L'ECO TORNA A ESTAR DE DOL

     Els col·laboradors/es del setmanari hem tingut el privilegi de compartir una relació molt propera amb la direcció. Al mateix temps que també hem estat testimonis de la transformació que s’ha produït amb l’adaptació a les noves tecnologies i a un canvi de format, pensat per a que l’Eco aconsegueixi apropar-se, amb les limitacions pertinents, als diaris d’una certa categoria i prestigi. 

  La gent del setmanari som conscients que les diferències són moltes, tot i que per sobre de tot preval l’entusiasme que hi dediquem totes i tots que el fem possible, amb l’únic objectiu  i satisfacció que suposa veure publicats els nostres articles.

     Els més veterans encara hem tingut un altre al·licient, com ha estat l’anar a lliurar la quartilla original al director. Era quan en Josep M. Soler  ens rebia amb la seva alegria encomanadissa. Aquest sols fet, ja ens animava a continuar escrivint. Això va ser així fins que les tecnologies van permetre poder accedir al que ja anomenàvem ordinadors els quals, des de la perspectiva d’avui, es podien considerar unes màquines d’escriure sofisticades i poca cosa més. A partir de llavors ja ens vam anar apartant de la impremta,  que era el complement perfecte  per l’acompanyament de l’escriptura. Ens quedàvem a mig camí en una oficina del carrer Sant Josep, on a l’interior hi havia en Josep Soler, l’Artur Llansó i esporàdicament en Ramon, que normalment estava a la impremta. I el contingut de la quartilla va quedar condensat a dintre d’un disquet  flexible. 

     D’allà van tornar al carrer Bonaire, a l’habitació del costat del menjador, on havien cosit la Carme i la Maria. Amb tot en Josep pare s’havia instal·lat a la saleta del costat de la cuina que donava al pati, i davant una tauleta anava corregint les proves. Fins que va arribar el dia que no ens va caldrà desplaçar-nos per lliurar la col·laboració, l’enviàvem per internet. Tot i la comoditat que això suposava, haig de dir que trobava a faltar aquell apropament tan directe amb la gent de la casa. Amb en Josep acostumaven a coincidir sovint quan els fills i els nets l’anaven a buscar a la residència de l’Hospital i el portaven fins a la casa del carrer Bonaire. 

    I va succeir que es va morir i la seva mort ens va deixar a tots orfes i tot es va precipitar. Els seus fills, en Josep i  en Ramon van carregar amb la responsabilitat, de fet ja feia temps que n’estaven al càrrec, de fer sortir cada setmana el setmanari. Que es convertiria en una càrrega de mal  gestionar. En certa manera les circumstàncies van aconsellar un canvi de rumb, en el qual la família Soler no es desvinculava del setmanari però es deslliurava una mica de la pressió que va associada amb tal responsabilitat.

    Va ser el moment en què assumeix la direcció l’Antoni Sella i Montserrat, que havia estat director dels Museus i president del Retiro, la seva incorporació es fa coincidir amb la renovació completa de la maquetació i estructura del diari. En Toni encarnava la continuïtat  i l’estima pel setmanari, del qual el seu pare Ventura i el seu germà Joan en són uns ferms puntals. 

     Quan semblava encarrilat el futur de tot plegat,  es produeix un fet que fa trontollar les bases, en Ramón no pot superar l’operació de cor que se li va practicar i ens deixa en el moment quan semblava que s`anaven superant entrebancs.  Abans, també per motius de salut, el seu germà Josep va haver de prendre’s un obligat descans. 

     Uns moments molt difícils de superar, doncs en poc temps deixaven la nau els patrons més carismàtics que tenia. Amb tot el que va passar, en Toni no estava sol. Tenia al seu darrera un consell d’administració, encapçalat per la presidència del que s’anomena Premsa de Sitges i de la qual l’ostenta  en Santi Terraza. És pot dir que l’Eco té les mateixes directrius  que un gran diari. 

      Fins que en Toni també emmalalteix. La seva fortalesa, la seva serenitat, la seva fina ironia no mostren signes de debilitat. El director i tot el seu equip, encara hi havia en Ramon, van deixar la casa del carrer Bonaire per a traslladar-se a un local del Poble Sec, des d’on l’Eco segueix fent-se ressò del bategar del poble. Però arriba un moment en què l’amic necessita rebaixar la intensitat del seu treball i no assumir tantes responsabilitats que van associades amb el càrrec, per la qual cosa es converteix en el director emèrit i agafa el relleu en Magí Fortuny. 

    Aquests últims temps, residint a Ribes i amb més ingressos hospitalaris que els desitjats, en Toni, al costat de l’Alba López, enllesteix la seva columna setmanal sota un encapçalament molt seu: Endimaris. En parla molt abastament en la darrera contraportada de la setmana passada, en la qual els endimaris i els trastos conflueixen el la que acabaria sent la seva darrera col·laboració. Toni, sempre estaràs en el nostre pensament. 

                             J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de juliol del 2021 )

LA POESIA, LA MÚSICA I EL MAR

  

      Amb els anys la poesia ha canviat, potser perquè  les normes amb les quals es regia la rima i també la mètrica han deixat de ser tan estrictes. Avui és com a més anàrquica, que no vol dir que hagi perdut encant.  

     Com cada any, ja porten 11 edicions, s’acaba  de clausurar una nova edició de la Festa de la Poesia. Un certamen del qual en són els organitzadors en Joan  Duran i Ferrer i la Cèlia Sànchez-Mústich. Això esdevé en el nostre poble, on poetes i poetesses locals passegen els seus neguits i, quan s’escau, els donen a conèixer als seus veïns.

    Però, quan érem a punt de rebre als poetes, tenia lloc en el Racó de la Calma, la presentació de la programació musical d’aquest estiu, que tindrà lloc en aquest mateix espai i en les interioritats del Cau Ferrat. L’entorn, a aquella hora de la tarda,  mostrava la bellesa  pròpies d’un pati del Renaixement, com així ho equiparava, amb total l’encert,  la Vinyet Panyella. No cal dir que l’aportació d’alguns artistes que van participar en quest tastet del que serà la programació,  va contribuir a posar en solfa el nivell amb que comptarà la música, en les diferents vessants. A aquella hora s’ hi afegia l’acompanyament del xiscles dels falziots com si hi volguessin dir la seva.

   L’endemà  amb  els convidats acabats d’arribar a l’estació, eren acompanyats, amb banda de música, pels carrers del poble. Aturant-se  allà on, des dalt un balcó, els hi recitaven versos. El primer, el bonic balcó de la casa de la Gloria Baqués Tutusaus, on  les germanes Alexandre, la Rosa Maria i la Joana, els hi van dispensar una rebuda molt animosa, entre les estrofes del Madrigal a Sitges d’en Carner.  Tot plegat em donava la sensació de participar en aquelles processons cíviques que organitzava  el Senyor del Cau  per a magnificar esdeveniments de rellevant importància.

     Deia que la tradició poètica del poble ve de lluny i ha comptat sempre amb una bona representació  entre sitgetans i sitgetanes. Uns i altres han contribuït, amb el seus versos, a llustrar  el nom de Sitges. Poesia sorgida dels qui podem considerar clàssics, pels anys que fa que els van escriure. Com en Trinitat Catasus i en Salvador soler i Forment, per posar dos exemples. Poetes que també van contribuir a posar lletra a les nostres Caramelles, les quals han acollit les estrofes escrites per enaltir una tradició que encara es manté. Musicades pels mestres de música locals.

     Cada una de les colles ha comptat amb els poetes de la casa. En el cas del Prado, amb versos del propi Soler i Forment, en Joan Puig Mestre, en Rafel Casanova Termes. La llista és molt extensa. El Retiro, amb els d’en Trinitat Catasus, en Josep M. Soler i Soler i Felip Font i Soler. Al Patronat han comptat amb la col·laboració de tots ells, a més de les poetesses:  la Lali Vergés, que compte amb un llarga trajectòria d’inspirades estrofes. I les també sitgetanes  Mª. Dolors Pujades Barceló i la recordada Toni Pañella Camps. El seu net, en Joan Duran Ferrer ha heretat la vena poètica de la seva àvia, si més no ens delecta amb la poesia moderna a la qual em referia. Res a veure amb la de la Toni que, com ella mateix la definia, tenia una influència Verdagueriana. Com la senyora Adela Virella, mare d’en Jordi Pañella, que també  escrivia poesia  amb una sensibilitat exquisida. Continuadora de la seva acurada inspiració ha estat la seva neta Vinyet.  Fins arribar a una poesia més tècnica, influenciada pels càlculs de la física que tan bé domina, una cosa i l’altra, el nostre amic David Jou i Mirabent.

     I arribem a aquest proper cap de setmana, on diumenge celebrem la festivitat de la mare de Déu del Carme, com  Sant Pere, molt relacionada amb el mar. Un mar que ha esdevingut font de inspiració, inesgotable, de poetes i poetesses. Com la Dolors Juan Hill que sempre ha viscut a prop del mar. De joveneta a primera fila, just en el passeig on el seus pares , l’Amadeu i la Lola, regentaven la botiga de queviures  que tots coneixem per la de cal Serio. Quan es va casar amb el Isidre Roset,  va anar a viure a Vilanova i no va deixar de perdre els lligams mariners que la unien,  residint a pocs metres del mateix mar, davant per davant de l’església de mar.

    Una altra poetessa tot terreny ha estat la Maria Salesas, que firmava Maria de Frederic. La seva manera de ser feia que la Maria acompanyés  la seva poesia amb la música que li sabia acoblar. Per tant la seva obra es complementava amb una alegria enjogassada i encomanadissa, la mateixa que sempre l’ha acompanyat.

   No voldria acabar aquest breu apunt de poetes locals sense deixar de fer esment a un poeta que passa desapercebut, si més no  ha resultat guanyador en alguna edició del concurs de poesia  organitzat a Vilanova, per celebrar les seves Festes del Mar. Ell, en Joan Cano Sànchez, pintor de parets, descendent, com la seva germana Maria, de pescadors, ha viscut  embriagat  de  l’olor del mar, sense necessitat d’apropar-s’hi, ni tan sols pujar a la barca. Des del seu carrer Carreta d’adopció ha estat testimoni de les anades i vingudes dels pescadors que vivien en la mateixa casa i a aquelles vivències les va embolcallar de poesia.

    Poesia i música que s’arraulirà aquest estiu a cada raconet  més carismàtic del nostre poble. A prop del mar,com també hi seran els concerts que, des de fa anys, organitza el Port d’Aiguadolç. Una oferta molt variada, on enguany si afegirà una altra esdeveniment musical, aquest en els Jardins de Terramar.

     Tots amb l’acompanyament  del remor del mar, de la calma de la nit, mentre els pescadors esperen que comenci a despuntar el dia per a sortir a pescar. Els mateixos que disposaran la imatge de la Mare de Déu del Carme, damunt la barca i, amb la resta de seguici, la portaran a fer un tomb pel nostre litoral.  Aquest mar que inspira a poetes i poetesses, sense haver de mullar-se els peus. Només sabent de la seva presència i grandiositat.

                                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de juliol 2017 )

LES LLETRES D'EN JOSEP

      En Josep M. Soler i Soler era home de lletres, cada dia les treia, ordenava els cíceros i després, un cop la feina estava feta, les  tornava a posar  en els calaixos . He sentit una gran admiració per l’ofici d’impressor i és curiós perquè sembla que a la Vila els ebenistes han tingut predilecció per les arts gràfiques. Ens ho demostra el fet que el fundador de l’Eco el Sr. Josep Soler i Cartró era ebenista i va deixar l’ofici per fer d’impressor. Tenia el taller d’ebenisteria en el carrer Sant Pau 8 i va ser allà mateix on va disposar la impremta.

   Un altre impressor sitgetà, el Sr. Joan Puig i Mestre va estar també relacionat amb la fusta. Feia d’aprenent al taller fusteria del Sr. Joan Marsal i va tenir el privilegi de col·laborar en els  treballs de fusteria durant la construcció  del Palau de Maricel. Fins que també, amb més predilecció per l’ebenisteria que per la fusteria, va deixar -ho per dedicar-se a l’ofici d’impressor. Establint la impremta en el carrer Santiago Rusiñol 3, amb l’enunciat de Impremta la Puntual. On es van imprimir els setmanaris locals: La Gaseta de Sitges, La Punta i el Baluard de Sitges, del qual en va ser també redactor i director. I ara que s’escau, autor de lletres de la colla de Caramelles  del Prado .

   El primer de març de l’any 1886 surt al carrer el primer número de l’Eco, que tenia la redacció a l’adreça del carrer Sant Pau 8, si més no s’imprimia als tallers de la Renaixença del carrer Xuclà 13 de Barcelona. A partir del número 99, amb data 11 de març del 1888, l’Eco l’imprimeix el Sr. Soler.

  Al fundador de l’Eco el relleva el seu fill Josep Soler Tasis . Fins que es fa càrrec el net i fill en Jose M. Soler i Soler. La família Soler fa honor   a una àmplia  tasca  literària. I és aquest darrer qui també escriu  poesia, faceta que es fa evident en les lletres de les Caramelles. En Josep aporta la seva poesia per enaltir la joia de la Pasqua, la beutat de la primavera i per magnificar la bellesa de  les donzelles sitgetanes. Curiosament m’havia explicat que en  la poesia l’havia iniciat  el farmacèutic  Sr. Felip Font i Soler, el qual acabaria sent el seu veí més proper.

   La primera lletra de caramelles que va escriure en Josep, per la Pasqua de l’any 1943,  va ser la que porta per títol Primaveral i que comença: “De nou ressonen alegres cantúries...”. Amb música d’en Gabriel Pallarès i cantada en la represa de la tradició de les Caramelles, per part de la Colla del  Retiro, interrompuda a conseqüència de la confrontació bèl·lica.

      Poetes i poetesses han escrit  unes estrofes on  el seu missatge encara és vigent. I la música que hi acoblava el mestre tenia tanta força melòdica que el conjunt de tot plegat ha quedat, per sempre més, acaronat en el record de la gent de la Vila. Perquè en Pallarès per les Caramelles hi tenia la mà trencada . En totes les composicions es nota el seu traç. Al solistes de la colla els hi feia l’advertiment: “aquest any us faré una americana a mida, curteta i bonica, com les que  es porten ara”. Tenia tanta facilitat que esperava fins a l’últim moment, quan sopava, abans d’anar a  l’assaig , disposava la llibreta al seu costat i anava escrivint compassos, fins que considerava que ja en tenia prou. Era exigent i sobretot abans de sortir la nit del dissabte. Allà mostrava el seu temperament més agre, amb el qual no coneixia ni amics ni parents. Era quan oferia el pitjor de la seva imatge, fins el punt que la gent s’acollonia. Res més lluny de la realitat, perquè el mestre era una persona la qual,  tractada,  disposava d’una sorna i un humor fi i brillant que no s’avenia amb el seu posat murri.

    Les lletres d’en Josep es prestaven a una música especial, no qualsevol hi encaixava,  I aquesta combinació de poesia i música, l’emotivitat que transmetia,  el mestre alliçonava a cantaires i músics, amb dosis  d’un romanticisme amanyagat  per a l’ocasió . Quan els hi deia” això ho heu de cantar com si estiguéssiu abraçats a la xicota .. Altres vegades es passava  a l’altre bàndol: “aquest passatge l’ heu  d’interpretar  de manera afeminada...”. I tanta era la seva exigència que faltaven poques cases per acabar i encara insistia: “no se el que és,  però no ho sento com  jo ho he escrit”. Els músics, aquells que li tenien més confiança, li replicaven sense embuts: “ sap a que es degut això?, que està carregat de punyetes”. I llavors li sortia aquella ironia tan seva: “doncs potser deu ser això, collonades i res més”.

   Aquest any, quan no tenim en Josep entre nosaltres, les tres Colles han inclòs en les seves cantades lletres que ell va escriure. Cal remarcar que la colla del Retiro cantarà el vals Sitges, encant de Pasqua. Amb música del també recordat Jànio Marti que es va estrenar a l’any 2009 i que va ser l’última lletra de Caramelles que va escriure. Vet aquí que tampoc hi serà en aquell balcó del carrer Major, on a la tarda del dilluns de Pasqua el raconet acull velles i noves cantúries. En un espai on curiosament hi coincidien tres autors de lletres: ell, en Felip Font i Soler i en Salvador Soler i Forment, aquest últim lletrista de les del Prado. Com ho eren els músics, “els Percales”, els Antonets Pagés, pare fill i net, que vivien al davant. I on també s’hi abocava el balcó on hi donava el despatx del mestre Torrens.

    I ve que la “Vela Blanca”, torna a donar embranzida a la barca. Aquesta vegada, però, no hi ha el patró, hi som els qui hi naveguem seguint les seves senyes, que no són altres que els vincles de l’ amistat. Amb ells  ens apropem a  la Pasqua. La que ell  magnificava,  ja fos  quan hi posava lletra, o quan  participava, amb la humilitat que el caracteritzava, de la seva ensenyança.   

   Bona Pasqua a tothom.

                                                                                                                                                                         J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 abril del 2017)

LA CRÒNICA DEL CRONISTA

  

    Tinc una certa afinitat amb el Carnaval i no precisament perquè m’hi hagi involucrat. Ho vaig intentar però no em va motivar  com per continuar implicant-m’hi. La meva participació era imprevista, allò de dit i fet, ens animàvem uns quants amics i després de sortir de l’escola, amb un parell de llençols i un antifaç ja la teníem armada. I a tombar pels carrers, perquè no hi havia res organitzat, la gent s’esperava al Cap de la Vila i per allà desfilaven tots, però sense cap mena d’ordre ni concert. No obstant hi havia qui  el seu enginy es reflectia en la disfressa i en la sàtira que volia transmetre. Trobo que aquest aspecte, “el fardo” és l’autèntica essència del Carnaval.

    Potser vaig participar en dos o tres  i ja em vaig tenir prou. No va ser el mateix quan era un vailet, que sempre sortia amb la mateixa  indumentària: unes plomes de colorins  encerclant el cap i una llança a l’estil indi. Aquesta simplicitat, però, em donava dret a delectar-me amb una xocolata desfeta amb la qual, El Retiro, obsequiava a tots/es que anessin disfressats. La inspiració “apache”va durar fins que a partir d’una edat podia semblar que anava a fer el indi, més que anar disfressat.

   No obstant haig de dir que   m’ha agradat  més ser espectador que no pas ser-ne protagonista . Tot i que no tardaria   a ser part integrant de les músiques del carnaval i m’ho passava molt bé. Participant, amb la resta de companys, dels carnavals de casa nostra i de la comarca. just en el moment de la represa, quan es va canviar l’enunciat de “Fiestas de Invierno” pel del  genuí “Carnaval”, mentre la lletra de la  música ho proclamava  als quatre vents: “Carnaval te quiero...” . I aquesta altra cançó, més nostrada, que pregona: “Sitges carnaval...”. Música del bon amic i molt recordat Janio Marti.

    Entre aquesta successió de carnavals es produeix un fet  que premia la meva altra afició, la literària. En data del 9 de febrer del 1991, el setmanari, a primera plana, anuncia que l’Ajuntament m’ha atorgat la Ploma d’Or. Coincideix aquesta notícia amb Dissabte de carnaval, però va ser abans, aquell dilluns, quan en Josep de l’Eco, a l’entrar a l’impremta per lliurar-li l’original, sembla ser que tenia el vist i plau del regidor de cultura, ho era en Xavier Gimeno i  en Jordi Serra, l’alcalde, per comunicar-me que m’havien concedit tan distingit guardó. Vaig enrogir, ho notava. Només sortir al carrer, els peus no em tocaven a terra.  De cintura cap avall anava debolit.

    Vint-i- sis anys desprès, el 20 de febrer del 2017, també el dilluns abans que comenci una nova edició del Carnaval,  per  unanimitat del ple de l’Ajuntament, obtinc la satisfacció de ser nomenat Cronista Oficial de la Vila.  Els fets em demostren que aquesta, la disbauxa carnavalesca,  em té reservades altres sorpreses molt més assenyades . Doncs és coincidència que els dos reconeixements, els quals  m’honoren com a sitgetà i col·laborador de l’Eco coincideixin en  dilluns, quan el dos han estat i són el pòrtic del Carnaval

   D’aquí ve que l’encapçalament d’avui sigui tan taxatiu, m’ha fet il·lusió començar aquesta nova etapa  vinculada a un nomenament que m’infon responsabilitat, que no significa fer canvis en el meu estil, com pot ser  la imparcialitat i la manera de dir. Un títol honorífic que, com tots, aporta satisfacció, però no per això haver d’apartar-me de l’essència que he intentat mantenir en tots els meus articles.

  I tot plegat, el resultat d’una singular sorpresa. Quan després de la Festa Major, l’amic Roland Sierra i Farreras, que en algun moment m’havia fet partícip de  la seva opinió al respecte, em proposa a les xarxes com a candidat a Cronista de la Vila. Fins el punt que em sorprèn la resposta de la gent. D’aquells que estan en contacte amb els enllaços que apropen a les persones, però igualment  molts  altres  que, tot i no fer servir aquests mitjans, igualment em manifesten la seva voluntat d’adherir-s’hi.

   I sobretot molt cofoi d’ocupar el càrrec que va deixar vacant l’amic Rafel Casanova i Termes. Amb ell havia mantingut  moltes  converses i, el que són les coses, en més d’una ocasió, m’havia fet el comentari que seria el seu successor, referint-se al títol de Cronista. Jo sempre li revocava la seva peculiar visió de futur. L’altre dia comentant-li amb el nostre director, l’Antoni Sella, sembla ser que li vaig estalviar reflexions quan  em va respondre: “vet aquí, tu ja estaves ungit”.

   Permeteu-me, per acabar aquesta crònica, on aflueixen coincidències i gatzara  de carnaval, que és quan la meva col·laboració més bé li queda mantenir l’anonimat darrera les inicials que preserven la identitat de l’autor i des on s’escau fer aquella típica pregunta que prevalia per damunt d’altres objeccions “ ¿Que me conoces?”. Sí, tinc la satisfacció de conèixer a totes les persones i entitats de la vila que han donat suport a la proposta d’en Roland, al qual agraeixo la iniciativa i el seu interès, així com a  les persones i entitats que si han adherit.  També a les  lectores i lectors.   Gratitud que faig extensiva a tots els components del Consistori que presideix el batlle Miquel Forns. Igualment molt cofoi per les emotives paraules que em van dedicar tots els grups que el conformen. I a la regidora de cultura, festes i tradicions, la Sra. Rosa Tubau,  que ha estat l’encarregada de portar la proposta al ple Municipal. Amb el corresponent informe de la  Vinyet Panyella i en Xavier Miret,en el qual han posicionat “els mèrits” i la tasca a desenvolupar pel Cronista.

   Amb un record molt especial a en Josep M. Soler  que em va acollir a les pàgines de l’Eco, dintre de tres anys en farà 50, i en tot moment em va donar el seu suport, amb la seva manera d’influir entusiasme a tots els col·laboradors. Si no hagués estat per ell, per a mi els carnavals no tindrien aquest plus de les gratificants sorpreses que m’honoren.

   Bon Carnaval a tothom.    

                                                                                      J. Y. M.

  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de febrer del 2017)

DIVENDRES ABANS DE NADAL

    Aquests dies es produirà un fet insòlit en la dilatada trajectòria del setmanari. Avui, divendres, L’Eco com ja és habitual, sortirà al carrer i vet aquí que tornarà a estar entre nosaltres el proper dimecres. Pocs dies de diferencia entre un i l’altre. El nou consell de redacció ja va anunciar a l’iniciar la nova etapa que l’Eco, fos Festa Major o Nadal, no serien raons per a deixar de sortir, per molt que les susdites festes trenquin les normes de la casa, en quant al lliurament dels originals per part dels col·laboradors, així com la compaginació de les pàgines que s’han de deixar llestes per a ser impreses, responsabilitat que recau en la gent del carrer Bonaire.

    De fet actualment l’Eco, gràcies a les noves tecnologies, pot esperar a la redacció, per entrar en màquines, fins a última hora de la tarda del dijous. A partir d’aquest moment el contingut del setmanari viatja a través d’aquest gran invent anomenat Internet, cap a terres tarragonines, quan ja és foc. I torna a la redacció, ja en format de paper, unes quantes hores després, quan les llums encara són enceses. Tot un prodigi de les noves tecnologies.  

    Tots els qui fa anys que hi col·laborem hem tingut el privilegi de poder seguir l’evolució de tot el procés de planificació. De com anàvem a lliurar l’original, escrit amb màquina d’escriure, i de com ens endinsàvem fins a les interioritats de la casa del carrer Bonaire. Allà podies coincidir amb en Ramon Planes, amb el seu posat d’intel·lectual. Amb l’elegància impecable del Sr. Josep Carbonell i Gener que tenia per costum seure en un extrem del llarg taulell i des d’aquesta posició corregir els fulls addicionals  que es disposaven entre les pàgines del setmanari, on detallava la Història de Sitges.  Tot transcorria entre el brunzir de les màquines comandades pel propi Josep, l’Agustí Bertran, més conegut per l’Agustí del Coro. Per en Fermí Martínez que també va ser uixer del Cau Ferrat i músic. Per en Jordi de l’Eco.  Com també per l’Ernest Lligades, els germans Delgado, Rafa i el Pepe, entre altres. Era un no parar d’entrar i sortir col·laboradors, alguns de tan meticulosos com el propi Carbonell i Gener que no deixaven passar ni l’omissió d’una coma. En Rafael Casanova a qui podies trobar assegut a la taula   que es trobava abans de sortir al pati, repassant  les probes. A en Jacint Picas  que corregia tot el que li presentava en Josep. En Salvador Soler i Forment, poeta i responsable de la secció  Destellos. Quatre eren, entre els habituals, que hi acudien entrejats: En Ramon Planas i Izabal, en Josep Carbonell i Gener, en Salvador Soler i Forment i en Rafael Monzó i Valiente. L’altra gran majoria, amb roba de fer feina. 

   Els col·laboradors més antics encara van aconseguir l’època en la qual l’Eco es feia manualment, em refereixo a la composició de les galerades, lletra per lletra. Cal dir que tampoc sortia amb gaires pàgines. Desprès d’anys d’haver estat confeccionat d’aquesta manera, la màquina que l’imprimia va ser substituïda per poder adaptar-se a la tècnica resultant de galerades de plom sorgides de la tècnica de la linotipia, impressió en tipografia. Els originals eren enviats a la redacció del Noticiero i el recader Bielsa les recollia i a la impremta del carrer Bonaire ho imprimien. Aquesta va ser l’etapa quan l’Eco viatjava a Barcelona, fins que un linotipista, el Sr. Carles Iranzo, es va establir a Sitges en uns baixos del barri de Sant Crispí. Aquesta proximitat va propiciar una gran comoditat per a la gent de la impremta, perquè no calia enviar tots els originals, sinó que anaven compaginant les pàgines a mesura que el professional els hi anava lliurant la feina. I els responsables es podien permetre avançar-la segons fossin les seves preferències de compaginació. Es va anar fent així fins que li va arribar la jubilació al Sr. Iranzo, va ser llavors que es va passar al sistema offset , el qual encara va representar una més gran comoditat per a la gent de la casa. Des d’allà estant, mitjançant l’ordinador, s’ha compaginat i es continua fent aquestes pàgines amb la diferència que avui no s’imprimeixen a la rebotiga de la casa.

    Tota aquesta trajectòria signifiquen molts preparatius de Nadal viscuts entre olor de tinta. On hi ha coincidit la implicació de molts col·laboradors que s’hi ha referit. Alguns d’ells, com en Jacint Picas, que per aquestes dates anava a l’encontre del follet de Viladellops, aquest petit poblet del terme d’Olèrdola. En Jacint hi entaulava interessants converses que desprès transcrivia en la seva secció. Aquest retrobament tenia lloc cada Nadal i en sorgia un relat molt adient a les característiques d’un paisatge propi de pessebre, amb un element nou, els follets del bosc, un en concret, que s’avenia a parlar amb el seu amic sitgetà.

     L’evolució de les tècniques va permetre introduir al setmanari unes portades, amb un paper couché, amb la reproducció de quadres amb al·legories al portal de Betlem. I en l’interior el Nadal com a protagonista. Amb articles i inspirades estrofes poètiques, escrites per poetes i poetesses locals, fins i tot pel poeta Josep Vicenç Foix, el qual també havia col·laborat en les pàgines del setmanari, gràcies a l’admiració que demostrava i als amics sitgetans.

     En aquest divendres, abans de Nadal, aquest Eco corresponent a la setmana es pot qualificar de transitori, perquè dimecres en rebérem un altre que es podrà considerar l’Eco de Nadal, que sortirà al carrer just a la vigília. Poques hores abans de la Nit de Nadal.

                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de desembre de 2014 )