El carrer és l’espai més fidedigne per observar molts aspectes de qualsevol ciutat o poble. Perquè el que succeeix en ell determina unes circumstàncies, marca unes pautes, mostra unes maneres de fer, reflecteix un abans i un després, així com l’actualitat més destacada del dia a dia. En definitiva, és un espai obert on hi podem recrear la historia, fins extreure detalls i seqüències que formen part de l’entorn més proper. És aquí on ens podem adonar millor de quines són les inquietuds, les maneres de ser i comportar-se dels vianants que hi transiten.
Per tant, el carrer és la tribuna oberta a uns neguits, entre un anar i venir de veïns i de gent coneguda i també desconeguda. A mesura que el poble s’ha fet gran, hem anat perdent aquella mena d’intimitat, amb la qual ens escudàvem com per fer-lo més nostre, més acoblat als costums del moment. I això es notava molt durant els anys de la nostra infantesa, quan un dels entreteniments era sortir a jugar al carrer. Si aquesta activitat es portava a terme sense fer-ne un abús, fins i tot servia per enfortir lligams de convivència veïnal en un temps en què, aquesta, es renovava a cada moment. Començant de bon matí, quan les mestresses de casa escombraven el seu tros de carrer i un cop enllestida la feina, tenien per costum agafar-se a l’escombra mentre parlaven entre elles en animada conversa, o amb les amistats que anaven a comprar el pa i la llet. Un seguit de detalls que s’identificaven amb la marca exclusiva de poble. Sortosament encara en queden llocs, o fins i tots carrers del nostre entorn, on alguns dels costums no s’han perdut. Per la qual cosa es converteix en una imatge la qual ens fa reviure les petiteses del viure quotidià.
Els carrers del nostre poble, encara avui, a hora matinera, salvaguarden la tranquil•litat per mostrar-la, en el seu estat més captivador a tots aquells que gaudim del privilegi de transitar pels seus carrers, just en el moment en què presenten una solitud de calma generosa, exclusivament reservada als més matiners. És dels pocs detalls que encara queden per donar testimoni que vivim en un poble. Són els moments previs a la transfiguració, mentre que la claror d’un nou dia empeny a la foscor, fins acabar dominant la situació. En aquesta hora ja coincidim amb gent que venen caminant des de Terramar. Tan sols amb la companyia del remor de les ones que, segons sigui el estat de la mar, seran més o menys sorolloses a l’estendre’s damunt de la sorra. És aquí on hom s’adona que determinats costums o rutines, poden més que la comoditat acaparadora del llit. Mar endins, una filera ben arrenglerada de llums, delaten la presència de les barques dels pescadors que feinegen en aquest llindar que separa la nit i el dia, en línea recta amb un horitzó el qual sembla posar també límits entre el cel i el mar. Sitges, en aquests moments de calma, acarona la bellesa d’un instant i el fa sublim, quasi perfecte, si no fos....
L’ambient del carrer ha evolucionat com la vida mateix, tot i que hi ha moments del dia, com el que em referia, més amunt, que tenen l’exclusivitat de poder oferir una altra visió de la Vila. Molt més encisadora i també íntima i sensitiva. Factors determinants per establir un nexe d’unió entre el passat i el present. Perquè els vilatans encara ens interessem per persones que malgrat els pros i els contres que conflueixen en el nostre entorn, potser també de la simplicitat d’unes maneres d’ésser i de viure, han acabat projectant una bona imatge i deixant la seva identitat cisellada en el record de molts. No obstant el pas del temps, dels anys, va deixant enrere , com una ombra que es va difuminant fins a desaparèixer, el record d’uns personatges que han existit si més no per a les noves generacions, probablement, que no han escoltat referir-s’hi mai a ningú.
Si abans les tertúlies de carrer, les més concorregudes, es repartien entre les quatre cantonades del Cap de la Vila, sobretot al vesprejar, a hores d’ara en qualsevol carrer, davant el portal de casa, pot tenir lloc una trobada fortuïta entre coneguts i amics i aprofitar l’ocasió per fer-la petar.
Va succeir l’altre dia mentre al portal de casa estava enraonant amb un amic, va coincidir que passava en Ramon Artigas, l’arquitecte, i es va interessar per la identitat d’un tal Pere al qual la veu popular el coneixia millor per en Pere puça. Entre les reflexions i divagacions s’escau centrar el mot en la família Mestres. L’endemà la filla de l’Agustí del Coro, la Rosa Bertran me’n va fer cinc cèntims. Resulta ser que els seus avis materns, donada la circumstància que en Pere Mestres -de ben jovenet- s’havia quedat sense pares, opten per afillar-lo i d’aquesta manera s’aconsegueix establir uns lligams familiars més propers. El susdit Pere es dedicà a la pagesia i el seu fill l’Isidre Mestres va fer molts anys la Moixiganga. Aquesta versió també me la va explicar, abastament, la neta del Isidre, la Lydia Mestres Vicente, durant la nostra conversa de Festa Major, la qual va sortir publicada en el programa oficial d’aquest any.
La temàtica de Sitges, la seva gent, sempre desperta curiositat entre nosaltres i és enormement constructiu i satisfactori aquest esporàdic interès el qual, d’una manera fortuïta, en qualsevol moment, pot molt bé servir per fer un repàs a seqüències, moltes d’elles no les hem viscut, on la transmissió oral, també determinades vivències, permet adquirir un coneixement i una proximitat amb el Sitges d’antany i amb la seva gent.
Tamé en aquesta fugaç tertúlia de carrer, va sortir el tema del contraban. Però no exactament el més conegut com és el del tabac, amb el qual n’estaven implicats molta gent i que el fet de desembarcar-lo i guardar la mercaderia en lloc segur, suposava guanyar una llaminera quantitat de diners. Existia una organització quasi modèlica que implicava a algun confident gràcies al qual l’operació es podia portar a terme amb certes garanties d’èxit o al revés, també comptaven els confidents que informaven a les autoritats pertinents el dia i l’hora que es produiria la descarrega i els sorprenien en plena activitat.
Aquest era el contraban més habitual, però ens vam referir a aquell que la mercaderia constava de sedes i perfums i que provenia de llocs més llunyans com l’Alguer de Sardenya. Sembla ésser que hi havia involucrats pescadors i fins i tot hi ha constància que tot sovint venia a Sitges el potentat mallorquí Joan March. Aquesta presència avala l’envergadura dels negocis que es portaven entre mans. O era quan feien bones, o per honorar al senyor March, el cas és que tot sovint “s’entrejaven” i se les veien amb un ranxo de llagostes. A porta tancada i sense la presència de ningú que no formes part d’aquella troica.
En les vesprades d’aquests dies de tardor, l’ambient del carrer mostra la realitat actual: poc entusiasme i una melangia encomanadissa. Sort d’aquestes improvisades tertúlies que, poc o molt, serveixen per parlar de Sitges i de la seva gent.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de novembre del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada