Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maica diez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maica diez. Mostrar tots els missatges

06 de gener 2019

UN DEL PRADO FENT EL VERMUT AL RETIRO


A la Festa Major hi van associades moltes singularitats. Una  que he trobat molt emotiva ha estat la salutació que dedica l’amic Vicenç Morando en el revés de l’estampa  de l’Ofici religiós. Ha escrit: “Benvingut Nadal d’estiu.  T’esperàvem...”.  M’ha agradat molt el seu contingut.
    Dies abans, però, la Festa començava amb el pregó d’en Talino Plana, el qual va transcórrer entre el domini de dues professions:  el de dimoni i la de sitgetà. De les quals aporta un ampli currículum que el va ratificar a mesura que  s’anava alternant entre un ofici i l’altre. I passava de l’infern al cel, tot recreant-se en l’anècdota protagonitzada pel seu representant a la terra, el nostre Senyor Rector, mossèn Josep Pausas, del qual es va referir a les “tres volteretes” que va fer al volant del seu cotxe en la tarda del dia de Reis. El pregoner va  entaular un paral·lelisme entre l’oli i el vi de missa. Però exagerant amb el nombre de  figueretes; d’una volta  ell en va apuntar fins a tres. Es va curar en salut i no va voler quedar curt. Anècdotes com aquesta el seu pregó en va estar farcit.
     El trasllat de la imatge del Sant al Prado, ja feia dies que va despertar una gran curiositat. I seguidament, com el mateix pregoner insinuava, no hi va faltar qui proposes  que en alguna de les properes exposicions pogués tenir lloc al Retiro. Sortosament aquelles fortes rivalitats que caracteritzaven als seguidors d’una i altra Societat ja fa temps que han desaparegut, perquè d’haver continuat, la decisió del pendonista de ben segur que hagués propiciat una forta controvèrsia.
  Encara amb el ressò de l’entrada de gralles i de les sardanes i la sortida dels balls de les dues, es va passar  a recollir la imatge. Era tard, fregant les 11 de la nit. La processó va ser llarga, però de ben segur que a en Toni Tudela se li va fer curta, perquè  davant de les emocions viscudes hagués volgut aturar el temps, per poder-s’hi recrear millor. Al poc de sortir de l’església, ens va sorprendre el tro del coet que anunciava el primer senyal del Castell de Foc, que va entusiasmar a tots. El resultat del qual cada any es resumeix amb la mateixa frase: “Aquest any com mai”.
  I aviat ens desperta la matinal. Veure-la sortir en plena foscor, dirigint-se cap a la platja Sant Sebastià, és sensacional. Això fa que la claror del dia s’afanyi per ser-hi. No hi és a temps  per saludar el pas dels gegants, però sí a partir del ball de bastons. A la claror del dia li agrada l’espectacle i si queda.
      L’Ofici de Festa Major és un acte comú en tots els pobles, on l’anada i la sortida del mateix és costum acompanyar a les autoritats amb música. Sortosament a casa nostra disposem d’una bona banda, com hem pogut constatar. També, durant forces anys, en el programa oficial, quan es referia a l’Ofici religiós, no hi faltava aquesta apreciació: “Glosarà la vida del Santo un eminente orador sagrado”.Una altra frase mítica. Fins que els senyors rectors que s’han succeït en la nostra parròquia han estat el únics responsables de fer el sermó. Una vegada més,  mossèn Pausas aconsegueix, amb la seva facilitat de paraula i una barreja de respectuosa ironia,  que les seves paraules es converteixin en una bona lliçó del seu exercici al capdavant de la nostra parròquia. Però que tampoc es talla  quan ha de dir les coses pel seu nom.
    Com així va passar, quan durant l’espectacular sortida d’Ofici i un cop a la plaça hi quedava poca gent. Entre aquesta, des del balcó de l’Ajuntament, va poder distingir a dos sacerdots i dirigint-se a un d’ells li cridava: “ Ei! Tu no has vingut a l’Ofici ”. Si més no va arribar  puntual per a l’hora del dinar. Per tant, en un bon moment, no estava tot perdut.
    Els concerts de Festa Major són  un altre denominador comú de tots els pobles que la celebren.  On quasi tothom enraona mentre els músics interpreten  el repertori que han vingut preparant des de fa temps. Un mal moment per donar a conèixer el resultat del seu esforç . Al Retiro amb la presencia de la Suburband i al Prado amb la Cobla Maricel i un combinat de gralles. També les dues Societats  s’alternen en quant al detall de convidar a les autoritats i pendonistes. Aquesta vegada els ha donat la benvinguda l’Elena Ferré, presidenta del Retiro. I un cop asseguts, el pendonista, Toni Tudela,  va fer un comentari que m’ha semblat, després del pregó, dels  més genials que he escolat durant tots aquests dies: “Tants anys preparant el vermut  del Prado, per acabar, avui, fent el vermut al Retiro”.   Una coincidència  que els més acèrrims de les dues Societats haguessin llençat el crit al cel.
   A la nostra processó se li escau a la perfecció, la conclusió que diu: “la processó és llarga i el ciri és curt”. Doncs  les feres fogueres i els gegants, es retiraven de l’apoteòsica ballada final quan ja  no era el dia de Sant Bartomeu.   La festa s’acabava just estrenat el dia de Sant Lli. On un altre vermut s’ha convertit en tradició. Com la missa en record de tots els nostres difunts amb els quals hem compartit altres festes majors i que tenim ben presents. Entre ells aquells:  mossèn  Jaume Berdoy, en Jofre, en Coté, en Ramon Soler, i en  Mompel...
    Ho contempla també en Vicenç , en el text  de l’estampa: “Perquè necessitem moments  per pensar en els qui, enguany, no viuran la Festa Major que hagueren volgut viure”.
   I amb la ballada final a la platja Sant Sebastià, a càrrec de la Cobla Maricel, i un breu castell de foc, es dona per finalitzada la Festa Major. Viscuda amb intensitat i emotivitat i amb les consegüents felicitacions a la nova Comissió que presideix la Maica Díez –Alcón.
                                                                                   J. Y. M.
  
  
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'agost del 2018 )

05 de gener 2019

EL DIA DESPRÉS

   La direcció del setmanari, per tal de poder avançar en la compaginació, em té assignat un límit de temps  per lliurar l’article. Degut a L’excepcionalitat d’aquests dies, amb festes per entremig, el termini s’ha escurçat i m’han demanat si el poden tenir  dilluns millor que  dimarts.  Aquest avançament em limita el poder mencionar detalls que es succeiran a mesura que avanci la programació  per  celebrar la Festa Major.
   Per altra banda les noves tecnologies fan possible, el setmanari no és una excepció, poder incloure informació puntual d’aspectes que han tingut lloc pocs moments  abans del tancament de l’edició. D’aquesta manera l’Eco,  quan aquest dissabte estigui al carrer, portarà informació dels actes festius més transcendentals  que hauran tingut lloc poques hores abans. Perquè com els grans diaris, sempre es reserven un espai per incloure les  notícies d’última hora.
    He explicat tot aquest procés, perquè la nostra Festa Major hi té una certa similitud. El que costa més són els preparatius. Els membres de la Comissió han d’anar lligant caps i aquesta tasca no es feina d’un dia, sinó de mesos. D’aquí que pot semblar descabellat que  per Nadal ja parlin de Festa Major. I és que potser abans ja han tingut de tancar projectes, principalment els de caire musical que, degut als compromisos dels conjunts i orquestres, s’ha de preveure la seva contractació amb molta antelació, doncs l’agost és quan més demanda tenen. Tot i que la nova Comissió,que presideix la Maica Díez, ha estat anomenada el mes  de març, amb poc marge per pensar-s’ho massa. Sortosament la dinàmica i la il·lusió que hi dediquen els seus components, l`haver tingut de  treballar a contrarellotge, no ha estat un impediment.
   Avui, tot i que encara queden molts actes per gaudir, les tan pregonades 36 hores les acabem de superar. És el moment d’abocar les camises suades a la rentadora. Impregnades, a més de la suor, de l’emotivitat que transpira la pell en el transcurs d’unes jornades i uns actes que, tot i la seva antiga  projecció, per a nosaltres no deixen de tenir sempre un renovat interès. Com els dos pregons, el satíric i l’oficial, que obren el actes. El satíric a recer d’aquest entranyable racó del Palau del Rei Moro, seu de l’Agrupació dels balls Populars i a càrrec de la Mercè Garcia. Que, com el seu nom indica,  la sàtira sempre hi va ser present, amb un Mercè genial, que igual cantava que es reia del mort i de qui el vetlla.
   I, el diguem-ne, oficial a càrrec d’en Talino Plana, que va saber transmetre una bona dosis d’humor fi i brillant, mentre parlava de coses serioses i el foc quasi li cremava la cua. Una bona manera de començar una altra festa. La qual, sense adonar-nos, passa ràpid, desprès d’haver-la esperat durant tant temps.
   La ballada final representa el compendi de totes aquestes sensacions  que s’aglutinen en una plaça plena de gent que es resisteix a ser testimonis de la retirada dels gegants.  Com sensacional és l’entrada de la imatge de Sant Bartomeu a l’església.  Moments únics, que ajuden a vitaminar sentiments de festa que han de perdurar fins a la propera. Aquesta vegada aviat, quan d’aquí un mes celebrarem la festa de Santa Tecla.
     El dia després de qualsevol festa major va associat a cert cansament, sobretot pels participants dels balls, i a una mica de nostàlgia que, un cop es van acumulant anys, aquesta sensació es va matisant.  Influeix també que actualment, durant tot l’any i sobretot a l’estiu, conflueixen molts al·licients a quin més suggestiu. La immediatesa amb que la tecnologia ens permet poder treure el cap a qualsevol esdeveniment que passi al món, fa que, com diuen les persones que, per la seva edat han viscut moltes experiències, quan se’ls vol interrompre la seva comoditat, ho raonen dient: “a mi deixeu-me que ja ho tinc tot vist”. Em vinc a referir que no ofereix la mateixa sensació de novetat avui, que tenim tots els avanços disponibles, que en l`època dels nostres avis. Que fins i tot eren capaços, per exemple,  els veïns de Sant Pere de Ribes, de desplaçar-se, caminant o amb el carro, fins  Sitges  per gaudir de la nostra Festa Major. I el mateix succeïa quan els qui la celebraven eren els ribetans. Aquestes ganes de participació, sense cap mena de dubte,  no era altra  que poder sortir de la rutina quotidiana i abraçar-se a les moltes sensacions diferents .
   I això passava aquí i en qualsevol poble de la nostra Geografia. Fins i tot acollir a un familiar a casa era un signe que conferia categoria a la pròpia família. I  depenen  del nombre encara més. Als quals calia afegir als músics que, a l’hora de les menjades, es repartien per les cases.
   Nosaltres tenim la sort de mantenir una Festa Major que ha estat i és l’admiració de la gent de Sitges i dels qui hi  estan molt identificats . I aquests valors s’inculquen a  la mainada des d’una edat molt joveneta. Hi contribueix aquests avanços tecnològics als quals em referia. I és que ben aviat es pot adquirir la gravació  del que ha estat la Festa Major d’enguany. Un valuós document per  la mainada que, tan petits, també ja manen i  la saben molt llarga. Quan, davant les farinetes les refusen una i altra vegada, fins que no els hi projecten al televisió les imatges de la festa. Oli amb un llum, embadalits , obren i tanquen la boca per a satisfacció del pares que el que volen  és que mengin. Vet aquí com  també és un revulsiu de la gana.
   Per contra a altres els hi produeix set, i això és més preocupant. Bevedors els quals, l’aroma del suc no els deixa que els embriagui l’olor de l’alfàbrega, dels nards. Olors que no els hi faran mai mal, ni desbarataran la feina dels responsables i tampoc la bona imatge de tot plegat. Malaguanyada oportunitat, atenent que de cos només se’n té un i de vida també una i prou. En canvi de festes Majors en vindran moltes més.
                                                          J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'agost del 2018)

18 de març 2018

DONES DE CASA NOSTRA








     Les sitgetanes, com totes les dones, són el pal de paller de la societat desenvolupada. Malauradament no podem dir el mateix de les que habiten en altres llocs de la terra on són menystingudes i explotades en tots els aspectes. Les cultures, els costums, la igualtat d’oportunitats, tenen molt a veure en el desenvolupament de la dona .
    Gràcies a la sensibilitat de les dones de casa nostra, el poble ha perseverat en molts aspectes. Elles s’han preocupat  dels petits detalls. Així, fent honor a la seva feminitat, només començar el dia, escombraven el seu tros de carrer i, abans d’anar a buscar el pa i la llet,  repassaven alguna emmascarada de la paret, amb la calç que sempre tenien a punt, dintre de la galleda que guardaven darrera la porta del cancell. I quan s’esqueia desfeien una mesura de blauet i repintaven el viuet blau del final de la paret. Endreçades les exterioritats, entraven a la casa i deixaven la clau posada al pany, un detall que transmetia confiança i hospitalitat.
   I així va ser durant molt temps, la seva constància feia possible que Sitges es distingís per la  blancor i per la florida que lluïen els balcons. Mentre, el poble s’anava fent gran i aquest creixement transcorria paral·lelament amb l’auge de la industria del calçat, que donava feina a bona part dels homes i també a les dones. Elles es passaven moltes hores assegudes davant de la màquina de cosir, perquè havien de tenir la feina enllestida  abans que tanquessin la fàbrica. A aquella hora, era un constant anar i venir de dones amb els mocadors de farcell amb la marrada disposada en el seu interior.
   Coincidia amb l’activitat de la fàbrica de ciment de Vallcarca, on hi havien vingut a treballar gent de diferent procedència. Les dones dels treballadors es desplaçaven fins el poble per tal d’ajudar a les sitgetanes en les tasques de neteja de les seves cases. Aquest detall deix entreveure un cert alliberament de les dones de casa nostra  en les tasques més feixugues de la llar.
   Per altra banda les  filles de les nouvingudes  treballaven de dependentes en les botigues i altres van entrar  a la que  anomenàvem “ la fàbrica dels sostens”. 
    A part de les modistes, les que havien de tenir cura de les tasques adjacents a les labors de la gent de la pagesia, com era el d’haver de cuidar el bestiar i anar a vendre a la plaça. Com també les polleres, les carnisseres i les peixateres. Les sitgetanes, com la majoria de les dones d’aquell temps, es preparaven per saber portar una casa. Doncs es tenia el concepte que quan la dona es casava havia de saber respondre a les moltes ocupacions que requereix tenir-ho tot a punt.
   Va ser una mestra, entre altres, la que va alliçonar a moltes sitgetanes durant el temps d’escolarització. Em refereixo a la senyora Maria Ossó que era de Reus, a qui tothom coneixia per “doña Maria”. A partir d’aquí també va destacar la tasca docent que van desenvolupar les mares Mercedàries. Mentrestant els temps evolucionaven a una transformació generalitzada, en la qual a la dona se li tenia reservat un altre protagonisme. Sobretot en quant a poder disposar de les mateixes oportunitats per accedir als estudis universitaris i a partir d’aquí poder ocupar càrrecs amb  igualtat de condicions. Una igualtat que no sempre ha estat així, d’aquí les seves justes revindicacions.
   Va ser amb la formació del primer Ajuntament democràtic, sorgit de les urnes, i presidit per en Jordi Serra i Villabí,  que la dona, per primera vegada, aconseguia representació en el cartipàs municipal. En van ser tres les que van ocupar regidories:  la Elisabet Ribas, la Dolors Montaner i la Carme Tort. Però encara no s’ha donat la circumstància que el nostre ajuntament el presideixi una alcaldessa, tot i que actualment l’Aurora Carbonell ostenta el càrrec de  tinent d’alcalde.
   Poc li ha costat a la dona sitgetana adaptar-se a les constants evolucions, així com en els diferents àmbits:  la música, la pintura i la cultura en general. Com  la Vinyet Panyella que és la Directora - gerent dels Museus de Sitges. També amb  dues sitgetanes al capdavant de les dues Societats centenàries del poble: El Retiro i el Prado. Amb l’Elena Ferré i la Carme Artigas com a presidentes respectivament. Un  càrrec, aquest, que era exclusivament reservat als homes. També la Maria Marín, presidenta de Foment de Sitges. I recentment la Núria Amigó nomenada presidenta del Grup d’Estudis Sitgetans.  I en les nostres tradicions cal destacar a l’Angelina Salesas, presidenta de les festes de corpus. I la Maica Diez, presidenta de la Comissió de Festa Major. Com també la Loreto Baqués , presidenta de l’Agrupació de Balls Populars.
  Dins l’àmbit musical hem de recordar la presencia de la dona sitgetana en aquella formació orquestral , els Iberos del Jazz, que comptava amb la col·laboració de dues germanes, la Maria Lluïsa Àlvarez que era la pianista i la seva germana Beatriu, la cantant. També en la  docència musical trobem a sitgetanes que s’ hi han dedicat. Un referent ha estat la senyora Esperança Urgell, esposa del mestre Torrents. També la  Mª. Dolors Ferret Camps i la Montserrat Almirall Andreu. La recordada i estimada “senyo”.  
   A totes les dones, sitgetanes o no, el més sentit homenatge amb motiu del dia de la dona que es va celebrar ahir, amb jornada de vaga  inclosa a favor dels seus drets. El mateix dia que el nostre poble rebia a una bona representació de totes elles. Les que han tornat a la vila portades per la seva afició  a aquesta modalitat creativa i artística  anomenada patchwork.
   Elles, les dones, han estat i seran sempre un referent en el món civilitzat on s’han preparat per accedir, amb igualtat de condicions, a càrrecs de màxima responsabilitat. I si abans dèiem que a casa els pantalons els portaven els homes, quan elles també els van començar a vestir, aquest símbol jeràrquic ha esdevingut una altra personificació  de la igualtat.  Arribats aquí, no cal entrar  en més detalls.
                                                                                                                                    J. Y. M. 

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de març del 2018 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez