50 ANYS D'UN NADAL NEVAT

Per un poble de pescadors, també de gent arrelada a la pagesia, Nadal ha representat, en primer lloc el simbolisme d’una festa excepcional i, després, una implicació amb les diferents maneres de celebrar-ho, sempre segons els costums d’aquesta gent amb dedicació a una i altra activitat. També hi té a veure el marc, l’entorn; el mar, la muntanya, amb les masies disperses pel contorn. Amb les xemeneies fumejant, i nits abraçades a un silenci perdurable, tan sols desbaratat pel lladruc del gos que intueix que quelcom es mou dins la seva zona de vigilància. Entre nits, clares, estelades, però, fredes. I amb el llogaret de Jafre, per exemple, amb la seva senzilla i solitària capella. Vinyes, camps de conreu, horts, adormits. I barques varades a la platja. Carrers que acullen estables, cellers. I les espaioses entrades de les cases dels pescadors, on damunt l’humitat que desprenen les velles rajoles, si apilaven xarxes i nanses, a resguard d’una nit especial.

Quants escenaris per disposar-hi el pessebre, mentre esperem l’hora. Per caminar sota el vel espès d’una vesprada de la vigília, per entre camins amb les herbes gebrades. Abrigats i sense presses ni angoixes. Fins arribar al llogaret d’església senzilla, amb una foguera arrecerada a frec de l’entrada, cremant, amb guspires que espeteguen i salten al seu capritx, com volen fugir de tanta incandescència . Un trajecte que es repetia cada nit de Nadal, degut a la perseverança de gent que han estimat la muntanya, el Garraf i , sobretot, grans entusiastes de les tradicions. Ells en aquest punt d’inici del Nadal, organitzaven la Missa del Gall a Jafre i el resplendor de la foguera es feia notar sota un cel ennegrit, era com la llum de l’estel. Que durava mentre el volum de la llenya alimentava un foc que s’aniria apagant a mesura que els assistents a la Missa anaven emprenent el camí de retorn. Quedava, però, un rostoll que encara espurnejava durant les primeres llums de l’albada, era, ni més ni menys, que el caliu del Nadal, transportat a les llars sitgetanes que flairava a fum durant el dinar, tan carregat de simbolisme i emotivitat.

Arribades aquestes dates, pescadors, gent de la pagesia, menestrals... tots habitants del nostre poble, hem buscat un apropament al paisatge, el més acord possible amb un imaginari pessebre. Fins i tot la Trinitat també ha acollit, esporàdicament, alguna missa acomboiada pel seu significat en un marc muntanyenc, sense pastors, no obstant amb la panoràmica on una nit de lluna pot ajudar a magnificar el contingut.

Precisament els components de la secció gastronòmica del Prado, organitzaven, durant les vigílies de Nadal, un sopar a la Trinitat. Convidaven a compartir taula a una persona, sitgetà o sitgetana, que visqués sola. Un àpat nadalenc, anticipat, en un marc incomparable, i en companyia del convidat que presidia la taula a mena d’homenatge solidari i complaent per a qui havia recaigut l’honor de compartir estovalles en la taula de la sala gran de la casa dels ermitans. La posició enlairada, la solitud en aquelles hores de foscor, ha permès que la companyia, en aquests dies tan especials, pugui haver entusiasmat al protagonista. Gràcies a la idea d’un grup d’amics que, durant l’any, es reuneixen per preparar i degustar tot el millor que saben cuinar.

Cercant aquest ambient camperol i per assistir a la Missa del Gall, ens hem desplaçat fins a les ermites del contorn. Amb especial preferència per l’església d’Olivella. Així en la nit de Nadal de l’any 1962 algunes famílies sitgetans s’hi van apropar. I quina no va ésser la seva sorpresa que al sortir els va sorprendre una copiosa nevada. Hi ha haver les consegüents dificultats per poder tornar, perquè ningú anava preparat per una conducció en aquella circumstància. La neu és molt bonica veure quallar estant a aixopluc i ben climatitzat, altra cosa ben diferent, trobar-te en mig i no poder anar ni endavant ni fer marxa enrere. Sembla ésser que es va poder tornar, amb feines i treballs, i amb l’angoixa que propiciava la situació a una sitgetana embarassada.

La resta ens vam despertar el dia de Nadal amb la sorpresa d’una nevada que havia deixat uns bons gruixos. Es podia qualificar d’una gran nevada en el dia més adient. Deixant cobertes totes les figures dels pessebres a l’aire lliure. Com el que feien al peu del monument al Greco, l’Associació dels Amics dels Jardins, els quals s’implicaven molt en l’ornamentació nadalenca. A més del Foment del Turisme que s’encarregava d’organitzar la resta de la decoració.

La neu va caure, ininterrompudament, durant tot el dia. Fins el punt que amb la inclemència meteorològica van començar a sorgir els problemes, com va ésser el tall del subministrament elèctric i la nul•la viabilitat de poder viatjar amb tren i fins i tot en cotxe. Els propietaris de cases amb teulades i terrats no massa fiables, els hi va assetjar la por a que degut al sobrepès aquests es poguessin enfonsar. Afrontant el temporal, anaven treien amb pales la neu que s’acumulava.

Aquell any el dinar de Nadal va estar acompanyat per una blancor més pròpia d’altres països que del nostre poble. La sobretaula va ésser deliciosa i a mesura que es feia fosc es va haver de recórrer als quinqués i fou el moment més adient per explicar contes a la vora del foc. Van quedar sospesos els balls de tarda i nit de les respectives Societats. En aquelles vesprades, junt amb el Quinto , les ballarugues del dia de Nadal es portaven a terme amb molta concurrència .

Cinquanta anys enrere , tots els de la meva edat érem uns vailets que no havíem vist tanta quantitat de neu, encara no existia la moda d’anar a esquiar. Ni tampoc els més grans recordaven una cosa semblant. L’endemà, el dia de Sant Esteve, va lluir un sol dels més nets, l’acompanyava un cel blau espectacular. Una circumstància ideal per sortir al carrer per gaudir d’aquell Sitges tan engalanat de blanc. La gent acudia a baix a mar i tothom volia plasmar les imatges en les càmeres fotogràfiques, essent un protagonista destacat aquell pi, el més retratat de tots, el qual s’abocava cap el passeig i les seves branques encerclaven, de forma original, la imatge de la Punta. Tant trepitjar neu, tant estar en contacte amb el fred, les galipàndries es generalitzaren i encara recordo les conseqüències.

Després d’aquella data ha nevat altres vegades, però mai més per Nadal, ni tampoc amb tanta intensitat com ho va fer en el de 1962. Que també va coincidir en dimarts.

A mena de felicitació el nostre director, en Josep M. Soler i Soler, va publicar en el setmanari el vers; Nadal, 50 anys desprès em plau copiar les últimes estrofes: ... Si pogués fer ben meu el mot: Nadal!, / i comprendre’l, i veure’l sens temença, / i tenir-lo per escut contra l’asfalt / sens gens d’odi, amb amor... com qui comença.

Bon Nadal!

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de desembre 2012 )