En el transcurs del mes de novembre es produeix un fet destacat que implica als responsables dels cellers. Es presenta en societat el vi novell. No sempre aquest fet va acompanyat d’una solemnitat que magnifiqui el procediment. Seguint el costum que s’ha desenvolupat en les interioritats dels cellers, posar aixeta a la bota es desenvolupa de manera senzilla, íntima. Malgrat que aquesta operació ha anat perdent protagonisme a mesura que han desaparegut, del panorama sitgetà, quasi bé tots els antics cellers.
Deixar rajar el primer rajolí estava envoltat d’incògnites, perquè ningú podia assegurar amb exactitud les particularitats més preuades del vi novell. A diferència d’ara que durant tot el procés el vi està sota “vigilància” controlada. Les noves tècniques posen a l’abast dels enòlegs la possibilitat de fixar, fins i tot, el grau que més els convingui i d’aquí mantenir-lo fins el final. Aquest control aporta la garantia quasi absoluta de que el vi no es tornarà agre. Particularitat que ha estat el malson de la gent de la pagesia que han tingut cura dels seus cellers. D’aquí que quan les pautes ho manaven, cremaven un lluquet de sofre dintre la bota per fer desaparèixer, a mesura que es buidava, l’aire que s’hi emmagatzemava, causant d’una possible agror que espatllava per complert tota la feina i els beneficis que derivaven de la venda al detall.
A Sitges han existit dues maneres d’anunciar l’arribada del vi novell. La més generalitzada i coneguda ha estat penjar una branca de pi damunt la portalada del celler. No obstant com disposàvem de pregoner, en Rupert Roca rebia l’encàrrec de pregonar, a toc de trompeta, que en tal o qual celler havien posat aixeta. L’home es permetia la llibertat d’opinar sobres les seves excel•lències a l’haver estat convidat a un gotet de vi, per tal que l’anunci es fonamentes darrere el testimoni del tastador, el qual el seu càrrec oficial no l’eximia de certificar l’autenticitat i les qualitats d’un producte que, des de sempre, ha tingut molts adeptes.
La veïna població de Vilanova s’ha servit més de la branca de pi que aquí per anunciar la bona nova. Com a curiositat un carrer que honora a l’aigua amb el seu nom, ha exhibit més branques de pi, amb la finalitat d’anunciar que en els cellers del carrer de l’Aigua hi ha més vi que el seu aigualit anunciat del carrer. El mateix emblema s’exhibia a Sant Pere Ribes on la branca del pi, penjada en aquestes, encara avui, peculiars casones, sintonitzaven amb el majestuós pi que s’aboca en un carrer que porta aquest nom en el seu honor.
L’altre dia em va sorprendre una bonica imatge, la de la façana principal de l’edifici de l’Hospital, on hi penjava una branca de pi. Quan hi vaig tornar amb la màquina de fotografiar ja no hi era. Sort que en Josep Manel Palacios va captar la instantània i l’ha cedit per il•lustrar l’article. El detall de la branca significava que havia estat presentat el vi novell elaborat en el celler de la casa. Aquest emblema em va agradar molt. Tornava a coincidir amb la interpretació d’un costum molt enraigat entre els responsables dels cellers. I que avui, quan ens trobem envoltats de tecnologies i altres sofisticacions capdavanteres, és agradable coincidir amb aquest símbol presidint la noble planta d’aquesta institució sitgetana. Una petita lliçó per a molts joves que fins aquest moment, no sabien interpretar aquest missatge.
El Blanc Subur, d’una nova anyada va estar presentat en societat. Si té el mateix buquet de les anteriors, el cronista pot testimoniar i lloar la seva excel•lència. La qual s’afegeix a les joies de la casa, com ho són el moscatell i la malvasia. I en especial la dedicada a la celebració del centenari de l’edifici. Extreta de la bota del racó que de manera fortuïta van trobar, tot i que pugui semblar una llegenda urbana, mig oblidada entre tants suculents xarops i, un cop informades les parts interessades de la troballa, es va optar per guardar-la fins a ésser embotellada, en una edició especial i limitada, i d’aquesta manera contribuir a endolcir la celebració dels 100 anys. La presentació del vi novell es va fer coincidir amb la setmana dedicada a la Malvasia.
Les vinyes de l’Hospital , provinents del llegat del diplomàtic Manel Llopis, han comptat amb la col•laboració de la gent de la pagesia de casa nostra, com el popular pagès ric, en Josep Carbonell i Company, que erra el masover dels Llopis. Passant per en Joan Martí i Romagosa , el qual va ésser un dels últims pagesos que va trafegar en el celler del carrer Sant Bonaventura , abans de fer-se servir l’actual que es troba ubicat en l’entorn de l’edifici.I en Josep Almirall que actualment treballa les vinyes. El conjunt de la feina es veu referendada i controlada per la labor dels enòlegs, entre altres, per l’Antoni Almirall i Andreu, la seva neta Anna Baqués Malivern i pel qui avui és el responsable en Josep Pasqual i Puig.
El celler de l’Hospital és pràcticament l’últim testimoni que sincronitza amb el record de tants cellers que feien, arribades aquestes dates, honor al vi novell i ja fos, amb l’anunci d’en Roca o amb la branca del pi, despertava entusiasme entre la clientela delerosa d’anar a omplir la garrafa. Un esdeveniment que quasi no necessitava presentació perquè la gent ja estava amatent d’aquestes dates.
Benvingut sigui el vi novell i brindem per la seva excel•lent qualitat.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de desembre del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada