ELS OPERARIS DEL RETIRO

   

    Tots els aniversaris són de bon celebrar. I ja no diguem de quan aquest va associat als 150 anys del Retiro. Una celebració que en les vigílies del dia de Tot Sants de l'any passat la van suspendre les autoritat sanitàries per les raons per tots conegudes. Han passat els mesos i les ganes de celebració no han minvat, fins que el proppassat dissabte es va poder portar a terme.

     Un fet destacable del Retiro, però també del Prado, és que a banda de les juntes directives que guien el destins de les entitats, hi trobem a unes persones que en la intimitat de la seva feina, aconsegueixen, sense esperar-ho, una popularitat que no només perdura mentre que estan en actiu, sinó que aquesta arriba a inscriure’s en la història viva de cada entitat. El Retiro ha comptat amb uns empleats, tan addictes a la casa que ho haguessin donat tot per la causa. Gent entregada i que la responsabilitat que hi dedicaven els podia arribar a obsessionar, fins el punt de creure’s que allà era la seva segona casa, de totes maneres potser  hi estaven moltes més hores que en la pròpia.

     El mateix podia passar amb els socis, els quals es bellugaven entre un ambient associatiu que motivava la seva mobilització a la més mínima que l’entitat els hi feia una crida reclamant la seva col·laboració. Eren el socis fidels a més no poder a les inquietuds retiristes.

    L’enllaç entre el Retiro i els socis, sens dubte era l’Enric Capdet Fontfria que desenvolupava les funcions de conserge. I de ben segur que era la persona que més bé coneixia el bategar de l’entitat. Els presidents s’alternaven i ell seguia  en el seu lloc de responsabilitat. Germà seu era l’Agustí Capdet Fontfria, que tenia cura de la porta principal de l’entrada al saló teatre. Abans, tocant al carrer, hi havia la taquilla. El taquiller que va batre record de permanència va ser el Sr. Pere Almirall Compte, que hi va estar al capdavant des del 1923 al 1952.  Tornant a l’Enric i a l’Agustí, els dos eren especialistes en teixir seients de reixeta, fins que el primer va plegar per a dedicar-se exclusivament a les tasques del seu càrrec. Que va ser quan es va agafar a la cartera allargada de pell que no va deixar fins que per raons de salut es va haver de retirar del Retiro al seu retiro particular.

   La mateixa Història de la Societat va lligada a l’espai que es trobava només entrar a les dependències retiristes, el que ells anomenen, la cantina. No em voldria equivocar però en sembla que qui també va batre el record al seu capdavant, va ser en Josep Ventura i Vigó. El qual, junt amb la seva muller la Manaleta, la van regentar durant vint anys. Als fills del matrimoni se’ls coneixia per en Pepet i la Carmeta del Retiro, els dos van obrir el que potser va ser el primer bar del llavors carrer 2 de maig, “ el Xiquito” 

   Recordo als germans bessons, en José i en Francisco Tomàs que es van convertir en una institució dintre el patrimoni humà del Retiro. Els operaris, com així se'ls coneixia, no mostraven un tracte massa diplomàtic, però sí que eren l'eficiència personificada. Quan els dos homes estaven en l'apogeu de la seva activitat, jo mateix era molt jove. I mentre els grans ballaven, nosaltres fèiem incursions al territori que estava sota la seva vigilància, que era ni més ni menys que la pista de ball. Els bessons, amb poc en teníem prou per veure malbaratada la seva  sensible paciència, motiu per arrancar una ràpida empaitada que acabava a darrera dels "palcos", territori neutral que era on els empleats volien que estiguéssim. Curiosament nosaltres  no estàvem per balls, però els nostres pares, quan encara no tenien l’edat de trepitjar la pista, ballaven allà a darrera i també a ells tenien la dèria d'anar a ballar a la pista dels grans. De vegades aconseguien fer-hi unes voltes fins que un altre eficient empleat l'Amadeu Sanahuja, popularment conegut per en “Toledo”, a copets de canya, els feia tornar al seu espai.

     En aquesta fotografia que acompanya l’article, hi podem veure a en Paco Ruiz, en Josep Lara i l’Enric Capdet, encapçalant la comitiva per anar al Vinyet un cop clausurada l’Exposició de Clavells. Ells junt amb tots els esmentats, a més d’en Pere Amposta, en Manolo Delgado, entre tants altres, són una representació modèlica dels operaris de la casa que, junt amb  els socis i les respectives juntes directives que s’han alternat, han fet possible assolir els 150 anys, que hem celebrat amb tots els honors que es mereix. 

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de juliol del 2021)