Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nuria amigo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nuria amigo. Mostrar tots els missatges

18 de març 2018

DONES DE CASA NOSTRA








     Les sitgetanes, com totes les dones, són el pal de paller de la societat desenvolupada. Malauradament no podem dir el mateix de les que habiten en altres llocs de la terra on són menystingudes i explotades en tots els aspectes. Les cultures, els costums, la igualtat d’oportunitats, tenen molt a veure en el desenvolupament de la dona .
    Gràcies a la sensibilitat de les dones de casa nostra, el poble ha perseverat en molts aspectes. Elles s’han preocupat  dels petits detalls. Així, fent honor a la seva feminitat, només començar el dia, escombraven el seu tros de carrer i, abans d’anar a buscar el pa i la llet,  repassaven alguna emmascarada de la paret, amb la calç que sempre tenien a punt, dintre de la galleda que guardaven darrera la porta del cancell. I quan s’esqueia desfeien una mesura de blauet i repintaven el viuet blau del final de la paret. Endreçades les exterioritats, entraven a la casa i deixaven la clau posada al pany, un detall que transmetia confiança i hospitalitat.
   I així va ser durant molt temps, la seva constància feia possible que Sitges es distingís per la  blancor i per la florida que lluïen els balcons. Mentre, el poble s’anava fent gran i aquest creixement transcorria paral·lelament amb l’auge de la industria del calçat, que donava feina a bona part dels homes i també a les dones. Elles es passaven moltes hores assegudes davant de la màquina de cosir, perquè havien de tenir la feina enllestida  abans que tanquessin la fàbrica. A aquella hora, era un constant anar i venir de dones amb els mocadors de farcell amb la marrada disposada en el seu interior.
   Coincidia amb l’activitat de la fàbrica de ciment de Vallcarca, on hi havien vingut a treballar gent de diferent procedència. Les dones dels treballadors es desplaçaven fins el poble per tal d’ajudar a les sitgetanes en les tasques de neteja de les seves cases. Aquest detall deix entreveure un cert alliberament de les dones de casa nostra  en les tasques més feixugues de la llar.
   Per altra banda les  filles de les nouvingudes  treballaven de dependentes en les botigues i altres van entrar  a la que  anomenàvem “ la fàbrica dels sostens”. 
    A part de les modistes, les que havien de tenir cura de les tasques adjacents a les labors de la gent de la pagesia, com era el d’haver de cuidar el bestiar i anar a vendre a la plaça. Com també les polleres, les carnisseres i les peixateres. Les sitgetanes, com la majoria de les dones d’aquell temps, es preparaven per saber portar una casa. Doncs es tenia el concepte que quan la dona es casava havia de saber respondre a les moltes ocupacions que requereix tenir-ho tot a punt.
   Va ser una mestra, entre altres, la que va alliçonar a moltes sitgetanes durant el temps d’escolarització. Em refereixo a la senyora Maria Ossó que era de Reus, a qui tothom coneixia per “doña Maria”. A partir d’aquí també va destacar la tasca docent que van desenvolupar les mares Mercedàries. Mentrestant els temps evolucionaven a una transformació generalitzada, en la qual a la dona se li tenia reservat un altre protagonisme. Sobretot en quant a poder disposar de les mateixes oportunitats per accedir als estudis universitaris i a partir d’aquí poder ocupar càrrecs amb  igualtat de condicions. Una igualtat que no sempre ha estat així, d’aquí les seves justes revindicacions.
   Va ser amb la formació del primer Ajuntament democràtic, sorgit de les urnes, i presidit per en Jordi Serra i Villabí,  que la dona, per primera vegada, aconseguia representació en el cartipàs municipal. En van ser tres les que van ocupar regidories:  la Elisabet Ribas, la Dolors Montaner i la Carme Tort. Però encara no s’ha donat la circumstància que el nostre ajuntament el presideixi una alcaldessa, tot i que actualment l’Aurora Carbonell ostenta el càrrec de  tinent d’alcalde.
   Poc li ha costat a la dona sitgetana adaptar-se a les constants evolucions, així com en els diferents àmbits:  la música, la pintura i la cultura en general. Com  la Vinyet Panyella que és la Directora - gerent dels Museus de Sitges. També amb  dues sitgetanes al capdavant de les dues Societats centenàries del poble: El Retiro i el Prado. Amb l’Elena Ferré i la Carme Artigas com a presidentes respectivament. Un  càrrec, aquest, que era exclusivament reservat als homes. També la Maria Marín, presidenta de Foment de Sitges. I recentment la Núria Amigó nomenada presidenta del Grup d’Estudis Sitgetans.  I en les nostres tradicions cal destacar a l’Angelina Salesas, presidenta de les festes de corpus. I la Maica Diez, presidenta de la Comissió de Festa Major. Com també la Loreto Baqués , presidenta de l’Agrupació de Balls Populars.
  Dins l’àmbit musical hem de recordar la presencia de la dona sitgetana en aquella formació orquestral , els Iberos del Jazz, que comptava amb la col·laboració de dues germanes, la Maria Lluïsa Àlvarez que era la pianista i la seva germana Beatriu, la cantant. També en la  docència musical trobem a sitgetanes que s’ hi han dedicat. Un referent ha estat la senyora Esperança Urgell, esposa del mestre Torrents. També la  Mª. Dolors Ferret Camps i la Montserrat Almirall Andreu. La recordada i estimada “senyo”.  
   A totes les dones, sitgetanes o no, el més sentit homenatge amb motiu del dia de la dona que es va celebrar ahir, amb jornada de vaga  inclosa a favor dels seus drets. El mateix dia que el nostre poble rebia a una bona representació de totes elles. Les que han tornat a la vila portades per la seva afició  a aquesta modalitat creativa i artística  anomenada patchwork.
   Elles, les dones, han estat i seran sempre un referent en el món civilitzat on s’han preparat per accedir, amb igualtat de condicions, a càrrecs de màxima responsabilitat. I si abans dèiem que a casa els pantalons els portaven els homes, quan elles també els van començar a vestir, aquest símbol jeràrquic ha esdevingut una altra personificació  de la igualtat.  Arribats aquí, no cal entrar  en més detalls.
                                                                                                                                    J. Y. M. 

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de març del 2018 )

04 de febrer 2018

PARLANT DE CARNAVAL I DE LLIBRES


   






     Quan es parla de carnaval el tema deriva als  vestits que no tenen res a veure amb les vestimentes del dia a dia. Mentre, entre converses i intercanvi d’opinions, l’Angelina Salesas ens mostra a l’espai del Miramar els detalls que conformen un original diccionari carnavalesc que abraça de la C a la L. No hi poden faltar ni les robes ni els fils amb les quals, les persones implicades, tenen bona cura de confeccionar els vestits. Professionals de l’agulla i mestresses de casa. Aquestes últimes han de suportar la pressió dels seus els quals, degut a la confiança que es tenen, els hi transmeten una pressió que les fa decidir opinar que és l’últim any que cusen. Sortosament al proper any ja no se’n recorden de tals exigències. 
     El recorregut de l’original mostra s’acaba en una encertada reproducció de l’anomenada sala d’estar d’una casa sense pretensions. On el visitant es pot acomodar, com si estigués a cal sogre, per seguir la rua que es visualitza a la televisió que es troba en funcionament en un angle  de la improvisada saleta. Una ambientació que ens retorna al seguiment d’aquelles inoblidables retransmissions a través del canal  anomenat Telefot.
    Pocs dies després d’aquest primer contacte carnavalesc, a l’espai de la planta baixa de la casa de can Falç, ha tingut lloc la presentació del programa i el cartell del Carnaval d’aquest any. Els organitzadors han envoltat l’acte d’una certa originalitat. Així, a mesura que anàvem arribant podíem escollir entre una diversitat de complements que serveixen per vestir el nostre particular carnaval. Aquesta implicació va permetre que la susdita presentació estigués del tot ambientada.   Així mentre els  responsables de tot plegat ens anaven informant, els assistents lluíem petits detalls, si més no els suficient identificatius  com per crear el clímax adient  d’una festa amb la qual hi està implicada molta gent de la vila.
   Aquesta insinuació de la disbauxa carnavalesca va remetre , fins a tornar altra vegada a una normalitat dintre l’àmbit sitgetà . I com a proba que a Sitges passem d’un extrem a l’altre,  ens l’ofereix l’aspecte cultural amb el qual va acabar  la setmana. Que es va fer palès amb  la presentació de dos llibres. El primer d’un autor autodidacta, el d’en Josep Maria Tubau i Gallinat. Ell té el privilegi d’estar acompanyat d’un currículum familiar fascinant. Casat amb la Rosa,  la única noia, recordem que la resta eren nois,  del matrimoni Llorià – Benazet, ell, va poder assaborir les inquietuds musicals dels cunyats així com de la marca Rikys que és un referent de l’oci nocturn i per altra banda amb el parentesc de la seva sogra, la Rosa Benazet Tutusaus, filla de l’Antoni Benazet, un dels germans de la nissaga de les més importants de la industria del calçat de la vila.
“Els Lladregots d’Almoines, és el títol del llibre presentat a la Biblioteca Josep Roig i Raventós a càrrec de la bibliotecària Núria Amigó la qual, de manera molt planera i agradable, ens va acompanyar en un recorregutper les pàgines, tenint cura de no desvelar cap secret que fes perdre el interès per la seva lectura.
     La nota simpàtica la va posar l’amic banquer i fotògraf, l’Antoni Corella i Miracle qui en el torn de preguntes ho va aprofitar per fer honor al lema que a mena d’enunciat a l’Eco, on hi va col·laborar amb certa assiduïtat, amb aquell “Sí, però....”. En aquest cas un sí rotund d’admiració a la novel·la d’en Josep Maria, si més no uns quants“peròs” de protesta  que potser incomodaran al màxim representant de l’Ajuntament i a la filla de l’autor, la qual també ostenta un càrrec de responsabilitat dintre el govern de la vila. Tanmateix la  manera sorneguera d’expressar-se de l’Antoni va contribuir a que els problemes exposats no ho semblessin tant.  Com així va ser, després d’escoltar els raonaments i les solucions aportades per la Rosa Tubau qui, sense pensar-s’ho va haver de compartir el rol  de  filla de l’autor i portaveu del consistori que li va sobrevenir per al·lusions, després que en Corella s’espaiés.
    El colofó a una setmana entretinguda va tenir lloc durant la vesprada del dissabte  a l’espai Pere Stämpfli, durant la presentació del llibre:“Terra de Masos, Vila de Mar”, de la sitgetana i Doctora en Història, la Carme Muntaner i Alsina. Editat pel Grup d’Estudis Sitgetans amb la col·laboració de la Fundació Noguera. L’obra és la recopilació de la tesis doctoral que va exposar l’autora i que tracte sobre el Sitges en els primers anys del domini de la Pia Almoina de Barcelona i que s’estén entre el 1342 i el 1418.
     El treball és el resultat d’una meticulosa recerca a la qual s’ha lliurat la Carme i que significa haver dedicat molt temps a freqüentar els més  prestigiosos arxius, investigant entre pergamins i documents de difícil lectura i per tant d’interpretació. La seva manera de ser, estudiosa, constant i  invertint  molt entusiasme en el tema escollit,  ha fet que sigui més agradable d’assolir el seu objectiu, més quan ha anat posant en ordre els resultants obtinguts.
   La presentació va anar a càrrec de la historiadora i professora d’Universitat la Teresa Vinyoles i Vidal la qual ha dirigit i orientat a la Carme en tot el procés de confecció de la seva tesis. D’una manera molt amena, la Teresa ens va traslladar a un Sitges desconegut que anirem coneixent millor, gràcies a la lectura del llibre de la Carme Muntaner a la qual hem d’agrair la seva perseverança, per tal d’aportar més llum a la Història local.
    Com a curiositat dir que entre els assistents s’hi trobava també en Toni Corella, la casualitat va fer, però, que no es facilités el  torn de paraula als assistents, potser per no donar opcions a en Toni per sortir amb un altre “sí, però...”. Per si a cas, el batlle que també va ser deixeble de la Teresa Vinyoles,  tenia pensat demanar a en Corella que només s’acceptava que els hi busques les pessigolles  als qui manaven el poble per allà al’any 1400. Busca.
                                                                              J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de febrer del 2017 )



© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez