s’escapa a l’encontre dels pastors de l’anunciata i en el camí cada cop va perdent una mica més de la seva ja debilitada intensitat. Sense aquesta llum, única i absoluta, en aquests moments tan íntims, tan intensos, la sensació no seria la mateixa. Mai no és res igual, però aquestes simplicitats tenen el valor que no es paguen amb diners quan, en aquest cas, la despesa és poca.

Si apaguem la llum de la cova, la de les garlandes del carrer. Si ens quedem amb les llums d’un dia qualsevol, de segur que estalviarem diners, però haurem perdut l’oportunitat de sentir dintre nostre la diferencia entre el dia i la nit d’una diada tan especial com ho és la de Nadal. Malgrat que la realitat predominant se’ns presenti tan despietada, tan angoixant, poc adient per a celebracions. Tanmateix en aquests moments difícils, quan patim moltes adversitats, em venen al pensament les paraules que ha escrit el polifacètic escriptor austríac, Peter Handke, quan diu: < ja que no podem canviar la realitat, canviem la manera de mirar-la>.

Avui no hi ha res gratuït, el cost de la il•luminació nadalenca és, sens dubte, discutible, fins i tot pot resultar molesta per a les persones que també celebraran el Nadal si prescindim de les llumetes. Si més no, com he dit, si ho apaguem tot, inclús aquest petit far que posa un ble de llum a la vida, la foscor d’un Nadal atípic, tampoc resultarà gaire edificant per els ànims abaltits, necessitats de detalls externs per tal de recrear la mirada i revifar l’entusiasme. Hi pot contribuir la simple contemplació d’unes llums que s’han convertit en tradició i guia. Com l’estel que va il•luminar el camí a Betlem.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de desembre del 2012 )

EL VI NOVELL

En el transcurs del mes de novembre es produeix un fet destacat que implica als responsables dels cellers. Es presenta en societat el vi novell. No sempre aquest fet va acompanyat d’una solemnitat que magnifiqui el procediment. Seguint el costum que s’ha desenvolupat en les interioritats dels cellers, posar aixeta a la bota es desenvolupa de manera senzilla, íntima. Malgrat que aquesta operació ha anat perdent protagonisme a mesura que han desaparegut, del panorama sitgetà, quasi bé tots els antics cellers.

Deixar rajar el primer rajolí estava envoltat d’incògnites, perquè ningú podia assegurar amb exactitud les particularitats més preuades del vi novell. A diferència d’ara que durant tot el procés el vi està sota “vigilància” controlada. Les noves tècniques posen a l’abast dels enòlegs la possibilitat de fixar, fins i tot, el grau que més els convingui i d’aquí mantenir-lo fins el final. Aquest control aporta la garantia quasi absoluta de que el vi no es tornarà agre. Particularitat que ha estat el malson de la gent de la pagesia que han tingut cura dels seus cellers. D’aquí que quan les pautes ho manaven, cremaven un lluquet de sofre dintre la bota per fer desaparèixer, a mesura que es buidava, l’aire que s’hi emmagatzemava, causant d’una possible agror que espatllava per complert tota la feina i els beneficis que derivaven de la venda al detall.

A Sitges han existit dues maneres d’anunciar l’arribada del vi novell. La més generalitzada i coneguda ha estat penjar una branca de pi damunt la portalada del celler. No obstant com disposàvem de pregoner, en Rupert Roca rebia l’encàrrec de pregonar, a toc de trompeta, que en tal o qual celler havien posat aixeta. L’home es permetia la llibertat d’opinar sobres les seves excel•lències a l’haver estat convidat a un gotet de vi, per tal que l’anunci es fonamentes darrere el testimoni del tastador, el qual el seu càrrec oficial no l’eximia de certificar l’autenticitat i les qualitats d’un producte que, des de sempre, ha tingut molts adeptes.

La veïna població de Vilanova s’ha servit més de la branca de pi que aquí per anunciar la bona nova. Com a curiositat un carrer que honora a l’aigua amb el seu nom, ha exhibit més branques de pi, amb la finalitat d’anunciar que en els cellers del carrer de l’Aigua hi ha més vi que el seu aigualit anunciat del carrer. El mateix emblema s’exhibia a Sant Pere Ribes on la branca del pi, penjada en aquestes, encara avui, peculiars casones, sintonitzaven amb el majestuós pi que s’aboca en un carrer que porta aquest nom en el seu honor.

L’altre dia em va sorprendre una bonica imatge, la de la façana principal de l’edifici de l’Hospital, on hi penjava una branca de pi. Quan hi vaig tornar amb la màquina de fotografiar ja no hi era. Sort que en Josep Manel Palacios va captar la instantània i l’ha cedit per il•lustrar l’article. El detall de la branca significava que havia estat presentat el vi novell elaborat en el celler de la casa. Aquest emblema em va agradar molt. Tornava a coincidir amb la interpretació d’un costum molt enraigat entre els responsables dels cellers. I que avui, quan ens trobem envoltats de tecnologies i altres sofisticacions capdavanteres, és agradable coincidir amb aquest símbol presidint la noble planta d’aquesta institució sitgetana. Una petita lliçó per a molts joves que fins aquest moment, no sabien interpretar aquest missatge.

El Blanc Subur, d’una nova anyada va estar presentat en societat. Si té el mateix buquet de les anteriors, el cronista pot testimoniar i lloar la seva excel•lència. La qual s’afegeix a les joies de la casa, com ho són el moscatell i la malvasia. I en especial la dedicada a la celebració del centenari de l’edifici. Extreta de la bota del racó que de manera fortuïta van trobar, tot i que pugui semblar una llegenda urbana, mig oblidada entre tants suculents xarops i, un cop informades les parts interessades de la troballa, es va optar per guardar-la fins a ésser embotellada, en una edició especial i limitada, i d’aquesta manera contribuir a endolcir la celebració dels 100 anys. La presentació del vi novell es va fer coincidir amb la setmana dedicada a la Malvasia.

Les vinyes de l’Hospital , provinents del llegat del diplomàtic Manel Llopis, han comptat amb la col•laboració de la gent de la pagesia de casa nostra, com el popular pagès ric, en Josep Carbonell i Company, que erra el masover dels Llopis. Passant per en Joan Martí i Romagosa , el qual va ésser un dels últims pagesos que va trafegar en el celler del carrer Sant Bonaventura , abans de fer-se servir l’actual que es troba ubicat en l’entorn de l’edifici.I en Josep Almirall que actualment treballa les vinyes. El conjunt de la feina es veu referendada i controlada per la labor dels enòlegs, entre altres, per l’Antoni Almirall i Andreu, la seva neta Anna Baqués Malivern i pel qui avui és el responsable en Josep Pasqual i Puig.

El celler de l’Hospital és pràcticament l’últim testimoni que sincronitza amb el record de tants cellers que feien, arribades aquestes dates, honor al vi novell i ja fos, amb l’anunci d’en Roca o amb la branca del pi, despertava entusiasme entre la clientela delerosa d’anar a omplir la garrafa. Un esdeveniment que quasi no necessitava presentació perquè la gent ja estava amatent d’aquestes dates.

Benvingut sigui el vi novell i brindem per la seva excel•lent qualitat.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de desembre del 2012 )

DETALLS DE LES TRADICIONS

Les tradicions venen avalades per un devessall de detalls que les fan diferents les unes de les altres. Sempre han estat acaronades entre llegendes, símbols i altres particularitats que hi coincideixen, convertint-les en úniques i rellevants. I festejades segons els costums de cada lloc, fent possible un ambient festiu que es consolida amb una implicació generalitzada.

El passat diumenge, 25 de novembre, l’església va celebrar la festivitat de santa Caterina, la data coincideix amb els 150 aniversari del pessebrisme associatiu a Catalunya. Quan la tradició de fer el pessebre es remunta al segle XII, concretament a l’any 1182, quan sant Francesc d’Assís va fer el primer en el seu poble, Assís. Uns començaments, per tant, que els historiadors situen a Itàlia. Posteriorment la ciutat de Nàpols és coneguda per ser un referent del pessebrisme. S’encarreguen de difondre aquesta representació, franciscans, dominics i jesuïtes. I segons consta en documents, el primer pessebre català es va introduir en el segle XIV.

A partir d’aquí el pessebre ha estat rellevant durant les festes nadalenques, però si fem cas a la tradició, aquesta es regeix en què el pessebre s’ha de posar el dia de santa Caterina i s’ha de treure per la Candelera. Des de l’any 1786, pessebristes i gent de tradició, troben tots els elements imprescindibles en la popular Fira de Santa Llúcia, en el singular i bonic contorn de la Catedral de Barcelona. Parades que han passat de pares a fills, amb la implicació dels artesans de les figures, molts d’ells amb reconeguda solvència artística en aquest camp.

Recentment el Sant Pare, Benet XVI, ha donat a conèixer unes conclusions, les quals fan esment als estadants de la cova. Segons els estudis portats a terme dintre aquesta temàtica, afirma que en el moment transcendental del naixement a Josep i Maria no els acompanyava ni bou ni mula. Mala notícia pels artesans d’aquestes petites obres d’art i perplexitat per tots aquells que no hem concebut el nucli principal de la representació del Naixement sense la presència dels dos animalons. Que vist des d’una perspectiva plàstica, sempre fan de mal col•locar. Sobretot quan el portal és més aviat de mesures reduïdes. No obstant, per no crear més confusió, davant tants canvis, la màxima autoritat eclesiàstica s’ha afanyat a puntualitzar que, sense representar cap mena de sacrilegi, tot el contrari, podem continuar disposant aquests elements tan antagònics en el conjunt de la nostra obra particular. Mal anirem si les veus doctes, en un futur, continuen retallant la presència dels estadants d’aquest símbol simpàtic i creatiu. Ja de per si qüestionat, perquè gent dotats d’una saviesa assenyada difereixen en quant a l’època de l’arribada al món de tan esperada criatura, perquè ells situen l’esdeveniment envoltat d’una climatologia molt més càlida que no pas tan gèlida com la del mes de desembre.

El pessebre recrea moltes singularitats, fins a l’extrem en què hi ha molta gent s’hi implica i desenvolupa la seva preparació durant tot l’any. És el cas dels artistes que confeccionen les figures, en moltes ocasions, atenent encàrrecs de col•leccionistes, comandes que degut a la bona demanda que hi ha, són servides a molts mesos vista. Una altra presentació molt real la trobem en els diorames. En va ser el precursor en Sr. Antoni Moliné i Sibil ( 1880-1963), el qual a l’any 1912 fa servir el guix per crear espais virtuals que ens apropen a un paisatge real i entranyable. En commemoració dels 150 anys d’aquest impuls associatiu i dels 100 anys dels primers diorames, el tradicional pessebre de la Plaça de sant Jaume de Barcelona , està dedicat a aquesta presentació.

La nostra associació de pessebristes locals, sorgida de l’Associació d’Antics Alumnes de l’Escola Pia i sota l’aixopluc de l’Associació dels Balls Populars, fa anys que ens delecten amb el seus diorames en el bonic marc del Palau del Rei Moro. Moltes hores de treball i un bon doll d’imaginació són necessaris per portar a terme aquestes singulars obres d’art, amb les quals s’impliquen als nostres amics. La seva afició contribueix a engalanar, de manera molt virtual, el nostre particular Nadal. A més de conrear l’afició entre tots els qui fan el seu pessebre i s’inscriuen en el concurs que cada any convoquen. La presència dels membres de jurat, durant la pertinent visita per tal d’establir el corresponent criteri, serveix per a deixar constància que fer el pessebre, a més del simbolisme que representa, equival a mostrar els avals artístics de cada participant.

Curiosament la festa de santa Caterina, a més d’establir la data per tenir enllestit el pessebre, té sota el seu patronatge a les noies solteres. D’aquí que a França els grans modistes per aquesta data han confeccionat originals barrets, verds o grocs, que desprès s’han posat les noies fadrines amb el convenciment que trobarien un pretendent aviat i evitar convertir-se en solterones. Amb aquest convenciment les “Caterinetes” han desfilat pels carrers, dipositant el seu barret al cap de l’imatge amb el desig de veure’s complagudes amb la petició. Com ho demostra, al cap i a la fi, que l’implicació amb la barretada a la santa té per finalitat allunyar el malefici que tant neguiteja a les noies solteres, com és el de quedar-se per vestir sants. Ni que sigui per vestir-la, per sempre més, amb l’atribut d’un barret.

A banda de la relació que s’estableix amb els nostres pessebristes, Santa Caterina dóna nom a una de les portes per les quals s’accedeix al interior del temple parroquial. Portalada que va ésser trasllada des d’un altre enclavament del temple, durant l’ampliació, a l’any 1854, d’una nau lateral on hi ha l’oratori de l’Ecce Homo, la capella del Santíssim i la de la Mare de Déu de Montserrat. La pintura del seu timpà la va realitzar el pintor Arcadi Mas i Fontdevila , a l’any 1913, per encàrrec de Charles Deering. Pintura que degut el pas del temps i a la proximitat amb el mar va anar desapareixent paulatinament. Sent suplantada per restauracions realitzades per pintors locals.

La portalada acostuma a està tancada durant tot l’any, a excepció dels mesos d’estiu, quan durant la celebració de les misses s’obra per facilitar un refrescant corrent d’aire. Vista des de fora competeix, paisatgísticament parlant, amb la de la sagristia. El racó que forma l’escaire és un dels punts més ben situats per guaitar i admirar la bonica panoràmica, si més no quan es deslliurem de les bastides que distorsionen, del conjunt de Maricel i Cau Ferrat.

Santa Caterina aporta moltes implicacions amb la tradició i amb aquesta portalada adossada en un enclavament estratègic, privilegiat, com ho és aquest segon baluard de darrera la rectoria. Allà on l’airet de mar s’hi arremolina, resistint-se a marxar. Cent cinquanta anys dels pessebristes associats, cent dels primers diorames i un gran èxit de públic en una nova edició de la Fira de Santa Llúcia, recent inaugurada. Són els detalls que ens apropen al Nadal i a una tradició que contribueix a conferir un alè d’il•lusió en aquests moments difícils.

J. Y. M.


( Article publicat a l?eco de Sitges el 30 de novembre del 2012 )

AMBIENT DE CARRER

El carrer és l’espai més fidedigne per observar molts aspectes de qualsevol ciutat o poble. Perquè el que succeeix en ell determina unes circumstàncies, marca unes pautes, mostra unes maneres de fer, reflecteix un abans i un després, així com l’actualitat més destacada del dia a dia. En definitiva, és un espai obert on hi podem recrear la historia, fins extreure detalls i seqüències que formen part de l’entorn més proper. És aquí on ens podem adonar millor de quines són les inquietuds, les maneres de ser i comportar-se dels vianants que hi transiten.

Per tant, el carrer és la tribuna oberta a uns neguits, entre un anar i venir de veïns i de gent coneguda i també desconeguda. A mesura que el poble s’ha fet gran, hem anat perdent aquella mena d’intimitat, amb la qual ens escudàvem com per fer-lo més nostre, més acoblat als costums del moment. I això es notava molt durant els anys de la nostra infantesa, quan un dels entreteniments era sortir a jugar al carrer. Si aquesta activitat es portava a terme sense fer-ne un abús, fins i tot servia per enfortir lligams de convivència veïnal en un temps en què, aquesta, es renovava a cada moment. Començant de bon matí, quan les mestresses de casa escombraven el seu tros de carrer i un cop enllestida la feina, tenien per costum agafar-se a l’escombra mentre parlaven entre elles en animada conversa, o amb les amistats que anaven a comprar el pa i la llet. Un seguit de detalls que s’identificaven amb la marca exclusiva de poble. Sortosament encara en queden llocs, o fins i tots carrers del nostre entorn, on alguns dels costums no s’han perdut. Per la qual cosa es converteix en una imatge la qual ens fa reviure les petiteses del viure quotidià.

Els carrers del nostre poble, encara avui, a hora matinera, salvaguarden la tranquil•litat per mostrar-la, en el seu estat més captivador a tots aquells que gaudim del privilegi de transitar pels seus carrers, just en el moment en què presenten una solitud de calma generosa, exclusivament reservada als més matiners. És dels pocs detalls que encara queden per donar testimoni que vivim en un poble. Són els moments previs a la transfiguració, mentre que la claror d’un nou dia empeny a la foscor, fins acabar dominant la situació. En aquesta hora ja coincidim amb gent que venen caminant des de Terramar. Tan sols amb la companyia del remor de les ones que, segons sigui el estat de la mar, seran més o menys sorolloses a l’estendre’s damunt de la sorra. És aquí on hom s’adona que determinats costums o rutines, poden més que la comoditat acaparadora del llit. Mar endins, una filera ben arrenglerada de llums, delaten la presència de les barques dels pescadors que feinegen en aquest llindar que separa la nit i el dia, en línea recta amb un horitzó el qual sembla posar també límits entre el cel i el mar. Sitges, en aquests moments de calma, acarona la bellesa d’un instant i el fa sublim, quasi perfecte, si no fos....

L’ambient del carrer ha evolucionat com la vida mateix, tot i que hi ha moments del dia, com el que em referia, més amunt, que tenen l’exclusivitat de poder oferir una altra visió de la Vila. Molt més encisadora i també íntima i sensitiva. Factors determinants per establir un nexe d’unió entre el passat i el present. Perquè els vilatans encara ens interessem per persones que malgrat els pros i els contres que conflueixen en el nostre entorn, potser també de la simplicitat d’unes maneres d’ésser i de viure, han acabat projectant una bona imatge i deixant la seva identitat cisellada en el record de molts. No obstant el pas del temps, dels anys, va deixant enrere , com una ombra que es va difuminant fins a desaparèixer, el record d’uns personatges que han existit si més no per a les noves generacions, probablement, que no han escoltat referir-s’hi mai a ningú.

Si abans les tertúlies de carrer, les més concorregudes, es repartien entre les quatre cantonades del Cap de la Vila, sobretot al vesprejar, a hores d’ara en qualsevol carrer, davant el portal de casa, pot tenir lloc una trobada fortuïta entre coneguts i amics i aprofitar l’ocasió per fer-la petar.

Va succeir l’altre dia mentre al portal de casa estava enraonant amb un amic, va coincidir que passava en Ramon Artigas, l’arquitecte, i es va interessar per la identitat d’un tal Pere al qual la veu popular el coneixia millor per en Pere puça. Entre les reflexions i divagacions s’escau centrar el mot en la família Mestres. L’endemà la filla de l’Agustí del Coro, la Rosa Bertran me’n va fer cinc cèntims. Resulta ser que els seus avis materns, donada la circumstància que en Pere Mestres -de ben jovenet- s’havia quedat sense pares, opten per afillar-lo i d’aquesta manera s’aconsegueix establir uns lligams familiars més propers. El susdit Pere es dedicà a la pagesia i el seu fill l’Isidre Mestres va fer molts anys la Moixiganga. Aquesta versió també me la va explicar, abastament, la neta del Isidre, la Lydia Mestres Vicente, durant la nostra conversa de Festa Major, la qual va sortir publicada en el programa oficial d’aquest any.

La temàtica de Sitges, la seva gent, sempre desperta curiositat entre nosaltres i és enormement constructiu i satisfactori aquest esporàdic interès el qual, d’una manera fortuïta, en qualsevol moment, pot molt bé servir per fer un repàs a seqüències, moltes d’elles no les hem viscut, on la transmissió oral, també determinades vivències, permet adquirir un coneixement i una proximitat amb el Sitges d’antany i amb la seva gent.

Tamé en aquesta fugaç tertúlia de carrer, va sortir el tema del contraban. Però no exactament el més conegut com és el del tabac, amb el qual n’estaven implicats molta gent i que el fet de desembarcar-lo i guardar la mercaderia en lloc segur, suposava guanyar una llaminera quantitat de diners. Existia una organització quasi modèlica que implicava a algun confident gràcies al qual l’operació es podia portar a terme amb certes garanties d’èxit o al revés, també comptaven els confidents que informaven a les autoritats pertinents el dia i l’hora que es produiria la descarrega i els sorprenien en plena activitat.

Aquest era el contraban més habitual, però ens vam referir a aquell que la mercaderia constava de sedes i perfums i que provenia de llocs més llunyans com l’Alguer de Sardenya. Sembla ésser que hi havia involucrats pescadors i fins i tot hi ha constància que tot sovint venia a Sitges el potentat mallorquí Joan March. Aquesta presència avala l’envergadura dels negocis que es portaven entre mans. O era quan feien bones, o per honorar al senyor March, el cas és que tot sovint “s’entrejaven” i se les veien amb un ranxo de llagostes. A porta tancada i sense la presència de ningú que no formes part d’aquella troica.

En les vesprades d’aquests dies de tardor, l’ambient del carrer mostra la realitat actual: poc entusiasme i una melangia encomanadissa. Sort d’aquestes improvisades tertúlies que, poc o molt, serveixen per parlar de Sitges i de la seva gent.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de novembre del 2012 )