Les tradicions venen avalades per un devessall de detalls que les fan diferents les unes de les altres. Sempre han estat acaronades entre llegendes, símbols i altres particularitats que hi coincideixen, convertint-les en úniques i rellevants. I festejades segons els costums de cada lloc, fent possible un ambient festiu que es consolida amb una implicació generalitzada.
El passat diumenge, 25 de novembre, l’església va celebrar la festivitat de santa Caterina, la data coincideix amb els 150 aniversari del pessebrisme associatiu a Catalunya. Quan la tradició de fer el pessebre es remunta al segle XII, concretament a l’any 1182, quan sant Francesc d’Assís va fer el primer en el seu poble, Assís. Uns començaments, per tant, que els historiadors situen a Itàlia. Posteriorment la ciutat de Nàpols és coneguda per ser un referent del pessebrisme. S’encarreguen de difondre aquesta representació, franciscans, dominics i jesuïtes. I segons consta en documents, el primer pessebre català es va introduir en el segle XIV.
A partir d’aquí el pessebre ha estat rellevant durant les festes nadalenques, però si fem cas a la tradició, aquesta es regeix en què el pessebre s’ha de posar el dia de santa Caterina i s’ha de treure per la Candelera. Des de l’any 1786, pessebristes i gent de tradició, troben tots els elements imprescindibles en la popular Fira de Santa Llúcia, en el singular i bonic contorn de la Catedral de Barcelona. Parades que han passat de pares a fills, amb la implicació dels artesans de les figures, molts d’ells amb reconeguda solvència artística en aquest camp.
Recentment el Sant Pare, Benet XVI, ha donat a conèixer unes conclusions, les quals fan esment als estadants de la cova. Segons els estudis portats a terme dintre aquesta temàtica, afirma que en el moment transcendental del naixement a Josep i Maria no els acompanyava ni bou ni mula. Mala notícia pels artesans d’aquestes petites obres d’art i perplexitat per tots aquells que no hem concebut el nucli principal de la representació del Naixement sense la presència dels dos animalons. Que vist des d’una perspectiva plàstica, sempre fan de mal col•locar. Sobretot quan el portal és més aviat de mesures reduïdes. No obstant, per no crear més confusió, davant tants canvis, la màxima autoritat eclesiàstica s’ha afanyat a puntualitzar que, sense representar cap mena de sacrilegi, tot el contrari, podem continuar disposant aquests elements tan antagònics en el conjunt de la nostra obra particular. Mal anirem si les veus doctes, en un futur, continuen retallant la presència dels estadants d’aquest símbol simpàtic i creatiu. Ja de per si qüestionat, perquè gent dotats d’una saviesa assenyada difereixen en quant a l’època de l’arribada al món de tan esperada criatura, perquè ells situen l’esdeveniment envoltat d’una climatologia molt més càlida que no pas tan gèlida com la del mes de desembre.
El pessebre recrea moltes singularitats, fins a l’extrem en què hi ha molta gent s’hi implica i desenvolupa la seva preparació durant tot l’any. És el cas dels artistes que confeccionen les figures, en moltes ocasions, atenent encàrrecs de col•leccionistes, comandes que degut a la bona demanda que hi ha, són servides a molts mesos vista. Una altra presentació molt real la trobem en els diorames. En va ser el precursor en Sr. Antoni Moliné i Sibil ( 1880-1963), el qual a l’any 1912 fa servir el guix per crear espais virtuals que ens apropen a un paisatge real i entranyable. En commemoració dels 150 anys d’aquest impuls associatiu i dels 100 anys dels primers diorames, el tradicional pessebre de la Plaça de sant Jaume de Barcelona , està dedicat a aquesta presentació.
La nostra associació de pessebristes locals, sorgida de l’Associació d’Antics Alumnes de l’Escola Pia i sota l’aixopluc de l’Associació dels Balls Populars, fa anys que ens delecten amb el seus diorames en el bonic marc del Palau del Rei Moro. Moltes hores de treball i un bon doll d’imaginació són necessaris per portar a terme aquestes singulars obres d’art, amb les quals s’impliquen als nostres amics. La seva afició contribueix a engalanar, de manera molt virtual, el nostre particular Nadal. A més de conrear l’afició entre tots els qui fan el seu pessebre i s’inscriuen en el concurs que cada any convoquen. La presència dels membres de jurat, durant la pertinent visita per tal d’establir el corresponent criteri, serveix per a deixar constància que fer el pessebre, a més del simbolisme que representa, equival a mostrar els avals artístics de cada participant.
Curiosament la festa de santa Caterina, a més d’establir la data per tenir enllestit el pessebre, té sota el seu patronatge a les noies solteres. D’aquí que a França els grans modistes per aquesta data han confeccionat originals barrets, verds o grocs, que desprès s’han posat les noies fadrines amb el convenciment que trobarien un pretendent aviat i evitar convertir-se en solterones. Amb aquest convenciment les “Caterinetes” han desfilat pels carrers, dipositant el seu barret al cap de l’imatge amb el desig de veure’s complagudes amb la petició. Com ho demostra, al cap i a la fi, que l’implicació amb la barretada a la santa té per finalitat allunyar el malefici que tant neguiteja a les noies solteres, com és el de quedar-se per vestir sants. Ni que sigui per vestir-la, per sempre més, amb l’atribut d’un barret.
A banda de la relació que s’estableix amb els nostres pessebristes, Santa Caterina dóna nom a una de les portes per les quals s’accedeix al interior del temple parroquial. Portalada que va ésser trasllada des d’un altre enclavament del temple, durant l’ampliació, a l’any 1854, d’una nau lateral on hi ha l’oratori de l’Ecce Homo, la capella del Santíssim i la de la Mare de Déu de Montserrat. La pintura del seu timpà la va realitzar el pintor Arcadi Mas i Fontdevila , a l’any 1913, per encàrrec de Charles Deering. Pintura que degut el pas del temps i a la proximitat amb el mar va anar desapareixent paulatinament. Sent suplantada per restauracions realitzades per pintors locals.
La portalada acostuma a està tancada durant tot l’any, a excepció dels mesos d’estiu, quan durant la celebració de les misses s’obra per facilitar un refrescant corrent d’aire. Vista des de fora competeix, paisatgísticament parlant, amb la de la sagristia. El racó que forma l’escaire és un dels punts més ben situats per guaitar i admirar la bonica panoràmica, si més no quan es deslliurem de les bastides que distorsionen, del conjunt de Maricel i Cau Ferrat.
Santa Caterina aporta moltes implicacions amb la tradició i amb aquesta portalada adossada en un enclavament estratègic, privilegiat, com ho és aquest segon baluard de darrera la rectoria. Allà on l’airet de mar s’hi arremolina, resistint-se a marxar. Cent cinquanta anys dels pessebristes associats, cent dels primers diorames i un gran èxit de públic en una nova edició de la Fira de Santa Llúcia, recent inaugurada. Són els detalls que ens apropen al Nadal i a una tradició que contribueix a conferir un alè d’il•lusió en aquests moments difícils.
J. Y. M.
( Article publicat a l?eco de Sitges el 30 de novembre del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada