La diplomàcia és una cosa seriosa. El diplomàtic que potser ha tingut una influència més notòria en la vida sitgetana ha estat en Manuel Llopis de Casades, perquè va deixar el llegat de la seves propietats al poble de Sitges, sota el paraigua de la Diputació i la casa pairal es va convertir en el Museu Romàntic. I també la Malvasia de la qual n’és responsable l’Hospital de Sant Joan.
Desprès a la vila han vingut a viure molts estrangers de diferents nacionalitats i alguns d’ells han obert hotels i establiments de restauració. D’aquesta manera els seus locals es convertien en una mena d’ambaixada del seu país. Una ambaixada des de la qual es fomentava l’arribada del turisme, perquè el propietari feia propaganda al seu lloc d’origen i aconseguia atreure el interès per Sitges entre els seus compatriotes . Aquest promotor turístic ocasional procurava adequar el seu local als costums d’allà. D’aquesta manera el turista que s’hi hostejava es trobava com a casa. Jo diria que millor, perquè aquí ha gaudit del sol, de la platja, del vinet i del menjar que és un altre handicap que complementa totes les altres excel·lències que envolten les vacances.
Com també ha hagut sitgetans que, vivint a l’estranger, han procurat divulgar el nom i els costums del poble, entre les amistats que han fet. Són també els ambaixadors de Sitges pel món. En quasi tots aquests països han proliferat els Casals Catalans, unes institucions que acullen els catalans arribats d’arreu, els quals tenen l’oportunitat de compartir vivències i parlar dels costums i tradicions de cada lloc. Fins el punt que tot sovint conviden a una representació per a que els delecti amb una demostració del que es fa i es cou a casa.
Un sitgetà que vivia, junt amb la seva família a la població francesa de Gap, l’Antoni Montroig, va aconseguir portar a aquesta ciutat a una representació sitgetana. Una sortida que va estar organitzada entre l’Antoni, El Retiro i l’Ajuntament, com a institució sitgetana, desplaçant fins allà una anella de sardanes i la Cobla Sitgetana. Va ser un viatge que va deixar un molt bon record i L’Antoni, la seva esposa i fills, ho van viure, emocionats, com si estiguessin al Cap de la Vila. De retorn a casa ens vam adonar com la distància fa més entranyables els detalls que nosaltres tenim tant a l’abast, si més no quan ets lluny l’enyorança magnifica el valor de les petites coses i tot el que has deixat enrere és com un tresor desitjat, que quan es fa assequible es valora encara més el seu contingut.
Sitges ha comptat i segueix comptant amb un bon nombre d’aquests ambaixadors/es que, sense haver fet la carrera de diplomàtic, han fet promoció de la marca arreu per on van. Durant uns anys l’esport va abanderar aquestes delegacions a l’exterior. Els equips més joves de la Blanca feien intercanvis. Anaven a jugar a diferents ciutats de l’estranger i s’hostejaven en les cases dels components de l’equip local i desprès aquests tornaven la visita amb les mateixes condicions. En aquests intercanvis hi van participar molts directius i col·laboradors dels equips participants. Per no deixar-me cap nom, només em referiré a en Manolo Escobosa que es va convertir en un ambaixador excepcional de Sitges. En Manolo sap quedar bé, és persona que s’entusiasma amb el que fa i sap magnificar els petits detalls. Això traduït a representar el nom, la marca, ha esdevingut cabdal. I encara avui gent implicada en aquells intercanvis, tornen a Sitges com a conseqüència d’haver-lo descobert, desprès d’escoltar les excel·lències que els hi pregonava l’Escobosa. I el que és més curiós, aquella mainada, que el pas del temps els ha fet homes, quan tenen ocasió tornen a la vila i es retroben amb les amistats que van fer i amb un poble que es pot dir que el futbol els va permetre descobrir.
J fa uns dies que Sitges ha tornat a obrir una ambaixada molt suculenta, diferent a totes les altres, la del xató. Fins tot n’ha escollit ambaixadora, la Marta Sanahuja. Que ho és de la Ruta que porta el nom del plat. Davant l’excel·lència d’aquesta exquisidesa , la diplomàcia d’arreu li rendirà honors.
La Marta es pot considerar la continuadora d’aquell fondista que va néixer a Arseguel, en Francesc Carcolse, i que va servir a en Rusiñol, Casas , Canuda i a la resta de distingits comensals, un plat de xató. Per a sorpresa d’aquells personatges que mai havien menjat cosa semblant. A partir d’aquella coincidència ells també, sense adonar-se’n, es van convertir en ambaixadors del xató.
Un plat de casa nostra de procedència marinera, que es serveix a totes les taules en aquests propers dies de Carnaval i de Quaresma. Que promou una ruta, que de totes, és la més suculenta i que té a Sitges ambaixada i ambaixadora. Tant de bo la diplomàcia mundial pogués presumir de disposar de tantes suculències a favor i una ambaixadora com la nostra la qual, sota la bandera de Sitges, promociona el xató. La seva fama també ultrapassa fronteres i, posats a demanar, el xató hauria de ser declarat Patrimoni de la Humanitat.
Sí, home, i que més? Doncs les truites i també la coca de llardons.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de Febrer del 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada